Ramon Escolà: Josep Anselm Clavé, poc conegut

Ramon Escolà: Josep Anselm Clavé, poc conegut

Cal recobrar el Clavé que tant i tant va contribuir a la construcció de la Catalunya moderna

Sempre hem sentit a dir que la història l’escriuen els guanyadors. El mític Josep Anselm Clavé –polític i periodista, lluitador i humanista, populista i elitista, músic i lletrista, entre altres dicotomies evidents– va ser al final del seu mig segle d’intensa vida un indubtable perdedor. I, certament, els seus opositors van fixar per a la història una imatge estereotipada de l’home a qui Catalunya ha dedicat més homenatges i monuments. Ni Pau Casals, ni Francesc Macià, ni Pompeu Fabra, ni el propi Rafael de Casanova tenen dedicats més carrers, plaques, bustos, monuments i tota mena de reconeixements arreu de Catalunya.
― Malgrat tantes escultures i monòlits ―afirma el president de la Federació de Cors de Clavé, Ramon Escolà― Clavé és un gran desconegut pels catalans. Del mestre es coneixen només els tòpics que caracteritzen la seva biografia com la tasca de formació de masses coraIs partint dels parroquians de les tavernes, tot sovint víctimes de l’aiguardent que consumien en excés. El comú de la gent només se l’imagina cantant a les tavernes acompanyat d’una guitarreta o dirigint una coral.
En Ramon Escolà i la junta directiva de la Federació van assumir l’obligació moral com a deixebles d’aprofitar l’avinentesa del 175è aniversari del seu naixement i 125è de la seva mort units al segle i mig de la creació de la Fraternitat, la primera coral euterpense, per endegar una campanya de divulgació i sensibilització respecte a la figura de Josep Anselm Clavé. Aconseguiren dels polítics el compromís del Parlament de Catalunya per declarar el 1999 “Any Clavé”. Tenien infinitat de projectes damunt la taula, en tots ells s’havien fixat l’objectiu de desembalsamar una personalitat tan malmesa i caricaturitzada.
Enderrocada la Primera República i enterrat Clavé, als “guanyadors” no els interessava gens la figura de l’agitador polític i social. No podien amagar la seva vida, però sí que la podien manipular folkloritzant-la. L’estereotip que van crear no tenia l’essència revolucionaria del Clavé que va caure ferit a l’assalt de la Ciutadella, ni del que era pres a Maó o desterrat a Madrid… Tampoc no tenia l’esperit de victòria de qui va ser president de la Diputació de Barcelona, governador civil de Castelló i representant del govern a Tarragona… Del qui atreia multituds als concerts de les corals euterpenses o era capaç d’assumir la direcció dels prestigiosos Camps Elisis, la més important zona d’esbarjo de la Barcelona de mitjan segle passat, que s’ubicava al bell mig de l’espai que era lliure entre la vila de Gràcia i la Ciutat Comtal… Molt menys volien rememorar el Clavé actiu wagnerià, capacitat per estrenar al Teatre del Liceu la seva obra lírica “L’Aplec de la Remei”, o l’autor –en contrast– d’infinitat de cançons que el poble català va fer seves.
― Els elitistes del Noucentisme no li van perdonar que apostés decididament per la classe treballadora… ―(Ell, que procedia d’una certa burgesia, encara que només fos pel negoci de la fusteria amb què s’arruïnà el seu pare, cosa que l’obligà a sortir al carrer de molt jove per guanyar-se la vida fent de trobador per les tavernes)―. També va ser víctima de la confrontació entre els que feien olor de sofre o de cera.
El compromís que assumí la Federació de Cors de Clavé, “que no es pot oblidar que és la més antiga agrupació d’associacions –diu el seu president– en ser hereva directa de l’antiga Federació de Corals Euterpenses” és present en la passió que posa Ramon Escolà en la defensa d’una personalitat que, fins i tot sense saber-ho, ha marcat la seva pròpia vida des que el 1949 s’integrà a la coral sabadellenca Talia. Encara ressonen molt endins les estrofes de Patria Nova de Grieg, quan els protagonistes de l’obra arriben a la terra somniada on volen construir un nou país: “Heus aquí el meu somniat regne / bell fort com temple gran / commogut mon cor batega / l’esperit a Déu alçant…”.
Tenia tot just disset anys, però el cant formava part del seu estil de vida.
― El meu pare ja cantava a “l’americana” les havaneres que tant s’han popularitzat els darrers anys. La mare entonava amb una preciosa veu les cançons que de joveneta havia après anant a cosir, de les companyes que cantaven a l’Orfeó Català.
El seu germà gran havia cantat al liceu amb una magnífica veu de tenor i va ser contractat pel Teatre Nacional de Múnic, i es quedà a residir a Alemanya quan una inesperada pèrdua de la veu enmig d’una actuació l’obligà a tornar a l’antic ofici d’electricista. El propi Ramon va participar en un quartet vocal… Per arrodonir-ho tot plegat, la seva dona –la poetesa Rosa Maria Mestres– cantava amb els Amics de l’Òpera de Sabadell des del mateix moment de la seva fundació, abans havia cantat a la coral Al·leluia, com ho havia fet a la Talia, que ha acabat presidint, precisament substituint el seu marit, després d’un llarg període de dirigir-la, “Jo vaig dir “prou!” posant fi a una etapa que, alternant-me amb altres socis, durava des de 1974, i la junta li va proposar a la M. Rosa que m’agafés el relleu. Ni ho va dubtar…” Com diu la seva dona en un dels seus poemes:

Quan et sentis perdut
en el teu interior
obre una porta
i segueix el camí
que ella t’ofereix

La presidència dels Cors de Clavé tornà el Ramon Escolà al paisatge urbà on va viure només casar-se. El barri de Ribera, on s’ubica el singular edifici de la Federació, li porta els records dels primers anys de matrimoni: la primera filla, l’intent frustrat d’establir-se per compte propi, arriscant el prestigi professional format des de la base adquirida a l’Escola d’Arts i Oficis del Sabadell. Tornà a aquesta escola en no adaptar-se a una Barcelona cosmopolita, però desertitzada des de la perspectiva de l’associacionisme que també ha caracteritzat la seva manera de viure. Descobrir que la gran ciutat li oferia la possibilitat d’anar a les estrenes de cinema o teatre, concerts, exposicions… “de gaudir de dues entrades del quart pis del liceu, tenia un eixample urbanísticament admirat, però que era un autèntic desert en allò que se’n diu la ‘cultura participativa’”, el va fer tornar al seu Vallès a retrobar-se amb el que ell –“un home de Sabadell”, que diria algú de Terrassa amb doble sentit– en diu el “sabadellenquisme”. Però al que va ser “el seu espai barceloní” també s’ha retrobat amb l’Orfeó Català i amb el bust d’Anselm Clavé compartint amb Beethoven la meravellosa sala de concerts declarada recentment Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO que dirigia Mayor Zaragoza. En comentar-ho sorgeix la confrontació entre els cors i els orfeons, el populisme coral i la qualitat musical…
―Són dos tòpics ―diu―. Cal afirmar amb convicció que l’orfeó és una conseqüència de l’obra de Clavé com el propi Millet va reconèixer donant-li el protagonisme que s‘ha fet evident, com cal recordar que es va fer una federació de cors i orfeons de Clavé i que el propi Clavé va posar en marxa les corals mixtes, incorporant-hi la dona, que no havia pogut incorporar en anar a les tavernes a crear les primeres corals. Una altra qüestió podria ser que, en mantenir-se tancades a les dones bona part de les corals, com seguint una tradició que el propi Clavé potser hagués considerat un fet transitori, s’ha produït una imatge diferenciadora entre l’un i l’altre tipus d’agrupació coral, que la realitat també demostra que és incerta. En el fons tot el moviment coral té les seves arrels en Josep Anselm CIavé.
Però tot això és una polèmica entre familiars que no pot transcendir, amagant un altre fet polèmic com és la tergiversació de la personalitat història de Clavé.
― Des de la política s’ha manipulat la seva herència cultural. Primer perquè va ser una peça clau de la derrocada Primera República i els seus seguidors es van haver de refugiar en el folklorisme per veure passar la tempesta, tot esperant el moment de la reivindicació que no va arribar mai, i es van desvirtuar fins a tal punt les essències d’acció social impulsada pel Mestre que, fins i tot la darrera dictadura es va veure capaç de vincular les corals com una fórmula social-paternalista, que podia encaixar en una certa manera d’entendre l’obrerisme que tenia el Règim. Es van arribar a llogar trens i avions per portar les corals d’aquí cap allà, aprofitant la predisposició de certs elements del moviment coral. Això pot explicar i justificar la creació d’altres agrupacions que, tot i acceptant els orígens, es desmarcaven d’un moment històric, de vegades buscant la protecció d’un cert confessionalisme. L’any 1984, al nostre primer congrés, que va ser quan vaig entrar a la junta de la Federació entre d’altres renovadors, es va posar una fita marcant el punt final d’una època que mai no s’hagués hagut de produir des de la fidelitat i de l’anàlisi del orígens.
Hi ha una certa lamentació en les paraules d’algú que, quan aquell col·laboracionisme es produïa, treballava a la clandestinitat: vinculat al Front Nacional de Catalunya, marcat per una guerra que va fer tornar a casa el seu pare malalt de tifus des del camp de concentració, on es va sentir maltractat com a català als mateixos sermons que feia el “pater” a la missa dominical, a la qual estaven obligats a anar. Només tenia set anys quan es va contagiar d’aquell tifus que el pare va portar de la guerra. Se’n va sortir, però va quedar vacunat per sempre. Pocs anys més tard, quan compartia l’aprenentatge amb els estudis de l’oficialia industrial, i l’obligaven a anar al local del Frente de Juventudes a escoltar discursos, no hi acudia mai i preferia pagar les multes que li imposaven o deixar que l’amo les hi pagués tot dient “si et pregunten, te les pagues tu, eh, noi?”.
El dia que el van cridar per retreure-li les absències, es limità a dir “No vinc perquè no em són simpàtics”. El pare, que tenia la por per companya gràcies a una guerra perduda, no li ho hauria deixat dir mai, ni ara li hauria permès fer-ne pública memòria. Ell ja tenia el “refugi” de la coral Talia i les coses que li explicava el pare –que havia patit sent pres– mentre tenien cura de l’hort que complementava els escassos ingressos de la postguerra, li feien prendre consciència de formar part d’un poble sotmès. Encara no entenia el veritable sentit de poble d’en Clavé, però hi participava conscient que pretenia precisament el contrari del que es predicava des de les estructures oficials i entenia que era “crear societat civil sense esperar que els de l’estat et regalin res”. Va trigar a entendre el concepte “societat civil” com quasi tothom, però s’adonava que “amb les corals els catalans del segle passat feien entrar Europa a casa nostra creant societats obreres i de socors mutus, promovent mutualitats i cooperatives…”
― No poques d’aquells corals es van convertir en importants ateneus que alfabetitzaven els adults i creaven les escoles per als seus fills, mentre promovien la convivència organitzant les festes, i portaven a cada comunitat el benefici de la cultura que acaba fent lliure qualsevol poble.
Quan va entendre el Josep Anselm Clavé que va escriure La Maquinista (“L’estigma de la gleva del nostre front borrà…”) o que va traduir al català La Marsellesa, quan va poder mirar més enllà de l’aparent boira del folklore, va convèncer els seus companys de junta de la necessitat de reivindicar l’autèntic Clavé que tant i tant va contribuir a la construcció de la Catalunya moderna.