Xavier Pons: Nostàlgia sardanista

Xavier Pons: Nostàlgia sardanista

Encara que siguis pagès, em va dir el pare, procura’t una bona cultura

En Xavier Pons i Buira parla amb entusiasme dels “Dansaires Vila-novins”, la societat sardanista que presidí en diverses etapes, entre elles la de 1983 i 1989, preci-sament el mandat en el qual es va produir l’adquisició del local social. Aquell encert, que ara és una de les seves principals preocupacions, ha estat una eina eficaç per al desen-volupament d’una entitat per la que ja han passat més de trenta anys des de la crea-ció de la colla sardanista que li va donar nom, sorgida d’un grup d’amics que s’havia format al si de l’empresa IMSA, de la pròpia Vi-lanova.
–Ara disposem d’un patrimoni inimaginable per a aquell grup d’en-tusiastes que no pretenien altra cosa que ballar sardanes, conscients que feien una mica de pàtria…
En un recull històric, l’expre-sident Pere Pineda precisa que, coincidint amb la creació de l’entitat, es va donar impuls a tot un seguit d’actes populars que quasi estaven oblidats, com els concursos, aplecs, ballades, diades, trobades, concerts… sinònims quasi tots ells d’activitat sardanista, que en aquell 1969 van atiar un foc que era somort. Han passat més de trenta anys del Primer Concurs Nacional de Colles Sarda-nistes, més de vint-i-cinc de la colla “Encara hi som”, vint-i-tants de la Trobada de Colles de Sardanistes Veterans… I segueixen tan vitals com per crear la “Cobla Jove Dansaires Vilanovins”.
― Però també ens vam posar en altres activitats que superen l’àmbit de la sardana ―concreta en Xavier Pons, mentre precisa―: hem acabat convertint-nos en alguna cosa més que una societat sardanista. Ser a Vilanova i no involucrar-te en el Carnaval és pràcticament impossible. Potser per això sempre hi participem molt activament i muntem un gran envelat en col·la-boració amb la Penya Barcelonista. Del nostre local surten un total de vuit banderes de comparsers. Aquest any hi hem portat quasi vuit-centes parelles, que es diu molt aviat. Som a tots els actes, des del Ball de Mantons al de Cloenda: l’Arribo, el Vidalot, on tirem gra i fem anar el pica-matalassos, l’Enterrament de la Sardina… i la Societat organitza el Ball dels Comparsers, obert a totes les societats del Carnaval.
L’Ajuntament els entregà el Diploma de Reconeixement de la Ciutat. Ho explica voltat d’un am-pli grup d’amics que són els directius de la societat, delegant entusiasme, mèrits i responsabilitats.
― Tu, Emi… ―es dirigeix a la responsable de les comparses― que sàpiga l’enrenou que us porta aconseguir que tot vagi bé a l’hora d’organitzar les comparses. I tu, Parejo ―diu al responsable de l’envelat―, que sempre fas números per quadrar el pressupost per portar les millors orquestres…
I ambdós hi posen tant d’entusiasme com ell, fins fer-te entendre que la tradició i el prestigi del Carnaval de Vilanova i la Geltrú exigeix un rigor en l’organització que supera l’aparent superficialitat del fet festiu. El Carnaval indubtablement ha estat un gran dinamitzador de la societat. Potser la raó principal que justifica que, “quan es van presentar els estatuts, s’optà per la definició de societat cultural i recreativa, superant el concepte inicial d’obra sardanista”.
Segurament va ser el Carnaval el que, inicialment, va comprometre en el projecte el propi Xavier Pons, que havia arribat a Vilanova –precisament l’any que va ser creada la colla sardanista– a cursar els estudis de peritatge industrial i acabà treballant a Indus-trias Mediterráneo, l’empresa IMSA en què s’inicià aquesta història. Potser no hi era al grup inicial, però aviat hi va tenir relació i, una vegada casat a Vilanova, va trobar sortida a la necessitat d’acció sociocul-tural que havia desenvolupat des de molt jove a Juneda, el poble de la Terra Ferma on va néixer i, després, a l’Escola de Mestria Industrial de Lleida, on es va formar professionalment i de la qual va ser educador.
― Allà, amb els fran-ciscans, vaig assumir els conceptes de solidaritat i companyonia, i, fins i tot, la necessitat d’emprendre per renovar. Dels sis anys que hi vaig ser, en tres vaig ser delegat de curs, i vaig formar part d’un “grup d’opinió” que duia a ter-me les activitats culturals i recrea-tives de l’Escola, com l’organització de la primera “tuna”. També, i contra-riant el parer de les autoritats de Lleida, vam organitzar un concert de Lluís Llach al Palau de Cristall, amb el suport del Sicoris Club, del qual tres d’aquells joves promotors vam acabar incorporant-nos a la junta directiva.
Portava a dins l’esperit encomanat pel seu pare, un vell lluitador republicà i progressista, que li parlava ben poc de política, possiblement perquè l’estada al front amb la “lleva del Biberó” devia ser tan poc grata com els sis anys que va passar en un batalló de treballadors. L’encarrilava a adquirir una bona formació:
― Encara que siguis pagès –em va dir el pare més d’una vegada– procura’t una bona cultura, perquè això serà el millor patrimoni que tindràs.
La vida professional l’allunyà dels quaranta jornals de terra de la família a Juneda. Diplomat en Màr-queting Internacional i en Direcció d’Empreses, viatja pel continent i descobreix la vocació europeista de la identitat catalana. A la Societat Sardanista Dansaires Vila-novins, en Xavier ha aplicat la vocació heretada per la cosa pública i les capacitats apreses de gestió. La Societat segurament necessitava algú com ell quan el 1984 sorgí l’ocasió d’adquirir un estatge social de 1.130 metres quadrats que es podia comprar per nou milions de pessetes d’aleshores.
―Vam moure cel i terra ―explica recordant-ho―. Primer calia sensi-bilitzar tres-cents socis familiars per-què calia la seva aportació. Una ve-gada aconseguit el com-promís, vam tenir sort en les ges-tions fetes al Departament de Cultura de la Generalitat, que ens va assegurar una part important, i amb la Caixa del Penedès, que ens va obrir els crèdits necessaris per a la resta. Ja no tenim deutes i hem millorat el patrimoni multi-plicant el seu valor. Aconseguir a-quest local ha estat fonamental pel nivell de la nostra activitat, malgrat que ens dolia deixar l’antic, que havia estat el domicili del president Macià, per la qual cosa vam aconseguir que vingués a visitar-nos la seva filla Ma-ria.
L’amplitud de l’espai els ha permès desenvolupar activitats esportives com el ping-pong i els escacs, i ser la seu d’equips de futbol-sala i bàsquet, celebrar-hi festes i tot un seguit d’activitats compatibles amb aquelles que van ser l’origen de la societat, com és el cas de l’assaig de la Cobla Jove, l’Escola de Sardanes del Garraf, que ha permès portar l’ensenyament de la sardana a les escoles, i el grup “Estels”, que ha aglutinat els petits sardanistes.
― Fins que tenen una certa edat… ―es lamentava el president dels Dansaires Vilanovins― quan fan els catorze anys ja no hi ha manera de retenir-los. Per a nosaltres, que sobretot estimem la sardana, és una gran frustració la dificultat de mantenir-los al si de l’entitat i, tot sovint, ens preguntem què podem fer per retenir el jovent sardanista. Ens preocupa el futur de la sardana, perquè notem un cert decaïment de l’activitat sardanista.
― L’haurien de tornar a prohibir ―ironitzà en Pere Pineda―. Veuries com es tornarien a omplir les places de sardanistes joves.
A partir d’aquí s’inicia el debat ja tòpic sobre la necessitat d’una major divulgació de la sardana als mitjans de comunicació. “És com un debat intern de la junta directiva que s’ha repetit infinitat de vegades”, recorda en Ramon Cano, que va ser el primer president de la socie-tat, i tots estan d’acord que “ni la premsa escrita, ni la ràdio ni la televisió, dediquen a la sardana l’atenció que mereix la seva implantació popular. No està de moda, mentre que, quan estava més o menys reprimida, sí que atreia el jovent”. Curiosament, és la sardana l’àmbit de la cultura tradicional que va jugar més fort en la lluita per les llibertats nacionals, i ara passa per una crisi que no es percep als àmbits de les cercaviles, els diables o els bastoners, les gralles o les bandes de música… i molt menys els castellers, que s’han convertit en grans protagonistes dels mitjans, especialment de la televisió. Sembla que tothom sàpiga què és un tres de nou, segurament gràcies a una compe-titivitat quasi esportiva i a unes imatges molt televisives, unides als aspectes de risc que no es donen en cap altre espai de la cultura tradicional.
― La sardana hauria de ser molt més present a l’escola ―suggeria Marisol, l’esposa d’en Xavier, que fa de mestre i era membre de la junta directiva de la societat― per mitjà de crèdits variables, per exemple, però caldria fer-los atractius perquè els alumnes hi optessin. Ara, quan hi ha ensenyament de sardanes a l’escola, és com una activitat extra-escolar… A més a més, hi ha una oferta excessiva per al jovent.
En Xavier Pons no podia evitar una certa deformació professional: “Potser ens falta màrqueting”, afirmà amb una convicció que no es guanyà cap rèplica, però alguns dels presents tornaren als sentiments de “quan es feia evident que la sardana era més que una dansa”. Ho manifestaven amb insistència, una mica com si els sabés greu que el temps de llibertat hagi perjudicat la dansa que tant estimen, malgrat que és indubtable el valor que donen a les llibertats recobrades.
De tot plegat, de tots els arguments que vam escoltar en una improvisada tertúlia al magnífic local dels Dansaires Vilanovins, hi ha aspectes que cal valorar especialment. Estàvem a la seu d’una societat dinàmica que ha aconseguit una gran convocatòria al si de la ciutat, especialment en aquelles activitats relacionades amb la festa. Tots ells eren sardanistes apassionats i, malgrat tot, feia temps que no gaudien de la sensació d’èxit que obtenen amb les altres activitats festives. La sardana forma part de la festa, és un ball i no un ritual, fins i tot un mitjà de convivència i relació social.
― Potser preocupa massa la perfecció ―es va dir com una conclusió―. El rigor que exigia la necessitat de conservar el que ha esdevingut la dansa nacional de Catalunya hauria de ser una funció d’aquells que han de procurar que mai es desvirtuï, i procurar, per altra banda, potenciar molt més els aspectes festius i de convivència”.
Alguns dels directius deien haver arribat a la Societat Sardanista Dansaires Vilanovins bus-cant un espai des del qual integrar-se a la societat vilanovina. Després van aprendre a ballar sardanes, com és el cas del propi president, en Xavier Pons, qui, convertit finalment en sardanista, es preocupà del patrimoni conquerit que tots volien al servei de la sardana. Els dos joves components de la cobla –un d’ells és fill del Xavier i la Marisol– seguiren el debat molt atentament, però quasi en silenci. Saben que la cobla va endavant desenvolupant les seves aptituds musicals, però potser tampoc ells tenen la resposta a per què els joves balladors abandonen la sardana a certa edat.