Teresa Juvé: Temps d’exili

Teresa Juvé: Temps d’exili

Anàvem amb el meu home (Josep Pallach) a l’Òmnium Cultural de París durant l’exili “a sentir-nos catalans”

La Teresa Juvé omple les hores de la jubilació professional complint el somni d’escriure, que ja era a l’horitzó de la seva joventut. Des dels seus força anys, repassa amb la mirada els paisatges de l’Empordanet que tan bé va descriure Josep Pla –a les antípodes del seu pensament– i, mentre es refugia entre els records del gran amor que omplí la seva vida –el “seu Josep”, que és enterrat a quatre passes de la casa que es van fer en tornar de l’exili–, pensa en la seva filla, que és professora a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, i en els seus néts, que es van fent grans allà, integrats a la societat i la cultura franceses, malgrat ser en terres occitanes i fidels a l’origen de catalans que els ha inculcat.
–En qüestió de cultura i organització de l’estat, França és molt francesa –m’ironitza tot recordant que va decidir doctorar-se en llengua occitana en descobrir que l’idioma amb el qual les mestresses es parlaven de finestra a finestra, mentre feien l’estesa als carrers estrets de la capital del Llenguadoc, on vivien refugiats a la postguerra, era aquella llengua extraordinària dels trobadors i que la culture havia reduït al menyspreat patuès. A la meva tesi vaig estudiar el poeta occità del segle XVII Peire Godolin, a qui la ciutat havia dedicat un monument al bell mig de la plaça Wilson, al peu del qual es llegia “Norigat de Tolosa, me plai de mantenir son langatge bèl”. El meu pare, que era mestre, quan li vaig explicar el meu descobriment, em va portar una versió molt antiga de les obres de Godolin, que m’impulsà a estudiar-lo i, una vegada retornats de l’exili, en Martí de Riquer em va dirigir la tesi.
La Teresa Juvé és un punt de trobada entre dues cultures germanes, l’occitana i la catalana, l’acostament de les quals va impulsar l’Eurocongrés 2000 que presidiren Robert Lafont i Joan Triadú, prestigiosos exponents d’ambdues expressions culturals.
La presència de catalans impulsant la cultura autòctona de l’àrea occitana o de la Catalunya del Nord, com és el cas de la Teresa Juvé, fou evident en la convocatòria de l’esmentat congrés. Poc abans de la cloenda al Plau de la Música de Barcelona, moria Joan Claret –un dels promotors de l’Eurocongrés–, que deixà un bon record com a dinamitzador cultural a la Universitat de Tolosa i president del Casal Català d’aquella ciutat. Des de Perpinyà, l’escriptor Pere Verdaguer ens ha explicat en el seu llibre “Pàgines d’un exili ordinari” com el seu exili va ser tan llarg que finalment va induir a una integració i, seguint el model associatiu del sud català, el portà a participar molt activament en la vida de les entitats del Rosselló, fins a tenir un paper principal en la creació de la Universitat Catalana d’Estiu, i a estudiar profundament el dialecte rossellonès procurant potenciar-lo. El cas de Verdaguer no és gaire distant del que la Teresa es plantejà respecte la llengua occitana. Podríem citar molts altres exemples d’aquesta contribució. Potser es tracta d’un acte reflex degut a l’agraïment per haver estat ben acollits?
–Som els descendents d’una generació d’idealistes –em matisa– que volia canviar el seu país. Suposo que quan van ser aquí i es van adonar que trigarien a fer el camí del retorn, van aportar el seu neguit social al país que els acollia. Sembla una cosa prou natural.
Ara ens els hem retrobat com a dinamitzadors de la vida social i cultural. Però a la França envaïda pel poderós exèrcit alemany que Hitler els llançà al damunt després de burlar la línia Maginot creada per parar-lo, molts d’aquest “animateurs” de temps de pau van defensar el país amb les armes. En el cas de la Teresa Juvé, jugà un arriscat paper formant part de l’exèrcit francès de l’interior que lluitava a les ordres del general De Gaulle.
–Jo feia la llicenciatura de lletres quan la Gestapo assassinà brutalment un dels meus companys que era jueu i, malgrat els consells del pare (un pensador llibertari que col·laborava en el diari “Solidaritat Obrera”), que no es cansava de repetir que aquella no era la “nostra guerra”, vaig posar-me en contacte amb la resistència, cosa prou fàcil a la Universitat, atès que la majoria de professors n’eren. Em vaig trobar fent d’enllaç d’estat major amb els grups que es dedicaven al sabotatge contra els alemanys.
Va ser a punt de caure diverses vegades en mans de la Gestapo quan la perseguia i acabà la Guerra Mundial amb el grau de capità. Arribada l’hora dels agraïments, renuncià a la medalla que el govern li atorgava i a la ciutadania francesa que li oferien per la seva contribució a la victòria sobre els nazis…
–No podia acceptar cap honor d’un govern que acabava de reconèixer el règim franquista que ens havia llençat a l’exili. Aquest procedir em va fer entendre per què el pare deia sempre que aquella no era la nostra guerra.
Deu ser cert que som la nostra memòria: al mateix temps que les seves utopies, el pare havia ficat molt endins del seu pensament el concepte de catalanitat que també defensava en contrast amb l’internacionalisme llibertari.
–Els anys de la República els vaig viure a Madrid, cosa que em possibilità ser alumna del famós Instituto Libre de Enseñanza, fundat per Giner de los Ríos, que aplicava la pedagogia més avançada. Allà, el pare, que havia estat veu solista de l’Orfeó Català, m’ensenyava les nostres cançons populars, i ens feia recitar poemes de Joan Maragall, de qui era una gran admirador, contrarestant el castellà, que era la parla habitual de la mare. I, quan els del Cercle Català feien sardanes, m’hi portava un tia meva que també era casada a Madrid. Vaig aprendre a ballar-ne de ben petita i n’he gaudit tota la vida, com un senyal d’identitat. Després, quan l’exili, també anàvem amb el meu home a les ballades que organitzava el Casal Català de París. En Josep, curiosament, ara em sembla mentida!, n’havia après sent a la presó de Girona, per això no ho feia gaire bé. Posava els braços d’una manera que pesaven molt…
Una certa nostàlgia envaeix els seus ulls… Potser el record del “seu Josep”, reiteradament perseguit i empresonat, es fa present a la conversa…
–A París també acudíem al local de l’Òmnium a exercir de catalans! –em diu finalment.
Era la vida de dos catalans universitaris i exiliats. Els dos havien fet els seus estudis a universitats franceses: ella a Tolosa i ell a Montpeller. Dues ciutats occitanes que miren cap a Barcelona pensant en el centralisme de París. Lletres i Pedagogia, respectivament.
–A la França que, en aquells moments de postguerra, no volia saber res dels alemanys, la llengua castellana era una alternativa davant l’estudi de l’alemany.
Paradoxalment, una occitanista i un catalanista es guanyaven la vida ensenyant el que aleshores era anomenat “el idioma del imperio”, que ens era imposat als catalans en una veritable temptativa de genocidi cultural.
–L’Antònia, la nostra filla, arribà al món quan treballàvem a l’institut de Montgeron, molt a prop de París, on vam acabar vivint, fins el retorn a casa quan s’apropava el final de la dictadura. El meu home deia sovint que volia tornar i ho feia sempre que podia, encara que fos posant-se en perill de ser agafat, com de fet succeí més d’una vegada. A ambdós ens atreia Catalunya enormement. No ens imaginàvem l’exili per sempre. Pensàvem en el retorn com la principal perspectiva del nostre futur. Volíem educar la nostra filla pensant en tornar. Per exemple, la qüestió idiomàtica era prou complicada. El meu pare català i la meva mare asturiana… Ella, involuntàriament, condicionava l’idioma familiar. El Josep i jo, malgrat que en públic ens parlàvem en català, a la intimitat cadascun parlava en això que defineixo com l’idioma d’estimar, però vam voler que les primeres paraules que aprengués l’Antònia fossin del català. Era com un deure pel que defensàvem. Després, la realitat ha fet de l’Antònia una perfecta trilingüe.
Recorda amb nostàlgia els estius a Cotlliure, on la Teresa i el Josep es van conèixer el 1948, quan ambdós s’havien llicenciat a les respectives universitats, i on acudien algunes famílies d’exiliats per retrobar-se molt a prop de l’artifici d’una frontera que separava dues parts de Catalunya.
–Aquells dies, la proximitat de l’altra Catalunya, que algunes vegades anàvem a contemplar pujant als turons més alts de la part francesa, formen part de la història col·lectiva del món de l’exili.
Calia refer les vides que dues guerres havien trencat. A Cotlliure es van trobar la Teresa i el Josep. Ell hi arribava amb fama de tenir per endavant un futur prometedor tan aviat com Espanya s’obrís a les llibertats democràtiques. Era un element buscat per la policia espanyola. S’arriscava a entrar a l’interior. S’havia escapat diverses vegades de les mans dels repressors i de les seves presons, però també ella era la Nathalie Jouvet (el seu nom a la Resistència) que havia fugit per cames de la Gestapo. Ell no presumia d’haver estat al front de l’Ebre com a integrant de les “quintes del biberó”, ni parlava de la sensació de les bales que xiulen molt a prop del teu cap i de la por que et produeix saber que també pots morir d’un tret per l’esquena que ha sortit de la pistola d’un stalinista… En Josep tampoc parlava gaire de la seva col·laboració amb la “résistance”, mentre facilitava el retorn a Anglaterra dels aviadors que queien sobre la França humiliada… Ella havia sentit parlar molt bé d’aquell xicot que arribava per passar l’estiu de 1948 i fer més lleuger l’exili…
A l’estació ferroviària de Cotlliure va començar la seva gran història, que no podia ser una altra cosa que una història de dos lluitadors que tenien pressa per viure, perquè les guerres els havien robat una gran part de la seva joventut.
El seu amor va durar més d’un quart de segle. Mai no van deixar de treballar pel seu país i per la llibertat de tots plegats.
–La nostra casa de Montgeron, reduïda com qualsevol habitatge social, era oberta a tothom que venia a explicar-nos què passava a Espanya i el petit espai de què disposàvem era també la redacció de qualsevol expressió democràtica contra la dictadura. També aportàvem la nostra col·laboració al col·lectiu de Montgeron… Tant que varen posar el nom del Josep a la biblioteca del Liceu.
Els dos estaven fets en la convicció que no hi ha res més revolucionari que la cultura i des d’aquesta perspectiva i la de la solidaritat participaven en la vida de la col·lectivitat on havien anat a parar.
–Al maig del 68 hi havia un autèntic debat en el qual el Josep participava asserenant actituds, aportant pedagogia política, seny…
Fer de mestre, d’esposa i de mare afectava també la Teresa Juvé, com qualsevol altra dona que fa compatibles casa i professió. Si alguna qüestió calia sacrificar, en principi va ser el temps pel col·lectiu, participar en les coses de la comunitat.
–Ell es dedicava tant com podia a la cosa pública. Era un animador nat –recorda la Teresa–. Quedar-me a casa també possibilitava escriure. Per altra banda ell sempre m’animava a fer-ho… Confesso que ara, quan escric, tinc la sensació que el Josep encara m’impulsa, quasi em dicta el que vaig explicant…
Portaven junts mitja vida. Havien acabat repartint-se els papers. Ell tenia per endavant una gran carrera pública quan els somnis d’ella, sense baixar la guàrdia, s’havien allunyat de l’idealisme de la Nathalie de la “résistance”.
–Jo l’animava a servir els seus ideals, ell m’empenyia a escriure –diu explicant un moment decisiu de les seves vides–. Ambdós ens vam incorporar a la Universitat Autònoma tan aviat com vam decidir tornar de l’exili. La nostra filla, l’Antònia, ja era casada a França. Havia construït la seva pròpia família. Tenia una professió universitària. Ja no ens necessitava. Podíem realitzar algun somni.
La mort arriba tot sovint tan inoportunament! Ha passat més d’un quart de segle des que el Josep va marxar per sempre. Deia veritats com punys –malgrat que mai l’alçava– respecte el país que volia construir i el tipus de societat per la qual treballava. Hi havia una colla de progres que l’atacaven, ofegats per la seva coherència i el seu sentit de la realitat. Feien molts escrits al diari acusant-lo de tou. Quan es va morir devien quedar descansats, però l’enterrament ja va ser un acte de multituds i de solidaritat. Un quart de segle després s’ha escrit amb lletres de motlle i a grans titulars que tenia tota la raó.
L’home d’aquesta gran dona que és la Teresa Juvé, que en la imaginació l’anima a escriure les aventures del Portantveus Plagumà, el personatge de les seves darreres novel·les, l’home que tornava a casa cansat perquè es negava a deixar la pedagogia per fer política, ja que que no entrava en els seus plans professionalitzar el seu esperit de servei públic, es deia Josep Pallach.
Entre multitud de llibres, la Teresa Juvé guarda els bons records tot mirant cap a un pi que el “seu Josep” plantà al bell mig del jardí i s’ha fet molt alt. Escriu. De vegades, els amics passen a visitar-la, l’exalcalde de Palafrugell, el farmacèutic Frederic Sunyer, li telefona: “Com anem Teresa?”. Era un gran amic del Josep. De tant en tant recorda el trasbals de l’homenatge en ocasió del XXV aniversari d’aquell fatídic dia de gener en què Josep Pallach li va dir adéu amb la mirada poc abans d’arribar a l’Hospital de Bellvitge. Sent el goig de saber que el “seu Pallach” ha acabat triomfant per damunt d’aquells que el fustigaven i als seus ulls hi ha festa quan els néts venen a visitar-la des d’allà on ambdós van anar a l’exili.