Xavier Orriols: Reconèixer els orígens

Xavier Orriols: Reconèixer els orígens

El “Catòlic” de Vilanova organitzava sempre alternatives al Carnaval, per allunyar els creients dels balls pecaminosos

“El pare ens va influenciar molt a tots els germans”, diu d’entrada en Xavier Orriols quan tracta de concretar la seva personalitat. Immediatament sorgeixen com un doll d’aigua fresca els trets biogràfics d’un Bonaventura Orriols, popular xarcuter vilanoví que el dia que va conèixer en Pere Tarrés va decidir seguir-lo donant impuls a la Federació de Joves Cristians a Vilanova i la Geltrú. Aquell dia no podia saber que l’impulsor de l’escoltisme i el seu pare –és a dir: l’avi d’en Xavier, que havia estat director de ”La veu de Vilanova”– s’haurien d’amagar junts per protegir-se d’uns suposats ”revolucionaris” que confonien feixisme i fejocisme.
“Qui d’aquesta casa és d’això”, va preguntar-Ii a l’àvia un element de les patrulles de control que procedia a fer un escorcoll en plena Guerra Civil. ”Això” era l’himne de la Federació de Joves Cristians que lluïa emmarcat en una paret. ”¡Tots!”, va contestar enèrgica, segura que a tots no se’ls podrien endur, entre altres coses perquè ja tenia dos fills al front lluitant per la República, malgrat que el seu home s’hagués vist obligat a amagar-se perquè li anava la vida només perquè se’l vinculava amb la dreta. En Bonaventura recordava sovint aquell dia, tot repetint una estrofa de l’himne fejocista: ”Cristians i catalans, que és com ser herois dues vegades…”. La família ho va comprovar durant i després de la guerra. Es prou conegut que els fejocistes van rebre dels dos bàndols, com recorda en Bonaventura Orriols al seu llibre ”Memòries de dos colors”. Deu ser per això que d’aquell moviment que relligava cristianisme i democràcia amb el catalanisme, es pot dir que no n’ha quedat res més que els falcons, una pràctica gimnàstica assumida per la nostra cultura tradicional. A Vilanova i la Geltrú no han quedat ni els falcons. És ben estrany que en Xavier –com ha fet amb tants altres trets culturals de la seva vila– no s’hagi proposat restablir-los, com van fer a Vilafranca, Llorenç del Penedès, Sant Vicenç dels Horts…, entre d’altres llocs on va quedar la petjada del fejocisme. “És que a Vilanova no en va quedar res, ni un brot per avivar…”, explica.
En Xavier i els seus germans escoltaven el pare explicar les seves vivències embadalits. Ara les repeteix emocionat, el pare només fa dos anys que els va deixar. Els explicava l’enterrament de Lluís Millet, en el qual va ser present. “El funeral del silenci”, el descrivia.
Ni les veus de l’Orfeó Català que havia fundat, ni una paraula de condol… Només els mocadors trets espontàniament de les butxaques per expressar els sentiments reprimits… El 1958, els del règim van designar el seu pare regidor de l’Ajuntament, potser per integrar al sistema representants dels sectors catòlics ”diferents”. El van encarregar del cementiri, del qual va fer treure, en veure’l, el rètol ”Hable en el idioma oficial”. Només va durar tres anys de regidor, és clar. Als quatre dies de deixar-ho preparava a casa, a les nits, el quitrà que s’utilitzava per pintar parets, tot conspirant amb altres en pro del seu projecte de País.
En Xavier reconeix que la ”vena” política l’ha heretada el seu germà Esteve, diputat al Parlament i exalcalde de Vilanova i la Geltrú. Ell va heretar la ”vena” cultural, però cap dels germans es va lliurar de la influència fejocista. El pare va exigir ja a l’escola primària que li ensenyessin el catecisme en català. Al convent de les Monges Concepcionistes, on el va portar, això era possible perquè la Mare Superiora de la comunitat era, precisament, germana de Pere Tarrés.
― Les altres monges de l’escola que sabien que anava a aprendre el catecisme en català a la cambra de Sor Maria Salut em posaven totes pals a la roda per impedir-ho. Sempre tenia deures a fer perquè no hi pogués anar.
Hi ha una altra influència decisiva a la vida del Xavier Orriols: l’àvia Teresina, que li va fer descobrir un món al marge de l’ambient ciutadà que es vivia a la Vilanova de la seva adolescència: allò que s’ha dit la ruralia. Aquella societat que també veia reflectida als llibres d’alguns dels grans escriptors russos: Tolstoi, Andrejev, Gogol… Tots plegats i l’àvia Teresina, li van fer entendre que amb les distàncies lògiques, aquella gent també era al seu entorn…
― Entre la literatura i les descripcions de la meva àvia, jo m’havia fet una idea bucòlica del camp.
Potser aquell és el món que no troba a la Barcelona cosmopolita on, amb una vocació excitada per les lectures, acudeix a estudiar Agricultura i, en lloc d’un títol, s’emporta cap a casa una gran decepció. El retorn a Vilanova és a l’Escola de Perits Industrials, “perquè en aquell temps, a la meva ciutat, si no eres perit no eres res”. La Química, que és l’especialitat que va fer, ha servit per seguir regentant la fàbrica de sabons que li ve del seu pare, però mai no ha centrat la seva vida…
― Jo havia d’haver estudiat lletres ―, assegura convençut; potser per això busca alternatives als estudis tècnics sense abandonar-los. L’escultura és el primer gran camí. Arriba a exposar la seva obra, des de l’admiració que sent per Henry Moore, i, amb un altre escultor amic, en Duran Esteve, creen l’anomenat ”Magatzem d’arts populars”, que es fon quan sorgeixen dos camins cap al futur per dues maneres diferents d’entendre l’art. En Duran vol mirar el cel de l’universalisme i en Xavier no pot resistir l’atracció del que és popular, “com si fos més fort que jo mateix…” En el fons del seu pensament discrepa del fet que l’art popular no sigui universal. “Reconèixer els orígens és perfectament universal”. És el moment en que dissenya els Gegants de la Geltrú, dins del compromís que un grup de jovent ha pres cara a la revitalització de la Festa Major de Vilanova. També, atret per tot el tradicional, crea una col·lecció de figures de pessebre, que ven a la parada que planta a la Rambla de Vilanova. Mai com aleshores no ha sentit la incomprensió dels més propers, malgrat que hi ha qui vol comprar tot el que produeix.
― Saps quina és l’essència de la joventut? ―llença la pregunta a l’aire per donar-li resposta ell mateix:― No donar valor al temps. Jo en donava tan poc que, fins i tot, em feia jo mateix les caixes de fusta per a les figures del pessebre, mentre els companys em deien que allò ho havia de fer un altre. “Tu, has de crear!”, em repetien sempre.
Mira enrere cap a la seva vida i no evita exclamar: “No hi crec pas en l’astrologia, però jo sóc una perfecte geminis, un tastaolletes”. Realment en Xavier ha estat tan dispers que no és gens fàcil fer la síntesi de la seva vida que, de fet, és l’objectiu final de l’entrevista, sobretot si, en consultar els apunts per seguir endavant t’adones que ha fet moltes coses de les quals encara no hem parlat. Torno als apunts i hi veig la tasca de dinamització desenvolupada per recobrar la Festa Major de la Geltrú, que s’havia perdut el 1964 a causa d’un gran aiguat. La iniciativa es converteix en un model a seguir que és utilitzat pels “oberturistes” del Règim, quan “arriba el moment d’intentar donar imatge d’un cert progressisme…”. El 1976 és l’any del primer programa en català de la Festa Major de Vilanova i la Geltrú. Han aconseguit un dels seus propòsits.
En Xavier torna tot sovint als records dels pares i de l’avia Teresina, però, quasi tant com la família, els paisatges marquen la seva trajectòria vital. La Vilanova que es veia des de la Masia Solers –que més tard va ser el Casino de Barcelona, al terme municipal de Sant Pere de Ribes–, marca una dimensió de la Vilanova on s’ha fet, però des de fora estant. Podria judicar-la, però és difícil l’objectivitat de qui és protagonista de la seva quotidianitat. Té més força haver nascut al Palmerar davant mateix de la porta de Vilanova, on arribaven els margallons del Garraf. És un dels seus senyals d’identitat que expressa en els moments que marquen la seva vida.
Però no oblidarà mai la flauta Hönner que li va portar el pare en una de les freqüents anades a la Llotja de Barcelona. El primer so, al passadís de casa, que el pare va fer sorgir de la flauta per anunciar-Ii el regal, ressona encara a la seva ment. Des d’aquell moment tenia una flauta com la dels seus companys, entre ells en Jaume Casanovas, exgovernador civil i alcalde de Vilanova abans que el seu germà. És ben cert que aquella flauta va marcar un nou camí. Tenia dotze anys i anava a classe de música amb la senyoreta Blanca Rosa, qui, en trobar-lo, alguna vegada li ha dit: “Tu ets l’alumne que m’ha rendit més… Sempre et veig dalt de l’escenari”. Hi és com per seguir una altra tradició familiar: en Bonaventura Orriols, el pare, havia cantat a l’Orfeó Vilanoví i a la Coral Floc. Segurament aquell era l’origen de la seva participació a l’impuls del Moviment de Corals Infantils de Catalunya i de l’impacte que va produir sobre en Xavier participar a Manresa en un curs de direcció coral amb els Virgili, Cabero, Massó, Martorell…, especialment l’Oriol Martorell el va sorprendre amb la seva personalitat i el seu projecte.
Segueix inevitable la dispersió a la conversa, perquè encara no hem parlat de la cobla Neàpolis, on tocava la tenora entre el 1985 i el 1990, i ens seguim dispersant per tornar enrere recollint la seva participació el 1972 en la creació de la colla dels Bordegassos de Vilanova. Les dades van amunt i avall i es fa difícil fixar-les pensant en els estudiosos del futur. Ara explica que, en crear la colla de castellers, es van trobar que els grallers que hi havia aleshores eren escassos. Van buscar mestres on n’hi havia, en proposar-se omplir aquell buit, i en van trobar un en la persona de Salvador Musté, també de Vilanova.
― En Musté va ser el nostre mestre, però un altre mestre graller, en Jaume Vidal, del Vendrell, va acudir de seguida per assessorar-me particularment. Li agrada recordar les seves vingudes a casa, que les va convertir en el refugi on podia fumar sense que l’empaités la família. Sempre es deixava el paquet de tabac i l’encenedor, expressament, com per tenir una excusa per tornar…
Els castellers de Vilanova van tenir grallers. Molt abans havia col·laborat amb els Pastorets del Cercle Catòlic, ajudant a omplir la desaparició dels “músics de l’Ateneu” que, un a un, havien passat a millor vida, quan eren l’única cosa tangible que quedava de l’ateneu de caire liberal que, a principis de segle, havia tingut prou importància com per portar a Vilanova la celebració del segon Congrés d’Ateneus de Catalunya. La seva desaparició havia fet que Vilanova, per Nadal, es quedés sense pastorets musicals al llarg de cinc anys.
― Vaig aprendre a tocar el violí perquè no es perdés aquella tradició centenària. Els Pastorets vénen de l’època medieval i són un monument nacional que s’ha de preservar.
Només tenia 17 anys quan creaven el grup de folk “Cataifa 2”. També eren els moments que se sentia atret pel teatre i participava en l’estrena d’una obra de caire existencialista (molt d’acord amb l’època) que havia escrit el popular Bienve Moya. Al bell mig de tot plegat, el mateix Bienve l’embarcà en una nova història: la Secció d’Etnologia del Museu Balaguer. Eren els anys setanta quan el País anava recobrant identitat. Per Vilanova, el Carnaval és quasi el tot de la cultura popular. En Xavier havia vist aquell esclat de festes permissives des de l’altre costat.
― El “Catòlic” organitzava sempre alternatives al Carnaval, sobretot per allunyar els creients dels balls pecaminosos ―, com passava a tot arreu.
― La influència del fet familiar no va comptar en el moment que vam iniciar aquella recerca, que va significar un veritable descobriment del Carnaval com una realitat estretament relacionada amb la llibertat que s’aproximava. M’hi sento plenament identificat. Sé que el fet de recobrar el Carnaval, a Vilanova, va ser el més gran dels símbols de la llibertat reivindicada.
L’exposició fotogràfica sobre el Carnaval preparada per la Secció d’Etnologia atreu una multitud de visitants. Tot un seguit de programes, cartells, sermons, testaments dels Carnestoltes, impresos, objectes…, van ser exposats davant dels ulls dels visitants…
― La gent de Vilanova va recobrar la memòria col·lectiva. Allò ens va animar a treballar de cara al mar muntant una nova mostra del que vam qualificar “Material mariner”. L’havíem tret de les botigues dels mariners amb l’objectiu de promoure el Museu.
Xavier Orriols va tornar la mirada cap a l’església quan des del Museu es van ocupar dels “Currotacos” o “Sisenyors” que es pengen dels palmons el dia de Rams.
― Els pastissers de Vilanova descobreixen en aquell moment el sentit d’aquelles coses que fan.
La investigació etnològica i la música van omplint d’objectius la seva activitat, desplegant les altres opcions. L’escultura i el pessebrisme es van quedant al marge del camí. Investiga les músiques i els versets de la Setmana Santa vilanovina recobrant els “Cants del considera”, dits en altres indrets “Cants del record”, les úniques manifestacions públiques en català a la Postguerra. Són músiques de dos segles que no s’havien sentit des de la darrera processó religiosa celebrada l’any 1973, quan el Concili promogut per Joan XXIII va adequar l’Església a la nova realitat social.
Torna el record del pare a la conversa perquè l’encíclica “Pacem in terris” es va convertir en el seu nou catecisme. En Xavier, en tornar a sorgir la memòria del pare a la conversa, recorda que “l’àvia Teresina parlava de la gent morta amb una gran naturalitat que m’impressionava extraordinàriament, perquè semblava que visquessin encara. A les seves converses sortien sovint el bisbe Morgades, de qui era neboda-néta, i un oncle-avi que anava a buscar amb tartana a Mossèn Cinto Verdaguer a la Gleva per portar-lo al Bisbat. Mai no li va donar conversa en cap d’aquells llargs trajectes –assegurava l’àvia–, però tots aquells viatges podrien demostrar que no era tan veritat com deien que no el rebés el senyor bisbe”.
Potser aquelles llargues converses amb aquella àvia il·lustrada el van motivar a desenvolupar la seva vocació musical i la predisposició per a la investigació, cosa que el porta fins al punt que comença a interessar-se per l’organologia. Un dia acudeix a Os de Balaguer a estudiar el so de les campanes, juntament amb altres investigadors.
― Les campanes han estat l’instrument musical més malmès… A casa nostra, la guerra les va convertir en canons… i, ara, els alemanys estan imposant el seu sistema: una campana monòtona que només branda. A Os de Balaguer intentàvem salvar la campanologia autòctona. Els valencians ens porten avantatge en això, sobretot tenen la millor revista sobre el tema.
Portat per l’afany de provar-ho tot, ha tret el cap fora de Vilanova. Participa al Tradicionarius, a l’Aula de Cultura Tradicional, exerceix la docència com a professor convidat a la Universitat, membre del Consell de Cultura Popular de la Generalitat, impulsor de l’Orquestra Simfònica de la Canya… Deu ser veritat que és un perfecte geminis… D’entrada, li interessa tot…
― Però a mida que em faig gran també em vaig limitant.
No ens ho hem de creure pas. El dia que va aprendre a tocar la gralla, ni es podia imaginar que acabaria aplicant les seves habilitats artístiques modelant la fusta de ginjoler per fer les magnífiques gralles que ha acabat fent. El mateix va passar quan va aprendre a tocar el sac de gemecs. Alguna cosa d’aquestes devia fer quan anava amb ”La Banda Puig”, una banda musical d’estil vilanoví… Després de cinc anys de tocar a la Cobla Miralpeix, se li va acudir “investigar la història de la cobla i van néixer ‘Els Ministrers’, tot seguint l’evolució d’aquest conjunt instrumental avançant en la seva evolució i portant-la al carrer, on ja havia estat. Tot sense perdre el respecte a la formació estètica i musical que va sorgir del Noucentisme”.
Aquest era el darrer projecte quan vam parlar. Però ni ell sap on acabarà, sobretot perquè fa més d’un quart de segle que una altra persona l’influencia, tot acompanyant-lo per la vida. La Paquita Roig, la seva dona, també està boja per la música i la cultura popular, quasi tant com pel teatre al que es lliurà amb molta força. Ja ha publicat un llibre sobre la música de gralla. Tocaven junts al grup de folk, a la cobla Neàpolis, a la Miralpeix, als Ministrers…
― Fins al punt que no se sap qui acompanya a qui… Quan arriba el Carnaval, tornem a anar-hi com a bons vilanovins. Ja no li porto –com feia cada any– el regal d’un mantó de Manila, un petit mantó de Manila per a la seva col·lecció ―precisa―, el que ens podíem permetre.
Segurament la Paquita, descendent d’una família ”carnavalera” des del segle passat, amb tants anys d’anar junts, li ha fet descobrir la Vilanova de la gran festa pagana del Carnaval més popular de Catalunya.
Qualsevol dia quan s’aturin junts a pensar i mirin enrere tot buscant el record dels millors moments que hauran compartit, potser arribaran a la conclusió que han viscut amb tanta intensitat perquè els impulsava el que ambdós portaven dins. Però en Xavier Orriols seguirà buscant l’infinit, preocupat perquè no acaba de ser perfecte el so de la gralla, com li passa ara, o no acaba de sortir un altre projecte en què està treballant. Aleshores recordarà un poema, com ha succeït durant aquesta conversa llarga i enriquidora… i dirà amb Martí i Pol ”ho faig per mi, ho faig també per tots”.