Pere Català i Roca: Castells i castellers

Pere Català i Roca: Castells i castellers

Els castellers no s’han d’allunyar de la cultura popular i tradicional

Una Setmana Santa vaig gaudir del privilegi d’anar a l’Alguer acompanyant en Pere Català i Roca, que hi acudia a presentar el seu llibre “L’aventura catalanista de la Palmavera”, editat per l’Ajuntament de la ciutat que Eduard Toda, a les acaballes del segle passat, va definir com “el poble català d’ltàlia”, i el descobrí per al conjunt de la Catalània, expressió que al personatge d’aquesta memòria li agrada utilitzar, malgrat ser conscient que no és a cap diccionari de la llengua catalana.
No anava per primera vegada a l’Alguer, però em va sobtar saber que en Català i Roca hi ha fet més de trenta viatges, des del primer que va ser el 1956, portat pels neguits del jove estudiós excursionista, impressionat per la lectura del llibre d’en Toda, que havia estat cònsol a Caller, aleshores capital de l’illa. Aquella anada està perfectament explicada pel periodista Joan Gala a les planes del periòdic “L’Alguer”, quan al 1993 –en ocasió del 70è aniversari del seu bon amic– exposava la idea d’enviar-li “cartolines” (postals, en la varietat idiomàtica local) per felicitar-lo, tot publicant-ne la primera, en la qual en Pere apareixia envoltat per un nombrós grup de minyons als quals havia cridat dient-los “macos” que, si fa o no fa, correspon al nostre “ximples”. Malgrat l’involuntari error idiomàtic, es va guanyar la seva simpatia tot fruint una refrescant síndria en aquell dia calorós de l’estiu de 1956. A partir d’aquella anècdota, en Català i Roca explica: “de seguida vaig connectar amb els catalanistes algueresos: el professor Ascano, el general Catardi, Sari, mossèn Manunta… em van obrir la porta de les seves cases i de la seva amistat, i em van incorporar al grup de persones que han anat configurant el pont que ha mantingut l’Alguer amb els altres Països Catalans, sobretot des que els promotors del Primer Congrés de la Llengua Catalana varen anar-hi a portar el missatge de la unitat lingüística”.
Molt ha plogut des d’aleshores “i el govern italià ha canviat la seva política respecte a les minories ètniques i culturals, i ha convertit l’antiga repressió en tolerància, protecció i difusió.” Són paraules més o menys textuals de Carles Sechi, l’alcalde de l’Alguer que, en pronunciar-les, lluïa la Creu de Sant Jordi que li va atorgar la Generalitat de Catalunya, la incidència de la qual es reconeixia en un vídeo que, des de les pròpies estructures de la República d’ltàlia, promou l’ensenyament de l’alguerès entre la joventut, “cosa que és força dificultosa i meritòria –recalcà en Pere– malgrat l’esforç municipal, la nova “llei de bilingüisme” aprovada pel Parlament sard i l’acció de suport que els arriba des de Catalunya, especialment de l’Òmnium Cultural i de l’Institut d’Estudis Catalans, institucions de les quals es pot dir que estan força ben representats a la ciutat”.
En Pere Català i Roca ho explicava molt a prop d’una de les antigues torres de defensa de la ciutat, on hi havia una exposició sobre els noranta anys de l’Institut d’Estudis Catalans. La seva dona hi va anar tot dient-nos entre l’estimació i l’admiració que li professa: “Si el deixeu parlar sopareu molt tard”. A una imatge d’una altra exposició de fotografies del propi Català sobre el viatge de retrobament que es va fer al voltant del 1960, havíem vist la Maria Carme ballant “L’hereu Riera” entre les encuriosides mirades d’admiració dels algueresos i se m’acudí reflexionar respecte a una vida en comú en què també s’havia compartit l’amor per la cultura. Com tantes altres vegades, no se’m feia gens llarg escoltar en Pere, juntament amb en Manuel Dobaño, aleshores secretari general de la Federació Catalana de Clubs Unesco i les respectives esposes, mentre explicava amb nostàlgia l’aventura del primer viatge i les amistats que ha anat fent al llarg dels anys, molt especialment el treball desenvolupat a peu pla “entre la gent, creant sensibilitat pel fet català, i parlant amb els botiguers que, juntament amb la minoria d’activistes culturals, han estat un dels mecanismes més eficaços per conservar la identitat i la memòria dels orígens… Hi ha molta feina a fer, però se n’ha fet força”.
Sorprèn descobrir que els passos cap a la normalitat tenen dates molt recents, com és el cas de la primera missa en català, que va ser el 1980. “Malgrat que Mossèn Manunta ja va fer una prèdica en alguerès el 1960, quan el viatge de retrobament”, precisa l’entrevistat. Quan hi vam ser, a la celebració pasqual de l’església de la Misericòrdia, es distribuïa entre els feligresos el llibret commemoratiu de la primera missa en l’idioma vernacle. Per cert, gaudir de la Setmana Santa algueresa i de les seves tradicions ancestrals és una experiència que cal recomanar a qualsevol que vulgui veure in situ què pot produir la tradició religiosa quan s’hi han barrejant components catalans, sards i italians. I el llatí és molt present. En principi ser dins una església atapeïda quan hi arriba una processó i que, al costat de les imatges rituals, aparegui l’estendard amb les quatre barres “és suficient com per adonar-se del paper que ha jugat l’Església algueresa en la reivindicació idiomàtica, aprofitant les recomanacions del Concili Vaticà”.
Et passaries les hores escoltant en Pere Català i Roca tot expressant el seu capbussar enmig de la història i la gent de la qual, sense oblidar el Valls que el va veure néixer i la Barcelona que tant ha retratat, es pot considerar la seva ciutat adoptiva. “Ells podrien ser els més febles de tota la Catalània –diu, justificant la seva devoció algueresa–. Divuit mil catalanoparlants a una comunitat de més de quaranta mil que es multiplica per bastant quan arriben les vacances, és un nucli de gent culturalment molt més feble”.
Qui va utilitzar per primera vegada el concepte de “personalitat polièdrica” per a definir algú no havia ni sentit parlar d’en Pere Català i Roca, perquè difícilment a ningú pot ser-Ii tan escaient… I és que costa trobar el costat des d’on mirar-se’l. Quin és el seu costat bo? podríem preguntar-nos utilitzant l’argot professional tan apropiat per parlar d’una de les més importants nissagues de la fotografia catalana, que aquest país acabà reconeixent en acomiadar el seu germà Francesc com “el gran fotògraf de Catalunya”, i que ja al seu pare –mestre d’ambdós– se li van fer reconeixements similars. A l’hora de fer-li aquest “retrat”, precisament en els moments en què tant s’homenatja el pare i el germà gran, podríem referir-nos senzillament al tercer fotògraf de la nissaga, sobretot perquè ell mateix ha fet aportacions molt notables al camp de la imatge que li han atorgat entre altres satisfaccions –la Creu de Sant Jordi, que no se’ns quedi al tinter– el Premi Ciutat de Barcelona de Fotografia.
Però, indubtablement, només faríem referència a un dels quasi infinits costats del políedre, malgrat que mai s’ha tret de sobre ser fill de l’autor del cartell de l’espardenya trepitjant l’esvàstica ni ha pretès fer-ho oblidar.
― Em recordo juntament amb el meu germà, ajudant el pare a fer amb plastilina la imatge que ell va voler deformar posicionant-se contra el nazisme.
Per altra banda, ser allà, encara que hi fos inconscientment, quan es creava un dels més famosos cartells propagandístics de la Guerra Civil, t’ha de marcar per sempre. I en Pere està tan marcat en aquest sentit, que l’abril del 1939 no va superar les proves de convalidació dels estudis de Peritatge Mercantil, en cometre l’error de referir-se al Ministerio de Propaganda en parlar de les estructures del “nuevo orden político”. En aquell moment el va trair el subconscient, en ser fill de l’home que va suggerir a Jaume Miravitlles la idea de crear la Comissaria de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.
Vaig anar a l’Alguer pretenent acabar de concretar la conversa que, a mida que avançava, es feia més complicada de resumir en un article, sobretot perquè és cert que es fa difícil trobar el “costat bo” perquè, a més a més, té una memòria prodigiosa i, al fons dels seus ulls –una de les claus de la seva personalitat– hi ha un pou d’història. Ha mirat el món amb els ulls observadors d’un fotògraf però també amb una gran capacitat d’anàlisi intel·lectual i una profunda formació feta a la universitat de la vida i la lectura d’incomptables volums bibliogràfics, als quals ha accedit emparentant-se amb els Dalmau i assumint el seu entusiasme pel món editorial.
Des de quin vessant devia sorgir l’historiador? Estem parlant de l’home que ha escrit més sobre els castells del nostre País, que és el mateix que té uns coneixements enciclopèdics sobre un fet tan popular com el de les colles de castellers, i que ha donat la més important base documental al fenomen dels antics Xiquets de Valls. Segurament, haver nascut a la capital de l’Alt Camp, on sempre va col·laborar a la revista Cultura, el va fer buscar la interrelació entre els castells de pedra i els castells humans, i la seva recerca l’ha anat convertint en un savi en els dos sentits. S’entén que el nostre home no sigui fàcil de concretar. Dels castells ha estudiat les pedres i, fins i tot, les llegendes. Dels castellers, ha fet història estudiant-ne els orígens i l’evolució, des dels Xiquets del seu Valls fins a les colles sorgides els darrers anys a paratges humans insospitats. El seu món casteller és una obra d’obligada consulta.
― He bolcat anys d’observació des que el pare fotografiava les colles i, en exposar les imatges a l’aparador del seu estadi, excitava involuntàriament la rivalitat entre la Colla Vella i la Jove. Ara observo amb molta atenció el fenomen social d’una televisió que ha descobert la fotogènica estètica dels castells i em preocupa que l’esperit de competició s’apoderi de l’ànima castellera, que ha estat una de les claus de la recent proliferació de colles a comarques sense aquesta tradició.
Es manifesta poc partidari de la competició, fins al punt que en una ocasió el volien fer president d’un concurs i va negar-s’hi.
― Considero cert que els castells tenen aspectes relacionats amb l’esport ―reconeix― sobretot quant a la necessària preparació física dels integrants d’una colla, però no es pot caure en aquest parany, perquè aleshores es desvirtuarien tots els components rituals, com la gralla i les danses… Però la disciplina i l’esperit de superació propis de l’esport també és cert que hi són en els castells, que podrien ser un esport amb risc, però mai un esport de risc. Tard o d’hora s’aclarirà aquesta qüestió, però s’ha de vetllar que els castells no s’allunyin de la cultura popular, sobretot de les places on la pinya la fa la pròpia gent com si tothom formés part del castell.
Se sent fascinat per l’estètica dels castells:
― Ara que la competició tant ha incentivat els castells grossos, val a dir que un tres de set pot ser més meritori i elegant que un quatre de nou, quan succeeix que t’hi trobes bé, que el van pujant serenament, que no veus cap faixa que caigui, perquè se saben vestir, que hi ha art fins i tot en la manera d’anar pujant de l’aixecador i l’anxaneta… Què n’és, de bonic!”. Però també el fascina el fet casteller des d’una perspectiva social en haver-se escampat “la iniciativa dels casals castellers, que ha estat un encert. S’ha tret la colla del clàssic bar i se’ls ha dotat d’un gimnàs per assajar. Això ens ha portat una nova vida social, en la qual ha estat possible crear escoles de gralles, fer una revista, educar la quitxalla, obrir el ventall de la participació a la família…
El va emocionar descobrir, quan van enterrar el seu germà, que a prop d’ell hi havia el panteó d’una de les colles de castellers del seu Valls.
Amb una certa emoció hem parlat molt poc d’història i molt de l’Alguer, pel qual sent quasi tanta passió com pels Xiquets. El factor humà ha superat l’estadística: ara mateix hi ha quasi un centenar de colles de castellers, en front de les 14 que hi havia l’any 82, quan van actuar totes juntes per primera vegada a l’Exposició de Barcelona en ocasió de la Fira de Festes. Cada any n’hi ha de noves. En Pere Català i Roca mira l’horitzó amb l’esperança de donar el tomb al mil·lenni. Els seus ulls d’historiador brillen, observen encara amb la mirada de fotògraf. Es treu de la cartera una fotografia seva on se’l veu somrient i diu amb la il·lusió d’un nen: “Mira: és la primera foto que ha fet el meu nét!“. La nissaga continua.