Josep M. Busquets i Galera: La dicotomia alta cultura–cultura popular

Josep M. Busquets i Galera: La dicotomia alta cultura–cultura popular

La burgesia catalana s’ha prestigiat fomentant la cultura

Com es fa un dinamitzador cultural? Josep M. Busquets i Galera podria resoldre fàcilment aquesta qüestió des de qualsevol de les seves experiències que, simultàniament, s’han produït tant a l’àmbit de la cultura popular com en el de l’alta cultura. Fins no fa gaire ha estat conseller delegat del Teatre Nacional de Catalunya, alhora que presidia el Consell Català de la Música.
Cada estiu, es torna a parlar del Festival Internacional de Música de Cantonigròs, que haurà arribat a vint-i-tantes edicions sota la seva presidència. Aquesta és una altra qüestió: ¿Com es produeix el “miracle” que dóna la possibilitat a una petita comunitat d’Osona (uns dos-cents cinquanta veïns) d’organitzar un esdeveniment de música i dansa popular que atreu la participació de grups d’arreu del món?
–Es tracta de creure en un projecte, engrescar la gent, formar un equip i posar-se a treballar.
I ser tan constant com per seguir-hi treballant al cap de vint anys, aportant l’experiència i un coneixement a fons de la realitat cultural que assegura la viabilitat del projecte. La trajectòria de Josep M. Busquets té el seu punt de partida en una colònia industrial de l’Alt Llobregat de la qual el seu pare era director, concretament la Colònia Vidal de Puig-reig, que ha sobreviscut convertida en museu per fer-nos entendre l’impacte de la Revolució Industrial a Catalunya.
–Viure en un lloc tan concret i alhora complex com era una colònia industrial condiciona la vida de qualsevol –em diu quan li parlo del socialpaternalisme que condicionava la relació amo-director-treballadors en aquelles institucions industrials desenvolupades a casa nostra des de mitjan segle XIX–. No hi ha dubte que una comunitat a l’entorn d’una fàbrica, amb església, escola, economat, ateneu, etc. constituïen un nucli social amb una personalitat molt peculiar. M’atreu tant el tema que fa temps que em documento per escriure sobre la història de la Colònia Vidal. En aquell món tan estructurat, el paternalisme era evident i, en aquella època, el dirigisme era comú a tot el país. Teníem una burgesia il·lustrada i emprenedora i les capes populars buscaven a les colònies la sortida de la misèria de la societat rural. Tot sovint les colònies eren una comunitat aïllada del seu entorn i es feia necessari desenvolupar iniciatives socials.
Conec la Colònia Vidal. És una visita que recomano per entendre com s’ha fet aquest país. Vaig recórrer la fàbrica… “Els nens no podien treballar abans dels deu anys –ens explicava la guia amb amenitat–, però, quan ho feien, les seves mans eren d’una gran utilitat per arribar allà on no entraven les dels adults. Perquè no es trenqués el fil es treballava en un ambient calent i altament humit…”. En contrast hi havia una escola-residència que, regentada per monges, preparava les noies per afrontar bàsicament la vida de mestresses de casa: llegir, escriure, cosir… Els nois arribaven a la formació professional del ram tèxtil… Les famílies deixaven a l’economat la major part del sou. Tenien dret a l’habitatge si tres membres de la família treballaven a la fàbrica. Els diumenges, l’amo i el rector saludaven un per un els feligresos a la sortida de la missa…
–Tot plegat comportava una pressió social que avui seria intolerable –argumenta Josep M. Busquets, quan li explico les impressions de la meva visita–. Quan la dirigia el pare, entre el 1945 i el 1960 les coses lògicament ja no eren tan així.
Aquella guia també ens parlava del teatre que la família Vidal havia fet construir: “la gent deia que era el millor de la comarca, perquè l’amo s’havia inspirat en el Liceu…”. La pràctica d’esports era habitual. No hi havia frontó ni camp de bàsquet als pobles de l’entorn; a la colònia, sí.
No té res a veure aquell teatre amb el Gran Teatre del Liceu que Josep M. Busquets va dirigir molts anys després, com a administrador general del Consorci, però totes les històries tenen un principi.
–Home! Jo estudiava a Barcelona, però recordo que el pare, que va ser president de l’Orfeó Manresà, va promoure l’esbart i el grup de teatre de la Colònia. Era com una alternativa a les recriminacions que el rector feia al jovent perquè no anessin a ballar, cosa que considerava pecaminosa. La cultura era en certa manera una alternativa a la repressió…
Sorgeix la dicotomia d’una burgesia catalana que, tot emmirallant-se en Europa, crea riquesa i promou cultura, confrontada amb una oligarquia espanyola tancada en si mateixa, rendista i gens interessada en la instrucció popular. Potser és una simplificació de dues identitats, però no hi ha dubte que, en el fons de la qüestió, graviten dos esperits ben diferenciats i, fins i tot, diferencials.
–La nostra és una burgesia que generalment s’ha prestigiat fomentant la cultura. Hi ha molts exemples de patrocini que ho evidencien. En el cas de l’òpera, per posar un exemple –recalca aprofitant que som al Cercle del Liceu–, contràriament al Teatro Real, el Liceu ha estat històricament una realització del patrocini privat fins que un lamentable accident va fer imprescindible l’entrada de les administracions. I referent al teatre, podíem parlar que en contrast amb “los teatros nacionales” de l’estat, aquí no en vam tenir fins que es va recuperar la Generalitat. Aquí els conservatoris de música sorgeixen de la iniciativa privada, en el cas del Liceu, o dels pressupostos de l’ajuntament, en el cas del Conservatori de Barcelona… No es va fer així a la capital.
Les plataformes del Liceu i el Teatre Nacional, com abans la secretaria general de la Televisió de Catalunya, que va ostentar, són magnífics observatoris de la realitat cultural que ens portarien a concretar-nos en l’alta cultura, si no fos que Josep M. Busquets té una vessant indubtable com a promotor de la cultura popular en què destaca el Festival Internacional de Música de Cantonigròs.
–Aquest any seran més de 70 els països que hauran estat presents al Festival, més de 400 ciutats del món, 650 cors i grups de dansa, el públic superarà la xifra dels 350.000 visitants… –recalca tot exposant les xifres d’aquestes dues dècades– Catalunya també ha estat a bastament representada: més d’un centenar d’entitats i quasi quaranta obres programades dels nostres autors.
Un treball que ha estat reconegut amb la Creu de Sant Jordi, el Premi d’Honor Jaume I, el Premi Nacional de Cultura Popular, “atorgat –em precisa– al treball de més de quatre-centes persones que col·laboren desinteressadament amb el festival, algunes durant tot l’any, i entre d’altres, a les vuit-centes famílies que faciliten allotjaments”.
Cantonigròs ja va fer una altra aportació important a la cultura: les trobades poètiques promogudes per Joan Triadú als anys quaranta, sota la capa parroquial, són avui una fita important en el rellançament de la nostra poesia després del desastre de la guerra, que va provocar l’exili dels millors poetes i escriptors. El poble no ha crescut pas gaire des d’aleshores, potser sí que ho ha fet la colònia d’estiuejants, però el pòsit cultural segurament ha estat la base del “tornem-hi” que ha possibilitat aquest festival que ja és un clàssic.
–Quan vam fer la proposta de l’Orfeó de Cantonigròs i també del festival, es va fer evident que entre la gent del poble hi havia un esperit receptor, com si aquell concurs parroquial de poesia catalana hagués preparat l’ambient per a noves propostes culturals.
En iniciar aquest text plantejava com es fa un dinamitzador cultural… L’exemple de l’esmentat Joan Triadú és el més paradigmàtic: només cal llegir el seu llibre de memòries per veure que a partir d’un joveníssim mestre va sorgint el compromís amb el país i amb la pròpia cultura perseguida. En el cas de Josep M. Busquets, segurament haurem de retornar a la Colònia Vidal de Puig-reig; als senyals que rebia del seu pare marcant una pauta. “El pare segurament s’hauria pogut aïllar a “la casa del director” apartant-se de la comunitat. Fomentar la vida associativa era comprometre’s amb el col·lectiu superant tots els límits d’una relació laboral. Jo també vaig assumir aquella actitud.”
És clar que el Festival de Cantonigròs no va sorgir per generació espontània, calia l’impuls. En Josep M. Busquets és enginyer i economista. I un home d’empresa. Però també un vocacional de la cultura popular.
–Vaig conèixer la Rosa Maria –parla de la dona que li ha donat vuit fills– quan els dos cantàvem a l’Orfeó Laudate, ella era soprano i jo baríton.
Després va presidir l’Orfeó i del pas dels seus fills per l’Escola Tau (l’ànima de la qual ha estat també Joan Triadú) va sorgir el Cor Tau que dirigeix, tot retrobant-se amb els estudis de solfeig i violí fets d’adolescent al Conservatori de Manresa. Fins i tot, uns anys que va a ser a Pamplona dirigint una empresa, creà i presidí el Cercle Català i promogué una agrupació coral dins de l’entitat. “Sembla evident que es deu portar a dins”, comenta reflexiu quan sorgeix la dada.
No és fàcil concretar-se parlant amb en Busquets. La conversa és fluida al restaurant del Cercle del Liceu on m’ha citat, m’ha deixat triar entre aquest i el “Círculo Ecuestre”. El barceloní de fora ciutat que hi ha en mi no pot evitar plantejar l’esquema d’una classe social que diuen que té en aquestes institucions i al Barça i l’Orfeó Català, els seus centres de convivència social. Hi ha qui afegeix que també de repartiment de poder. És evident que el món de Josep M. Busquets no s’acaba aquí.
–En general la burgesia que es mou en aquest espai no està enclaustrada; la trobes força present arreu de Catalunya.
Per altra banda si, com es diu ironitzant sobre ella, quan aquestes institucions semblen consolidades, algú creu que el país ja té els problemes resolts, caurà en un greu error.
–Cal saber que la societat civil té a casa nostra un gran arrelament popular gràcies a la cultura. El mestre Millet va posar Clavé molt destacat a l’escenari del Palau de la Música i no es pot oblidar el prestigi musical del cinquè pis del Liceu.
Ho diu des de la convicció de trencar les barreres que, en el passat, poguessin separar el poble de la cultura, en un món globalitzat i amb possibilitats tecnològiques per portar les grans veus dels divos i les dives de l’òpera al televisor de cada casa. Sempre ha sabut com fer-ho.
–Quan vaig dirigir el Liceu es va posar un especial interès en la popularització de l’òpera amb iniciatives com el lliurament al públic d’un resum de l’obra o la projecció simultània del text per facilitar la comprensió de l’argument. Aquestes iniciatives no van tenir en principi una bona acollida, però finalment ho han adoptat els principals teatres i es pot dir que s’ha triplicat el públic, fins i tot a les òperes de Wagner, que el tenien escàs. També han contribuït a la seva popularització el fet de portar les produccions fora del Liceu o els programes subtitulats que li ha dedicat la televisió.
Partidari de la promoció cultural a tots els àmbits i en totes les direccions, presumeix que “els meus fills han cantat en un moment o altre amb mi, perquè els infants han de sentir i viure la cultura del nostre país des de petits, com s’hauria de fer amb els costums i les tradicions, les cançons, la dansa…, molt especialment cal posar un èmfasi especial en promoure el coneixement de la llengua catalana, com a fet integrador, al costat de la història i la literatura o continuarem tenint generacions dividides per les diferències culturals i les formes de vida”. En la línia de ser un poble obert, però atent a no diluir la pròpia identitat, opina que “la cultura popular, molt especialment el vessant musical i coral, pot jugar un gran paper, però l’eficàcia de l’escola s’ha de vetllar per la pròpia identitat, tot i que crec que les diferents cultures en interelacionar-se s’enriqueixen”.
La dicotomia: cultura professional –cultura amateur, alta cultura– cultura popular… La trajectòria de Josep M. Busquets convida a plantejar quines són les fronteres o potser com es produeix la interconnexió.
–És una qüestió que només es supera amb la qualitat que dilueix la frontera entre el món professional i l’amateur. Els cors han estat la base de l’alta cultura musical, en una societat que no ha disposat d’una gran formació acadèmica per a les arts, perquè tenim encara una escola que no planteja l’ocasió de descobrir-te com a artista. Pel Teatre Nacional i per tots els nostres teatres passen actors que s’han format a l’institut i al teatre amateur o independent. El fenomen es produeix a la resta de les arts com una constant històrica i finalment és la qualitat la que marca la diferència.
La conversa seria interminable. Podríem seguir aprofundint respecte l’òpera i el teatre, la música i el món coral… i tornaríem al Festival Internacional de Música de Cantonigròs, quasi un miracle que es produeix cada any entre els cims de la comarca d’Osona. Jo no puc evitar retrobar-me amb el Josep M. Busquets que fa més de vint anys m’explicà un projecte que portava sota el braç… i una gran il·lusió a la mirada.