Miquel-Lluís Muntané: Conèixer altres cultures tot divulgant la pròpia

Miquel-Lluís Muntané: Conèixer altres cultures tot divulgant la pròpia

Catalunya és una de les nacions amb més Clubs Unesco

“La Unesco és un d’aquells noms que se senten molt més que no pas s’expliquen”, diu Miquel-Lluís Muntané en justificar les raons que el van portar a escriure “Unesco: història d’un somni”, després de ser successivament secretari general i president de la Federació Catalana d’Associacions i Clubs Unesco entre 1987 i el 1999, temps en què es van crear bona part dels clubs que hi ha al Principat. El llibre no pretén fer únicament divulgació, sinó que constitueix, a més a més, una anàlisi crítica del paper jugat per la UNESCO (sigles d’United Nations Educational Scientific and Cultural Organi-zation) des que destacades personalitats d’arreu del món van creure que calia crear un organisme per a la confluència harmònica de la diversitat de les tradicions culturals.
–El 1946, al final de la Segona Guerra Mundial –explica l’escriptor Miquel-Lluís Muntané–, la Unesco va ser impulsada per les Nacions Unides, quan encara eren obertes les ferides del conflicte, i la van convertir en un gran organisme d’abast mundial. Els fundadors creien que la diversitat era una riquesa i que la cultura, l’educació i la ciència podien contribuir a resoldre els conflictes del futur. Aquell esperit fundacional queda perfectament recollit al preàmbul de l’acta de constitució de la Unesco amb les paraules del poeta nord-americà Archibald MacLeish: “Com que la guerra neix en l’esperit de l’home, és a l’esperit de l’home on cal aixecar els baluards de la pau”. Havien entès que, sobretot, per salvar la pau calia incidir en l’educació de l’individu cara al foment de la solidaritat, la cooperació i la comprensió entre els pobles.
La Unesco va créixer al bell mig dels temporals polítics i socials que van succeir la Guerra Mundial. La dita Guerra Freda, essencialment. El comunisme s’instal·lava al poder als països de l’Est d’Europa, sorgien les confrontacions de Xina i Formosa, les dues Corees, el conflicte d’Indoxina, després Vietnam, les dues Alemanyes, la descolonització trencava en dues parts l’Índia, naixia el conflicte d’Israel i Palestina en crear-se una llar internacional per al judaisme, la Humanitat també prenia consciència de la realitat del Tercer Món, tal com explica Miquel-Lluís Muntané en el seu llibre.
–També aquí succeïen coses… –apunto portant la Unesco a la nostra realitat.
–Era la nostra difícil postguerra –contesta–. També ho explico al meu llibre. Espanya havia perdut la llibertat, Catalunya, a més a més, la seva Autonomia. Hi havia uns nivells de misèria molt importants. Existia el racionament d’aliments. El cost de la vida havia pujat a la ciutat de Barcelona un 548 per cent, però el dels productes alimentaris un 725 per cent. Hi havia un dèficit de setanta-cinc mil habitatges, cinc mil famílies vivien en coves i seixanta mil en barraques. La subali-mentació promovia malalties com la tuberculosi. En aquell moment, en gran manera, érem part del Tercer Món que encara preocupa a la Unesco i el poble no tenia cap possibilitat de resposta.
En Miquel-Lluís no va patir directament totes aquelles penúries. Tot just va néixer a Barcelona el 1956, però el seu pas per l’ICESB per diplomar-se en sociologia i les seves inquietuds de periodista el van dotar aviat de la sensibilitat precisa per entendre aquella societat catalana que patia les precarietats socials i un genocidi cultural dels que la Unesco condemna: “el país va veure minimitzada l’expressió de la seva llengua i cultura a una activitat escassa i clandestina. Amb molts entrebancs va poder reprendre la seva activitat l’Orfeó Català. Les dificultats per publicar i estrenar en català van durar molts anys. Curiosament el Barça era un dels pocs refugis de catalanitat i, quant a cultura popular, al meu llibre faig referència de com el 1947 la coral Sant Jordi, creada per l’Oriol Martorell, es veia obligada a anunciar els seus primers concerts:
“Concierto a voces mixtas por un grupo de jóvenes y señoritas de familias barcelonesas que,
al calor de sus hogares, típicamente cristianos, han hallado su esparcimiento en el cultivo del arte”.
La Unesco té els orígens en l’Organització de Cooperació Intel·lectual fundada entre les dues grans guerres i en l’Oficina Internacional d’Educació creada a Ginebra el 1929. Es va concretar el 1942 en la iniciativa britànica de reunir els ministres d’educació dels països aliats (alguns dels quals eren refugiats a la pròpia Gran Bretanya) en una ciutat devastada pels bombardeigs alemanys, per analitzar què haurien de fer quan acabés la guerra.
–Van veure que caldria una reconstrucció educativa i aviat es van adonar que no només es tractava dels edificis que havien resultat danyats, sinó també d’eliminar dels programes educatius els continguts que transmetien idees o sentiments hostils cap a altres països. Pel contrari, calia promoure les bones relacions i la comunicació entre aquelles comunitats nacionals. Per evitar noves guerres, cal educar els pobles en la cultura de la pau.
Després, el 1948, va arribar la Declaració Universal dels Drets Humans en perfecta sintonia amb els objectius de la Unesco.
–Les dues iniciatives buscaven la consecució de mecanismes per introduir en la diversitat humana el respecte, la civilitat i el diàleg. Des del moment de l’aprovació dels drets humans, el principi d’indivisibilitat s’ha afegit al principi d’universalitat i, junts, en la base del sistema internacional que els protegeix. Són comuns a tothom perquè pertanyen a cada persona i són universals perquè superen les diferències culturals.
Al cap d’uns quants anys de treballar, el moviment Unesco arriba a Catalunya i es crea el Club Unesco de Barcelona i, partint d’aquest, una xarxa de clubs que sembla ser un fenomen insòlit respecte a d’altres comunitats. Barcelona també disposa d’un dels pocs centres Unesco que hi ha al món i, al llarg de tota una dècada, un català, Federico Mayor Zaragoza –en condició de director general–, va promoure la Cultura de la Pau. Però molt abans que ell sigués a la Unesco, la Unesco havia arribat a Barcelona pocs anys després de la seva fundació el 1946.
–Potser cal saber que la creació dels clubs va ser com una idea espontània –precisa–, a partir dels primers que van sorgir el 1947 al Japó i, només mesos després, als Estats Units, concretament a Denver (Colorado). Sorgien de la voluntat de col·laborar amb els objectius de la Unesco. A partir d’allà, la comissió nacional de cada país atorga la llicència d’utilització del nom. La seva vida és molt diversa i relacionada amb les activitats socioculturals de l’entorn en el qual estan ubicats: educació sanitària a Tunísia, repoblació forestal a Mali, biblioteques a l’Índia, alfabetització a l’Amèrica Llatina, recopilació de llegendes de tradició oral al Camerun… Als països industrialitzats es tendeix a la divulgació cultural, però també s’utilitzen els projectes de cooperació internacional per atendre les borses de marginació.
La creació del Club Unesco de Barcelona va sorgir per una iniciativa del psiquiatre Ramon Sarró, com un espai de diàleg per la llibertat que l’any 1960 encara era un somni, a l’entorn del qual es van aplegar personalitats de relleu com Heribert Barrera, Josep Pallach, Ferran Soldevila, Rafael Tasis, Jaume Casanovas, Miquel Crusafont, Víctor Hurtado…
–Però, malgrat que Espanya formava part de la Unesco des del 1953, els van posar infinitat de problemes per a la legalització, havien de funcionar com a comissió gestora, mal vistos per les autoritats del règim, sobretot si les seves activitats es feien en català. Es dóna el cas que, en aprovar-se la “Ley de Asociaciones” l’any 1964, va ser suspesa la seva activitat i no van tornar a ressorgir fins tres anys després de la mort de Franco, el 1978, i després de patir nombrosos escorcolls. L’arribada de la democràcia va ser molt significativa per al club perquè van marxar nombrosos associats que van passar a ocupar llocs de rellevància en la nova situació democràtica. A partir d’aquell moment, un home providencial, el sociòleg Josep Martínez de Foix, va presidir el club durant dotze anys. Proporcionalment als habitants, Ca-talunya és una de les nacions del món amb més implantació dels clubs Unesco.
També va ser l’esclat de tot un seguit d’activitats netament culturals i el de l’impuls de la Federació que, dins dels objectius de la Unesco, desenvolupen activitats molt diverses: el de Manresa, per exemple, va organitzar un simposi sobre la tolerància. Els de Palafrugell han desenvolupat les seves preocupacions mediambientals en la campanya per salvar el paratge de Castell. A Sant Cugat preocupa la conservació del monestir. Els del Prat s’han mostrat molt actius organitzant debats, fins i tot internacionals, sobre el racisme, l’eradicació de la pobresa i els drets humans. La docència i la normalització lingüística ha ocupat la programació de la Garriga. A Girona participen molt activament en la globalitat cultural de la ciutat. A Igualada convoquen des de fa molts anys un concurs internacional de cinema amateur, Picasso ha estat el centre de les activitats a Horta de Sant Joan, a Tossa van ser el amfitrions del Simposi Costa Brava del 1996, la cultura mediterrània ha centrat l’activitat de Reus… I, a més a més, hi ha clubs a Lloret, Cadaqués, La Bisbal, Tarragona, Olesa, Formentera, a les Illes i Alcoi, al País Valencià.
Miquel-Lluís Muntané ha portat la representació de la Unesco de l’àrea catalana a trobades internacionals celebrades a Rússia, Grècia, Senegal, Canadà, Cuba, Tunísia…, perfectament identificat amb la filosofia de la cultura de la pau, basada en el respecte a la diversitat, amb l’objectiu que els pobles es coneguin per evitar els conflictes que es poden resoldre des de l’adequada educació i aproximació dels pobles, però…
–Cara a l’exterior, malgrat la nostra vocació desenvolupada de portar a casa totes les cultures del món, quan es tracta de difondre al món la nostra cultura hem tingut certes dificultats, tensions i malentesos, que tot sovint han obligat les delegacions catalanes als congressos internacionals de la Unesco a participar-hi en condició d’observador. Ha portat la representació de l’Estat la Confederació Espanyola, no obstant el fet que la gran majoria de clubs que hi ha a Espanya són a Catalunya.
Malgrat la presència d’un català al front de la Unesco al llarg de tants anys, el tema no s’ha pogut resoldre. Fins al punt que la presència catalana al programa Linguapax va ser possible gràcies a la delegació d’Islàndia, així que la presidència va recaure en Fèlix Martí, que era director del Centre Unesco de Catalunya.
–En el fons es tracta d’una situació en paral·lel al cas de les seleccions esportives –comenta Miquel-Lluís Muntané–. Manca l’estatus d’estat, valgui la redundància, i la Unesco està massa mediatitzada pels estats. Hauria de ser més valenta, trencar alguns esquemes. Al llarg de tots aquests anys he procurat mirar-me aquesta dificultat amb realisme. Malgrat que diuen que els optimistes són pessimistes mal informats, sóc optimista amb el nostre futur i amb el de la Unesco.