Josep M. Soler: La nissaga Soler de L’Eco de Sitges

Josep M. Soler: La nissaga Soler de L’Eco de Sitges

La premsa comarcal és una opció de futur

Es pot situar la premsa comarcal en el context de la cultura popular? Aquesta entrevista a Josep M. Soler i Soler, director d’una publicació més que centenària, com és L’Eco de Sitges, fa evident el que Jaume Guillamet, periodista i professor universitari –que és considerat el primer estudiós d’aquesta premsa peculiar– va documentar en el llibre “La premsa comarcal: un model català de periodisme popular”. Ell mateix va començar en el setmanari de Figueres que dirigia el poeta i periodista Manuel Pont. En el cas de L’Eco, tan aviat com et poses a estudiar la seva història, aprecies el naixement a partir d’un grup de socis d’“El Retiro”, un dels més antics i prestigiosos ateneus. De fet, en Josep Soler i Cartró, el fundador i avi de l’actual director, era soci de l’esmentat ateneu, com ho eren els amics que, el 1886, van decidir dotar la vila de Sitges d’un periòdic, que en el seu primer número es definia com a “defensor de los intereses morales y materiales de esta villa”.
A Sitges fa bastant més d’un segle que els seus ateneus donen impuls a la vida local i és ben segur que –sigui per l’impuls del Retiro o del Casino Prado, l’altre gran ateneu sitgetà–, segurament, han fet de la Blanca Subur la comunitat catalana amb més producció cultural en relació al cens d’habitants. Ni Vilanova li ho pot discutir, malgrat que el Diari de Vilanova avantatja L’Eco quant a antiguitat. No és gens estrany que les pàgines de L’Eco donin prioritat a les notícies de les institucions culturals, fet que succeeix generalment a les publicacions integrades a l’Associació de la Premsa Comarcal que, en iniciar-se la dècada dels 80, van impulsar la Fundació Serveis de Cultura Popular que dirigia Modest Rexach i el periodista Josep M. Huertas.
En Soler i Soler és el director d’un dels periòdics més antics de Catalunya, però, malgrat que no ho ha dit al llarg de la conversa, estic segur que també deu ser el director més antic: aviat farà mig segle que dirigeix el seu setmanari. Emociona saber que, des de la seva fundació, només ha tingut tres directors: Josep Soler i Cartró, Josep Soler i Tasís i Josep M. Soler i Soler. Els tres es van fer periodistes a peu d’impremta, com els clàssics de la premsa universal.
― Tinc molt present el dia que el pare em va portar a la impremta ―explica portant la mirada cap el passat―. Només tenia onze anys quan vaig deixar els Escolapis de Vilanova. A part del taller, també repartia el periòdic, anava a cobrar les subscripcions… Sempre hem estat una petita empresa familiar. Tothom feia de tot. Així érem quan la guerra va sobtar-nos. Recordo molt bé l’entrada de la gent del POUM a la impremta. El cap era un conegut de casa i va deixar des del primer moment les coses clares: si no ho feien ells, ho farien uns altres. Va passar a ser la impremta del partit i a casa, en lloc de L’Eco s’editava El front, que era el seu portaveu oficial. El feien amb molta cura i les primeres pàgines eren magnífiques… Els fets de maig del 37 van acabar amb el POUM i aparentment ens van tornar la impremta. No tinc mal record d’aquella experiència. Fins i tot vaig guardar la col·lecció d’El front quan van entrar els nacionals.
Però la guerra va ser molt més dura per als Soler, deixant a part del que veien els ulls d’un jove inquiet, “l’avi, que sent regidor va impulsar les primeres cases per a obrers que es van construir a Espanya, sempre deia que, quan li arribés l’hora, tots els seus amics capellans serien a l’enterrament. El 1938, el seu adéu va ser molt trist. Els amics capellans, si havien salvat la vida, havien fugit. Només hi van poder portar un frare que era amagat i el pare només va arribar a temps de ser al cementiri perquè el tenien pres en una “txeca”, on va ser set o vuit mesos sense ni saber el perquè.”
Ell –malgrat la seva curta edat– durant la guerra treballava a Telègrafs i estava molt atent a les coses que passaven. Recorda que “van bombardejar El Retiro, perquè creien que hi havia una concentració de soldats”. Té molt present la imatge del general Líster a Sitges, envoltat de metralletes. La dimensió de periodista ja era una herència familiar i els seus sentits eren oberts a tot el que succeïa, no obstant que era temps de viure amb els ulls aclucats, les orelles tapades i la boca tancada, com els llegendaris micos savis.
― A l’Hotel Terramar, que abans de la guerra havia acollit l’alta societat que freqüentava Sitges ―explica com fent la crònica de la guerra que va viure―, perquè Sitges fa molts anys que està de moda… ―afegeix descobrint el sitgetà apassionat que té molt endins― van instal·lar-hi l’Hospital de Sang.
No eren bons temps per a la cosmopolita Blanca Subur.
La postguerra tampoc va ser fàcil. Fins el 1942 no va tornar a sortir L’Eco, “el mateix dia del seu naixement el 1886, de la mà d’un grup de joves que ja abans havien creat la Revista Suburense, que només va durar un any, en no voler acceptar els “suggeriments” dels poderosos partits locals”. En el segon intent van tenir l’encert d’encarregar la consolidació del projecte al jove Josep Soler i Cartró… “L’avi feia d’ebenista, però era corresponsal del diari La Renaixença, fet que en si mateix era significatiu i la principal causa d’una decisió que va canviar de manera absoluta la seva vida” i, com és ben clar, va crear una nissaga que, al llarg dels anys, ha consolidat el principal instrument d’expressió de la seva vila, tot intentant (una vegada apresa la lliçó) conviure amb el poder polític, que durant un segle llarg ha estat molt divers, com va quedar clar en la imposició del “Yugo y las flechas”, que van aconseguir treure gràcies a Dionisio Ridruejo, qui no va trigar en abandonar “los principios políticos” que l’inspiraven.
En Josep explica un munt d’anècdotes que il·lustren la relació de convivència de L’Eco amb el poder.
― Davant de cada imposició, allò més important era sobreviure sense renúncies. El pare sempre deia “més endavant ja veurem el què farem”. I aquell “més endavant” era recobrar la condició de periòdic independent tan aviat com el Règim afluixés, o ser el primer periòdic en introduir el català després de la Guerra Civil… Quan ho van autoritzar oficialment, el capitost que va presidir la reunió per fer-ho saber, va haver de dir “aunque hay uno que se ha adelantado” referint-se a L’Eco. Me’n vaig sentir molt orgullós.
Era el moment en què començava a superar-se la censura, quan en Fraga, aleshores ministre de Información y Turismo, va promulgar la llei de premsa que cedia la responsabilitat als directors de les publicacions “la qual cosa era com tenir una espasa damunt del cap, malgrat que establia uns límits que fins aleshores no havien existit, et podia passar de tot”. La censura tenia les seves peculiaritats, no obstant, perquè “passaven coses molt pintoresques, com la d’un censor que feia la vista grossa quan li compraves algun dels llibres que t’oferia al seu propi despatx. Eren de poemes seus… escrits en català!”.
Amb una certa emoció descriu la mort del sitgetà mossèn Batlle, el promotor de l’escoltisme que per a ell mateix va ser un important camí de formació:
― Feia quatre dies que també s’havia mort el pare i jo havia assumit la direcció gràcies a un magnífic grup de col·laboradors que m’ho va fer fàcil. Vaig encarregar un editorial a Josep Carbonell i Gener. El Mossèn era una personalitat molt apreciada pel tracte exquisit que tenia amb els joves escoltes i pel gran significat de l’escoltisme en confrontar-lo amb el Frente de Juventudes. L’editorial, lògicament, va recollir tot el possible dels trets fonamentals d’aquell personatge estimat pels sitgetans… Hi va haver un autèntic aldarull. Un escamot de la Falange va assaltar la casa de Mn. Batlle i féu destrosses a la biblioteca que contenia llibres de gran valor i, sobretot, mapes de muntanya de tot arreu… Van ser uns autèntics bàrbars…
Sorgeix a la conversa la seva condició d’antic fejocista, tot constatant una gran contradicció: “al bàndol republicà érem perseguits i, quan van arribar els nacionals, ens van suprimir”. Era evident que el “nacional-catolicismo” no en volia saber res d’aquells joves que, malgrat ser catòlics, també eren demòcrates i catalanistes. Té molt present la primera ballada de sardanes que van organitzar al Vinyet l’any 1942 mitjançant el Patronat d’Acció Catòlica.
― Vam ser acusats de “jóvenes disolventes que se saltan a la torera los principios del Movimiento”, però el vicari es va moure i no va passar res.
La conversa es fa amena mentre dinem a La Nansa, un exquisit restaurant del popular carrer de la Carreta, acompanyats de l’amic Enric Asensio, prestigiós publicitari i parent d’en Josep. Aviat expressem l’estimació que compartim per les coses de Sitges quan explico que, penedesenc de naixement, el mar de Sitges va ser el primer que van veure els meus ulls. Quan arriba l’amanida de xató sorgeix l’elogi de la salsa a l’estil local “malgrat el que diguin els vilanovins”. Aviat ens delecta el sabor del suquet de lluerna tal com el feien els pescadors al Cau Ferrat. A les postres degustem la Malvasia servida amb la mesura d’un gran luxe, perquè quasi no queden ceps dels que –sembla ser– van arribar a Sitges des de Grècia. En Josep estima Sitges amb passió de fill, cosa que es reflecteix en un pregó de festa major en el qual es manifesta emmirallat per la cultura tradicional i descriu l’emoció que li produeix “la moixiganga, dansa sitgetana per excel·lència”. Quan parlem del carrer del Pecat, ironitza: “Quin carrer dieu?”. Ens fa sentir el caliu del Cap de la Vila, del passeig Marítim que va ser constituït el 1919 com una rèplica del Malecón de l’Havana… El Cau Ferrat, l’autòdrom, el Miramar, el Cal·lípolis, el Mar i Cel… Espais d’una vila prestigiosa… Els gais, que són com la cirereta del pastís… L’Eco ha fet la crònica de tot plegat.
― Publico fins i tot el que no hauria de publicar. Penso que la funció d’un periòdic local és informar, però també ser el fil conductor de les opinions del poble i la plataforma d’expressió dels innovadors socials. La premsa comarcal és molt a prop del poble.
Potser per això, ningú millor que L’Eco pot haver escrit la història d’un Sitges quotidià, capaç d’atreure intel·ligències elitistes com la de Rusiñol, Zuloaga, Utrillo, Falla, Meifrèn, Ramon Casas, Foix, Canudas, Enric Morera, el doctor Robert… i ser al mateix temps una de les capitals de la nostra cultura popular. Rusiñol va ser col·laborador assidu i un gran protagonista de les planes del periòdic, malgrat que, en estrenar La fada al Casino del Prado, no se li va dedicar ni una sola línia.
L’Ecoja n’havia parlat molt, de Rusiñol. Fins i tot publicà la notícia de la seva arribada a Sitges el 1894. Deia: “Un tal Santiago Rusiñol ha comprat les cases de pescadors del Cau Ferrat…” Ara, molts anys després, també publiquem que l’Associació de Dones del Ram de Tot l’Any fa que tots els dies hi hagi flors al peu del seu monument. També el nostre periòdic té l’honor d’haver publicat íntegra la famosa conferència “Mis hierros viejos” que Rusiñol va pronunciar a l’Ateneu Barcelonès l’any 1893 i que hi ha qui la considera la frontera entre el Modernisme que s’acabava i el Noucentisme que s’iniciava”.
Sembla ser que la redacció de l’època “mai no arribà a identificar-se amb les inspiracions que guiaven els corrents artístics del Modernisme”. En David Jou, l’historiador de L’Eco, la lectura del qual recomana tant en Soler i Soler, també recorda que la publicació ha estat al llarg de tants anys un nexe d’unió amb els sitgetans emigrats, alguns dels quals es convertien en “corresponsals” de llocs tan allunyats com Cuba i les Filipines. La història de la vila de Sitges està profundament marcada pels indians. L’Eco i Sitges tenen vocació d’ultramar, però la projecció local també es produeix en la celebració de festivals de la importància dels del teatre i del cinema. També cal destacar l’origen de companyies del prestigi de La Cubana, sense descuidar-se d’assumir el paper de vila de congressos competint si cal amb la potència de Barcelona…
Fent L’Eco, en Josep M. Soler i Soler, ha passat del componedor a la linotípia, que va incorporar l’any 1960, i l’ordinador i l’offset amb què L’Eco es fa des de 1994. Més d’un segle després de la fundació del periòdic, coneix el poder de la premsa comarcal descrit per Jaume Guillamet tot afirmant que “és una opció de futur” sobre la base que totes aquestes publicacions tenen una gran penetració social i que “quan no hi havia premsa en català –recorda Soler i Soler amb Guillamet– van ser aquests periòdics capdavanters d’iniciar una soterrada normalització”. Amb pocs mitjans i moltes dificultats.
― Amb molts patiments… ―recalca― però sempre he dit que l’home que pateix per alguna cosa, és que val…
Diuen que la primera generació crea, la segona ho manté i la tercera s’ho rebenta… Estem davant d’una excepció i ho hem de dir pel mateix Josep M. Soler i Soler, i per en Josep i en Ramon, els seus fills, que també fan L’Eco, i el seu nét que els ha anunciat darrerament que vol estudiar periodisme…