Josep Mut: Multitud de músics valencians

Josep Mut: Multitud de músics valencians

Les bandes de música podrien ser un altre nexe d’unió entre Catalunya i el País Valencià

Quan va sentir parlar de Raimon (“un Xicot valencià que triomfava a Barcelona”) en Josep Mut iniciava el batxillerat precisament a l’Institut de Xàtiva. Quan li van dir que havia sortit plaça de tuba solista a l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu encara era a València fent el servei militar, i no precisament de músic, com correspon a qui de molt jovenet tocava la tuba a la Banda de la Societat Musical “El Valle de Cárcer“ i, només amb dotze anys, havia estrenat la seva primera obra musical. Era caporal primer, havia sortit el número u de la seva promoció. També va guanyar les oposicions del Liceu i encara no havien passat tres mesos que també va guanyar les de la Banda Municipal de Barcelona, que van ser les seves primeres feines només acabar la mili. Catalunya, molt especialment Barcelona, l’acabà de captivar (“Jo de molt petit, ja era del Barça”) malgrat que el seu pare “en acabar la guerra va ser vuit mesos al camp de concentració del laberint d’Horta”. Mestre de professió, la guerra l’havia convertit en instructor de l’Acadèmia de Suboficials que hi havia a Manlleu, amb el grau de capità, cosa que no li van perdonar els vencedors, que, no obstant el consell de guerra sumaríssim al que va ser sotmès, van fer-lo responsable d’un cert control administratiu del camp, fet que li va permetre salvar alguna vida en fer saber als companys que els convenia fugir, quan arribaven a les seves mans els informes que anunciaven el procés d’una propera execució.
El director de la Banda Municipal de Barcelona pot dirigir de memòria el miler de concerts que ha interpretat. Té una memòria prodigiosa, però considera que la seva ha estat una formació autodidacta, fins i tot oficialitzà els estudis musicals més endavant i, abans d’encaminar-se professionalment cap a la música, provà amb la comptabilitat i l’electrobalística. Però aquelles oposicions de l’Orquestra del Liceu marcarien el seu destí:
― Jo diria que m’he fet aquí, que sóc el que podríem dir “un home del Liceu“. Estar en contacte amb Plácido, Carreras, Caballé, Aragall, Freni, Cossotto, Ivo Vinco, Janos Kulca, Ros Marbà, Salvador Mas… és meravellós. Cinc òperes al faristol! Per a mi ha estat la més gran universitat del món de la música…
El Liceu ha estat tant “la seva universitat” que va fer-hi els estudis complementaris que li mancaven, i els rematà amb els cursos de composició i direcció a Bilbao. Ell tenia el perfil professional d’un músic de banda, la de Càrcer, on s’havia format, i a la història de la qual figura omplint el buit de la dimissió del director titular precisament quan havien d’actuar al “Certamen” de la Diputació de València. L’estudiós Vicente Ruiz Monrabal recull el fet en la seva extensa historiografia de les societats musicals tot explicant que, a pesar de la sobtada dimissió del director, la banda va participar al “Certamen” dirigida pel Sr. Mut, “un músico profesional que estaba para actuar con la banda“. Ruiz Monrabal, que va ser president de la Federació Valenciana de Societats Musicals, no podia saber quan va escriure el text que aquell “Sr. Mut” seria, més endavant, el director de la Banda Municipal de Barcelona i que inscriuria el seu nom a la història de la música per la insòlita capacitat de dirigir de memòria el miler llarg de concerts que ha interpretat. L’historiador, no obstant, en el seu llibre sintetitza una personalitat que és, precisament, allò que m’agrada destacar. ¿Quants músics professionals d’indubtable qualitat han sorgit de la música popular que té el seu màxim exponent en els centenars de bandes de música del País Valencià? Hi ha multitud de valencians a totes les grans formacions musicals del país. L’actual director de la Banda Municipal de Barcelona no és una excepció, com tampoc no és excepcional que un home de la música popular gaudeixi apassionadament de la música “elitista“ del Liceu, sobretot quan fa molts anys que les societats musicals van aplicar el criteri de formar una gran base per pujar el cim de la piràmide de qualitat.
Josep Mut fa volar la imaginació mentre parla… Els seus ulls semblen brillar emocionats per la música de “La Traviata“ i “Aïda“ de Verdi, el Wagner d’“Els mestres cantaires“, el “Parsifal“, “Madame Butterfly“, “Tosca“.
― De Puccini, sobretot em fascina l’espectacularitat de “Turandot“, perquè penso que la música és també espectacle… Sempre he procurat fer espectacle en la direcció orquestral. El públic t’ha de veure dirigir.
Acabava de tornar de Bilbao, on durant set anys va anar a les temporades d’òpera i va fer-hi els estudis de direcció orquestral. Va ser solista de tuba de l’Orquestra Simfònica en la qual l’Helena, la seva dona, tocava el violí. En Josep era “el catalán“ de l’Orquestra i, malgrat que n’hi havia d’altres, se’l segueix identificant com a tal. Els diaris bascos, que informaven a bastament de la seva presència a l’“Aste Nagusia“ (la Setmana Gran de Bilbao), el consideren un músic català, i es repeteix en l’afirmació tot dient que “l’any passat va dirigir la banda un músic valencià i aquest un de català“. Mai no ha rectificat aquesta definició. “Sóc un català de València, ho vaig entendre gràcies als bons records que el pare tenia de Catalunya i per mitjà de l’evidència que expressava en Raimon quan jo era molt jovenet. Després vaig ser tan ben acollit aquí! Només em faltava que m’acabés de fer músic al Liceu i a la Banda Municipal“.
No obstant, no es mira de lluny les relacions entre “la València on vaig néixer i la Catalunya que em va acabar de fer” i més enllà de la llengua i la història comunes creu que “la música popular pot ser un instrument que afavoreixi la seva interrelació”. Mira amb bons ulls la notícia de que els darrers anys s’hagin triplicat les bandes de música que hi ha a Catalunya, superant l’antic reducte de les terres de l’Ebre. Ell hi fa la seva aportació acudint arreu on el reclamen, des que va sentir dir a un català d’aquí que “una de les formes d’acostar els dos pobles germans és promoure la música de banda a Catalunya, seguint un model en què el País Valencià té un excepcional magisteri”. Era com dir “Que ens vinguin a ensenyar!” Per què no? Ha pensat més d’una vegada en fer pujar amunt les festes de moros i cristians. Ell sempre hi ha anat de músic, ni moro ni cristià.
En alguns dels seus dies de “catalán” a Bilbao ha rendit tribut a un vell amic, el mestre Urbano Ruiz Laorden, a qui dedicà un pas-doble que el diari “Deia” qualificà de “melodia pegadiza, solemne y alegre, nostálgica y sorprendente, con un descarado toque euskaldun al final”. El “toque” incorporat al pas-doble és, ni més ni menys, l’inici del so del “zortiko”, del “Guernikako Arbola”. El dia de l’estrena, l’alcalde de Bilbao va posar al seu coll un mocador blau com el que el seu amic duia i, a la mà, un cigar havà, que l’utilitzà de batuta, igual que havia fet l’homenatjat quan dirigia. L’espectacle va quedar servit, fins i tot quan va sonar “La santa espina” que Josep Mut va incorporar al programa constatant allò del “músico catalán“.
Segurament, “La santa espina“ li retorna els records d’una certa forma de resistència cívica exercida només arribar a Barcelona. No sap ni com va començar, però molt aviat es va trobar involucrat en les reivindicacions dels companys músics. La intercomunicació entre la banda de la ciutat i l’orquestra del Liceu existia aleshores perquè no era incompatible ser a les dues formacions. Eren els temps del Liceu de l’empresari Pàmies, amb qui va negociar a la Comissió de Millores.
La Banda que en aquells moment dirigia el mestre Enric Garcés, patia un cert ralentí, tant polític com musical. El Consistori semblava no saber què fer amb les tres formacions musicals del municipi: l’Orquestra Ciutat de Barcelona, la Banda i la Cobla. Al col·legi de funcionaris de l’Ajuntament va coincidir amb alguns dels activistes per la llibertat (“De totes les tendències”, precisa) que el van impulsar, si calia, en el treball de “fer venir la democràcia”. Va ser des del primer moment a l’intent de crear un sindicat de funcionaris, en representació de “la música municipal”, i segué a la taula de negociacions amb els alcaldes Viola, Socies… Després també ho faria amb Narcís Serra.
― Em preocupava la consideració professional dels músics al si de l’Ajuntament i, per analogia, també els de l’orquestra del Liceu… Es partia d’una situació anterior en què per ser músic de la Banda, amb carnet professional n’hi havia hagut prou. Ens vam proposar elevar la consideració dels músics a la categoria de tècnics superiors.
Aquella va ser una lluita al bell mig d’altres lluites. Tot es polititzava. Funcionaris en vaga. Policies que desallotjaven altres policies… “Va ser com una gran moguda que vaig viure intensament. El final d’una època i el principi de la següent”. Entre els records, una anècdota que es va fer cèlebre: en arribar, ja començada, a una assemblea d’artistes en què portava la representació del col·lectiu més nombrós, els músics de l’Ajuntament, alguns dels presents van demanar que intervingués: “Que parli el Mut, que parli el Mut…” deien. El Tete Montoliu, que era present, es va aixecar intentant treure crispació a l’ambient amb el seu sentit de l’humor.
― Jo no veig gens clar que parli el mut ―, va dir amb sorna, fent esclatar una rialla general.
Un policia “de lo social” que era allà per informar els superiors del que es considerava un acte subversiu, en observar el fet va preguntar què passava: “Nada, hombre, un ciego que no ve nada claro que hable un mudo. “
― ¡Estos artistas! ―, exclamà mentre marxava convençut que la cosa no podia ser seriosa.
La nova situació personal li va permetre dedicar-se a estudiar Dret a Bellaterra. Aquesta formació universitària el va ajudar a concretar les bases de negociació en pro de les millores professionals. Més de quatre pensaven d’ell que ja era advocat. Tenia la seva lògica. Havia fet servir el prodigi de la seva memòria empassant-se tots els llibres de la carrera, i arribà a actuar com a lletrat en defensa dels propis interessos i els dels companys d’orquestra. També a l’Autònoma va participar en el moviment universitari. Era una manera de treballar pel País, però també d’exterioritzar la seva capacitat de líder, potser la força interior que transmet mentre dirigeix la Banda Municipal de la qual ha acabat sent el director titular, “precisament quan tothom pensava que la Banda Municipal estava en vies d’extinció. Crec que he contribuït a remuntar la crisi que havia posat en perill la seva existència. S’ha augmentat el número de professors i s’ha procurat pujar el nivell musical, posant com a base el treball constant que ha permès crear un extens repertori”.
El teatre de l’Aliança del Poble Nou, una de les seus dels concerts de la Banda Municipal de Barcelona, va esclatar en una llarga ovació després de la darrera obra que van interpretar el dia de la nostra conversa. En Josep Mut voldria convertir la Banda en un punt de referència, però hi ha qui planteja el criteri que en realitat s’està creant al seu entorn “l’escola de Barcelona”: una manera de dirigir, un so peculiar, una feina feta a consciència.
El mestre Josep Mut estarà cada vegada més i més ocupat. La tuba que el va portar a Barcelona és damunt d’algun moble de casa seva des de fa anys. Enrere queden els dies de lluitador per les millores professionals, els temps en què va ser el primer president del Comitè d’Empresa del Liceu, el de la promoció del sindicat de funcionaris de l’Ajuntament, de la “Comissió dels Dotze” que es va fer famosa, les reivindicacions a la Facultat de Dret… Ser un bon líder és imprescindible per a la direcció musical… però el mestre Josep Mut i Benavent no vol oblidar el seu primer èxit: la composició que li va fer “tocar la glòria” als dotze anys, ni el dia que la Primitiva de Llíria li va estrenar “El tràgic dia d’Hiroshima”, obra guardonada amb el primer premi de composició “Colom de la Pau“, ni la Medalla al mèrit lliurada per l’Alcalde Maragall…
Fa temps que té l’esquema d’una òpera al seu pensament. El tema és enormement popular: la tragèdia de “Papillon“ portada a les bambolines musicals. A Cuba i als Estats Units l’han convidat a dirigir. Hi ha anat. Ha conegut els honors del reconeixement, però no hi ha sentit més emoció que dirigint la Banda Municipal a la plaça de qualsevol de les exviles de Barcelona un dia de festa major. Potser la plaça de braus de València, en el “Certamen“ de Bandes Musicals el segueix impressionant, perquè mai no oblidarà els seus orígens. Sap pel Raimon que oblidar-los seria la pèrdua de la seva identitat. Per això és tan capaç d’emocionar-se anant amb la banda del seu poble en una festa de moros i cristians, com s’emocionava tocant la tuba al fossar dels músics del Gran Teatre del Liceu.