Manuel Carrera: Dels “pasacalles” als cercaviles

Manuel Carrera: Dels “pasacalles” als cercaviles

Cal un cert equilibri entre els progres i les tradicions

Costava imaginar-se en Manuel Carrera fent de geganter, veient-lo al seu despatx de gerent de l’empresa que ha revitalitzat una important colònia industrial del Llobregat i l’adaptà a les demandes actuals.
Pels carrers del pobles i ciutats on ha anat amb en Llorenç i l’Agnès, els gegants de Matadepera que van estrenar el 1982, serveix de ben poc la capacitat executiva adquirida a l’ESADE i l’IESE, que li permet dirigir una empresa que exporta filats arreu del món. Però les actituds de líder i la bonhomia que el caracteritzen són tan útils per anar al davant d’un projecte empresarial, com per impulsar una de les realitzacions més espectaculars de la nostra cultura popular: les Trobades Internacionals de Gegants celebrades a Matadepera el 29 d’agost de 1982, i deu anys després, en commemoració de la primera.
― Quan se’ns va acudir la idea vam tenir una resposta d’immediata incredulitat ―recorda amb complaença―. Només feia quatre dies que havíem aconseguit que el nostre poble tingués els seus primers gegants… Era força lògic l’escepticisme, però vivíem un bon moment. Jo era regidor independent del primer ajuntament democràtic i la gent recordava que, no feia pas gaire, un grup de joves constituïts en Comissió de Festa Major, havíem impulsat la construcció d’un pavelló poliesportiu, que ja ens servia d’envelat, amb el conseqüent estalvi de lloguers any rere any… Si havíem estat capaços de convertir en realitat el projecte del pavelló, també podríem fer de Matadepera la capital del Món dels Gegants, encara que només ho fos per un dia…
La democràcia havia arribat als ajuntaments, ja s’havien fet les primeres eleccions al Parlament de Catalunya i la Generalitat iniciava la gestió, però els pressupostos eren minsos, raó per la qual en Manuel Carrera es va sorprendre quan, després d’exposar el projecte de la trobada de gegants, va obtenir una immediata resposta del Departament de Cultura: “Vam escoltar ‘ja podeu comptar amb el primer milió’ i ens vam posar en marxa”.
Havien entrat en aquell despatx en el moment més oportú. Acabava de convocar-se el I Congrés de Cultura Popular i Tradicional i la recuperació de les festes era una de les prioritats. Els gegants, gràcies a les seves dimensions, presidien el que els programes oficials de les festes majors generalment deien “tradicional pasacalle” però tenien un gran protagonisme els grups de “majorettes”, que eren una importació d’altres cultures, i les bandes d’uns timbalers ben poc tradicionals.
― Era evident que retornar l’autenticitat a la festa significava fer dels gegants el centre de les cercaviles ―diu amb una convicció feta trepitjant el carrer, però també escoltant els estudiosos del folklore―. Els debats del Congrés convocat des de la Generalitat suggerien impulsar per tot arreu l’aparició de gegants i nans inspirats en llegendes i figures populars, recobrar les gralles quasi desaparegudes, el foc tan mediterrani dels diables i els dracs, les bandes de música que havien reduït la seva presència a les terres de l’Ebre, ben a prop del País Valencià on són les grans protagonistes de totes les festes populars. Aleshores, la majoria de colles de geganters eren integrades pel que després s’han mal dit “mercenaris”… Entendre tot aquell debat va fer que, el que des de Matadepera vèiem com un gran esdeveniment local, es convertís en un esclat.
La primera trobada de gegants de la democràcia s’havia fet un any abans a Sallent amb un total de trenta colles, cosa que provocà el posterior naixement de l’Agrupació de Colles Geganteres, però els de Matadepera aspiraven a una altra cosa.
― La coincidència de la celebració dels Mundials de Futbol, amb la notable presència dels gegants a l’acte inaugural del Camp Nou, en el qual vam participar ―recorda satisfet― i la multitudinària Fira de Festes de la primera Expocultura, van ajudar a plantejar la trobada de Matadepera. Volíem fer alguna cosa gran que ens deixés un record per sempre…
I tan grossa que la van fer! Van crear una il·lusió col·lectiva. Sabien per experiència que la realització d’un gran projecte de caire popular havia de promoure sobretot la participació. Per aconseguir aquesta mena de miracle, és bo que els impulsors tinguin un gran sentit de la realitat. El projecte ha de semblar, d’entrada, realitzable. Aquestes circumstàncies es produïen a Matadepera. Hi havia: projecte, un líder i un gran equip. Per què no afegir-hi que es vivia un bon moment? “Érem tants els que crèiem que per fi estàvem construint el País que havíem somniat!”.
Formar part d’una comissió de festes, participar en la creació d’una parella de gegants, promoure la construcció d’un envelat permanent…
― Sense un equip de gent capaç i compromesa, allò no hauria estat possible… ―recalca amb profunda convicció―. Per altra banda, sabíem que la Catalunya de la Modernitat, la de la Renaixença, que havia patit derrotes i dominis aliens, encara era viva perquè, en gran mesura, les institucions de la cultura popular ho havien fet possible en sobreviure el cataclisme de la guerra. Coneixíem una infinitat d’exemples d’arreu de Catalunya. L’esforç que realitzàvem era comparable al que tants pobles havien fet des de la societat civil per dotar-se d’estructures socials.
A mesura que avança la conversa es va diluint el clixé d’executiu d’empresa, mentre repassem tot un seguit de fotografies que ens parlen d’una peculiar trajectòria vital. Se’l veu de geganter, amb l’Anna, la seva dona, i els fills, que sempre l’han acompanyat de cercavila en cercavila.
Entre telefonada i telefonada, que quasi sempre obliguen a prendre una certa decisió, al bell mig dels records fotogràfics sorgeix la reflexió sobre el lloc on som: ni més ni menys que en una de les històriques colònies que al llarg del segle passat van importar la Revolució Industrial, la qual cosa ens integrà als països avançats, paradoxalment sense que el fenomen es produís a la resta de l’Estat. En Manuel Carrera, que és un empresari del nostre temps, que forma part d’una nissaga recent, nascuda de la capacitat d’un representant de comerç (el seu pare) que acaba creant la seva pròpia empresa, no es resisteix a la temptació de judicar aquelles colònies que atenien a les condicions d’una època, en què l’ús i l’abús de poder s’exercia des d’una situació confosa entre progrés i involució…
Es preguntarà el lector què té a veure tot això amb els gegants i la cultura popular en general. La qüestió sorgeix mentre escric aquesta peculiar crònica d’una entrevista, feta encara impressionat per una recent visita a la Colònia Vidal de Puig-reig, ara convertida en museu, on la propietat arribà a construir un teatre, la façana del qual recordava modestament la del Liceu que, sens dubte, era el cim cultural de la burgesia i de l’elitisme cultural de la segona part del segle XIX.
Rellegint el llibre “Gegants”, que va ser la gran aportació bibliogràfica de la primera Trobada Internacional, sobretot per l’exhaustiu inventari de les parelles de gegants que hi havia a Catalunya en aquell moment, redescobreixo l’escrit que els va trametre la Maria Aurèlia Capmany, que no era altra cosa que el discurs inaugural del I Congrés de Cultura Popular i Tradicional. La prestigiosa escriptora explica, saludant la convocatòria del Congrés, que en el de Cultura Catalana –convocat en plena dictadura sota l’impuls de la resistència– li havia estat molt difícil impulsar un àmbit de folklore, precisament pel menyspreu de certes elits, fins al punt d’haver sentit com a excusa per a l’obstrucció allò de “els folkloristes no són de fiar…” o el dubte encara més greu: “El folklore en un congrés de cultura?” Aquells que volien desenganyar l’inquieta Maria Aurèlia no podien sospitar la possibilitat que en Carrera convertís els seus dominicals cercaviles en una fita esperada. “Per mi, anar amb els gegants ha estat com una escapada amb tota la família, que m’ha permès fer multitud d’amics”.
Gràcies a la seva formació empresarial, va impulsar la creació del primer cens informatitzat de les parelles de gegants que hi havia a la Catalunya dels 80. I el llibre, que recull una recerca sistemàtica, complementa dignament el «Costumari» de l’Amades, però es va poder fer amb uns mitjans amb què el gran folklorista no disposà. Parlant de llibres, l’explicació de com es van organitzar les dues trobades internacionals de gegants hauria de ser un text d’obligada consulta per aquells que pensen dedicar-se a l’animació cultural. No és gens estrany que l’hereu d’en Manuel Carrera, després de doctorar-se a ESADE, s’hagi integrat a un dels més prestigiosos gabinets d’acció cultural. Ho explica el fet de viure intensament l’organització de la primera trobada i, una dècada després, ser entre els que van portar a la Riera de les Arenes 640 gegants d’arreu del món. A Matadepera es va aplicar el concepte “voluntariat” abans de les Olimpíades. En un altre ordre de coses, van introduir la tècnica del cartró pedra per fer la base dels llits on es va acollir tanta gent. Per fer els gegants de Matadepera ja s’havia aplicat per primera vegada la fibra de vidre i el poliester… “però tot plegat s’ha fet en un cert equilibri entre el progrés i la tradició”.
Curiosament, la riera on una multitud de gegants van ballar junts en un espectacle difícilment repetible, és el marc d’un mal record per a la família Carrera. Les riuades del 1962 van endur-se riera avall a pare i fill dins del seu cotxe, quan precisament anaven a creuar la Riera de les Arenes. Es recorda a si mateix dins l’Opel Capitán de la família, sense cap mena de control, veient com el nivell d’aigua anava pujant dins del vehicle. Un cop de sort va fer que la torrentada els expulsés a un camp on, es pot ben dir!, van tomar a néixer. Allò va ser molt més que una anècdota de quan es compleixen només quinze anys i penses que tens tota la vida per endavant, la vida que tanta gent va perdre Llobregat avall. La imatge d’aquella riera vint anys després amb multitud de gegants, en contrast, va ser un punt culminant d’una trajectòria que s’inicià organitzant la festa major que cada any tancava La Trinca amb el seu “Alegria, és Festa Major…!”
― Els de La Trinca es van convertir en un símbol de la Festa Major de Matadepera. Ells i el castell de focs d’artifici que es pagava organitzant una tómbola. Aplicàvem l’antiga filosofia de “entre tots ho hem de pagar tot”, que, arreu, els darrers anys s’ha malmès en assumir l’organització els propis ajuntaments. S’han disparat els pressupostos i el veïnat s’ha convertit en simple espectador…
Realment, les coses han canviat. Quan en Manuel, des dels Amics dels Gegants de Matadepera que presidia, impulsava la primera trobada de gegants, des del Departament de Cultura de la Generalitat analitzàvem les respostes d’una enquesta que va contestar la totalitat d’ajuntaments respecte els equipaments culturals que hi havia a Catalunya en aquell moment: va sorprendre que més del 45 per cent d’ajuntaments no tenien consignada la partida de festes en els seus pressupostos, atès que per tradició l’organització de la festa major corresponia al teixit associatiu. El costum d’elegir una junta d’administradors que es responsabilitza del programa de festes i de la recerca de fons per finançar-lo, ha estat l’origen de moltes vocacions de gestió pública. La d’en Manuel Carrera s’inicià quan feia el batxillerat als jesuïtes de Sarrià i sovint els companys l’elegien delegat de curs perquè, entre d’altres qüestions, s’ocupava d’organitzar magnífics guateques. Només tenia 16 anys quan es va atrevir a contractar “Els Mustang”. No és gens estrany que, tres anys després, ja es veiés integrat en la comissió organitzadora de la “seva” festa major i que s’hagués atrevit a tant. “Cada any intentàvem fer-la més grossa, però sempre procurant la participació activa de tothom. En tot, i no només a l’hora de ballar”…
Començaven per la decoració del pavelló de Matadepera, perquè semblés realment l’envelat que havia substituït. Recorda l’any que el van decorar amb escombres perquè “Els Sirex” eren els protagonistes de la festa amb el seu “Si yo tuviera una escoba”, que es va convertir en símbol del que voldria fer el jovent amb una societat que no li agradava! “No calia amargar-se la vida protestant. Els Sirex i els de la Trinca ens ho feien passar molt bé cantant les veritats”. En Manuel i els seus companys (ell parla sempre de la necessitat de fer-ho en equip), portant i potenciant la tradició gegantera als carrers dels pobles en festa, han ajudat a retornar l’accent de casa nostra. “Els ‘pasacalles’ han tornat a ser cercaviles”.
En Manuel també ha fet País revitalitzant les antigues colònies industrials on els Carrera van ubicar la seva empresa, creant centenars de llocs de treball en fàbriques que s’havien tancat i exportant arreu del món els seus productes. Però també ha exportat la nostra cultura. Va ser a Maastricht amb els “Amics dels Gegants de Matadepera” abans que hi anessin els polítics a signar el tractat sobre el que s’està construint la nova Europa… Van portar a Àustria, amb el nom de Pau Casals, el Talgo més llarg de la història per tornar visita als gegants de Mariaphar, poble amb el qual, a través dels gegants, s’ha agermanat Matadepera. Quasi cada any han anat a un país diferent amb els gegants sorgits d’una llegenda de la serralada de Sant Llorenç. Com a empresari, ha recorregut mig món promovent la seva producció industrial, però la multitud de cercaviles on acudí amb els gegants i la Banda de Música a la qual van incorporar les gralles, són una vivència personal incomparable. Ha sentit el plaer de viure la festa al carrer al costat dels seus… Mirar amunt apreciant el contrast de la figura dels gegants amb les façanes dels edificis… Acceptar la bóta de vi fresc de l’amic que has fet en altres cercaviles… Escoltar el so de les gralles i el d’una banda que has ajudat a crear… “És una sensació incommensurable”.
I pensar que tot va començar per casualitat… Els gegants: el dia que, sent regidor, una veïna li va dir: la festa major és molt bonica, però si no hi ha gegants no hi ha festa major…”; la Banda de Música: quan un dels portadors dels gegants va haver-ho de deixar per prescripció mèdica «el vaig veure tan trist que se’m va acudir iniciar una banda des de l’instrument que aquell company sabia tocar…”.
En cert moment, l’empresa l’allunyà una mica dels gegants, però de seguida tornà a posar en marxa una nova iniciativa, l’entitat “Matadepera ens mou”, per treballar en la restauració d’una antiga església… Potser per animar-lo a tornar, els amics el van sorprendre amb el regal d’un nan que es com el seu clònic, encara que la seva sigui més aviat la imatge d’un gegant…