Josep M. Satoca: Treball, cultura, gegants i geganters

Josep M. Satoca: Treball, cultura, gegants i geganters

A Catalunya cada dia hi ha una festa gegantera

A Sallent celebraven les noces d’argent de la recuperació dels seus gegants amb tot un seguit d’actes entre els quals no podia mancar una trobada de gegants. També es féu la presentació d’un llibre que recull un quart de segle d’història popular i engrescadora, així com la sal i el pebre de l’anecdotari de les colles de geganters que constitueixen tot un món peculiar. El text del llibre “Sallent: 25è aniversari de la recuperació dels gegants” és d’un jove estudiós, Miquel Àngel Gili i Oliva, i d’un consumat geganter sallentí la trajectòria del qual supera amb escreix la dimensió local del propi llibre: en Josep M. Satoca i Casóliva va ser un peça fonamental del procés de creació de l’Agrupació de Geganters de Catalunya que, fa pocs anys, va ser distingida amb el Premi Nacional de Cultura Popular, cosa que va fer exclamar al president de l’Agrupació: “som un país petit, però som un país gegant”.
–Si més no, hem esdevingut un país de gegants. Catalunya té actualment més de dos mil gegants i més de tres-centes colles, quan només n’hi havia una vuitantena als anys 70, que agrupen entre vint i vint-i-cinc mil geganters –m’explica el Josep Maria, recollint dades del llibre–. El fenomen també ha promogut una certa indústria amb una quarantena de tallers artesans, deu vegades més dels que teníem en l’època de la primera Ciutat Gegantera, que va ser Sallent el 1985.
Ara, quan s’anuncia que el Prat de Llobregat serà Ciutat Gegantera del 2004, recordo el naixement de l’Agrupació de Colles Geganteres, que decidí celebrar la primera a Sallent. No va ser fàcil aquella assemblea en un hotel de Sabadell.
–No tothom tenia prou clara la conveniència d’una institució que coordinés l’activitat de les colles geganteres –recorda en Satoca, que esdevingué el primer president de l’Agrupació–. Especialment s’hi resistien els que ja disposaven d’una certa organització, com era el cas de les colles de Barcelona. Només la via del pacte va fer possible la creació d’una estructura federativa.
Finalment el fenomen geganter ha esdevingut un esclat, el principal revulsiu d’unes festes majors que havien descafeïnat les cercaviles.
–Es podria dir que actualment hi ha una trobada de gegants cada dia de l’any, concretament són 350 les que tenim censades ―intervé l’Amadeu Ribas, responsable d’informació de l’Agrupació, que m’anima a connectar-me a la web gegants.com tan aviat com arribi a casa–. A la nostra web trobaràs el cens de gegants, les trobades, les tres-centes tres colles d’arreu dels Països Catalans que tenim federades, les 13 organitzacions territorials que agrupem….
Tot sopant teoritzem sobre altres fenòmens paral·lels al dels gegants produïts en àmbits diferents de la cultura tradicional.
–No cal que ens apartem de les cercaviles –explica el propi Satoca–, l’acompanyament musical de la festa gegantera ha vist recobrar la gralla que, en l’època dels 70, pràcticament s’havia perdut. La gralla, que també acompanya els castellers, el ball de diables, els falcons, també ha tornat al carrer recobrant la identitat d’instrument propi del nostre folklore.
En una línia més minoritària ha reaparegut el sac de gemecs, que a la mateixa època es considerava totalment desaparegut i el major número de bandes de música –han passat a ser trenta-sis les onze bandes que van constituir també fa vint anys la Federació Catalana de Societats Musicals, que segueix presidint l’ampostí Joaquim Urquizú– també ha possibilitat una important presència als cercaviles d’aquestes agrupacions musicals que només eren identificades amb la cultura popular valenciana i oblidaven la seva implantació a les terres de l’Ebre.
Josep Satoca i jo mateix compartim uns quants moments d’aquesta història…
–Encara recordo –em diu– el dia que et vam venir a trobar al teu despatx del Servei de Promoció Cultural de la Generalitat. Acabàveu de prendre possessió dels antics despatxos de la Delegación del Ministerio de Cultura. Volíem fer una trobada de gegants per celebrar la recuperació dels de Sallent i perseguíem una subvenció de cent mil pessetes. “Fa més de mig segle que no hi ha hagut cap trobada d’aquesta importància..”, vàrem argumentar per justificar la subvenció. “Cent mil no”, em vas dir, “seran tres-centes mil pessetes, amb una condició: la trobada ha de ser trenta parelles en lloc de deu”. Sorpresos, ens vam comprometre immediatament i a Sallent vàrem fer una festassa.
En Satoca i la comissió que acompanyava desconeixien que en aquell moment es produïa la convocatòria del I Congrés de Cultura Popular i Tradicional, amb l’objectiu de potenciar aquell món que ressorgia del temps de silenci, i teníem molt clar que un dels objectius fonamentals era recobrar el carrer per a la cultura autòctona, un altre objectiu era estructurar els diferents àmbits que la integren, alhora que es procurava la formació de coordinadores i federacions.
–L’Agrupació va ser un dels magnífics resultats d’aquella acció cultural –recalca–, com també ho va ser la primera Ciutat Gegantera, iniciadora de les trobades anuals que, segurament, han estat una de les fites principals de l’esclat geganter.
No podem oblidar les trobades internacionals de Matadepera, ni la presència dels gegants al Camp Nou per a la inauguració dels Mundials de Futbol del 1982 o, precisament el dia abans, la Fira de Festes que inaugurà la primera Expocultura aquell mateix any, on els gegants destacaven al costat de les colles castelleres i una amplís-sima representació del folklore català omplia l’avinguda Maria Cristina de la Fira de Barcelona, que celebrava el seu cinquanta aniversari. “El folklore català superava l’esquema de l’anècdota per demostrar una gran capacitat de mobilització de masses, potser també sortia de les catacumbes de l’ostracisme on el sistema que acabàvem de superar l’havia enclaustrat”, raonem plegats tot preguntant-nos si aleshores érem prou conscients d’aquell fenomen, que superava l’espai natural de la cultura i esdevenia una eina important d’identitat.
–Potser no ho vèiem tan clar com ara –s’explica el Josep Maria– però sí que sabíem que aquell moviment formava part de les reivindicacions col·lectives que es començaven a concretar en democràcia. Tots plegats n’érem prou conscients. Hi havia una mena de sentiment compartit, com una confabulació que ens feia còmplices de la situació. Mira, jo vaig fer el servei militar a l’Escola de Muntanya de Jaca, on teníem de tinent coronel l’Ortega Monasterio. La tropa, sobretot els catalans, sabíem que aquell home tenia problemes pel tema de la Unión Militar Democràtica i que era l’autor de l’havanera “El meu avi”, que s’havia convertit quasi en un clam de catalanitat, una cançó que ens permetia en plena Dictadura cridar “Visca Catalunya!” i no passava res. Era un home afable amb qui podies parlar en català malgrat la seva graduació i l’uniforme. Al seu entorn manteníem un silenci respectuós, sabíem que era un dels nostres i vibràvem cantant la seva havanera…
Els darrers anys, les havaneres s’han convertit en una part imprescindible de la festa, han superat els repertoris tradicionals i han recobrat de l’oblit moltes de les cançons populars catalanes que ja només eren a la memòria de les generacions de preguerra. Més enllà de l’Ortega Monas-terio caldrà agrair aquest servei al centenar llarg de grups d’havaneres que l’han realitzat. Arribada l’hora dels agraïments, tampoc s’han d’oblidar accions tan espectaculars com la del més famós dels nostres festivals de cançó: la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell. “Quantes vegades darrere l’element festiu hi ha el fet d’anar fent país!”, diu en Satoca pensant, potser, que també és el cas dels seus gegants… D’això, d’aquest “fer pàtria” des de la festa, els sardanistes són més conscients que ningú. Hi va haver un temps en què ballar sardanes també era una manera de definir-se. No està pas clar que s’hagi superat del tot aquella situació.
Josep Maria Satoca mira des de la nostàlgia aquell 1981 en què es va promoure la trobada gegantera de Sallent. La mirada de la nostàlgia encara el porta més lluny, quan molt jove “pujava a Berga a la Patum i feia ballar els gegants i l’àliga. Al bell mig de la multitud que omplia la plaça de gom a gom sentia un no sé què fent dansar l’àliga, era una sensació que omplia, però que em sembla indescriptible…”.
La Teresa, la seva dona, l’escolta tot recordant que allà es van conèixer. Després han gaudit junts aquelles sensacions portant arreu els gegants de Sallent.
–Enguany l’associació Gegants i nans de Sallent ja té més d’un quart de segle ―, precisa ella. Junts han recorregut el país i fins i tot l’estranger (infinitat de pobles de parla catalana, l’Occitània redescoberta per l’Eurocongrés… fins i tot han anat al Japó) El Josep Maria, portant els gegants, i la Teresa, tocant la gralla.
–S’havien perdut els gegants de Sallent i en aquella època ens van fer administradors de la Festa de les Enramades, tan arrelada entre els sallentins. El jovent que integràvem la comissió ens vam plantejar fer una mena de revolució per innovar la festa popularitzant-la. Sortíem d’una situació d’encasellament. Calia tornar la festa al carrer. Vàrem pensar: farem un gran dinar popular, una xocolatada de bon matí, una nit boja de ball amb La Principal de La Bisbal… Però sobretot ens proposàrem recobrar els gegants. En Lluís Rubio tenia fets uns caps de guix des de feia anys. Quan li vàrem plantejar tirar el projecte endavant, ens va dir que no s’ho creuria fins que els veiés al carrer. Es va trobar qui els fes la roba, qui els pentinés… Fins i tot el Jordi Fàbregas els va composar una música…
Ho explica emocionat. Va ser com un ritual en què tenia una gran importància la participació… Aquell grup de joves als qui havien fet administradors de les Enramades procedien de l’escoltisme. Aleshores tenien com a aglutinador un equip de futbol-sala. La majoria eren estudiants… Van fer els gegants. La primera parella es va dir Gaspar i Mariona, buscant la identificació popular. Més endavant ja es van atrevir a fer una altra parella més tradicional: els reis Bernat i Ermesenda…
–Després algunes noies ens vam plantejar crear un grup de gralles i ja el tenim… –explica la Teresa.
L’amic Satoca té darrerament problemes per portar els gegants. Ell, que sempre ha estat tan fort, pateix de la columna vertebral, qui sap si per l’esforç fet portant els gegants. Fins i tot ha deixat la feina de paleta que trià per seguir la tradició familiar.
–A casa em volien fer estudiar, perquè vaig acabar el batxillerat amb molt bones notes i beca per anar a la universitat… Però a mi m’agradava el que ells feien.
De molt jove ja els ajudava, cosa que li atorgava una gran independència perquè es guanyava el jornal i mai va tenir necessitat de demanar altres diners que els que s’havia guanyat. Quan els problemes de columna l’han allunyat de l’ofici, aquella capacitat per als estudis que no aprofità li ha permès reciclar-se com a mestre de formació professional. Ara forma paletes. Se m’acudeix dir-li que recordi aquella generació d’artesans que tan importants van ser per a Gaudí i el conjunt dels arquitectes modernistes. El món dels gegants l’ha dotat d’una sensibilitat artística que li pot ser útil per a la seva nova situació professional, si la realitat sempre tan prosaica li ho permet.
Parlant d’aquells paletes tan bons artesans, sorgeix la relació de la cultura i el treball i m’explica que “quan sorgí la idea de crear els gegants de l’Agrupació, es produí un debat a l’entorn del nom que se’ls havia de posar i, lògicament, la seva simbologia, la idea que fossin el Treball i la Cultura quallà. Era com si aquests dos grans conceptes formessin part de l’esperit col·lectiu del país i fossin els trets principals de la nostra identitat”.
Hom, sentint-lo parlar, es pregunta per aquella sensació que el Josep Maria sentia fent ballar l’àliga a la Patum, o pel plaer de quan el gegant balla i el geganter que el porta sent que transmet al poble l’esperit de la dansa d’aquella figura inexpressiva de cara de cartró. Hi deu haver una màgia entre gegant i geganter, entre ambdós i la gent. Perquè algú com el Josep Maria t’acabi dient que “una part de la meva vida és al món dels gegants, que m’ha enriquit humana i culturalment, que m’ha donat les més inesperades satisfaccions, m’ha permès tractar gent molt estimada i ser a indrets que, sense els gegants, potser no hauria estat mai…”. La Teresa se’l mira assentint, sabent que tot ho han viscut junts, tot fent amics, en multitud d’alegres cercaviles.