Juli Sanclimens: De la cultura al catalanisme polític

Juli Sanclimens: De la cultura al catalanisme polític

Que en va ser d’important el paper de la cultura popular durant la transició democràtica!!

Es deia Morera aquell cantaire dels cors de Clavé que exercia de sereno i va confabular-se amb un jove Juli Sanclimens per avisar-lo de la presencia dels agents de la Brigada Politicosocial, dedicats a controlar els organitzadors de la Ciutat Pubilla de la Sardana, que s’havia de celebrar a Manresa l’any 1963: “Si entres amb la llanceta a la mà dreta, tot va normal; però si la portes a l’esquerra, és que estem vigilats…”. Segons succeís una o altra cosa, la conversa tindria un o altre sentit. És a dir: “la celebració de la qual parlaríem era un acte folklòric o una diada d’afirmació catalanista”. En Juli ho recorda sense nostàlgia: “era conscient de la importància que aleshores tenia saber aprofitar els mecanismes de convivència social sense forçar-los, tot procurant que fossin útils una i altra vegada”.
La gent no volia trencadisses, encara eren massa presents les misèries de la guerra. Tothom n’havia patit a casa seva. El “vés amb compte…” era l’advertiment als joves en sortir de casa, sovint acompanyat per un “no et comprometis” molt més contundent. Aquest era el clímax social dels anys d’una llarga postguerra.
― Atreure la gent a una ballada de sardanes requeria l’estratègia de la despolitització i tot sovint la col·laboració amb elements del propi règim, com va ser el cas del delegat de Información y Turismo, sobre qui fèiem pressió perquè autoritzés tocar “La Santa Espina”, quan ja no en teníem prou amb les notes que la recordaven a la sardana “La mel als llavis” del mestre Tarridas. Un dia vam aconseguir un cert compromís del senyor Palà ―explica en Juli recordant amb certa consideració aquell censor―. Ens va dir: la cobla que porti sempre les partitures. Jo vindré i us diré… Ara, toqueu-la! Però no vull que l’anunciïn abans.
La cobla era “La Principal del Bages”, propietat de la família Juanola. Devia ser emocionant escoltar el 1953, per primera vegada després de tants anys, una peça amb la simbologia de “La Santa Espina”. Interpretar-la encara ho va ser més.
― Aquella sensació gratificant ―diu en Sanclimens― ens va impulsar a reivindicar ballant el que no es podia exigir amb les paraules.
En Sanclimens tot just s’acabava d’incorporar a l’Agrupació Manresana de Folklore que presidia Marcel·lí Llobet i n’era secretari Francesc Soler Mas. Ja feia anys que treballava a La Tèxtil Manresana, mentre feia els estudis mercantils que anys després va culminar amb el professorat tret a l’Escola d’Estudis Mercantils de Sabadell. Jugava al basquetbol, esport en què va guanyar-se l’estima dels manresans, que ara s’entusiasmen amb els èxits del TDK i que en Juli ha pogut celebrar com a alcalde des de la normalitat democràtica.
Deu anys després d’aquell 1953, la designació de Manresa com a Ciutat Pubilla de la Sardana va convertir-se en una nova fita memorable.
― Després de les celebracions a Girona, Lleida i Ceret, el president de l’Obra del Ballet Popular, Josep Mainar, va plantejar el repte que per primera vegada es fes a la província de Barcelona, i així entrar al que podria ser la consolidació d’una iniciativa que havia sorgit inqüestionablement del patriotisme.
En Sanclimens i la junta de l’Agrupació Cultural del Bages, que ell presidia, van acceptar el repte.
El governador civil va contestar la sol·licitud d’autorització exigint la presència al si de la comissió de dos regidors dels d’aleshores. Malgrat tot, als darrers moments no acabava d’arribar el permís. Va ser necessari muntar una estratègia en què aquells dos regidors serien peces clau, en el sentit de ser portadors involuntaris del “parte” a l’Alcalde.
A la reunió pertinent van redactar entre tots plegats un telegrama dirigit al propi Franco… “Ante la incompetencia del Gobernador Civil y del Delegado de Información y Turismo…” així començava el text que el malaurat Soler Mas portaria a Correus. L’estratègia va funcionar ja que a primera hora del matí en Francesc va ser avisat per l’alcalde que, lògicament, n’era sabedor pels regidors que havien sortit de la reunió tan aviat com s’havia plantejat la qüestió: “No enviïs el telegrama, Francesc, en Sanclimens ja t’ho explicarà”. El propi governador preferia evitar les complicacions que podien ser conseqüència d’una denúncia dirigida al palau del Pardo. Preferia ofegar els actes per altres procediments.
L’organització de l’esdeveniment sota la vigilància de “la social” va acabar sent un exercici de pragmatisme que ha marcat la seva trajectòria vital. Segurament, sense l’activisme sardanista, en Juli Sanclimens hauria concretat la seva vida en ser un eficaç executiu de l’empresa del sector tèxtil on es va iniciar com a meritori i no va abandonar fins que la política l’obligà a fer-ho.
― Vaig haver d’abandonar el que havia estat una empresa per tota la vida ―comenta en Juli rememorant un vell concepte de model de relacions laborals actualment en crisi. Per la política va deixar la carrera professional quan tenia al seu càrrec la direcció administrativa de l’empresa.
Però sembla evident que sense el neguit per la «cosa pública» i el descobriment de les possibilitats de fer país que, excepcionalment a casa nostra, es produeixen a l’àmbit de la cultura popular, és més que probable que ni l’alcaldia de la seva ciutat, ni la presidència de l’Associació Catalana de Municipis, ni l’Acta de Diputat al Parlament de Catalunya…, figurarien al seu currículum. Malgrat això, sembla evident que es tracta d’un d’aquells personatges que s’ha trobat fent política sense haver-s’ho proposat. Ni ho necessitava i, segurament, tampoc ho desitjava. S’ho va trobar, i prou, com si estigués predestinat.
― La decisió d’organitzar la Ciutat Pubilla i el Dia de la Sardana va arribar en un moment oportú en iniciar-se l’estira-i-arronsa entre el règim i la societat civil per anar canviant les coses. Per tal d’organitzar-la, d’entrada, la reunió de l’Obra del Ballet Popular es va fer al Monestir de Montserrat. Calia parlar amb tota llibertat i només allà a dalt podíem fer-ho. Després, quan va decidir-se fer la Ciutat Pubilla del 1963 a Manresa, ja es tractava de crear el patró de la celebració, portant-la al carrer i dotant-la de tot un seguit d’actes de contingut patriòtic: el monument a la sardana, uns jocs florals…, traient l’Orfeó Català de casa seva, també per primer cop després de la Guerra Civil…, tot això farcit amb les millors cobles i els continguts festius de la màxima qualitat i el més gran ressò popular…
Els elements del règim tenien a la minoria de promotors sota prou controls com per no ser agafats desprevinguts i deduir que tot plegat era allò que els de «la social» definien com “un contubernio judeo-masónico-separatista”. No van trigar en advertir-los que serien presents a tots els actes. “Pero entre San Jorge y la Mare de Déu de Montserrat, esto puede ser de lo más aburrido”, es lamentava un dels policies mentre repassava el programa d’actes en plena celebració. “¿Qué hay mañana?”, va preguntar al conegut publicista Octavi Saltor. Aquest els va informar de la celebració d’una missa. “Una misa nos la podemos saltar”, van decidir sense sospitar que el sermó podia ser una autèntica arenga.
― Mossèn Junyent va fer un discurs d’afirmació catalanista ―recorda Sanclimens―. Ens va entusiasmar a tots els presents i va fer indignar el governador civil.
La importància del que havia succeït no es va valorar fins que van acudir a Montserrat mentre complien un apartat del programa d’actes. En rebre’ls, el pare Brassó, abat de Montserrat, va comentar entre irònic i satisfet: “Estem molt contents que siguin aquí… Vostès són molt importants…”. I en veure’ls estranyats per tanta gentilesa, els va afegir: “No deuen saber la notícia… Han cessat a tot el Consejo Provincial del Movimiento”. A l’estira-i-arronsa d’aquells dies, els capitostos del règim havien afluixat massa i tenien la necessitat de trobar caps de turc per desviar la represàlia del Palau del Pardo.
“Què en va ser d’important el paper de la cultura popular catalana en la transició cap a la democràcia!” Ho demostra una personalitat com la d’en Juli Sanclimens. En ell es fa indubtable que, potser sense adonar-se’n, des de la societat civil va fer el camí del procés de formació que el capacità per a l’exercici dels càrrecs públics que després ha ostentat. El fenomen és comú a força gent de diferents posicionaments polítics i es pot comprovar estudiant les candidatures de les primeres eleccions de la Democràcia, siguin generals, municipals o autonòmiques –segons la cronologia– en què gran part dels candidats procedien de les directives dels milers d’associacions de cultura popular. El fet va produir un principi d’empobriment de l’activitat associativa en els primers anys de llibertat.
Cal insistir en el fet que el fenomen és comú a qualsevol plantejament. Un altre succés a l’entorn dels “fets de Manresa” ens ho pot demostrar. En aquest cas el protagonisme el té una cançó del carismàtic Raimon. En una actuació del grup “Els tres tambors” van cantar el “Diguem no!” oblidant que la censura havia obligat a canviar-ne la lletra. En Juli recorda la cançó com entonant el que entre Raimon i el poble van convertir en un autèntic himne:
― On la lletra oficial deia “Hem vist la fam / ser el pa per a molts”, Raimon canviava molt sovint: “ser el pa per als treballadors” i en una altra estrofa, en lloc de cantar “Hem vist que han fet callar…” deia “Hem vist a la presó homes plens de raó…”. Es tracta d’una pàgina més de la seva vida. És present l’emoció a les seves paraules.
― Tots sabíem del perill de no respectar els pactes amb la censura del Ministerio de Cultura, i en Raimon també ho sabia, però era moralment tan gratificant el desafiament que ens emocionava encendre les espelmes i convertir aquelles cançons reivindicatives en una manifestació per la llibertat. Si havien estat censurades, encara era més intensa l’emoció.
La multa no es va fer esperar. Deu mil pessetes de l’època eren molts diners per a l’escassa economia pressupostària de l’Agrupació Cultural del Bages, però la solidaritat va ser immediata. No va ser necessari ni plantejar-se anar a l’entitat bancària on tan sovint es trobava el suport necessari per fer front a situacions d’emergència.
― Algú ens va enviar al bufet d’un parell de joves perquè redactessin el recurs pertinent. Aquells joves eren Narcís Serra i Miquel Roca, que van fer molt més que un recurs, i van promoure un festival de solidaritat amb la nostra associació, al qual van acudir sense cobrar un duro el propi Raimon i quasi tots el integrants de la Nova Cançó. El Cinema Kursaal va ser un veritable esclat en pro de les llibertats.
És quasi segur que sense el seu sentit de país i la vinculació a la cultura popular, segurament la vida de Juli Sanclimens hauria estat d’una altra manera… Un professional respectat, popularitzat per l’esport i per la seva pertinença a l’Esbart Manresà. Al cap i a la fi, el sardanisme al qual es va incorporar molt aviat, hi podia ser com tants altres que només gaudeixen de la dansa i de les amistats. Però ell portava molt endins el país i no podia evitar el seu esperit d’activista.
Fa temps que ha deixat el Parlament i ha arribat la jubilació professional, no en tenia prou formant part del Consell de Cultura Popular i sancionant els traspassos de competències des de la Comissió Mixta Estat-Generalitat. Algú li recomanà que escrigués sobre algunes pàgines de la seva vida pública, que han esdevingut un llibre de memòries.
Però la Sardana és molt present en el text. Ell és prou jove perquè els records conservin la frescor que requereix reviure els moments de la història. Ballant sardanes es va enamorar de la Carme Soler Vicens, a qui ha estat lligat tota la vida. Ara podria dedicar-se sobretot a gaudir amb ella dels tres fills que han tingut: en Xavier, que és geògraf, en David, advocat i en Marc campa per la televisió. Però en Juli porta molt endins el servei al país. Ha escrit com capbussant-se en els seus records… “Encara que només sigui per fixar la memòria”.
També l’Agrupació Cultural del Bages ocupa un lloc preeminent, no ja pel que va succeir quan tenia la responsabilitat d’organitzar la Ciutat Pubilla; també hi és l’homenatge a la cobla “La Principal del Bages” i el dia que, per fi, gràcies a l’obstinació i a un element del règim que feia el seu paper, van tornar a escoltar «La Santa Espina»… També hi serà la satisfacció d’haver col·laborat amb la retrobada Generalitat a l’hora de fer l’anàlisi, mentre presidia l’àmbit dels esbarts al I Congrés de Cultura Popular i Tradicional, celebrat a l’hotel Pere III de Manresa, tot mirant el Pont del Diable que creua el Cardener, molt a prop de la cova on va escriure els seus «Exercicis espirituals» Sant Ignasi de Loyola…, llocs comuns del que és el compendi de la ciutat de la qual diuen que és el cor de Catalunya, on s’ha configurat la mentalitat amb què ha pogut contemplar el conjunt del país.
Recorda el concurs de colles sardanistes de Manresa, l’1 de març de 1982, mentre mira el seu àlbum fotogràfic, tot recobrant la imatge d’unes mans entrelligades que contrasten amb l’expressió d’un alt comandament de la Guàrdia Civil implicat en el 23-F, la del jutge que era fill del general que no havia deixat sortir al carrer la División Brunete i la de Vidal i Gayolà, aleshores Conseller de Governació de la Generalitat. El poder estava amb la sardana…
Tot flotant entre els bons records se n’ha anat a Zagrev a divulgar el folklore català, cosa que també ha procurat fer des de l’Agrupament d’Esbarts que va presidir quan es va fundar. Després ha sentit la cultura africana als actes d’agermanament entre la seva ciutat i Bambylor, al Senegal, que va promoure quan era alcalde. Ha reflexionat sobre el fet de que ell només volia ser periodista i en la seva memòria ha ressorgit la gosadia de preguntar-li a un capitost del règim sobre el destí d’aquell director d’un gran diari que s’atreví a insultar el nostre poble. “¡El señor Galinsoga seguirá dirigiendo el periódico!” li va contestar irritat, sense saber que en aquell moment ja l’havien destituït, gràcies a una contundent resposta del catalanisme submergit. Ha escrit sobre el seu pare que era impressor i treballava els anys 20 a “La Publicitat” i a “La Veu de Catalunya” i un dia li van dir: “No vingui més, Antoni. Ja són aquí els pistolers del Sindicat Lliure”. El pare devia posar al seu cap el bri del periodista que volia ser. Ha escrit sobre els amics que l’han acompanyat per la vida: Manel Camp, Josep Camprubí, Marcel·lí i Josep Llobet, Eusebi Matiñó, Manuel Parella, Genís García… Tot plegat conserva el fons d’una sardana potser tocada per “La Principal del Bages” i els comentaris del desaparegut amic Francesc Soler Mas fets amb aquella veu greu i tan radiofònica.
Quan parla de les tres legislatures en què ha estat diputat al Parlament de Catalunya reviu entre moltes anècdotes l’anada a Madrid per presentar en nom del Parlament el projecte del que després ha estat la llei de Mecenatge. No puc evitar de recordar que jo també era allà i aquell dia va donar-se el cas que vaig pujar a la tribuna per primera vegada i va ser per donar-li suport en nom de Minoria Catalana. Curiosament aquesta entrevista es fa a la sobretaula d’un restaurant madrileny.
― Amb aquell projecte de llei es pretenia retornar l’acció a la societat civil. Sabíem que era molt important per a les estructures de la cultura popular, que a casa nostra s’han desenvolupat al llarg dels dos darrers segles i que han estat fonamentals per resistir la pressió d’un estat que promovia una altra llengua i una altra manera d’entendre la societat i la cultura.
En Juli Sanclimens va arribar a la capital de l’Estat portant al cap la música del “Madrid, Madrid, Madrid” que la gent entonava amb un succedani de casticisme quan la famosa vaga dels tramvies: “Cuando salgas a la calle / cada día / coge un taxi, un omnibus / o vas a pie / Mas no intentes agarrar / ningún tranvia / aunque tenga los cristales / por romper…”
No era el que ell ballava a l’Esbart Manresà, ni tenia el tarannà de la “Nit de Sant Joan” –coreografia de Manuel Cubeles que va fer estrenar en la commemoració del 75 aniversari de l’Esbart Manresà–, era molt lluny de les notes que recordaven “La Santa Espina” fins i tot a la sardana “La mel als llavis” del Mestre Tarridas, malgrat que aquest també era l’autor del pasdoble “Islas Canarias”, qui sap si com un senyal de convivència. Potser per això el tràmit d’aquella llei que era tan important per a l’associacionisme català va durar més d’un decenni i, quan la van aprovar, va ser tan desmesurat el control proteccionista estatal, que la va convertir en un text legal poc útil per al conjunt de societats d’ateneus que en el seu dia van promoure la llei.
En Juli Sanclimens sap per experiència pròpia que la política és l’art del que és possible…