Pròleg: “La lluita per la cultura”

Joaquim Ferrer

Aquest llibre és com un gran retaule que s’ofereix a la mirada de qui s’hi apropa. És la descripció d’un nombre de catalans que en una època adversa com fou la dictadura franquista (1938-1975) s’hi resistiren reafirmant les conviccions patriòtiques i fent un gran esforç per a transmetre-les a d’altres generacions.
És un retaule en què les persones que s’hi descriuen optaren per fer la seva aportació en el camp de la cultura, convençuts que és un terreny de gran interès estratègic per a construir la personalitat en l’àmbit individual i en el col·lectiu.
És un retaule poc conegut per les generacions posteriors a aquells anys que poden trobar en aquelles experiències l’esforç indispensable perquè els pobles visquin i es projectin i siguin capaços de superar les agressions aparentment abassegadores.
Aquest retaule és tan suggeridor que il·lumina el que ha estat la vida cultural i política dels últims segles a Catalunya. I porta a fer una reflexió general.

Quan foren prohibides les lleis i les institucions pròpies

L’11 de setembre del 1714 significa en la història de Catalunya la data en què foren derogades les lleis pròpies –les Constitucions de Catalunya– i prohibides les institucions polítiques, és a dir, la Generalitat de Catalunya que havia estat creada al segle XIV.
A continuació, el 1716 ens fou imposat un nou marc polític amb el Decret de Nova Planta, amb unes lleis i òrgans inspirats per un règim llunyà i hostil. Començava una repressió en els camps econòmic, social, cultural, espiritual i, no cal dir, polític.
Durant dos segles i mig el model d’Estat espanyol que acabava d’introduir-se a Madrid procedent de París -inspirat en l’uniformisme i el centralisme- intentà esborrar-nos del mapa com a poble.
Durant aquella llarga etapa adquirí gran importància la iniciativa de la gent creant associacions amb noms i formes distintes però amb un mateix objectiu: canalitzar aspiracions i atendre necessitats populars.
Al llarg d’aquells dos segles i mig és fàcil de comprovar com arreu de Catalunya es crearen associacions de tota mena que tenien com a objectiu defensar la catalanitat, amb les més diverses formes i activitats sectorials.
El segle XVIII a Catalunya encara espera de noves investigacions per a conèixer millor aquest teixit d’associacions fetes amb posterioritat al 1714. Naturalment, coneixem molts fets altament significatius del que fou la resistència a l’opressió uniformista. Recordem-ne, simplement dos: el 1760 s’adreçà el primer Memorial de Greuges a un rei espanyol demanant el restabliment de les lleis i institucions pròpies, i el 1789 l’aixecament que esclatà a Barcelona i que coneixem a fons per l’estudi d’Enric Moreu-Rei.
El segle XIX fou a Catalunya un esclat d’associacions de tota mena, econòmiques, d’ajuda mútua, ateneus, escoles, cooperatives, més endavant de sindicats i grans institucions populars com el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), creat el 1903.
La repressió periòdicament va caure al damunt de les associacions prohibint-les una i altra vegada. Recordem, com Josep Termes en els seus estudis sobre la història social de Catalunya senyala com a mitjan segle XIX es prohibien les associacions d’ajuda mútua (precedent del que després se’n diria sindicats) i com sia que en algunes ocasions eren substituïdes per Cors dels fundats per Clavé, també aquests eren prohibits!
Així doncs, en caure damunt de Catalunya la dictadura franquista aviat es manifestaren -especialment en el camp de la cultura- entitats que a través de les seves activitats feien pedagogia de la catalanitat defensant aspectes específics i en divulgaven els continguts i forjaven actituds de civisme.

Cultura de sentiments

El llibre que teniu a les mans explica com la cultura va mantenir el seu caràcter bàsic en la formació d’unes conviccions patriòtiques, és a dir, consciència de pertànyer a un poble que forma la nació catalana que es nodreix amb l’aportació de cada un dels que en formem part i que vol construir un país lliure i just.
Aquest gran retaule que ens ofereix la quarantena d’entrevistes que composen aquest llibre són un gran testimoni de com la cultura d’un país necessita el compromís personal i intransferible de la seva gent. Quan això es dóna, la victòria és segura. Així es comprovà en esfondrar-se la dictadura franquista, quan una convicció generalitzada donava la màxima importància a la cultura i la reconeixia com un dels àmbits en què es forgen les actituds.
Els personatges d’aquest gran retaule que formem aquest llibre assenyalen quins eren els sentiments que els animaven en fer cultura. Recordem-ne alguns: l’estimació per Catalunya, és a dir, pel marc geogràfic i per l’humà. La voluntat d’empènyer el camp de la cultura en el qual actuaven, en el sentit de contribuir a posar-lo a l’abast de tothom i, finalment, de fer aquest esforç amb generositat, convençuts que servir el poble és la millor manera de sentir-se satisfets d’acomplir una responsabilitat, un deure.
La cultura per a tots els personatges d’aquest llibre és una dimensió, un àmbit important. Està forjada per sentiments i amb les més altes aspiracions de justícia, llibertat, espiritualitat i progrés.
Tots aquests testimonis valoren al màxim la cultura perquè comproven allà on l’empenyen una forma concreta de fer visible el redreçament del poble de Catalunya.
Evidentment, calia recollir el testimoni d’aquestes persones perquè tothom sigui ben conscient que la lluita per la cultura és important quan s’hi juguen sentiments i conviccions.
Carles Pi i Sunyer -que fou conseller de Cultura (1937-1939)- ha escrit en les seves memòries: “Catalunya és la consciència d’una cultura; l’emmotllament del seu esperit en un encuny de segles. És essencialment una afirmació; la voluntat de ser, d’existir” I ho ha reblat dient: “Catalunya, és l’encarnació d’un esperit propi, fonamentalment una cultura”.
La vitalitat profunda d’una cultura no depèn només dels recursos de què disposa, depèn, això sí, del nombre de persones que en fan un diàleg per afinar sentiments i enfortir actituds que es despleguen en la vida quotidiana.
Pere Baltà és molt conscient d’aquesta necessària arrel popular de la cultura, ho coneix a fons, ho ha raonat escrivint novel·la, teatre, en articles i en la formulació d’una política en el marc del Departament de Cultura de la Generalitat que es realitzava amb convenciment que la cultura és una branca del Benestar Social, entès en sentit ampli i que, en conseqüència, ha d’estar a l’abast de tothom, per a transportar-hi elements que contribueixin a forjar el caràcter responsable i creatiu.
Ara ens ofereix aquest gran retaule i, en fer-ho, vol homenatjar als que hi apareixen, però, alhora, també vol transmetre aquest testimoni estimulant perquè sigui útil a la cultura actual.
Ara la cultura catalana es mou en la llibertat, però complexos processos que circulen pel conjunt d’Europa en fan sovint un espectacle amb poc contingut. Vivim una etapa de superficialitat. Per moltes i diverses raons la cultura ja no ocupa un lloc preferent en la formació de les persones. És una tendència que ens empobreix. Cal pensar d’aturar aquesta banalització i retornar a la cultura que parla de sentiments i és capaç de raonar sobre els grans desafiaments de l’època que sovint no són el que prescriu “el políticament correcte”.El llibre de Pere Baltà ens fa recordar que la cultura ha estat una activitat de la màxima importància quan defensa continguts bàsics per a la vida d’un poble. És aleshores quan és realment útil i -com afirmava l’antic lema- ens fa lliures.

Joaquim Ferrer
Alella, agost de 2005

Deixeu una resposta

Cal identificar-se per a poder publicar comentaris.