Pere Baltà, entre la dinamització cultural, el periodisme i el catalanisme polític

Pere Baltà, entre la dinamització cultural, el periodisme i el catalanisme polític

Article publicat a SOM, REVISTA DE CULTURA POPULAR, signat pel seu director, Robert Roqué, Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya 

som-baixa

Hem de convenir que en aquests darrers mesos, des de fa quatre anys, tenim en cada número la inestimable col·laboració del periodista, novel·lista i polític Pere Baltà.

Malgrat la frase que encapçala aquest reportatge, pronunciada per en Pere, als anys de la seva joventut, si bé no s’ha apartat mai del periodisme, també fou polític, puix les circumstàncies i el seu compromís amb el país així ho exigiren.

Cada mes, en Pere Baltà ens ha portat a les pàgines de la nostra revista el retrat humà, la nostra memòria, de diverses persones compromeses amb el país i que han desenvolupat diferents activitats, i que encara romanen treballant-hi, dins el món associatiu, tradicional, festiu… Tanmateix ell, una d’aquestes persones, justament ben significativa en aquest afer, no hi havia sortit; per això la redacció de la revista decidí dedicar-li la que avui descabellem.

Pere Baltà, al Congrés de Diputats, dirigint-se a l’Assemblea.

Nasqué a Torrelavit (Alt Penedès) el 1940. Aviat anirà al Prat de Llobregat, amb els seus pares que regenten una fonda en aquesta població. Als anys 40 el Prat de Llobregat tenia uns 8.000 habitants, era l’horta de Barcelona, lloc treballat i conreat per pagesos i hortolans que cultivaven la terra i en treien i en treuen fruits abundosos. També remarcable per la seva avicultura; encara avui el pollastre del Prat té un reconeixement excepcional. Aquesta població, amb l’arribada de la immigració del sud, creixeria desmesuradament. Avui compten amb més de 60.000 habitants.

Baltà entreveu les seves afeccions periodístiques i les comença a emprar en el mateix col·legi, és delegat cultural i responsable d’una publicació escolar. Per aquests anys obté el seu primer guardó literari en un concurs de l’escola “La Ciudad de los Muchachos” de Barcelona, de la qual ell n’era alumne.

Aviat escriurà reportatges a la revista del Prat; recorda especialment una entrevista al periodista Del Arco. Als 20 anys és ja el director d’aquesta publicació i al mateix temps entra a la redacció del rotatiu barceloní La Premsa; estem parlant dels primers anys 60. Baltà, però, no és un periodista apàtic, ja és crític amb el que creu que no és correcte i per tant esdevé censor dels governants. Cobreix la informació d’un fet, en el qual es volia matar un capellà a la plaça del Prat, notícia que té una gran transcendència i li dóna renom. En el periòdic del Prat, però, li exigeixen que es faci de la Falange per seguir en la tasca periodística, cosa que ell no accepta i ha de deixar la seva feina tant en el Prat, com a La Premsa. –Jo sóc periodista, no vull ser polític– és la seva resposta.

Baltà amb castellers, amb Salvador Palau del Vendrell, Emili Miró dels castellers de Terrassa i el Quim (anxaneta).

Baltà amb castellers, amb Salvador Palau del Vendrell, Emili Miró dels castellers de Terrassa i el Quim (anxaneta).

Té vint-i-un anys i li toca, si us plau per força, fer el servei militar. És destinat a Figueres, on col·labora a la premsa d’aquesta ciutat i publica una col·lecció de 40 articles amb el títol de “Tras el toque de silencio”, cosa que evidentment també li reporta algun que altre problema.

De nou al Prat retorna a la redacció del periòdic local, ara com a director adjunt, i segueix treballant i denunciant els fets que considera irregulars. Fa crítica del que passa o veu o sent, però es clar, amb una certa precaució. –Calia –ens diu– fer la crítica fins on es podia–.

Va a fer un curs internacional de periodisme a Navarra, i es queda dos anys en aquesta ciutat, on col·labora a la Gaceta del Norte i també al rotatiu El Pensamiento Navarro; aquí hi té un espai d’opinió que denomina “Algo que decir”.

Comença a gestar la que serà la primera novel·la, Les Urnes, que es publicà en castellà el 1971 i és expedientada pel tribunal d’“Orden Público”, cosa que fa que sigui retirada per la policia de les llibreries. La novel·la –emmanllevam paraules de Joaquim Ferrer, al pròleg de l’edició, publicada en català per Pòrtic el 1987– ens explica com, en una ciutat industrial, un grup de gent jove comença a reivindicar obertament el dret a intervenir en els afers públics… Ens les pàgines d’aquest llibre batega, en tot moment, una sinceritat utilíssima per a conèixer com eren les coses en un període d’aquella “llarga nit”.

Retorna al Prat i de nou entra en el periodisme local, a la revista el Prat, que passa de ser quinzenal a ser setmanal; n’és anomenat redactor en cap, el 1966. Proposa, a través de la premsa, la creació de cases protegides per poder-hi allotjar la molta gent que malviu al redós de la població, amb una situació precària, dormint al carrer o sota els ponts. Justament aquest és el títol d’un article que escrigué denunciant aquesta situació i proposant una Cooperativa d’Habitatges. Els mots impresos fan el seu efecte i aquesta iniciativa es posa en camí. Ell mateix és designat cap del departament social, els habitatges es construeixen i la gent hi va a viure; dels estadants d’aquestes vivendes en sortirà una revista i el primer Centre Social que es fa al Prat de Llobregat.

Pel que fa a la política, es fan unes eleccions municipals el 1966, una mica dissimulades i controlades pel règim. Ell no es presenta però promou una candidatura d’oposició, Baltà és molt popular al seu poble; això motiva que intentin integrar-lo fent-lo regidor pel “Tercio Corporativo”. No saben que es fiquen a l’Ajuntament un element vinculat a la social-democràcia de Josep Pallach.

És el primer regidor que l’oposició al règim aconsegueix fer entrar a un Ajuntament de Catalunya.

Baltà, en aquell moment publica el conte “Bajo una gorra gris”, on descriu la confrontació entre policies i estudiants i on un membre de les forces de seguretat de l’Estat, mentre es trobava reprimint uns manifestants, veia entre ells el seu fill… La publicació d’aquest conte li representa un Consell de Guerra. És la primera vegada que s’aplica a un periodista després de la Guerra civil, basant-se en una llei del 1905 que autoritzava els militars a jutjar delictes civils que els afectessin.

L’èxit del conte fou rotund, a les universitats anava de mà en mà, Ràdio Pirenaica ho destaca com a notícia preferent i se’n fan moltes edicions clandestines. Anys més tard s’editaria en català amb el títol de “Sota una gorra grisa”. Posteriorment la revista Capçalera del Col·legi de Periodistes que dirigia Jaume Fabre edità un número amb un dossier que recollia aquest i altres esdeveniments similars protagonitzats, a més de Pere Baltà, per Prudenci Bertrana, Manuel Carrasco i Forniguera, Carles Rahola i Josep M. Huertas Claveria.

Presentant el llibre, "Recordat Josep Pallach", al saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya. Al seu costat Jordi Pujol, Joaquim Ferrer, Heribert Barrera i Joan Reniu.

Presentant el llibre Recordat Josep Pallach, al saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya. Al seu costat Jordi Pujol, Joaquim Ferrer, Heribert Barrera i Joan Reniu.

En el Consell de Guerra és defensat per Agustí de Semir i surt absolt; això no deixa, però, que hagi de suportar uns espècie de persecució virtual, i no troba feina enlloc, per pressions als empresaris.

Al Prat hi ha un nou alcalde i noves eleccions (restringides), i Baltà segueix a l’Ajuntament. No s’ha presentat a les eleccions però, el que són les coses, segueix de regidor, anomenat a dit, tenint la responsabilitat de Cultura. Abans ja havia organitzat el Festival de Teatro Español Independiente, precursor de l’actual Festival de Teatre de Sitges, també havia organitzat diversos actes de caire festiu i cultural. Ara, com a regidor, la seva obsessió és fer una biblioteca, que al cap de poc serà una realitat. Hi ha una escola municipal que no és dedicada a algú i el Ministerio de Educación demana que se li posi nom. Era el 1968 i s’esqueia el centenari del naixement de Pompeu Fabra, per això es proposa donar-li aquest el nom. Curiosament, Baltà retroba en els arxius municipals que aquesta escola, construïda en el temps de la República, era dedicada a tan il·lustre filòleg, no obstant es decideix donar-li el nom de Joan Maragall. Anys després, en fer una nova escola, aquesta sí porta el nom de Pompeu Fabra i l’Ajuntament del Prat serà el primer ajuntament en dedicar diners públics a l’ensenyament del català, contrastant amb el no, tristament famós, de l’Ajuntament de Barcelona.

Amb l’arribada de la democràcia, Pere Baltà s’hi compromet de valent. Al Prat hi ha greus problemes d’urbanisme i el desviament del riu Llobregat i es desenvolupa una magna manifestació, la importància de la qual queda reflectida a la primera pàgina de La Vanguardia. Baltà és el màxim responsable de tot l’enrenou i fins i tot de l’ordre públic. El motiu de la manifestació s’assoleix.

El 1976 s’alça en una plaça del Prat un monument a Pau Casals; és el primer dedicat a aquest gran músic que es fa a Catalunya, després de la Guerra civil. Això ha estat possible perquè en les eleccions municipals de 1973, al Prat feren un autèntic referèndum en presentant-se Pere Baltà, a qui l’Ajuntament havia interposat una querella on se li exigia una indemnització de trenta milions de pessetes per injúries. La victòria aconseguida per Pere Baltà arrossega els altres candidats que es presenten amb ell i l’Ajuntament del Prat passa a estar sota control democràtic, encara en plena dictadura.

Vénen les primeres eleccions democràtiques, Pallach ha mort dissortadament el 1977 i el seu partit queda dividit. Uns aniran al PSC i d’altres formaran el Reagrupament que s’unirà en les eleccions al CDC i altres forces polítiques de Catalunya amb el Pacte Democràtic. Pere Baltà va onzè per la circumscripció de Barcelona per al Congrés de Diputats, però no hi entra. Posteriorment, ja en marxa l’autonomia catalana i el nou govern de la Generalitat, és el responsable, dins la Conselleria de Cultura encapçalada per Max Cahner, de la Promoció Cultural. Aquí crearà un Pla de Dinamització Cultural, el primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional i dues Expocultures. Durant cinc anys està al front d’aquesta secció. Posteriorment organitza l’empresa pública ADIGSA, amb condició de Director General, amb la feina d’arreglar i posar al dia un total de 70.000 habitatges construïts per l’Estat a Catalunya.

El 1988 sí és elegit per al Congrés de Diputats, dins de la Minoria Catalana. És el portaveu de Cultura i de Ciència i Tecnologia. En les seves actuacions cal destacar que fou ponent, naturalment per Minoria Catalana, de la llei que obliga a destinar un 1% de tot el pressupost d’obres per a temes culturals, de la Llei de Mecenatge i de la de Propietat Intel·lectual.

Va estar vuit anys en el Congrés de Diputats durant els quals, com a membre parlamentari de l’Estat Espanyol, efectuà diversos viatges a Albània, Guatemala, Rússia, en les primeres eleccions democràtiques d’aquest país i aquí, a més, com a observador de la Unió Europea; a El Salvador dues vegades, una de les quals per investigar l’assassinat de diversos jesuïtes de la Universitat Centro Americana, això succeïa mentre el país estava en guerra.

A partir del 1996 deixa la vida política, malgrat segueix essent membre de la Comissió de Traspassos del Govern Central a la Generalitat de Catalunya, i es dedica a la seva empresa familiar, una editorial, i a escriure, evidentment la seva gran passió. Conreant també la poesia, té editat el seu poemari Horitzons trencats, dues obres de teatre i la seva darrera novel·la L’endemà de la llarga nit. Val a dir que aquesta novel·la és una obra apassionant i molt interessant, escrita amb l’argúcia de novel·lar unes eleccions; l’autor ens porta a una crònica de la transició, aprofundint el rerafons d’una petita ciutat (podria ser el Prat?). Una novel·la com aquesta només podia ser escrita per qui, al mateix temps, coneix el món de la política i el del periodisme.

Pere Baltà, com heu vist en aquest petit retrat que ens hem permès elaborar, Diputat al Congrés, ha tingut càrrecs en el Govern de la Generalitat de Catalunya, però la seva vena periodística l’ha acompanyat sempre, des dels seus inicis juvenils, passant pels difícils anys 60-70, publicant reportatges d’investigació social, fins a les seves poesies, a les seves incursions teatrals… Tot això ha permès que pogués aprofundir en descriure’ns una societat, uns fets, una època concreta, que ell mateix ha viscut des de diverses òptiques. Es diria que aquesta darrera novel·la torna al camí de l’escriptor que el 1967 va ser sotmès a un consell de guerra per un conte, però que això també li permeté que aquest treball, curt, però intens i ple d’una realitat fefaent, fos llegit per moltíssima gent, sobretot dins el món universitari.

Estada oficial a Rússia; entre altres parlamentaris, l’actual ministre Federico Trillo i Pilar Rahola.

El darrer treball de Pere Baltà ha estat el de coordinador, junt amb Joaquim Ferrer, del llibre Recordant Josep Pallach. Reflexió col·lectiva entorn d’un gran líder. És un treball periodístic ben cabdal, en el qual es recullen les opinions de noranta persones que tingueren alguna vinculació amb el polític empordanès. No hem d’oblidar que, a més de la tasca purament professional, Baltà combregava amb les idees, il·lusions i esperances de Josep Pallach. Per això, a més de la feina en si mateixa, s’hi descobreix, sobretot en la part final, “Viure amb Josep Pallach” (una entrevista a la Sra. Teresa Juvé, viuda de Pallach), l’esperit i l’estima de Pere Baltà per la democràcia, per la llibertat i per la persona de Josep Pallach.

També volem mencionar que actualment treballa com a secretari general del Congrés Occità-Català que s’està desenvolupant a diferents llocs d’aquesta àmplia zona.

Estem segurs que seguirem comptant amb les aportacions literàries de l’amic Pere. Cal dir-li, ara i aquí, que li agraïm ben sincerament la seva col·laboració i, egoistament parlant, en dir-li gràcies, som conscients que la seva ploma dignifica la revista.