Teófilo Domínguez: Extremeny a Extremadura, català al Baix Llobregat

Teófilo Domínguez: Extremeny a Extremadura, català al Baix Llobregat

La societat civil va ser el camí per al meu neguit social

–Vaig descobrir el fenomen social del “moviment associatiu” en arribar a Catalunya– m’explica el Teófilo Domínguez, tot prenent cafè al bar del Centro Extremeño Ruta de la Plata del Prat de Llobregat, del qual és soci des que es va fundar, no fa gaires anys–. És el darrer dels vint-i-dos que hi ha a Catalunya –precisa respecte al centre–. La majoria d’ells al cinturó de Barcelona. Tots plegats formen una federació que va posar en marxa el responsable d’emigració de la Junta de Extremadura, aleshores regidor d’hisenda a Sant Boi. No soc gaire partidari de fomentar aquests cercles tancats entorn el lloc d’origen. La gran majoria hem construït el nostre futur aquí. Dels 700 que van venir del meu poble al Prat a partir de l’any 1927, més de dos-cents són enterrats aquí, fins i tot una dotzena que ja hi ha-vien nascut i algun nét dels primers que van arribar. Això arrela a la terra on has anat a parar, sobretot si hi has resolt la teva vida i t’han acollit bé, com és el cas.
Conec en Teófilo des de mitjan de la dècada dels 60, del compromís de lluita contra el règim des de diferents opcions. Quan ens vam conèixer formava part d’una cooperativa de producció.
–Després ens vam trobar reivindicant millores urbanístiques –precisa els meus records–, sent directiu d’una associació de veïns i, més endavant, em publicaves articles al periòdic local. També en publicava al periòdic Alconétar d’Extremadura.
Ha estat un dels protagonistes de les tasques desenvolupades per Amics de la Unesco, que han donat a l’entitat una projecció per damunt del que és estrictament local en organitzar trobades internacionals al voltant de la solidaritat i la cultura de la pau, la pobresa, el racisme…
El problema palestí, tractat en una d’aquestes trobades fetes insòlitament al Prat, el va portar recentment fins a Betlem a connectar amb els directius del Palestinian Youth Cultural Center, una institució a la qual han ajudat amb els fons de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat.
–Vaig conèixer el galimaties de Palestina i Israel. El mosaic geogràfic, racial, cultural, històric, polític i tot el que es vulgui, que són la base del conflicte. Anar-hi m’ajudà a entendre també certes coses nostres i que, des de qualsevol organisme al marge d’una realitat, es fa difícil donar a una confrontació la solució que només tenen els que estan en conflicte. Els uns i els altres.
Es podria dir que Teófilo és un personatge polièdric, del qual igual interessa que ha estat directiu d’un centre regional, com activista d’unes associacions de veïns que van ser plataformes d’acció cívica, com l’home d’una ONG protagonista de la nova realitat social, com el col·laborador de la premsa local –atenció!– que acaba escrivint la història del seu poble a més de mil quilòmetres de distància… I no és menys interessant el fet que arriba al sempre peculiar Baix Llobregat a mitjan de la dècada dels 60 després d’una emigració a Astúries i Alemanya, i s’incorpora a la societat on arriba fins al punt que la nostra conversa és en català, amb absoluta naturalitat. “L’alemany après en dos anys d’emigrant em va permetre fer d’intèrpret a la primera feina que vaig tenir a Catalunya”.
Teófilo Domínguez té les seves arrels al Càceres que travessa el Tajo camí de Lisboa. En concret a Garrovillas de Alconétar, lloc que fa vuit segles els reis castellans van alliberar del domini àrab. Coneix bé la història de la seva terra, molt especialment els tres decennis que van des de la Dictablanda fins als Planes de Estabilización de la darrera dictadura. La coneix prou bé perquè l’ha explicat en dos extensos i interessants llibres.
–Vaig escriure els dos llibres com un acte de militància en pro del meu poble. Llegint la història que sobre el Delta del Llobregat ha escrit Jaume Codina ―m’explica― vaig entendre el servei que podia fer al meus paisanos. Lògicament el que més m’atreia era allò més contemporani. A casa havíem patit de valent Guerra i Postguerra, des de la perspectiva de les classes populars. Al pare l’agafà la guerra del cantó dels nacionals i sempre ha lamentat haver-la fet amb els seus contraris.
La gent que és al bar del Centre parla de les seves coses al nostre entorn. Les parets son plenes de nostàlgia. El plànol d’Extremadura signat per la Junta de Extremadura presideix l’estada. Hi ha fotografies del grup folklòric del Centre. “La Carmen és entre ells”, em diu assenyalant la seva dona. Tenen emmarcat el cartell de la cursa de braus que se celebrà a la preciosa plaça portalada de la qual també hi ha pintures i ceràmiques. Els vestits regionals mostren una molt treballada artesania. També hi llueix un suposat rècord guinness aconseguit el 1996 en reunir gairebé un miler de persones a la veïna vila de Sant Boi per ballar la “Danza del candil”, una de les més populars expressions folklòriques extremenyes.
–No sóc gaire partidari de la nostàlgia –es reafirma– sobretot si se’n fa una explotació interessada amb objectius tot sovint aliens als propis afectats, com fent-nos veure que hi ha una possibilitat de retorn, quan per la majoria de nosaltres el futur és aquí. Des de la pròpia Junta de Extremadura s’ha reconegut que aquests centres acaben sent només un grup folklòric i un bar obert al públic, que serveix per mantenir el local. En aquesta ciutat hi ha uns tres mil quatre-cents extremenys, molts més contant els matrimonis mixtos. Només 200 en som socis. Els avis vénen al centre, els fills ja no és fàcil que hi vinguin i amb els néts no s’hi pot comptar. S’han fet aquí. Els portaràs al grup folklòric de petits, però tan aviat com van amb els amics, no en volen saber res. Per la majoria dels que ara mateix som aquí, el centre no és res més que el bar de la cantonada.
Es diria que els centres van sorgir d’un cert mimetisme amb el moviment associatiu tan extens com peculiar a Catalunya, “potser copiant la voluntat d’associar-se per conservar la memòria que us és tan característica. Nosaltres també tenim unes arrels que cal tenir presents. Potser per això funciona el grup folklòric. La meva dona, posem per cas, allà no havia participat en aquestes coses i aquí sí que ho fa”.
Sorgeix la possibilitat que els ateneus serveixin per al conjunt de la població sense discriminar pels orígens…
–Al poble teníem el que en dèiem ‘el casino de los señoritos’. La gent del poble no hi posàvem ni els peus… La Casa del Pueblo que van crear els d’esquerres va morir amb la guerra… No teníem cap tradició associativa quan vam arribar aquí… La necessitat del centre va néixer espontàniament. Els diumenges ens trobàvem a un indret determinat del poble i allà fèiem petar la xerrada. Un dia a un amic se li va acudir organitzar un viatge cap allà, després van venir uns quants autocars cap aquí. A partir d’allò ja va jugar la política local en descobrir-se que érem molts i, aleshores, va sorgir de les autoritats la possibilitat d’un agermanament que s’acabà fent.
–Malgrat aquesta relació, quan aneu al poble us consideren com a catalans… –no em puc resistir de dir-li.
–En el nostre cas s’ha imposat el concepte no menys molest de “los forasteros” –em rectifica–, perquè molts altres van emigrar sobretot a Madrid. Pensa que jo vaig marxar de molt jove. El pare tenia clar que de la poca terra que teníem a rabassa no en podia viure més d’una família. Em va animar a marxar. Només amb divuit anys, ja vaig aparèixer a les mines de carbó d’Astú-ries. Vaig viure allà les vagues mineres del 1962. Hi havia un veritable esperit de rebel·lió en aquella mina de carbó d’hulla del Nalón, amb la qual em vaig identificar ràpidament. Recordo haver lesionat un dels dirigents obrers perquè necessitava la baixa laboral per sortir de la mina a organitzar la revolta. Escoltàvem la Pirenaica i Radio Moscú, que ens deien que el règim s’acabava. Vaig decidir marxar a Alemanya, on vaig participar en la fundació d’una cèl·lula del partit i vaig conèixer personalment el propi San-tia-go Carri-llo. Reconec que portava la ràbia social al cos i aleshores l’únic espai on podia aplacar-la era en l’activisme polític.
A Alemanya va connectar amb el Centro Español de Düsseldorf.
–Crec recordar que el portaven funcionaris de l’Ambaixada. No es pot dir que fos una forma d’associacionisme. Potser més aviat un servei als emigrants.
La mili el tornà a casa i, una vegada acabada, l’arribada a Catalunya va fer innecessari el retorn al seu “exili” alemany.
–Crec que aquí vaig trobar l’espai social on desenvolupar-me, que no existia ni a Extremadura ni a Astúries. Fins i tot, malgrat vincular-m’hi amb responsabilitats només arribar, vaig acabar deixant de banda el partit. Primer, pel desencís sorgit per les divisions… Més tard, la societat civil va donar camí al meu neguit social. Aquí les coses no eren de color blanc o negre; els matisos de gris t’obrien l’esperit i els ulls cap a altres colors. Amb el temps m’he adonat que cal una societat civil forta; els partits no donen respostes a moltes necessitats de la gent.
El punt de referència, lògicament, és l’Extremadura que el va portar a lluitar per una nova societat, aquella que el va fer sortir de l’escola quan només tenia 12 anys, sense que hagués pogut acabar ni un sol curs perquè “el sistema trobava normal que un nen deixes d’anar a classe quan era temps de collita o per anar a ajudar l’avi a fer de pastor”. Primer van ser feines al cotó i al tabac a les Vegas del Tietar, després Astúries…
–Fins que un dia vaig llegir al tauler d’anuncis dels sindicats:
Trabajo en Alemania.
Muy duro. Soportando calor.
I va escapar amb els milers d’espanyols que el propi govern portava cap al nord per equilibrar el dèficit pressupostari.
–Va ser d’una forma infantil, però tenia consciència que aquell era el meu exili voluntari contra el règim. Quan vaig ser allà, vaig tenir la primera sorpresa: ens pagaven igual que als alemanys! Per això la posterior vinguda a Catalunya i el tracte laboral que trobàvem aquí, ja no va ser per a mi tanta sorpresa. Vaig entendre que això era Europa.
Me n’adono que, de sobte, està passant quasi tota la seva vida pels seus ulls. Quan ens varem seure a conversar jo no sabia que era el seu primer dia de jubilat. Només complia 58 anys. La seva és una jubilació anticipada de la qual pensa gaudir dedicant-se al moviment associatiu, i també a la família. La seva dona va tancar fa temps una botiga de queviures, assetjada per l’impacte de les grans superfícies. La Carmen ja el va acompanyar a Palestina en la seva peregrinació d’ONG. Potser ella s’integrarà més al grup de danses regionals, tot recordant els temps en què “anava al col·legi de monges de la “gente bien” del seu poble i el va deixar perquè la seva família no podia pagar la pesseta que costava cada mes”. Potser algun dia, sense saber-ho, des del seu subconscient cantarà amb tota la força del seu cor aquella estrofa que és com un passar comptes gràcies a una cançó tradicional:

Los señores de levita
se mueren por las del moño
por eso a las señoritas
se las llevan los demonios

En Teófilo ho veu lluny, malgrat que sent una gran estimació per aquella terra. Però aquí es va fer com és: treballant fort, anant a classes nocturnes que li van permetre deixar el “tajo” i acabar la seva vida laboral als serveis tècnics de l’empresa… Ha fet amics aquí, gent que ha arribat d’arreu i gent d’aquí dels quals no se sent diferent. Al Centre potser hi deu anar sovint per assabentar-se de les coses de la terra, rellegint el periòdic regional que els envien cada dia, i també dels plans de Rodríguez Ibarra, exposats acuradament a la revista “Sementera del Consejo de Comunidades Extremeñas”, depenent de la Junta. L’exemplar que tinc entre les mans dóna estadístiques de les intencions de vot dels extremenys que viuen fora de la regió. Diu que els presidents de les associacions d’emigrants es reuneixen amb Rodríguez Ibarra per demanar modificacions a la Ley de Extremeñidad, que reconeix drets als extremenys emigrats, i parla de la possibilitat que els centres regionals siguin també oficines turístiques que, fins i tot, arribin a comercialitzar productes regionals de qualitat. Per què no?
Però la mateixa revista dóna més importància a la immigració de la pròpia Extremadura que ara acull temporers que al retorn dels que van marxar i han acabat construint la seva vida lluny. El propi Teófilo està preocupat ara mateix per l’incendi que hi va haver a prop de l’indret català on té la segona residència i, quan li pregunto pel fills, respon que “els fills es consideren cent per cent d’aquí, malgrat que sempre els hem educat en el respecte als nostres orígens, per allò de la identitat que vam aprendre aquí, que ha possibilitat que formem part plenament d’aquesta comunitat”.