Josep Llurba: Quan la crònica local esdevé història

Josep Llurba: Quan la crònica local esdevé història

No sabíem res de Jaume I… ni de Rafel de Casanova

Al Josep Llurba i Rigol (Cervelló, 1943) la vida l’ha fet historiador. Sense ell, la història d’un poble mil·lenari, la petita pàtria de Josep Tarradellas, encara no estaria escrita.
–Tenia 22 anys quan vaig descobrir que m’havien ficat dins del cap els don Pelayo i el Cid Campeador…, és a dir, tots els mites castellans, i no sabia res de Jaume I el Conqueridor, Roger de Llúria…, ni de Pau Claris o Rafael de Casanova. Em vaig posar a llegir Ferran Soldevila, Rovira i Virgili, Vicenç Vives, Pierre Vilar…, fins que vaig entendre que, encara que modesta, podia fer la meva pròpia aportació a la necessitat de fixar la memòria històrica del nostre poble, per fer-la inesborrable.
És ben cert que som la nostra memòria; la història ens ha configurat com a individus, part integrant d’un col·lectiu.
Des d’aquell descobriment, en Llurba ha fet un llarg camí. La seva és una formació acadèmica improvisada. El pare era un combatent republicà voluntari que, després de veure a l’Ebre com mataven els “nois” de la Lleva del Biberó, es quedà a prop de Cervelló quan les tropes ja anaven de retirada.
–Va ser més de mig any amagat en una cova a prop del mas del Lledoner en terme de Vallirana –rememora–, a quatre passes d’un campament franquista, fins que algú li parlà d’un finca que necessitava masover i, coses de la vida, l’amo era un militar que el protegí de les represàlies, contra la voluntat del seu home de confiança que era un feixista actiu. La situació el va fer viure entre la por de ser afusellat, el mal record de la gana i el fred del front, els polls i les xinxes. La mare havia perdut el seu primer marit a la guerra i va refer la seva vida casant-se amb un home que escoltava atemorit les emissions de Ràdio Pirenaica, com si fos una porta oberta a l’exterior, convençut que el gran perdedor de la Guerra Civil havia estat Catalunya. Sempre deia que als catalans ens havia tocat el rebre.
Ho deia entre les quatre parets de casa seva. Corprès pel resultat d’una guerra a la qual havia anat voluntari, des del patriotisme per la pertinença al Centre Republicà de Blancafort a la Conca de Barberà. No es pot dubtar que la memòria històrica dels pares sempre ha influenciat els fills, d’aquí ve el mal record de l’escola primària…
–Una escola falangista on se’ns obligava a cantar el cara al sol i un mestre grapejador ens feia llegir el Quixot i, si t’equivocaves, et retorçava el braç com un torturador.
L’escola pública de l’època s’acabà aviat. Als catorze anys ja feia de peó a les caves que els Codorniu tenen a Cervelló. Als divuit fa de forner i, molt aviat, torna al taller de vidre on feia d’aprenent quan encara anava al “cole”… És el moment que descobreix la necessitat de formar-se i s’aplica estudiant. Un problema pulmonar, tan freqüent en el jovent d’aquella època, l’allibera de fer el servei militar. Te vint-i-tres anys quan fa un curs de català a l’Òmnium Cultural…
–Sense adonar-me’n vaig trobar-me jo mateix ensenyant-lo en la societat excursionista de Sant Vicenç dels Horts. El mestre ens deia que, encara que no sabéssim prou català, era bo que l’ensenyéssim als altres i, amb el temps, m’he adonat que n’aprenia més que n’ensenyava, però tots plegats escampàvem la necessitat de recobrar l’idioma.
Era com un efecte taca d’oli que l’Òmnium va saber impulsar i, per mitjà del qual, tanta gent, com en Josep Llurba, s’incorporaren a un procés de normalització que ni en la democràcia ha finalitzat. On seríem encara sense aquella gent sorgida de la societat civil?
El 1968 és un any cabdal a la vida de Josep Llurba, en entrar a treballar a una gran impremta on es jubilarà trenta anys després, però també connecta amb els moviments de caràcter polític i sindicalista. Reivindica el “Jo sóc un obrer català” quan en una assemblea boicotegen un company que utilitza el català per expressar les seves reivindicacions, i ell mateix pateix el rebuig, fins obligar-lo a traduir un discurs que portava escrit per intervenir en una assemblea de treballadors, i poc després se sentí esbroncat en presentar un destacat polític marxista. S’adona que, on manen els que l’escridassen, les minories ètniques i culturals estan marginades. Quan ho exposa indignat a un company líder sindicalista, escolta un “A mi el que m’interessa és tenir una setmana la fàbrica parada”. Es descobreix a sí mateix: “La meva passió és el meu País!”
Cada vegada és més actiu dins de l’àmbit cívic i cultural, al qual s’ha vinculat des de molt jove. Sortia als Pastorets de la parròquia de Sant Esteve de Cervelló, on acabà fent d’actor i director del quadre de teatre d’afeccionats, fins i tot escriu petites peces teatrals. S’embolica en tot el que sigui fer poble: balla amb el grup de bastoners i canta a la coral Diana, que havia dirigit un home exemplar, Emili Serra i Mach, antic secretari municipal, a qui el 1939 van posar a la presó i li fou commutada una sentència de mort. Contradictòriament, era l’home que havia impedit que al 1936 fossin cremats els llibres del registre parroquial, tan a temps que encara se’n conserven alguns de socarrimats.
–Ben aviat vaig entendre la transcendència d’aquell gest. Es tractava de salvar la història que allà, com a tot arreu, passava precisament per aquells documents que quatre exaltats volien cremar portats per la fòbia anticlerical i revolucionària d’aleshores.
La llegenda d’una personalitat mítica com la del secretari depurat pel règim franquista, marcà la trajectòria de Josep Llurba, que es va desenvolupant en una transició política que viu plenament. En el camí de formació del cronista local ja participa en un seminari que imparteix Jaume Tort, historiador de Molins de Rei. A partir d’allà connecta amb altres historiadors locals, com Jaume Coll, de Breda, o en Massegur, de Pallejà, i d’aquells contactes neix el 1977 el Grup de Recerca i Conservació del Patrimoni de Cervelló. La voluntat de defensa de la llengua el porta a participar intensament a les campanyes fundacionals del diari “Avui”. Abans havia estat un dels motors de la revista “El nus” que, des d’una associació de veïns, L’Amistat, intentava plantejar la crítica en pro de la democràcia, tot acostant les posicions de l’antagonisme històric que separava els dos nuclis del terme municipal: Cervelló i la Palma, avui dos municipis independents l’un de l’altre.
–M’agradava dir les coses pel seu nom, peti qui peti, tirant pel dret sempre que convenia. Va ser aquest posicionament crític el que impedí que entrés en el primer moment de la política municipal, malgrat que sí que vaig ser regidor en les segones eleccions, pel Bloc Democràtic i d’Esquerres. Ho vaig deixar en quedar-me sol. M’interferia massa professionalment i no em veia fent de professional de la política.
La vocació d’historiador havia sorgit abans…
–Quan intentàvem documentar els articles que publicàvem a la revista “El nus” topàvem amb una manca absoluta de bibliografia local, que encara és patent, malgrat l’esforç dels estudiosos i dels Centres d’Estudis, i ens veiem obligats a recórrer arxius. Sort que havien salvat el parroquial! Vaig fer camí per l’Arxiu de la Corona d’Aragó, els dels Bisbats de Vic i Barcelona, els Protocols del Col·legi de Notaris… Després hem pogut disposar de l’Arxiu Comarcal impulsat per Jaume Codina des del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Pas a pas, la història t’acaba apassionant quan concretes detalls que ningú havia concretat sobre la teva pròpia comunitat. En el cas de Cervelló, vaig topar amb Ennec Bonfill, que fou el primer Senyor de Cervelló en comprar el 992 el castell als Comtes de Barcelona.
En ocasió del mil·lenari d’aquest esdeveniment publicà una monografia en la qual descrivia el que en queda: “Les runes encara deixen veure la petjada d’aquell castell edificat possiblement per Guifré el Pilós quan iniciava la reconquesta per diverses contrades de la Catalunya Vella i guanyava les primeres posicions a l’altra banda del riu Llobregat a fi de protegir la part conquerida als moros”.
La voluntat de fixar la memòria l’ha portat a concretar la presència de Frederic Soler “Pitarra” a Cervelló, on troba inspiració per alguna de les seves obres, sovint estrenades al mític teatre Odeón de Barcelona. Això no el priva –en una altra monografia– d’entrar en el detall del reguitzell de fonts de bona aigua del seu terme: “Antigament anar a la font era un anar i venir sense angoixa d’haver-hi de fer cues i, tanmateix, en cas que se n’hi hagués de fer, la cosa podia esdevenir enriquidora, car s’aprofitava l’avinentesa per fer-la petar. En canvi ara…”. En Llurba també ha biografiat “els oblidats” cervellonins tot queixós: “Encara que avui només hom se’n recordi i santifiqui a Josep Tarradellas i Joan”, retraient als poders públics locals que, fascinats per la figura del president de la Generalitat, han oblidat personatges molt més cabdals per a Cervelló.
El cronista local tot sovint ha de ser càustic, com ho va ser quan recriminà que, molt avançada la democràcia, les plaques dels carrers no haguessin estat normalitzades, quan precisament Cervelló fou una de les primeres localitats de normalitzar les ensenyes municipals. En la denúncia era art i part, perquè en la normalització que s’havia fet el 1984 hi havia intervingut decisivament.
–L’ús de la bandera es remunta en els països occidentals al segle XII –explica en assumir que en va ser l’impulsor, amb l’assessorament de l’heraldista Armand de Fluvià, tot col·laborant amb el regidor de Cultura, el seu amic Joan Dòlera–, encara que relacionat amb l’estendard, el pendó i altres insígnies de molt més antiga tradició. De fet les creuades difongueren l’ús de les banderes entre els pobles cristians. Amb el temps han constituït l’expressió més genuïna de les diverses identitats, especialment quan han sofert prohibicions, com és el cas dels catalans.
Pas a pas la recerca històrica supera a l’activista, que acumula informació que acaba explicant en forma de llibres, sia per estudiar la Guerra del Francès o per analitzar la relació històrica entre els municipis de Vallirana, Cervelló i La Palma, o per divulgar una història tan entranyable com la dels antics cafès de Cervelló que, regentats per particulars, constituïen el centre de trobada, difusió cultural i divertiment del veïnat, fins que s’aconseguí el primer ateneu a partir d’una associació desapareguda a causa de la guerra. Sensibilitzà en plena democràcia l’alcalde Josep Lluís Morant per recobrar des de l’ajuntament aquella institució popular, amb la fortuna que l’home també era sensible a la història i li publicà diversos llibres.
No fa pas gaire que ha publicat el seu darrer llibre “Nocions d’història de Cervelló”, que finalitza el 18 de juliol de 1936, malgrat que promet una continuació. Confessa que “la guerra civil és una delicada qüestió, a causa dels fets ocorreguts durant el dissortat període que va del 1936 fins més enllà del 1939, perquè no acaba amb la victòria dels vencedors el 1939, sinó que després de les atrocitats comeses per uns incontrolats al 1936 vindrien les atrocitats comeses pels estaments oficials a partir de 1939”. I és que no ha estat fàcil explicar la història més recent, precisament perquè és recent i condiciona l’objectivitat. En Llurba s’atreví a parlar-ne en una novel·la tan bucòlica com deliciosa on descriu les trifulgues d’una terra eixuta. “Tothom hi feia mans i mànigues per anar convivint mútuament, altrament era caure en una nostàlgia que podia ser perillosa. Les normes de convivència estaven fixades pels guanyadors de la contesa…”
Dins el cap d’un historiador local, qualsevol d’aquests que, com Josep Llurba, han après a historiar a força de colzes i vocació, hi ha la voluntat implícita de fixar la memòria col·lectiva. Quasi a cada poble hi ha algú que fa aquesta feina; com els boiximans de “Farenheit 451” de Ray Bradbury, homes-llibre resistents a una dictadura obsessionada a destruir qualsevol forma de pensament.
–Fins i tot han volgut esborrar la nostra història, fer desaparèixer els trets fonamentals de la nostra identitat col·lectiva… –em diu tot convincent–. S’entén que, espontàniament, com una reacció natural, s’hagi produït l’aparició de gran quantitat de monografies locals, com està més que justificada la fal·lera recent per recordar els esdeveniments succeïts durant la guerra i a conseqüència de la guerra… Ens els havien amagat o substituït per històries certament falses o tergiversades.
Si no hi ha dubtes respecte a la decisiva contribució que, des de la societat civil, es va fer al redreçament nacional des de la resistència cultural, també és evident l’aportació dels estudiosos que, com Josep Llurba, van entendre que la història d’un país no és exclusivament la crònica dels grans esdeveniments.