Miquel Martí: Ensenyar a pescar

Miquel Martí: Ensenyar a pescar

Torno a treballar per la solidaritat com un nou estadi de la fe que em portà al sacerdoci

La xarxa d’ateneus que des de meitat del segle XIX van sorgir arreu de Catalunya, des del criteri de portar la cultura al poble a fi d’alliberar-lo, va marcar el País que tenim. Mentre els ateneus populars lluitaven contra l’analfabetisme, els ateneus interclassistes creaven estructures de convivència i posaven els associats en contacte amb els corrents innovadors. Ja hem parlat d’aquest procés, però “hem de parar l’atenció en el paper que va jugar l’església a partir del papa Lleó XIII –em precisa Miquel Martí en comentar-lo–, que promulgà l’encíclica “Rerum novarum”, en què cridava els fidels a implicar-se en el procés de transformació social que s’estava produint arreu del Món.”
Arrel d’aquella crida, la tradició ateneista de Catalunya va promoure els Patronats Obrers d’inspiració cristiana, a l’entorn de les terres de l’Ebre i, poc després, van sorgir els centres parroquials com una resposta a l’ateneisme laic, adoptant una estructura social molt similar… Molt aviat la Federació de Joves Cristians, impulsada pel pare Pere Tarrés, sorgí d’aquests centres i aportà un associacionisme compromès amb les llibertats individuals i nacionals que, en acabar la Guerra Civil, el Régimen va rebutjar.
L’esperit d’aquella gent va ressorgir a moltes parròquies amb l’actuació de joves capellans que segurament no havien patit la guerra. No s’identificaven amb l’església jerarquitzada i al servei d’una oligarquia. Eren els vicaris i els sacerdots obrers els qui van portar a les rectories un aire nou.
Miquel Martí i Solé, nascut el 1940, va fer-se escolapi sota el magisteri de mestres tan exemplars com Lluís Maria Xirinachs i Octavi Fullat i va portar el seu compromís molt lluny, fins als suburbis del Baix Llobregat i a les xaboles de Mèxic.
–Hi vaig anar –precisa– com a mestre d’un col·legi d’elit, però disposat a treballar per als desnonats.
Després, Miquel Martí va ser gerent de l’Orfeó Català de Mèxic, sobre el qual publicà un llibre que recull quasi un segle d’història d’un dels més prestigiosos casals catalans d’arreu del món. Quan hem segut a taula per parlar-ne, ha sorgit tota una altra dimensió del personatge, més enllà de la gerència de l’Orfeó.
Les solapes del llibre editat per Curial ja t’adverteixen que completà els estudis de filosofia, cursats a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Gregoriana de Roma.
–A casa tenien per a mi dos projectes de vida: la mare em volia capellà i el pare, com que era l’únic baró entre els seus fills, em volia per continuar el negoci familiar. Fer-me escolapi no va ser donar-li la raó a cap dels dos. Jo sentia una gran atracció per dedicar-me al que, després, hem conegut com la solidaritat. Aleshores, l’únic camí era el sacerdoci…
Ha dedicat tota la seva vida al compromís de servei a la societat. L’Octavi Fullat hi va tenir una certa influència, des del professorat que exercia a “Can Culapi” del carrer de la Diputació de Barcelona i de l’agrupament escolta que va crear, complementant la formació pedagògica. Després, ja a la universitat, el compromís va fer la via del sindicalisme democràtic universitari, quan fou elegit delegat de facultat en la primera “obertura” del SEU i no trigà gaire en ser entre els expedientats i després expulsats per un any.
–També van expulsar l’Ernest Lluch. Ens vàrem adherir a una conferència a favor dels presos polítics del règim i la represàlia va ser un any d’expulsió. Recordo que el jutge era García Valdecasas… Però la solidaritat també va funcionar entre els professors que ens guardaren les notes i l’any següent ens permeteren examinar-nos de dos cursos.
Mèxic trigà encara a arribar a la vida del Miquel Martí. Primer a Itàlia, el 1961, concretament els estius a Barbiana, una escola rural que dirigia Lorenzo Milani, que “avui és considerat un clàssic de la pedagogia i, aleshores, la revolucionava, com també ho feia amb una societat encara no preparada per assumir la seva objecció de consciència, la necessitat de l’Església, de la pròpia Democràcia Cristiana, d’obrir-se a la sinistra. La seva pedagogia es basava en una escola que alliberés el poble alhora que li donava la possessió de la llengua, la coherència de la raó, el sentit i el valor del temps i la consciència de classe oprimida. La crítica de la institució escolar catòlica i el replantejament de la missió educadora de l’Església, obrint-la a noves perspectives, sempre al servei de les classes populars, portaren a Milani davant els tribunals… “Segons les lleis que teniu m’heu de condemnar –els va dir als jutges– però són una merda les vostres lleis. Jo ensenyo els nens perquè ells us les canviïn”.
Curiosament, va ser absolt en vida i condemnat una vegada mort, quan acostuma a succeir tot el contrari. Novaterra li va publicar a Miquel Martí la primera traducció a una llengua estrangera –que va ser al català– de la seva obra “Carta a una mestra”. Precisament era l’any de les barricades. Tot plegat connectava magníficament amb la filosofia del París de 1968.
Roma, Itàlia… li van permetre viure de prop el darrer any de Joan XXIII i els quatre primers de Pau VI, i va creure que l’Església anava cap allà. Era l’Església que semblava compromesa amb els pobres, que també era el seu compromís. En tornar d’Itàlia va anar de professor als Escolapis del carrer Diputació, però tan aviat com va sentir que demanaven voluntaris pels instituts públics, s’hi oferí. Així va anar a parar a l’Institut Francesc Macià de Cornellà de Llobregat i allà trobà els García Nieto, Paco Arias, Nani Riera, Josep Gesa, que era vicari de Sta. Maria de Cornellà… junts constituïen una comunitat cristiana popular molt activa i compromesa. Era l’Església que donava suport als moviments obrers, la dels vicaris que obrien als disconformes les portes de les parròquies, la dels cristians que treballaven per canviar la societat, per fer-la justa…
–També era un temps en què no hi havia prou escoles per a tothom. A l’institut, de seguida em vaig topar amb el problema de la insuficiència d’aules. Es proposaven fer un test d’intel·ligència per quedar-se amb els de més alt nivell. Em semblà una barrabassada. M’hi vaig oposar, vaig dir que em donessin els que fossin exclosos, uns quants professors per educar-los i s’adeqüés la sala d’actes.
El director li va fer confiança i en finalitzar el curs es va demostrar que, a partir d’un test d’intel·ligència, es poden fer veritables injustícies docents. Amb la gent del batxillerat nocturn també tenien problemes.
–Eren més granats i polititzats. Tot sovint m’agafaven alumnes repartint octavetes i ja em tens cap a la Via Laietana. Allà hi havia un amic del pare que feia de policia i de venedor de ferros. A casa fabricaven cuines econòmiques. Normalment me’ls treia, però sempre havia d’escoltar la mateixa cançó: “Ustedes tienen la culpa de todo esto, padre. Ellos estarían tan contentos con su cine y su fútbol…”. Acudia a reunions de les Comissions Obreres que no sabia exactament on se celebrarien. Ens trobàvem en un quiosc, per exemple, i allà ens deien on es faria. Una vegada havíem d’anar a un partit de futbol i, a partir d’allà, a una manifestació de l’1 de maig. Alguns dels alumnes que trobava em van seguir. “Hijo, ¿dónde vas?”, va preguntar una de les mares que ens vam trobar. “Con el padre Martí”, contestà. “Así, bien”.
Cornellà ha esdevingut la seva comunitat de referència. La docència a l’Institut Macià, la comunitat cristiana on s’integrà només arribar-hi, els aiguats del 1971 que també el portaren a manifestar-se contra la imprevisió… Entre el doll d’anècdotes, no puc deixar d’anotar la del guàrdia civil que en reconèixer-lo entre els manifestants se li acostà per besar-li la mà.
― Aquell era el moment que sonava molt el tema de la teoria de l’alliberament i el nostre provincial va demanar voluntaris per anar a Mèxic. L’oferta era anar a un col·legi per a nens rics, però tots pensàvem que, una vegada allà, ja trobaríem la manera de treballar per als desemparats. Ja em tens a Veracruz, precisament a una escola molt elitista. A les tardes em sobrava temps per passejar i visitava els barris de barraques, sense serveis i, sobretot, sense escola…
De mica en mica va sorgir una escola popular tot imitant el seu mestre a qui l’establiment florentí, quan es va fer incòmode, van promoure de vicari d’una parròquia important a rector d’un poblet de seixanta famílies i allà va concretar el seu model d’escola. Com Lorenzo Milani: “pensava que a l’escola potser no podria fer cristians, però sí que els faria homes i als homes els podria explicar la doctrina”. A partir d’una petita capella, on van instal·lar la primera aula, amb la gent del barri van construir l’escola Primero de Mayo, sense oblidar el sistema tradicional de demanar diners als rics.
–Quan convenia me n’anava a trobar-los al camp de golf –es recrea en el record–. El lloc ideal per trobar-los era el hoyo 19, que era on tenien el bar i bevien els cubates. “Oye, h… de p… dame mil pesos para pagar los ladrillos…”.
No era l’únic. En Francesc Botey va anar-hi després d’uns anys de ser al Camp de la Bota i va crear una missió a l’estat de Queretaro, amb els indis otomis. Un altre escolapi, l’Alexandre García Duran era a Puebla. Van ajuntar les respectives experiències per crear una ONG: el Secretariado de Experiencias Nuevas de Educación Comunitaria (SENEC).
–Junts vàrem viure moltes tensions. També situacions ben peculiars. Només cal esmentar que el terreny de l’escola popular li vaig guanyar al propietari jugant al dòmino. He de dir que l’home surava en tequila. El vaig desafiar imitant una pel·lícula del Cantinflas que es deia “El padrecito”: “Don Roberto, si le gano, usted me firma”, vaig proposar. “Hecho”, va contestar. I va signar. A mi em va tocar anar a la ciutat de Mèxic per dirigir l’ONG el més a prop possible dels mecanismes de finançament. Buscava esponsors. Obteníem finançament de fundacions americanes i alemanyes. Feia compatible la gestió amb les classes a la Universitat de Mèxic.
La “nomenclatura” de l’Església començava a posar pals a les rodes. Des de Roma seguia sense entendre’s el paper d’aquells capellans progres, que es barrejaven amb el poble. La incomprensió començava a fer forat en les conviccions.
–Acabes sentint-te sol, aïllat, abandonat pels que més t’haurien de donar suport…
Arriba la crisi de fe. Al seu costat hi ha algú que l’escolta i el comprèn. Una noia mexicana que l’ajuda fent voluntariat. Una exalumna. Caminen moltes vegades junts… Adéu al sacerdoci. El fruit d’aquelles caminades són dos fills: Manelic estudia sociologia, i l’Òscar fa belles arts… Però el compromís social l’ha seguit acompanyant.
La comunitat cristiana de Cornellà és com un “refugi d’hivern” quan torna a Cornellà el 1981. Ve perquè té el pare malalt, però molt aviat s’implica en tot el que està succeint a Catalunya. S’estan creant les estructures de la Generalitat. Hi manquen experts. Molt aviat s’integra en el Gabinet d’Ordenació Educativa dins de la Direcció General de Sara Blasi i confecciona els programes dels cicles tercer i quart de primària. Quan el 1982 tornà a Mèxic, ha de reorientar la seva vida. És soci i membre de junta de l’Orfeó Català i li ofereixen i accepta fer-se càrrec de la gerència, que torna a compaginar amb les classes a la Universitat. Aquella és una època dolça de la seva vida…
–L’Orfeó Català de Mèxic té un gran prestigi –em diu mentre recorda aquells moments– aglutina bàsicament una colònia catalana molt ben situada al si de la societat mexicana. Cal saber que l’autor de l’himne nacional mexicà va ser Jaume Nunó, músic de Sant Joan de les Abadesses. En contrast, dos socis van ser expulsats quan l’època de la Revolució per “ficar-se en política”. Havien lluitat al costat de l’Emiliano Zapata.
Hi ha tot un mite a l’entorn de la fundació de l’entitat. S’atribueix a un grup de mestres d’obres que van intervenir en la reconstrucció de San Francisco, després del terratrèmol que va destruir la ciutat el 1906. El seu retorn va passar per Mèxic coincidint en els darrers anys de la presidència de Porfirio Díaz qui, obsessionat en la construcció de grans edificis públics, promovia obres per a la posterioritat. A la construcció d’edificis tan emblemàtics com els palaus de correus i comunicacions, així com el Casino Español i l’Església del Buen Tono, hi va intervenir aquella fornada de catalans que també “són el punt de partida de creació de l’Orfeó, però enmig d’ells trobem un grup de músics com Guillem Ferrer Clavé, nét d’Anselm Clavé, o Josep Rocabruna i Francesc Jordà. Tots plegats fan l’Orfeó seguint l’exemple del de Barcelona.”
Josep M. Solé i Sabaté i Josep Benet, director del Centre d’Història Contemporània, li varen fer l’encàrrec d’escriure la història del que en principi (el 1905) va ser “el Cercle Català –llegeixo en el seu llibre– que es va desfer a causa de les discussions polítiques a favor o en contra del lerrouxisme”. La madre patria patia el mateix debat quan l’embrió inicial de l’entitat es va produir des de la música: “Uns quants bohemis –afegeix en Martí– es reunien per tocar i cantar les cançons de la terra al recambró d’una pastisseria que es deia La Mallorquina, davant per davant del Casino Español. D’ells va sorgir la idea de l’Orfeó”.
La iniciativa es deu sens dubte a la cultura de la nostàlgia, la mateixa que arreu del món on hi ha hagut catalans ha anat creant els casals que han esdevingut veritables ambaixades d’una nació que, per no ésser estat, no ha pogut disposar de representacions diplomàtiques.
–L’Orfeó ha fet un paper de consolat de Catalunya a Mèxic. Ha estat un pas obligat per a tots els que arriben de Catalunya. Personalment vaig viure algun moment de tensió. Recordo una exposició sobre l’arquitectura a Catalunya. La presidien la senyera i la bandera de Mèxic. L’ambaixador se’n va assabentar i va venir molt molest. “¡Esto es cosa de catalanes!”, va exclamar emprenyat. Cal recordar que a Mèxic hi havia l’ambaixada de la República Espanyola fins molt cap aquí.
L’Orfeó havia donat un gran suport a la colònia catalana exiliada, fins al punt que, en els moments de la diàspora, el restaurant tenia ordre de donar menjar sense pagar a qualsevol que s’identifiqués com a català. En aquest sentit existia una gran relació amb els centres gallec, basc i asturià.
Més de sis-centes famílies estan associades a l’Orfeó. Van arribar a ser un miler. Les activitats són les pròpies d’un ateneu: teatre, balls socials, vetllades literàries, concerts, conferències, excursions…, com un dels clàssics ateneus desenvolupat a l’estranger. Més la massa coral.
–Ara els socis són gent gran. La majoria, de la primera generació d’emigrants. La segona i la tercera generacions no hi va gaire, a l’Orfeó. En el meu temps no funcionava la massa coral, mentre que l’esbart tenia molta vida. Però el pes específic de l’entitat en el context de la vida mexicana ha fet que l’Orfeó sigui un lloc de trobada dels que van a Mèxic pensant en fer negoci.
El 1987 torna al seu Cornellà. El matrimoni sorgit d’aquelles caminades s’havia trencat. Tornava sol, desanimat. El destí el situa en el si d’una nova família, com si no fos tard per recomençar, en incorporar-se a la comunitat cristiana de base. Uns amics li van cedir el pis on viure. De seguida va trobar feina al Centre Unesco, que li va encarregar la coordinació de la campanya del Consell d’Europa “Catalunya Solidària”, més endavant el fòrum “Joves i Futur” i, per més tard, des de la sotsdirecció del Centre coordina les escoles associades i els clubs Unesco.
–Torno a treballar per la solidaritat, com si fos un nou estadi per aquella fe que em va portar al sacerdoci.
Parlaríem llargament. Aquestes pàgines són escasses per explicar tantes vivències. En Miquel Martí no sap que m’ha ajudat a reviure una vivència pròpia de fa més d’una dècada, quan el Congrés dels Diputats m’envià a la República del Salvador, formant part d’una delegació de parlamentaris, a investigar l’assassinat dels sacerdots de la Universidad Centroamericana. Ellacurria, Armando López, Juan Ramón Moreno, Martín-Baró, Segundo Montes i López y López també participaven de la teoria de l’alliberament, creien en una universitat que volia formar homes i dones veritablement lliures. No els ho van perdonar i la revenja de l’oligarquia salvadorenca va ser un assassinat brutal. Chiapas ens ha recordat darrerament que Mèxic no està gaire lluny d’allà, geogràficament i socialment.
Les dues estades meves a San Salvador per investigar primer i per ser present al judici dels integrants del batalló Atlacalt, també a mi –com al pare Lorenzo Milano, Ellacurria i els seus companys de martiri (encara no reconegut per una església que mira cap a una altra banda)–, com a en Miquel Martí, em van convèncer que “quan el poble té gana, no n’hi ha prou d’ensenyar a pescar”.