Lluïsa Celades: Fer país on la ciutat canvia el seu nom

Lluïsa Celades: Fer país on la ciutat canvia el seu nom

El carrer pot ser l’aula on recobrar les tradicions

On és la frontera entre la cultura popular i la tradicional? Hi ha frontera? El que és popular pot acabar sent tradicional? Segurament que, amb els anys, la cultura més innovadora pot ser finalment tradició, raó per la qual segurament els límits es dilueixen fent possible la inter-co-municació. Ho sap prou la gent de La Roda d’Espectacles Infantils, que, durant dècades, han convertit la Tamborinada en una tradició. Es pot dir que han passat la frontera. Però algunes de les seves activitats encara són en els límits on es parla d’obrir portes a la incorporació de nous corrents culturals, tot procurant fixar la informació dels orígens, com va succeir en el passat: per exemple en el cas d’una dansa tan tradicional com el Ball de Gitanes, potser perquè quan va arribar a Catalunya l’Etnologia no tenia la valoració científica que té ara. També sabem que els Falcons s’han incorporat a la tradició, curiosament des de l’esport. En un altre ordre de coses, observem com gent arribada a casa nostra buscant horitzons, des de l’impuls de la nostàlgia, estan desenvolupant aquí la cultura popular dels llocs d’origen i no manquen defensors de la possibilitat d’una futura incorporació a les tradicions. Un exemple és el de la Rumba Catalana. Es pot negar un passaport de catalanitat al que es considera un dels ritmes populars més autòctons? Qui diu on és la frontera?
Malgrat treballar a terres de frontera, tampoc no ens ho diria la Lluïsa Celades, ànima i animadora d’un dels fets més inqüestionables de la més recent cultura popular: La Roda d’Espectacles. Ella, que va néixer en el primer any de la nostra Postguerra a la Bordeta, molt a prop del barri que Paco Candel –reconegut coneixedor de la immigració– va definir com “on la ciutat canvia de nom”, en fer el retrat de tot un seguit de personatges que la Lluïsa va conèixer quan pujava a Montjuïc a fer de catequista, “més preocupada –em puntualitza– per treure’ls de l’analfabetisme que de cristianitzar-los”. M’ho diu descrivint una adolescència en què –malgrat la puntualització– sota la influència del “nacionalcatolicismo”, va arribar a creure que el seu camí podia ser fer-se monja.
― El pare, vell lluitador republicà, quasi va estripar el primer missal que va entrar a casa i a la mare no li feia cap mena de gràcia perdre una filla.
Eren gent humil, els Celades. La seva mare, la Rosita, “treballava ‘d’esclava’ a la fàbrica de cànem de La Bordeta, tota la nit amb aigua fins els turmells i un fred que pelava –recorda la Lluïsa amb l’emoció brillant-li als ulls–. Quan arribava a casa a les set del matí, després de caminar tres quarts d’hora per estalviar-se el bitllet del tramvia, em deixava sota el coixí una llesca de pa i xocolata, procurant no desvetllar-me abans que arribés l’hora d’anar-me’n cap a l’Academia Española, on el pare em feia anar perquè allà no cantaven el Cara al sol que tant odiava, perquè el van agafar en un cinema sense aixecar el braç quan l’obligaven a cantar. El pare havia admirat molt en Macià i es passava les nits escoltant Ràdio Pirenaica. Va morir jove per culpa de les seqüeles de la guerra, les ferides que mai no es van curar…”.
La Lluïsa era una noia obstinada, conseqüent amb la necessitat que passaven a casa seva, va incorporar-se al treball als onze anys, sense deixar d’anar a classes de nit per acabar els estudis de secretariat i tenidoria a l’Institut Catòlic Social Obrer. Primer va fer d’aprenenta de carnissera al Mercat d’Hostafrancs.
― Però ben aviat vaig entrar en una oficina del gratacels de Barcelona, l’únic que hi havia aleshores. Però canviava tot sovint de feina, si en trobava una altra on em pagaven una pesseta més de sou.
Recorda el pas per la draperia del pare de la Marta Ferrussola…
― Però aquella feina no la vaig deixar per diners, va ser perquè no em vaig atrevir a dir-li que necessitava més temps per anar a fer de catequista. ―L’home mai no ho va arribar a saber…
Era tan obstinada la Lluïsa que, fins i tot, va aconseguir portar el seu pare a fer exercicis espirituals… Però no va ser tan del morro fort a l’hora de professar, malgrat els tres mesos que va passar a les “javerianas” de Sant Cugat. El director espiritual del centre, el pare Piulats, que també era fill de la Bordeta, va acabar dient-li allò de “Filla, seràs una bona mare”, potser va descobrir que la Lluïsa, també, vivia espiritualment en una altra frontera, la que hi ha entre la fe i la voluntat de treballar intentant aportar esperança on manca quasi de tot.
Imbuïda enmig d’aquest plantejaments, en casar-se, va anar a viure al barri de Montbau. Venia d’una vida de compromís espiritual. A les barraques de Montjuïc i a les de la muntanya de Santa Coloma de Gramenet… Però a l’Obra dels Exercicis Espirituals, on feia de secretaria del president com una aportació voluntària sense cap mena de retribució, va desenvolupar la seva capacitat d’organització, gràcies a les peregrinacions a Roma que des d’allà es coordinaven. Aquella experiència va començar a ser-li útil a Montbau, però la pèrdua d’un fill i els problemes de visió de la seva filla Montserrat (ella i el Fran no ho consideren precisament una resposta del cel a tants anys d’apostolat) la van portar a una crisi de conviccions, quan el “per què a mi?” no tenia cap altra resposta que un “heu de ser forts”. Ningú com la pròpia Mont-serrat els va ajudar amb el seu caliu humà i una sensibilitat per la cultura, especialment la música, com heretada dels avantpassats. Va fer-los forts, però plantejant la seva lluita d’una altra manera.
Havia sorgit el que després se’n diria el moviment veïnal. La gent dels barris vivia amb intensitat la predemocràcia. Era un nou camí per desenvolupar la vocació de servei a la societat. Ja no es tractava del paternalisme amb què portaven la cultura a les barraques i, quan era l’hora, aliments perquè passessin un bon Nadal.
― Ja no es parlava d’ensenyar a pescar, sinó de mobilitzar-nos exigint uns drets. Al mateix temps que les associacions de veïns, s’havien organitzat cooperatives d’habitatges per resoldre aquell problema tan fonamental.
En aquell context van impulsar la voluntat “d’associar-se per fer alguna cosa”, que és tan peculiar de Catalunya. Els veïns ho feien per reivindicar millores als barris que havien estat víctimes de la més exasperada especulació. Els promotors immobiliaris havien deixat un gran buit després de fer el negoci i els ajuntaments havien fet incomprensiblement la vista grossa. El problema era allà: als carrers plens de fang, als edificis mal construïts, a la manca d’escoles per als fills, a la inexistència d’espais de convivència…
― Vam descobrir el carrer com a espai útil fomentant festes que relacionaven la gent que poc abans ni se saludava. Calia reivindicar la cobertura del barranc de Montbau…, organitzaven una festa en la qual venien Els Comediants!
Allà va conèixer alguns dels que serien líders de la democràcia que encara estava arribant. Van crear l’associació de veïns del barri i es va trobar al bell mig de mobilitzacions i de protestes que la van portar a la repressora Jefatura de Policía de la Via Laietana.
La Roda d’Espectacles és un producte d’aquella època:
― Vam néixer el 1977 amb el restabliment de llibertats col·lectives, com una aportació positiva del moviment veïnal, servint de contrast a les reivindicacions que sorgien dels barris més populars, on l’urbanisme era carrers de pols i terrenys a camp obert, els habitatges tenien molts més problemes que la posterior aluminosi i, entre tot plegat, ningú no parlava dels serveis que mai no s’havien establert.
Les associacions de veïns encarrilaven la protesta contra el poder, fos qui fos qui l’ostentés. Hi havia ràbia social als barris, amb tota la raó, però la quitxalla necessitava unes atencions que no se li donaven.
― Al bell mig de tot aquell estat de coses ―explica la Lluïsa Celades que ha liderat La Roda des d’aleshores― alguns teníem molt clar que, a més de reivindicar, calia omplir de continguts socials aquelles entitats que havien sorgit com espontàniament i no tenien estructures ni objectius, malgrat que volíem defensar els interessos del barri posant fi a l’immobilisme de la gent, que s’havia resignat al llarg de dècades a viure d’aquella manera.
La Lluïsa i el seu home havien arribat a Montbau des de la Barceloneta i la Bordeta, com qui diu a un cantó i altre de Barcelona, però ambdós barris formaven part d’una ciutat consolidada, on s’havien desenvolupat mecanismes de convivència i tradicions, que no hi eren en aquelles zones que aviat van ser definides com “àrees urbanes de nova creació”, una mica per explicar els buits que allà s’evidenciaven.
Al llibre que la Fundació Serveis de Cultura Popular va dedicar a La Roda formant part de la col·lecció “Experiències de Pedagogia Social” es diu textualment: “Els iniciadors de La Roda van considerar que calia actuar d’una manera urgent per oferir alternatives lúdiques als infants, unes alternatives estretament unides amb la cultura”.
― Es tractava d’oferir activitats alternatives a la passivitat que provoca la televisió ―hi afegeix la Lluïsa Celades―, propostes participatives i enriquidores que integressin l’infant al seu entorn. El carrer podia ser una gran aula i l’espai on es podia treballar per recobrar les tradicions. Tornar la festa al carrer, en certs barris, va ser quasi un somni.
Allò va servir per portar-hi tot un seguit de grups d’espectacle de carrer nascuts amb la democràcia, intro-duint al País nous conceptes culturals.
― Vam passar dels set primers barris coordinats a quaranta, un objectiu impensable de bon principi, quan Socías, que va ser l’alcalde de la transició a Barcelona, va rebre per primera vegada la Coordinadora.
A l’Associació de Veïns de Mont-bau, la Lluïsa va ser molt aviat responsable de les vocalies de la Dona, Cultura i Esplai. Les coses es feien així, com si es tractés d’un aiguabarreig en el qual cabien tots els ingredients. Per aquells barris del “fran-quisme tardà” –tan explicats per Jaume Fabre i Josep M. Huertas, cronistes de frontera social– a les juntes d’aquelles associacions constituïdes sobretot per gent contrària al sistema, el feminisme, la infància i la tercera edat eren com la mateixa cosa. A la Lluïsa li seguia tirant “la cosa social”, com quan era catequista i la seva condició de “dona d’empenta” va facilitar ben aviat el primer èxit: l’obtenció del “carnet verd” que possibilitava els jubilats de gaudir gratuïtament del transport públic de Barcelona.
― Malgrat que teníem com a norma no fer política, l’alcalde volia passar la transició sense problemes. Potser en democràcia no hagués estat tan fàcil obtenir aquell èxit, com segurament no haguéssim obtingut el suport inicial que ens va donar per crear la Coordinadora d’Espectacles als barris, però va ser així i és bo recordar-ho, perquè després, ja en plena democràcia, els polítics municipals van optar per l’elitisme i ens van abandonar. Encara subsistim perquè l’Albert Manent, director general de la casa de davant a la Plaça de Sant Jaume, va donar-nos suport. Gràcies a això vam complir vint anys portant cultura als barris i seguim.
Què significava portar la cultura als barris? En aquells moments, quan l’associacionisme veïnal es pot dir que no tenia components culturals, ja que havia nascut bàsicament per reivindicar, la Coordinadora es proposava aprofundir el coneixement del propi barri.
― Perseguíem arrelar la gent al País estimant el barri on vivien. Per fer això era imprescindible promoure tot un seguit d’activitats, treballant amb els infants cara el coneixement de la llengua autòctona i també de les tradicions festives. Es van donar tota mena de situacions. Recordo les dificultats del malaurat Xesco Boix que intentava fer cantar la canalla en català. Encara no l’aprenien a les escoles. No els sonava ‘En Joan Petit quan balla…’, ni ‘L’elefant, la cua per darrera i la trompa pel davant…’. Ni als nens, ni als pares desestructurats que trobàvem a Sant Roc o a la Mina. La Dolors Lafitte té una muntanya d’anècdotes de les seves anades als barris divulgant la tradició del tió. A la Mina uns nens volien veure ‘quién era el tío que…’. No s’avenien que es tractés d’un tronc d’arbre”.
La Lluïsa té encara present com va començar la Coordinadora, el nom dels set barris és a la memòria: Gràcia, Sant Antoni, Esquerra de l’Eixample, Sants, la Verneda, Montbau i Sant Genís… Els esmenta sense dificultat, malgrat que han arribat a ser més de quaranta a Barcelona i 56 superant a bastament els límits estrictes de la ciutat. També vol fer constar els noms de les seves col·laboradores més directes: la Concepció, la Lluïsa i l’Anna. No oblida la gent que són als barris, malgrat que han canviat d’interlocutors: ara de cada cinc només un és una associació de veïns, els altres són esplais. Amb la democràcia s’han creat unes infraestructures que no existien dues dècades enrera. Ha sorgit una mena d’ateneisme popular (a Nou Barris, Badia i a Sant Roc, fins i tot han assumit el nom), seguint el model tradicional d’associació ateneista, però no se sap exactament cap on es va, a cavall de les ganes d’integrar-se i al mateix temps de la nostàlgia, sobretot de les primeres generacions arribades, que no es resignen a oblidar d’on venen. Ni ho han de fer mai! Els nens d’ara ja han estudiat el català i en català, potser no el parlen entre ells, però quan són a casa sintonitzen sovint els programes de TV3, ja saben què és el tió, l’esbart i la sardana… Hi ha empat entre els partidaris del Barça i del Madrid… Hi ha un procés latent enmig de les ràdios que se senten amb les cançons de la Jurado, la Pantoja i la Maria del Monte. Han sorgit dels barris imitadores de la Niña Pastori, tot somniant en convertir-se en nous fenòmens de masses…
La gent de La Roda, amb la Lluïsa al front, dotada d’aquella mateixa força que la feia anar a Santa Coloma i a Montjuïc, no sempre està segura si la seva lluita seguirà sent per sempre una qüestió de fe, perquè no veu que quan els que manen parlen de percentatges al cinema i a la ràdio pensin en quin és el tant per cent que s’hauria de dedicar on la ciutat canvia de nom. Potser per això, vint-i-tants anys després de la primera “Tamborinada”, l’editorial de la revista “Carrer” –portaveu de La Roda d’Espectacles Infantils– definia la seva gran festa com l’ocasió per recordar, manifestar i reivindicar els drets dels infants… “No es tracta de fer un acte puntual, passar-s’ho bé i adéu-siau…” Cal seguir reivindicant.