Lluís Gómez: Dels somnis del maig del 68 a la realitat social de l’Orfeó de Sants.

Lluís Gómez: Dels somnis del maig del 68 a la realitat social de l’Orfeó de Sants.

Gomez, Lluis-sw

«Clavé no podia ni imaginar que algun dia hi hauria més d’un miler de corals a Catalunya».

Lluís Gómez i Roldán. President del Moviment Coral Català

El barceloní barri de Sants –on va néixer el 1949– ha estat el centre vital de Lluís Gómez i Roldán, president del Moviment Coral Català. Metge format a la Universitat Autònoma al mateix temps que desenvolupava una innata predisposició per la cultura. En aquells anys darrers del franquisme quan la Universitat bullia dins l’olla dels somnis del maig del 68, formava part de la comissió universitària de cultures, on tothom el coneixia com “el del teatre”, perquè va ser Talia qui desvetllà els seus somnis culturals. El fet no era pas nou a la família, el pare, també professional de la sanitat, durant la guerra civil feia teatre a les tavernes amb un grup vinculat a La Barraca que fundà García Lorca. Alguns dels seus amics poetes van morir a la presó.

La “guerra del pare” era a les sobretaules familiars: joventuts al POUM, confinat a Argelers desprès de la diàspora, picapedrer a la línia Maginot. Passà la frontera per anar a parar dos anys a la presó de Figueres. La mare, infermera i filla d’un bidell de la Universitat d’Oviedo, va viure en directe la Revolució d’Astúries. En Lluís va créixer en una família que parlava bable.

Ha esdevingut metge, però també podia haver estat un home de teatre, donat que estudià dramatúrgia a l’Institut del Teatre. Té un llarg currículum teatral al costat de figures tan destacades com Josep Antón Codina, Xavier Romeu, Lluís Pasqual…, fent de sots-director d’obres que s’estrenaren al Capsa i a l’Aliança del Poble Nou. Fan amb èxit Molière, Shakespeare, Brecht… Dirigeix Les noces del llauner… Malgrat tot la vocació teatral no va ser frustrada per la passió per la medicina, perquè, impensadament, arribà a l’Orfeó de Sants atret pel projecte d’una escola de teatre que impulsaven Ricard Salvat –que volia descentralitzar l’Adrià Gual–, la Maria Aurèlia Capmany, l’Alcocer, Josep Antón Codina, Carme Serrallonga… El projecte va ser concretat per Josep Casali, Montse Llucià i ell mateix i durà deu anys, concretament fins el 1978, quan, davant el projecte d’una estructura teatral estable a l’Orfeó, sorgí de la mà de Puigserver i Lluís Pascual la idea del Teatre Lliure i les instal·lacions de la Cooperativa de Teixidors de Gràcia el van fer viable.

El procés el vinculà a la junta directiva de l’Orfeó, en principi com a vocal; però fou elegit secretari general el 1976 i del 1979 al 1987 en va ser president. Aleshores es planteja que l’Orfeó ha de ser eminentment una institució musical, però, la manca d’infraestructures que pateix Sants, provoca un creixement espectacular que dobla el número d’associats i promou més d’una vintena d’activitats, portant l’Orfeó a un model social intercultural propi d’un ateneu, sense abandonar el cant coral, la funció bàsica de l’entitat.

–Medicina, teatre, cant coral…? Tria.
–Només ha estat necessari triar entre el teatre i el cant coral, en favor d’aquest. Ser metge ha estat compatible amb l’activisme cultural.

–Amb cert compromís. Vas ser a la reivindicació de les cotxeres de Sants com a equipament cultural, quan encara no teníem democràcia.
–I ens en vam sortir. Em queda un gran record d’aquell Secretariat d’Entitats Culturals de Sants-La Bordeta. Eren temps de compromís, d’una societat civil que era baluard de llibertats en un temps en què hi havia por. El pare sempre ens deia “Sobretot no parleu de certes coses segons a on. Compte amb els taxistes! La majoria són policies o confidents”. Afortunadament que teníem les associacions!

–Cal potenciar l’entramat associatiu?
–Hi ha una situació que condiciona la vitalitat del País, com una barrera que separa el poble del seus dirigents. La política ha entrat en un descrèdit difícil de superar, si no es torna a mobilitzar la societat civil, com si calgués una nova resistència. Calen eines en mans de gent socialment activa i responsable i que creu en l’autoestima com un mecanisme d’activació social.

–Una nova resistència…
–Potser diferent de com va ser. Tenim democràcia, però també una situació política i social que condiciona la vitalitat del país. Ara manca la capacitat de somni de la generació que va lluitar per les llibertats des de les associacions.

–Tu ho vas fer des de la Universitat i des de les associacions. La Universitat sembla evident que no és aquella. I les associacions?
–Tampoc. Potser en tenim més, sobretot en l’espai de la festa i les tradicions. Però ens hem tornat generalment individualistes. Les associacions ja no són la plataforma d’expressió que eren abans.

–Potser aquell era un temps de suplències?
–És clar que aquesta és una nova realitat, però les associacions sempre havien impulsat el país i estem en un moment de noves problemàtiques socials. Tenim una nova immigració. Per assumir-la són necessaris uns plans d’actuació. Les associacions haurien de dir la seva, perquè les administracions soles no se’n sortiran. Cal una presa de consciència col·lectiva que s’ha de fomentar des de la base social i qui millor la representa són les associacions; crec que són el canal de participació que la societat reclama i tenen l’autoritat moral d’haver fet avançar el país durant els darrers dos segles, malgrat les circumstàncies polítiques.

–Associacionisme en comptes de política, doncs?
–Vam treballar per tenir un marc de llibertats on fos possible fer política. L’arribada de la democràcia va atreure molts dirigents de les associacions que tenien les coses molt clares, però molts aspectes positius d’aquell moment s’han fos quan aquella generació ha passat a la reserva. Els polítics d’ara s’embruten poc les sabates amb el fang dels problemes reals.

–Una situació que ha provocat la inhibició de la gent?
–Perquè els polítics han canviat el discurs i potser també l’actitud. Sembla que els governants no saben on van, però sí el que volen. El resultadisme partidista s’imposa a la realització d’una política que beneficiï bàsicament als ciutadans.

–En definitiva tries l’associacionisme front l’alternativa política.
–El moviment associatiu fa la gent madura. El poder polític és capaç de potenciar televisions que alienen la gent magnificant la intranscendència.

–Hauríem de parlar del moviment coral on tant has estat implicat…
–Sobretot de la importància del cant coral com a eina pedagògica; com la música és socialitzant, integradora i genera la il·lusió en descobrir l’art.

–Les noves problemàtiques socials retornen necessàriament la música a la base social de les tòpiques tavernes on Clavé inicià aquella redempció per la cultura.
–Clavé va ser un gran promotor que es feia estimar per la ciutadania. Si el volem projectar cap al nostre temps, ho hem de fer des del conjunt de la seva obra, tot superant el típic de les tavernes on creà les primeres corals.

–Un segle i mig després, podem afirmar que el moviment coral ha complert les seves expectatives?
–Les dades més recents parlen d’un miler de corals arreu de Catalunya. Moltes d’elles han estat l’origen d’algunes de les institucions més prestigioses de la societat civil catalana complint l’objectiu de canviar el món per mitjà de la cultura i, en concret, de la música coral. Però no podem saber si aspirava a tant. Clavé no podia ni imaginar que algun dia hi hauria més d’un miler de corals a Catalunya.

GOMEZ2

L’Any Clavé i Europa Cantat van demostrar la gran capacitat de convocatòria del moviment coral

–Tenim més d’un miler de corals, però també molts problemes…
–Sempre hi ha problemes que cal solucionar; els coneixem.

–Per exemple, sense l’Escolania de Montserrat el cant coral hagués subsistit molt difícilment?
–És veritat que la majoria de directors de corals són antics alumnes de l’Escolania. Van ajudar a la superació dels temps més difícils. Era el moment en què només teníem una o dues corals de qualitat òptima. Ara en tenim quaranta. En contrapartida, és l’Escolania la que, avui, té problemes, fins el punt que ja es plantegen fer-hi entrar noies per resoldre el buit de joves cantaires que s’està produint.

–Un pas endavant en un cert sentit?
–Potser. Però també una crisi.

–Hi té alguna relació que el jovent miri cap a una altra banda també quan es tracta d’orfeons i corals?
–No deu ser el cas de l’Escolania. Personalment he estat sempre partidari d’incorporar la gent jove, per tant sempre seran ben rebuts. Especialment quan hi ha molts joves que saben música i, per tant, troben en el món coral una sortida per a la realització.

–El miler de corals que tenim a Catalunya reflecteix una situació francament positiva?
–Quantitat i qualitat acostumen a estar relacionades. El bon moment ve donat pel nivell de qualitat, per la potenciació del moviment coral a territoris on no s’havia perdut implantació, com és el cas de les terres de l’Ebre, més aviat amb tradició de música de banda, on han aparegut força corals els darrers anys i també per casos com el de l’Orfeó de Sant Carles de la Ràpita, que torna a funcionar desprès d’haver desaparegut… No oblidem que es fan més cursos de direcció, el conservatori superior de Barcelona s’ha obert tímidament a la direcció coral… Des d’una altra dimensió, el moviment coral participa en iniciatives de la importància del I Congrés de l’Associacionisme Cultural Català, que hem convocat juntament amb altres catorze federacions d’entitats. Potser sí que tot plegat produeix un cert optimisme.

–El cant coral ens arribà d’Europa de la mà de Clavé; tu vas anar a Europa a participar en la construcció de la Federació Europea de Joves Corals…
–Això va ser a Bonn el 1989, la meva primera reunió de l’Europa Cantat, que el 2003 es va aconseguir que el festival es celebrés a Barcelona. M’hi vaig trobar implicat per ser a l’inici del Moviment de Coral Català, cosa que em va portar a la presidència de la FCEC de la mà d’Oriol Martorell. He format part del Comitè Executiu de la Federació Europea durant nou anys, fins que estatutàriament m’arribà el relleu.

–Malgrat ser una Federació Internacional, Catalunya hi està directament representada.
–I molt bé. Vaig ser al comitè de redacció dels estatuts i vam procurar que hi pogués ser present la diversitat cultural europea. Catalunya disposa d’una considerable presència a traves del Moviment Coral, la FCEC i el Secretariat de Corals Infantils, que converteixen Catalunya en una de les comunitats nacionals més ben representades, cosa que es correspon amb la importància de la nostra realitat coral. Per aconseguir-ho fou essencial fer avinent el concepte de nació que Joan Costa introduí del 1917 a l’Enciclopèdia Larousse i l’estructuració de la Federació Europea com societat anònima. En el consell d’administració Catalunya compta amb 66 vots i també hi són Espanya i el País Basc.

–Sense entrebancs ni pressions dels representants dels Estats-Nació?
–Bé, alemanys i anglesos van fer campanya perquè hi hagi una representació per cada estat. Des d’Espanya es féu pressió per a que hi entressin corals sense federació, donat que la confederació espanyola està en somort. Cal saber que després de les mil corals catalanes, el que, estadísticament, va desprès són 150 a Andalusia, entre 110 i 120 al País Basc, 70 a Múrcia… No obstant que mirem de tenir bones relacions amb el cant coral de totes les autonomies, les nostres corals són un món apart respecte les espanyoles.

–Hi ha un abans i un després de l’Europa Cantat de Barcelona el 2003?
–El nostre cant coral ha assumit una dimensió internacional que planteja creativitat i competitivitat. Barcelona aspira ser designada capital del Cant Coral Europeu, que ara ostenta Bonn i, alhora, ho seran Budapest i Estocolm. Tindrem una trobada de corals de la Mediterrània. Ja estem establint ponts i ara mateix es treballa en la creació d’una xarxa a Internet de tot el Mediterrani. La Unesco ens encarregà posar en marxa el Consell Europeu de la Música que es celebrà la passada primavera a Barcelona.

–La música podria ser en el Mediterrani un vehicle de comunicació de cultures i religions?
–D’aquesta possibilitat es tracta. Les perspectives poden ser molt positives, perquè el govern i nosaltres ens hem trobat en un moment dolç. Ja s’ha creat una direcció de projecció internacional de Catalunya que s’ha encarregat a Jaume Forès. El Consell Europeu de la Música ens ha promès un cert finançament per a la difusió internacional de temes globals.

–Tornant a casa, orfeó o coral?
–Les corals han fet cantar a la gent més que ningú i típicament els orfeons han fet estudiar música, però els Cors de Clavé fa temps que van iniciar una etapa de rigor musical que pot fer oblidar els prejudicis que han diferenciat orfeons i corals. Fa anys que treballem junts en el Moviment Coral Català i això es fonamental.

Revista Som. 2008