Manuel Cubeles: Marcat per la cultura

Manuel Cubeles: Marcat per la cultura

La gent de la cultura popular som la terra on s’ha arrelat aquest País

Poca gent ha pogut viure amb la intensitat que ho ha fet ell. Manuel Cubeles i Solé va néixer a Barcelona el 1920, just a les dotze de la nit del dia de Nadal, fill d’un pastor de la Terra Alta que, quan arribà a ciutat, es convertí en un actiu comerciant de carbons vegetals, poliglot autodidacta per la necessitat d’entendre’s amb els que li portaven el carbó de terres llunyanes. La seva va ser l’escola de la vida, com ho ha estat pel seu fill Manuel, de qui parla així l’Enciclopèdia: “Coreògraf –diu el text encasellant-lo per a la posteritat–. Fundador de l’Esbart Verdaguer i del de Sarrià. Col·laborà també en la fundació de l’Obra del Ballet Popular. Ha dirigit muntatges teatrals i ha promogut les primeres emissions en català per televisió: “Mare Nostrum”, teatre en català i el programa radiofònic “Paraula i pensament”. Quan es va escriure aquesta referència enciclopèdica, en Cubeles tenia molt camí per endavant per construir l’historial que l’ha fet mereixedor de la Creu de Sant Jordi, entre d’altres. És molt llarga la llista de vivències al servei del País, que ha desenvolupat de manera força peculiar, tant que algunes d’elles encara no es poden explicar.
En Cubeles es considera a si mateix com un home de la cultura popular:
— La gent de la cultura popular som la terra on s’ha arrelat aquest País —afirma definint-se—. Va ser la cultura del poble la que va promoure la nostra Renaixença. Cal que ho entengui tothom, perquè sense això no s’entén aquest poble. Com diu el professor Joaquim Molas, mai s’entendria Catalunya si no s’estudiés la Renaixença. Mira: l’Amades era producte de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. En Joan Alavedra havia nascut al Raval, fill d’un carnisser del carrer de les Tàpies. En Foix feia teatre al Centre Parroquial de Sarrià. En Joan Miró va sorgir de l’Escola d’en Galí… Tots plegats són la cultura feta des del poble. Gràcies a ella, Catalunya pot autoregenerar-se constantment, assimilant tota la gent que ens ha arribat d’altres cultures. Als ateneus no et preguntaven d’on venies. Et deien “Aquí hi ha això, vols col·laborar-hi?”.
A partir d’aquí el preocupa el present:
— És que estem en mans de diletants que viuen de les rendes del passat…
La vida s’ha portat bé amb ell, sobretot s’ha fet estimar per tots aquells que han vist de prop la seva obra. És ben cert que hi ha moments durs al llarg dels força anys que compleix. Encara va coix des de la Guerra Civil, d’aquella bala perduda que el va ferir al Marengue, una cota de la Sentiu, on l’havien portat a lluitar amb la resta de la “Lleva del Biberó” sense la instrucció adequada per anar al front. Tampoc la Postguerra no va ser fàcil: tota la vida recordarà aquell timbre que sonà a casa seva un dia de Nadal. “Quan vam obrir no hi havia ningú, només una cistella de queviures, que no pas per anònima era menys agraïda”. El pare li va morir molt jove, el febrer del 36, en ple Bienni Negre, i una Postguerra sense cap de família devia ser forçosament difícil.
Malgrat tot, molt aviat va encarrilar la seva vida, després de deixar el col·legi dels Frares Caputxins de Pompèia, on va estudiar comerç i comptabilitat.
— Em preparaven perquè em fes càrrec del negoci de carbons i, gràcies a un amic de la família, vaig entrar de vailet a la Fundació Bernat Metge per anar fent experiència. Jo volia estudiar lletres i preparava l’ingrés al batxillerat. Sobretot, m’agradava la Història…
Té fixat a la memòria el moment que Francesc Cambó entra a l’oficina de la Fundació per la porta de la seva residència particular i, en topar-se amb ell, li pregunta pels seus estudis. Però el marquen per sempre les converses amb en Pompeu Fabra, a qui només per escoltar-lo acompanyava en el tramvia, dia rera dia, fins a Badalona, on el mestre tenia casa seva. Aquelles estones són inoblidables, sobretot pels acudits que Fabra explicava i per les preguntes que no parava mai de fer. D’aquell mateix moment són els records de Joan Estelrich i Nicolau d’Olwer, també assidus de la Fundació, on els seus ulls inquiets de vailet recorden els pares dels Carreras, Nadal, Ribó…, més ocupats per la política de la Lliga que per la cultura que també apassionava en Cambó.
— Jo ja estava marcat per la cultura —afirma, mentre fullegem un exemplar de la col·lecció “Bernat Metge” de la qual se sent orgullós de tenir completa. Pau Casals se’l mira des del marc que penja a uns pams del seu cap i un retrat de Llobet sobre fusta ens porta el Manuel Cubeles de l’Esbart Verdaguer. Però sorgeixen inevitablement fixats els records de la Guerra Civil:
— Ràdio Barcelona emetia la Gran Simfonia de Schubert quan Toreski va interrompre l’emissió per anunciar l’alçament de les tropes de l’Àfrica al Llano Amarillo.
Aleshores compatibilitzava el treball a la Fundació amb el Centre Social de Betlem, on estudiava rítmica i solfeig i aprenia danses populars catalanes de la mà del senyor Bial, que dirigia l’Esbart Folklòric de Catalunya, i els estudis a l’Acadèmia Cots.
— El 19 de juliol els joves de la Parròquia encara ens vam atrevir a anar d’excursió a Núria. Ja no va acudir el consiliari a l’estació del Nord, corrien veus que mataven els capellans i de fet sabíem que estaven cremant esglésies i convents. Tothom ens deia: On aneu? I nosaltres: cap a Núria!
Aquell dia no van poder tornar. Els van hostatjar a les golfes del Santuari. Ell, que havia estat president del grup de fejocistes Verge de Núria, va ajudar a empaquetar la imatge que van passar cap a França, fet que la va salvar de ser cremada.
La guerra acabà amb els seus estudis i les ganes d’estudiar i s’inicià una constant de la seva vida: viure enmig del contrast. Les seves arrels populars es concreten en l’oncle Vicenç, “mandamás” del sector del carbó de la CNT-FAI, que el protegeix endollant-lo al sindicat.
— La meva feina era fer vela de carbó per a les famílies on hi havia malalts.
Se les va empescar per ajudar a les cases on també hi havia gent amagada, la qual cosa va fer que “en arribar los nacionales sabien que al local de la CNT-FAI «había un muchachito que nos ayudaba” i em consideren un dels seus, com qui confon la gimnàstica amb la magnèsia”. S’esmuny de fer-se de la Falange i refusa l’assessoria de la Sección Femenina com amb els altres havia defugit de ser comissari.
La Guerra l’havia deixat coix per sempre.
— I encara gràcies a Déu i al Doctor Trueta que va aparèixer per l’Hospital Militar enmig del dubte dels metges entre si m’amputaven la cama o no! El vaig reconèixer tan aviat com va ser als peus del meu llit. Aquell cabell ros i ondulat era inconfusible… “Vostè és en Trueta”, li vaig dir.
Ara, damunt de la seva taula de despatx, com fent companyia als manuscrits pulcrament enquadernats on recull les seves memòries, fumats per una vella pipa sempre encesa, la foto del doctor Trueta acompanya la del mestre Pau Casals. La memòria el trasllada en plena conversa cap a l’evacuació de l’Hospital Militar, on encara estava convalescent, quan va veure pujar les primeres tropes faccioses cap al Castell de Montjuïc. En aquell moment escoltava Ràdio Associació, que envaïa les ones amb les notes de “La Santa Espina”, quan es va sentir per la radio un terrabastall seguit d’un “¡Viva Franco! ¡Arriba España!”.
No eren els seus, malgrat les bestieses que s’havien fet també a la zona republicana. Per això i a pesar de les seves fermes conviccions religioses, el doctor Conill –pregoner del “nacional catolicismo”– no el podia convèncer quan intentava fer-ho explicant “el sentido de la Hispanidad según Ledesma Ramos”. Una cosa era la represaliada Federació de Joves Cristians i una altra la “Acción Católica Española”. Li va quedar molt clar, sobretot, quan va ser necessari ajudar a fugir el president de la Joventut Catòlica d’Àustria, cosa que evità que caigués en mans de la Gestapo.
Dura Postguerra la que li tocà viure!
— Jo no tenia feina. La mare es guanyava la vida com podia. Vivíem rellogats en una casa esberlada per les bombes…
Retrobar-se amb en Josep Benet, alliberat per les ferides de metralla que li supuraven a l’esquena, va ser recomençar el servei al País. Brillen els seus ulls quan recorda les escasses i esporàdiques ballades de sardanes molt controlades. Funden junts l’Esbart Joventus i junts recorren Catalunya amb una parella de dansaires creant les bases de l’Esbart Verdaguer. La imatge d’en Benet al piano forma part d’una llegenda mítica. Poc a poc es van refent els vincles de la solidaritat i quan el “desblocatge” de les llibretes d’estalvis de la Caixa, “m’agafen entre el grup que repassa minuciosament els números d’aquells comptes a l’oficina principal de la Via Laietana, ben a prop del seu primer treball a la Fundació Bernat Metge. Aviat em promocionen com a administratiu i, quan Lluís Millet demana un secretari per a l’Editorial Spes, comença una nova etapa de la meva vida, ajudant des d’aquella institució els creadors artístics i intel·lectuals de la cultura catalana”.
Parla de l’any 1945. Els controls i la prohibició eren molt severs sobre qualsevol manifestació de la cultura autòctona. Els centres parroquials van acollir els esbarts i altres grups de la cultura tradicional, tot i ser vigilats des de la desconfiança cap a l’església catalana. També els centres excursionistes que abans els havien acollit estaven sotmesos a una vigilància estricta, com la resta de les associacions.
— De l’Ateneu Empordanès, confiscat per la Falange, havia desaparegut la documentació de l’Esbart Folklòric de Catalunya. L’Ateneu s’havia transformat en Centro Cultural de la Cruz Roja Española i ens hi vam haver d’acollir per sobreviure. Assajàvem les danses cantant fins que arribà el mestre Moreno. Tothom tenia por, dins del desconcert. En tenia gent com Joaquim Serra, que s’havia de guanyar la vida com fos. En el seu cas, fent de músic de cabaret amb l’orquestra Diamonds. Un altre que tal feia, el mestre Rafael Ferrer, s’havia refugiat a la “ràdio oficial”. I jo l’havia conegut a Ràdio Associació…
En Benet l’hi havia dit “Tu t’has de dedicar a la dansa!” i mig coix feia la feina encomanada promovent l’Esbart Verdaguer d’un lloc a l’altre. Ara al Centre Parroquial de Santa Madrona, després a l’Institut Folklòric Verdaguer, més tard al Foment de les Arts Decoratives…, al Palau de la Música, la Sala d’Actes de l’Institut Francès, al Grup Miramar ubicat al London Club… Fins al 1947, l’Esbart Verdaguer no va tenir caràcter oficial, sota el patrocini de Salvador Millet. Simultàniament, amb el mestre Francesc Pujol havien posat en marxa l’Obra del Ballet Popular, com qui diu “clandestina” fins el 1950 en què s’independitzà de l’Esbart Verdaguer.
Aquell és el moment en què apareix una dimensió nova de Manuel Cubeles. L’Esbart Verdaguer l’ha prestigiat com a coreògraf però també com a promotor i organitzador. Té la consideració d’un ampli sector de la cultura. És el temps de l’Homenatge a Pius XII, de la Comissió Abat Oliba i, més endavant, de la il·luminació del temple de la Sagrada Família, l’òpera Canigó al Liceu i també la coreografia de “Marina”, entre tantes altres accions que impulsa i que serveixen de refugi i rellançament de la realitat nacional catalana. Enmig de tot plegat, coneix la Mariona Bonet, que serà la seva dona, amb qui comparteix idees útils per a la causa, tot vinculant-se a una nissaga fortament arrelada a la cultura catalana. Entra a Radio Nacional de España a Barcelona.
— L’Abat Escarrer em va dir “Tu, allà!” i era allà quan es van promoure les primeres emissions en català tant a la ràdio com a la televisió. Hi era quan es creà Ràdio 4 i sempre que era necessari obrir escletxes a les estructures del règim per avançar cap a la normalització cultural.
Els espectacles que ha muntat –ha arribat a portar la dansa catalana al Liceu, per exemple– l’han convertit en la font de la qual beuen els coreògrafs dels millors esbarts actuals, però ell sempre ha dit que “la dansa per si mateixa no m’interessaria si no fos també un gran Instrument per fer País…”. Possiblement és això el que encara el mou a seguir recorrent el país per ensenyar a ballar. Però potser l’han encasellat com un coreògraf prestigiós i han oblidat la seva capacitat de fer pensament i transmetre idees, i la seva condició de gran expert en comunicació social, que el va portar a ser el primer cap de producció de TVE a Catalunya, gràcies al seus profunds coneixements professionals.
Ha posat aquesta capacitat al servei del seu país. Poca gent el recorda com a director executiu d’aquell Festival de la Cançó del Mediterrani on triomfà el “Se’n va anar” dels Borrell i Andreu. Va suggerir el nom del Raimon per interpretar aquella cançó, juntament amb la Salomé, com una manera de descatalanitzar el festival: “Per què no hi posem aquell xicot valencià que fa la mili a Barcelona?”. Algun dia haurà d’explicar què va tenir a veure amb el “La, la, la” d’Eurovisió que no va cantar Serrat. Les seves memòries són, avui per avui, una caixa tancada. Onze volums donen per molt, sobretot per saber com es pot servir un país obeint aquelles consignes morals… “Tu t’hauràs de dedicar a la dansa…” o “Tu, allà!”. Gràcies a tot plegat, i al fet de que es tracta d’un home incansable, cal dir que era al seu lloc quan, en restablir-se la Generalitat per la qual havia treballat, calia la seva experiència com a integrant d’allò que ell defineix com “la legió del silenci”, referint-se a tot un seguit de persones que servien el País sense pregonar la seva lluita.