Josep Terreu: L’ateneisme que sorgeix de les tradicions

Josep Terreu: L’ateneisme que sorgeix de les tradicions

Els sardanistes ens dèiem què podíem fer pel país

A finals del segle XVIII, coincidint amb la Revolució Francesa i la Il·lustració, van sorgir arreu d’Europa els ateneus científics i literaris per la voluntat d’una minoria progressista de divulgar els coneixements que només eren a l’abast de les elits socials. Unes dècades després, a casa nostra, un sector de la intel·li-gència cultural formada sobretot per universitaris i professionals liberals va assumir el propòsit de portar al poble el que ja es deia “coneixements enciclopèdics” i, a partir d’aquella iniciativa, es creà una xarxa d’ateneus que es pot qualificar d’insòlita. Malgrat que es partia d’un projecte elitista, com eren els primers ateneus fundats a París i Londres, es configurà un model propi interclassista que s’implantà arreu de Catalunya. En conjunt es tracta d’una acció global d’animació cultural des de la societat civil, equiparable per la seva importància a una acció desenvolupada des de les estructures d’un estat, com podria ser el cas de les cases de cultura creades per André Malraux, Ministre de Cultura del general De Gaulle i antic pilot a la nostra Guerra Civil. Tot i així, l’actuació popular desenvolupada en aquest vessant sud dels Pirineus, al llarg de tot un segle, dotant a cada poble de sales de teatre, cafès socials, les primeres biblioteques, escoles públiques i, fins i tot, equipaments esportius, té una difícil comparació per haver estat feta exclusivament des d’una societat civil que, precisament, no tenia l’Estat com a aliat.
El llegat d’estructures que han subsistit és herència d’un gran passat, protagonitzat pel voluntarisme social, quan ni es podia somniar en les tècniques d’animació cultural, que s’han incorporat a l’horitzó de les noves professions –sobretot per l’acció de les institu-cions municipals– i la Universitat ha obert les seves portes a la seva formació, malgrat els que consideren que la gestió cultural s’ha de fer des del desinterès, com un acte de servei a la societat, sovint sense fixar excepcions.
Arreu de Catalunya hi ha infinitat de societats –com és el cas d’Unió d’Anelles de la Flama– que disposen d’unes infraes-tructures importants que han estat fetes amb l’esforç personal i econòmic dels associats. La Guerra Civil i la posterior repressió van acabar amb molts dels més antics ateneus, però els que van quedar –encara són centenars– van servir de model per a uns quants projectes, convertits en realitat al si del mateix règim polític que tenia la pretensió de liquidar-los. El fet es produí a mitjans del anys 60 i va durar al llarg de la transició, en sorgir una generació d’activistes que tenia consciència de la necessitat de reestructurar la societat civil, alhora que vitalitzava les institucions que existien i en creava de noves sempre que calgués. Era tot el País que despertava cap al final d’una llarga nit que encara duraria. Els estudiants, els obrers, la societat civil… El fenomen es produïa poc abans d’aquell Maig del 68 també francès que, en traspassar les fronteres del País veí, segurament va ser el principi del final d’un tipus de societat que, aquí i allà, els joves contestàvem.
― En realitat ni ens adonàvem que la nostra actuació es produïa formant part d’un fenomen col·lectiu ―opina en Josep Terreu, president d’Unió d’Anelles de la Flama de Valls, entitat que es pot considerar sorgida d’aquell fenomen social―. L’anàlisi a distància em fa creure que, sense ser-ne gaire conscients, participàvem d’aquell procés que segura-ment havien impulsat les generacions anteriors. Re-cordo que jo tenia tot just quinze anys quan l’avi Alfred m’animava a participar en tots els esdeveniments de l’“anar fent País”. De molt petit em portava a veure els castells al Pati de Valls, era simpatitzant de la Colla Vella i també anàvem a les sardanes. Més endavant, quan ell ja no m’hi podia acompanyar, em donava els diners quan calia viatjar perquè jo no faltés a cap d’aquells actes que eren fites que s’anaven aconseguint dins d’un procés de recuperació de les llibertats nacionals.
Encara s’omple de goig parlant del seu avi matern.
― Era d’esquerra i cada any, per Sant Jaume, encara no sé exactament per què ho feia aquell dia, en plena dictadura, posava al balcó de la masia una imatge del sant i la bandera republicana. Havia nascut el novembre de 1899 i sempre deia que, si vivia cent anys i dos mesos, hauria viscut a tres segles.
No va ser possible el seu somni. La vida se l’emportà el 1973, tot just a temps de veure que havia plantat una bona llavor en el seu nét. L’havia vist sortir a escena fent els Pastorets del Teatre Principal i actuant en algunes obres de teatre. També havia vist com el seu nét intentava desvetllar l’Associació Juvenil de l’històric Centre de Lectura de Valls, intent frustrat per l’immobilisme, que el portà a provar-ho novament al Fòrum Joventut vinculat a la Parròquia, per allò d’anar aprofitant les escletxes de llibertat que deixava el Règim, que era la consigna que sorgia dels sectors més democràtics de l’oposició clandestina, i amb la qual, ja a la Universitat, s’acabà connectant per mitjà d’algun company de la Facultat de Medicina que militava amb en Josep Pallach. Va anar de molt poc que no caigués en una batuda de la policia social, que va tenir com a conseqüència el càstig d’anar a fer la “mili” a l’Àfrica. Se’n va lliurar en no poder acudir a la convocatòria que es va produir a Vic.
― Molts teníem assumit el com-promís de lluitar pel País activant la societat civil. És ben veritat que ho fèiem una mica inconscientment, però també érem molt possibilistes ―recalca―. Recordo que quan em van fer president del Foment de la Sardana, vam aconseguir que la pròpia OJE ens pagués una audició en celebrar-se la Festa de la Dona. Els responsables de les “juventudes” del Règim no podien ni sospitar que aquella audició seria fonamental perquè, poc després, el 1970, fundéssim la colla sardanista “Rebrots de joventut”, la de “Petits vallencs” el 1971 i els “Dansaires de l’Alt Camp” només passat un altre any. Assajàvem al terrat de casa, perquè no teníem cap lloc més, però el que fèiem ens semblava molt important.
La policia també s’ho devia pensar que era important tot allò que succeïa a l’entorn de la sardana, atès que cada vegada que sortien a ballar els paraven l’autocar per saber a on anaven. Finalment, el van cridar del Govern Civil…
― Ustedes no tienen estatu-tos, ni permiso, ni nada…, em recriminava el funcionari de torn. Jo li vaig replicar primero tiene que nacer el crío y después ya lo bautizaré.
Lògicament (em refereixo a la lògica d’aquell funcionari) no els donaven el permís.
Però Valls, malgrat la seva importància, és una d’aquelles ciutats on tothom es coneix, sobretot els que fan alguna cosa per als altres. No va trigar en arribar l’ocasió. Es va organitzar una fira de maquinària agrícola i les autoritats locals tenien molt d’interès que hi hagués un cert caliu de festa. Algú va pensar que era imprescindible una ballada de sardanes per acabar-ho d’arrodonir: ni més ni menys que el Jefe “Local del Movimiento”, que el va cridar al seu despatx per fer-li la proposta.
― Vostè m’arregla el tema dels estatuts i nosaltres li organitzem la ballada ―va reivindicar tan aviat com el va escoltar. L’aprovació de l’associació es va produir en poques setmanes―. Aleshores, al Govern Civil tot van ser facilitats. Fins i tot aquell funcionari em tractava de “amigo Terreu”. ―Era el 1972, el moment en que naixia Unió d’Anelles de la Flama―. Molts sardanistes ens dèiem què més podíem fer pel País. No vam trigar en posar-nos en marxa i aconseguir un local social, vam acudir a les institucions de crèdit a demanar emprèstits que avalàvem personalment… ―Cal precisar que estem parlant d’un grup de jovent que tenia a l’entorn de vint anys…― N’érem prou, d’atrevits! ―Quan van haver aconseguit un local, va caldre omplir-lo de continguts. I així anaven avançant amb l’entusiasme de la seva joventut.
― Un dia vam començar a investigar les tradicions locals ―s’explica amb la mirada plena de satisfacció per allò de l’obra ben feta― i aviat en Ramon Canela ens va venir amb la proposta de recuperar el “Ball de la Primera” que es feia dins de l’església sis segles enrera. Cada cop era més evident que no en teníem prou amb la sardana. Anàvem a la recerca d’un projecte de convivència a l’àmbit de la cultura popular, però partint de les pròpies arrels. En celebrar-se el primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional, vam trobar tot un seguit de respostes als nostres interrogants. Aquell gran debat va ser enormement aclaridor per a la gent que impulsàvem Unió d’Anelles de la Flama i per al conjunt dels activistes culturals. Per què no impulsar un nou ateneu a partir de la passió que sentíem per les tradicions?
Aquest és el moment de recordar l’origen de la major part d’ateneus que ja hem descrit, i veure les iniciatives ateneistes sorgides per culturitzar el poble, sobretot per alfabetitzar-lo, un segle després. Les raons de la seva creació, ara que la Universitat s’ha obert al poble, passen a ser la gestió de la festa i la convivència social, juntament amb la recuperació de les tradicions que atorguen identitat, que és el cas d’Unió d’Anelles de la Flama.
― Quan vam trobar respostes, ens vam embarcar econòmicament. La planta baixa que ocupàvem era insuficient. Aug-mentava constantment el nombre de socis i d’activitats. S’havien creat diverses seccions. Vam fer números i no vam trigar a decidir-nos per una nova aventura. Afortunadament ja es comptava amb la Generalitat i amb el seu ajut i el d’altres institucions, va ser possible quadrar el pressupost, però això no ens eximia d’un gran esforç personal. Primer vam comprar el solar i, per etapes, vam construir una estructura inspirada en els antics ateneus: sala teatre, cafè, tallers, secretaries, espais per a les diverses seccions…
També van disposar de parets per ubicar les imatges fotogràfiques dels moments de glòria i els trofeus guanyats sobretot als concursos de colles sardanistes, com per retre homenatge a l’activitat que va ser l’origen de l’entitat. Avui fan goig les parets de la societat ateneística Unió d’Anelles de la Flama. S’hi veu la tasca de recuperació de les tradicions vallenques. A Valls no tot són calçotades i castells, malgrat que tothom sent l’orgull d’una admirable història que tard o d’hora justificarà plenament el Museu Casteller.
L’esforç de desenvolupament de la societat no ha impedit que seguissin investigant. No s’han quedat només amb el Ball de la Primera que van portar a la festa inaugural del Congrés de Cultura Tradicional i Popular. El grup de recerca format per la Montser-rat Vila, en Francesc Bofarull, en Lluís Musté (que, per cert, presidí l’Associació del Bestiari Popular de Catalunya) i d’altres, han recobrat els Dracs de Valls, i la Mulassa, han fet el gegant del Calçot, són portadors dels gegants del poble… I a la recuperació del Ball de la Primera han afegit la de la moixiganga, el ball de nans i el de gegants. L’entitat té un grup de gralles, esbart i el grup Transpunt, que representa espectacles de carrer amb festiva originalitat. Tres-cents quaranta socis han trobat un lloc on realitzar-se fent cultura i bons amics. Heus aquí el que dèiem respecte a l’aparició d’un nou model d’ateneu que s’està produint en alguns àmbits i molt especialment entre les colles de castellers, que també van crear els seus propis casals, potser seguint l’exemple d’Anelles de la Flama.
En Josep Terreu presideix l’entitat des del mateix any que la van crear, amb el parèntesi del període del servei militar, malgrat que s’ha ubicat professionalment a Barcelona des que, acabada la carrera de metge, s’especialitzà en radiologia. Els caps de setmana torna a Valls i participa tan activament a la vida col·lectiva que la revista “El Pati” li ha atorgat el títol honorífic de “Vallenc de l’any”, tot i que és sabut que viu a Sant Pere de Ribes, d’on procedeix la seva dona, la doctora Teresa Serra. Ribes és ric en tradicions i no ha trigat gens a integrar-s’hi. Els fills ja van amb la colla de diables i els bastoners. Quan és a Barcelona procura mantenir el contacte amb les institucions de les quals ha tret tant com li han pogut donar, perquè és constant i realista fins aconseguir tot el que demana.
Però no s’oblida del seu Valls. Aviat somnià amb el programa de les Festes Decennals. S’han proposat recuperar l’ Ós, el Lleó i el Ball de Cavallets, mentre consoliden de mica en mica el Casal de la Unió com l’Ateneu de què Valls ha estat mancat.
― Els objectius de l’entitat encara s’eixamplen ―segueix somniant per la seva entitat―. Partint de l’antic nucli inicial sardanista, ens hem convertit en una associació interessada a vetllar per la cultura popular en general, sense oblidar la relació amb l’exterior: som de la coordinadora d’Aplecs i Concursos de Sardanes, estem a la junta de la Unió de Colles, a l’Obra del Ballet Popular, mantenim relació amb l’Agrupació Cultural Folklòrica de Barce-lona… Tenim clar que no n’hi ha prou amb el que fas pel teu poble, per molt important que sigui. Cal enfortir les estructures globals de la cultura popular, coordinar-les per fer-nos forts col·lectivament.
Sap que, “en els moments més crítics d’aquest País, el món associatiu ha jugat un paper fonamental”. La seva condició d’universitari ha possibilitat una capacitat de síntesi i d’observació que és molt necessària a l’hora de posar en marxa qualsevol procés de dinamització… Però potser també ja sap que aquell avi compromès amb uns ideals, que el portava a ballar sardanes i a veure com feien castells i, més endavant, li posava a la butxaca els calers necessaris per anar on succeïa un fet que l’ajudés a prendre consciència, li estava ensenyant el camí que ha seguit. Està ben clar que ell ja fa el mateix amb els seus fills.