Josep Rafeques: Fer teatre en català

Josep Rafeques: Fer teatre en català

Es feia teatre en català en el moment més dur de la repressió política

Josep Rafeques i Jané presideix la federació que aglutina uns dos centenars i mig de grups amateurs de teatre.
― Només som –com qui diu– la meitat dels que hi ha a tot Catalunya, potser els que fan teatre amb més assiduïtat… perquè hi ha uns altres tants grups que fan una o dues obres a l’any o escenifiquen per Nadal els clàssics Pastorets i no es preocupen de federar-se, malgrat que també participen de la sensibilitat que el nostre país té pel teatre.
S’explica a cavall de la federació que presideix i de l’ateneu El Centre de Llorenç del Penedès, del qual també ha estat el president i que considera la base de la seva formació humana i cultural.
― Al seu caliu s’ha desenvolupat bona part de la meva vida ―accepta quan li ho plantejo―. Al Centre he fet teatre des de canalla, he estat amb els falcons, amb els bastoners, responsable de les projeccions de cinema, de la junta de joves i de la de festa major… I, fins i tot, he fet de casteller, de Sa Majestat a la cavalcada dels Reis, he participat en altres comissions del poble…
Parlar de teatre d’aficionats amb en Josep és entrar a fons a la seva trajectòria personal. Més de cinquanta obres representades han deixat el seu pòsit, sobretot perquè la seva presència als escenaris es produeix dins del context d’una nissaga familiar…
― L’avi Ritol –així era com tothom el coneixia– feia de dimoni gros als Pastorets, i quan cantava tenia una gran veu de baix. A més a més, a la missa de Festa Major dirigia el cor i l’orquestra, malgrat que no tenia estudis musicals. La mare ha estat una magnífica primera actriu del quadre escènic, i ha arribat a fer una obra diferent a cadascun dels set diumenges de quaresma, i el pare, que també sortia a escena quan calia, ha col·laborat sempre en els muntatges escènics. Els tres hem estat junts a dalt de l’escenari…
A més a més del teatre, els Rafeques són una nissaga de dinamitzadors culturals. El dia que la Generalitat va atorgar el Premi de Cultura Popular al Centre de Llorenç, al saló de Sant Jordi estaven magníficament representats: el seu germà Llorenç rebia el guardó en condició de president de l’ateneu, la seva germana Rosa hi era com a coordinadora del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya i ell mateix en condició de president de la Federació de Teatre Amateur.
― Tant els Rafeques com els Jané eren gent del Centre ―recalca― tal com avui es coneix l’originari Centre Moral i Instructiu, fundat el 1889 amb una inequívoca voluntat catequística inicial.
Segurament el naixement de l’entitat es va produir formant part de la resposta del catolicisme militant, impulsada per l’encíclica “Rerum Novarum” de Lleó XIII, sobre les necessitats d’una societat que desitjava assumir la cultura com un element d’alliberació dels individus que la integraven. Era també la batalla contra l’analfabetisme i l’afany per assumir el progrés dels nous coneixements científics i tècnics, que van impulsar els ateneus, amb la mateixa força que van donar a la divulgació de les noves idees polítiques i socials que envaïen Europa.
En el cas dels moviments catòlics, la figura del Consiliari va tenir una gran transcendència: el rector que planta la llavor, el vicari –en aquest cas un seguidor de Sant Joan Bosco– que la rega procurant l’arrelament, i…, molts anys després, passat el cataclisme de la Guerra Civil, un nou mossèn recondueix el que ha quedat de la desfeta… I, quan arriba la transició democràtica, un altre mossèn els dóna el suport necessari per iniciar-se en una etapa laica. Curiosament una certa imatge del fejocisme ressorgeix a Llorenç poc després del desastre, concretament l’any 1942, amb la creació d’un grup de falcons que no existia abans de la guerra. El pare d’en Josep va ser un dels impulsors principals i fou qui portà el “mestre” Josep Badosa des de Sant Vicenç dels Horts, setmana rere setmana. El Centre, no obstant, passa a dir-se “Centro Catequístico y de Acción Católica”, més adient als preceptes del “nacional-catolicismo”.
― Més endavant, els joves vam impulsar l’estratègia del canvi de nom, modificant la idea inicial de la confessionalitat. Jo diria que, finalment, hem aconseguit desenvolupar el projecte d’un ateneu obert a tothom.
Recordo que, fa uns quants anys, quan vaig ser a Llorenç per primera vegada, em va sobtar l’empenta d’un grup de jovent que sorgia d’una llarga nit viscuda des de la resistència cívica i social, feta a l’ombra de les parròquies on predicaven els joves capellans, seguidors apassionats de Joan XXIII; alguns d’ells havien portat el seu compromís fins a manifestar-se contra el règim i tenien l’abat Escarré com a guia del que calia fer pel País. Eren la rèplica a l’altra església, la que havia portat el poder temporal sota el seu pal·li. A Llorenç em vaig trobar els seus deixebles, entre ells hi era en Josep Rafeques, i el seu germà Llorenç i en Joan Figueras, i els Mitjans…, que havien convertit El Centre en una de les entitats més dinàmiques d’aquelles contrades, tot preparant un centenari que es celebrà el 1989.
― En el camí que vam fer vam voler ser presents en l’impuls dinamitzador que es produïa des de les institucions… Si es convocava un congrés, érem allà; si es tractava d’una exposició, no hi faltàvem. Congrés de Cultura Popular, d’Ateneus… En el Congrés de Teatre Amateur ens van incorporar a la junta de la federació que en va sorgir, conseqüents d’una certa capitalitat comarcal que se’ns atribuïa respecte al fet teatral. La veritat es que no es posava res de bo en escena que no procuréssim portar-ho a Llorenç…
Reconeix que el teatre ha estat l’estrella de les programacions del Centre, tant el d’aficionats que feien a casa, com el professional que importaven i, quan calia, organitzaven els autocars necessaris per anar-lo a veure a Barcelona.
La Federació ha estat un observatori privilegiat de l’evolució que s’ha produït en el món del teatre.
― Cal dir que ho hem viscut des del paper de suplència que va exercir el teatre amateur, quan es pot dir que no hi havia teatres oberts a Catalunya, i Barcelona ni de lluny tenia la capitalitat de les produccions teatrals que té actualment. Cal recordar quan en Capri feia quasi l’únic teatre en català que s’escenificava a les sales professionals, però als teatres dels ateneus eren presents les obres de Guimerà, Rusiñol, Ignasi Iglesias, Pitarra, Segarra… i també, els joves autors que s’iniciaven com en Benet i Jornet, ara prestigiat per les sèries de TV3…”.
Unes quaranta sales, grans i petites, són ara a les cartelleres que publiquen els diaris i es compta amb el Teatre Nacional, pas posterior al Centre Dramàtic de la Generalitat, que va convertir en teatres públics el mític Romea i el Poliorama. La qualitat dels muntatges teatrals és acceptada per un públic que generalment ajuda a perllongar-ne la permanència als escenaris. Cal preguntar què ho ha fet possible.
― No hi ha dubte que la protecció institucional va permetre l’arrancada inicial i les subvencions han possibilitat elevar el nivell dels muntatges escenogràfics i els repartiments… La qualitat dels actors, alguns dels quals han estat recobrats per a la nostra escena quan actuaven normalment a Madrid i, fins i tot, a l’estranger… L’Institut del Teatre i l’Adrià Gual han impulsat la carrera de no pocs actors i directors… però també es valora el treball de molts anys, desenvolupat pels centenars de grups amateurs de teatre que van mantenir el caliu tot conservant l’afecció. Quasi m’atreveixo a afegir que sense nosaltres, els aficionats, s’haguessin malmès moltes de les sales que hi ha arreu de Catalunya.
A Llorenç del Penedès, el teatre infantil ha tingut un paper cabdal. El mateix Josep, quan només tenia nou anys, va muntar amb un grup de companys uns Pastorets per recaptar fons per una bona causa: el nou campanar de l’Església Parroquial. Les trenta-quatre pessetes, que van ser els beneficis, les van donar al Rector, il·lusionats que al campanar tornessin a repicar les campanes convocant el poble als moments de joia i també de dol, recordant als pagesos que era l’hora de dinar o de tornar a casa, tot deixant que els ceps del Penedès anessin donant grau als seus raïms… madurant com aquells nens que s’anaven fent homes.
― Les vetllades infantils del Centre han ajudat a gaudir dels aspectes lúdics del teatre, tot fent representar esquetxos a un extens grup de canalla. Els Pastorets també han estat una eficaç escola teatral en la qual s’han iniciat la majoria dels actors dels nostres quadres escènics. Tothom recorda perfectament la primera vegada que va sortir fent qualsevol dels papers que tant divertien la canalla. Però d’una forma conscient també treballaven per ser lliures. El nostre muntatge “Un altre Nadal” va ser escrit el 1975, mentre la gent del sistema desfilava per davant del dictador de cos present…
En Josep recorda algun dels versets: “El meu cant és de protesta / no puc cantar com feia / Nadals senzills abans d’ahir…”, entonats amb la música del “Yesterday” dels Beatles.
Avui pot semblar prou estrany que encara es recordi “quan els Pastorets només els feien els homes i quan les noies s’hi van incorporar per fer els papers d’algun arcàngel…”. La feina de sensibilització en el camí cap a les llibertats l’havien desenvolupat en un frec a frec amb la censura que revisava textos i actituds… Freqüentment ho feien aprofitant les estructures vigents com era el cas d’“Educación y Descanso”, on anaven a demanar permisos, si és que calia…
― Tot sovint a les “Vetllades teatrals” que organitzàvem entrelligant tot un seguit d’esquetxos, hi podíem colar acudits escenificats, que denotaven que fèiem molt més que teatre”.
És exemplar la pròpia supervivència del teatre d’aficionats, conservant el repertori que en podríem dir dels “nostres clàssics”, “quan l’ús del català era restringit i prohibit en públic, ha estat segurament la més gran contribució que s’ha fet a la normalització lingüística; quan no hi havia ni diaris ni ràdios en català, ni era possible utilitzar-lo en cap mena de document i el règim expandia la idea que el català només era un ‘dialecto para el uso familiar sin categoría para la expresión de una obra literaria’”. Estava tan profundament arrelat el teatre d’aficionats que no van tenir més remei que tolerar-lo, encara que fos dins del contrasentit d’anunciar-lo en cartells escrits en castellà, cosa que va succeir a molts llocs durant la Postguerra.
Quan aquella època sembla superada, quan el Joan Capri i poca cosa més (és ben segur que els grups independents) són la base dels molts teatres en català que hi ha actualment a Barcelona i les seves produccions fan bolos pels teatres que hi ha a Catalunya, “cal un reconeixement als grups d’aficionats que no només van aguantar la llarga nit, sinó que, a més a més, van preparar el caliu del teatre professional aportant-hi públic i, fins i tot, molts dels actors que triomfen actualment i que van fer els primers passos als escenaris dels ateneus, i alguns debutant als Pastorets”.
Josep Rafeques, que se sent sobretot identificat amb el teatre, ho ha estat tot al Centre de Llorenç: falconer, bastoner, actor, director, responsable del cinema i dels grups de formació, directiu i, finalment, president.
― Sobretot he format part d’un equip fonamentat en l’estimació a una obra que ens venia de generació en generació sobre la filosofia del “entre tots ho farem tot…”.
Quan van arribar les llibertats, es va trobar formant part del primer ajuntament democràtic del seu poble, i naturalment s’ocupà de les festes: Coordinadora comarcal del teatre, Congrés de Teatre a Igualada… D’aquí sorgí la Federació que presideix i que li permet mirar-se el teatre des de la plataforma d’observació que li atorga una institució que aglutina l’afecció teatral del territori europeu, on sembla ser que hi ha més grups escènics per cada cent quilòmetres quadrats –valgui la ironia– i que ha dotat el Principat de la més extensa xarxa de teatres… Més de vuit-centes sales van ser inventariades per l’arquitecte Josep Gràcia. L’estudi que van publicar conjuntament el Departament de Cultura de la Generalitat i l’Institut del Teatre en recull unes sis-centes i, crec que, inexplicablement, és pendent de publicació el tercer volum que acabaria de corroborar un fet insòlit: que hi ha equipaments teatrals mínims pràcticament a tots els pobles de Cata-lunya. L’arquitecte, concret per la seva formació tècnica, no explica al llibre que gran part dels 800 teatres inventariats van ser fets per les mans del veïnat, malgrat que alguns d’ells són veritables mostres dels moments més brillants de l’arquitectura que es va fer entre els equadors dels segles XIX i XX.
A l’exterior, sorprèn aquesta “densitat” teatral. A Llorenç del Penedès, que no tenia ni mil habitants quan es creà el Centre Moral (avui el Centre) i no els superà fins a la dècada de 1970, hi havia dos teatres, atès que l’altre ateneu local (la Cooperativa) també en tenia i avui disposa d’una sala de recent construcció. “Una certa competència va ser prou útil també al nostre poble, encara que de vegades ha estat mal entesa”, recalca en Rafeques extrapolant el fenomen que coneix a tants altres pobles que ha recorregut mentre participava a les “Rodes de Teatre”, als concursos o acudint-hi en condició de directiu de la “Federació de grups amateurs de teatre –precisa–, que no de teatre amateur”. Recalca una vegada més l’origen artístic de figures de la nostra escena tan importants com en Bozzo, Luchetti, les germanes Lizarán… o els que han sorgit del nou fenomen de les sèries dramàtiques de televisió (Rosa Serra o el David Selvas, entre d’altres) Aquests darrers, en situar-se en una geografia determinada, han aprofitat tot sovint els actors dels quadres amateurs locals, tot obrint perspectives, al mateix temps que “els grups incorporen tècniques d’interpretació escenogràfica del teatre professional, en un procés que la Federació impulsa atenent la demanda dels centenars de quadres escènics que la integren”.
La salut del teatre sembla ser magnífica i ben consolidada després d’aguantar el xàfec tants anys, enmig dels quals es va ser capaç de promoure el Congrés Regional de Teatre Amateur, que se celebrà el 1959, quan les prohibicions eren molt vigents, mentre s’intentava recobrar l’esperit del Foment de l’Espectacle Selecte i Teatre Associació creat el 1949, amb “el sentit possibilista d’aprofitar qualsevol aspecte conjuntural viable”, i l’antiga Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur, que va durar el que va durar la segona república… En aquest camí no es pot oblidar l’aportació escenogràfica dels germans Salvador, que han administrat un gran patrimoni en decorats, ni tampoc la llibreria Milà i la seva magnífica col·lecció d’obres teatrals, o l’Arxiu Teatral Santos.
Potser també és temps de recordar l’antic Odeón, el teatre que entre el 1850 i el 1890 va posar en escena a Barcelona, tots els diumenges de l’any, gran part del teatre català, representat per actors que durant la resta de dies exercien els oficis més diversos i peculiars. Aquí es van començar a conèixer els autors més populars del teatre català, que van ser projectats des d’unes suposades catacumbes del teatre d’aficionats. Després, quan el “hable usted en cristiano”, van ser recordats i divulgats per tot un seguit de gent que tenia molt clar que calia fixar aquells textos del teatre català a la memòria popular, per evitar el perill real que es poguessin perdre. Els Rafeques i altres ho van fer al Centre de Llorenç del Penedès i sempre hi va haver algú que ho fes d’idèntica manera a tot Catalunya.