Josep Espar i Ticó: L’impuls de la societat civil

Josep Espar i Ticó: L’impuls de la societat civil

No està prou clar que ens haguem de desmobilitzar

La conversa amb en Josep Espar i Ticó et permet surar per sobre d’un munt de coses importants que s’han fet en aquest País per preservar la identitat i per conquerir les llibertats sostretes. Poques persones com ell eren al lloc precís en el moment oportú quan es produïen els esdeveniments que, finalment, ens van tornar la Democràcia i el nivell d’autonomia que tenim. L’Espar, advocat de professió, empresari per tradició familiar, és per damunt de tot un catalanista que ha desenvolupat la seva acció en el món de la cultura.
― Quasi tot el que he fet ha estat a requeriment de les circumstàncies i molt sovint he tingut la sensació que podíem fer molt més pel País, perquè les possibilitats han estat immenses… ―explica com si li sabés greu no haver-les aprofitat encara més―. Però el que has fet, ho has fet…
La seva és una actuació patriòtica desenvolupada arran dels límits de les prohibicions, tot aprofitant les escletxes del sistema, estimulat pels perills de la situació. Prudent, però agosarat. Quan “l’estímul d’allò prohibit” ja no té raó de ser, ha saltat les barreres dels estats i de les nacions sense estat per projectar al món el Dia Universal de la Sardana, fent una gran rotllana a l’entorn del Planeta.
― Hem aconseguit trencar l’esquema d’un ampli sector de catalans que sempre deien que la sardana era tancada…, i hem donat feina a molts casals catalans d’arreu del món, que han fet possible tancar l’anella d’una gran sardana, al mateix temps que tot un seguit de grups de ballet d’arreu incorporaven la nostra dansa al seu repertori. Ara, la sardana ja es balla on no hi ha catalans.
En aquest context, suggeria el director general de la UNESCO, el senyor Mayor Zaragoza, en el missatge dirigit als participants en aquella gran festa, que cal “exhortar tots els pobles que poden comprendre el missatge simbòlic de la sardana perquè se l’apropiïn, perquè se la facin seva. Així podrà convertir-se en patrimoni no material de la Humanitat, sobretot quan es tracti d’expressar sentiments d’amistat i de col·laboració entre els éssers humans”.
L’Espar té vivències personals de quan la República i la Guerra Civil, sobretot l’impacte emocional de l’absència del pare, víctima del fanatisme d’aquell mal moment i de la incomprensió pel seu confessionalisme actiu, i, en contrast el menyspreu per la seva condició de català que va conèixer en arribar a San Sebastián en plena guerra. Uns i altres fanàtics han marcat horitzons a la seva vida.
Crist i Catalunya han estat les seves fonts d’inspiració, “especialment, a partir del criteri de l’Abat Escarré, que va dir que seria bo que tot un seguit d’entitats cristianes en les quals es respirava esperit català s’interconnectessin tant en la condició de cristians com en el fet nacional”. Eren joves, però ja havien patit les conseqüències de la guerra; alguns tornaven de l’exili (Sales, Galí, Núria Folch…).
― Tots plegats, els que érem aquí i els que venien de fora, vam fer un plantejament en aquells moments absolutament innovador: la guerra havia estat culpa de tots. D’allà va sorgir la proposta d’ajuntar-nos a l’entorn de les sigles CC, que ens va donar la moral de combat imprescindible per aconseguir l’èxit.
El dia d’aquella decisió va conèixer en Jordi Pujol i recorda que, després d’escoltar-lo per primera vegada, li va dir al seu amic Manuel Nadal: “D’aquest tio, se’n parlarà”.
Els fets es van encadenar com la continuació d’una tasca desenvolupada al Centre Montserrat d’Hostafranchs, on dedicava dissabtes, diumenges i tot el temps lliure que li deixava l’empresa familiar “en un compromís adquirit des de l’exemple del pare, que havia mort aquell bàrbar estiu de 1936 amb un rosari a la mà”. Va sentir al seu avi dir “moro de tristor”. Però la guerra s’havia de deixar perquè la història en fes finalment el seu judici.
― L’impacte de Raimon Galí a la meva vida va ser definitiu en transmetre’m uns principis d’actuació que sempre he trobat fantàstics ―diu amb l’entusiasme d’aquell jove de postguerra que els va assumir―. El seu missatge i la profunditat del seu pensament va calar en un munt de gent que teníem vocació de fer. De seguida ens vam trobar donant resposta a la visceralitat anticatalanista de Galinsoga. Allà va aparèixer la vocació política de Jordi Pujol, que va endevinar que els insults proferits per l’home que controlava “La Vanguardia” podien ser un revulsiu per promoure un procés de sensibilització de la gent, com certament va succeir, després de distribuir els fulls d’un manifest que acabava dient “Catalans: hem de demostrar que no s’ens pot insultar impunement”.
Després van venir els “fets del Palau”, producte de l’efervescència col·lectiva per la caiguda de Galinsoga. Havien signat manifestos demanant l’ensenyament del català, la campanya perquè la gent comprés llibres i roses per Sant Jordi, revitalitzant una antiga tradició…
― Ja ens atrevíem a agafar compromisos més forts. Des del rumor que Franco vindria a Barcelona per estar-s’hi tot un mes, en Jordi Pujol va concebre el celebrat manifest “Us presentem el general Franco”. Era el moment en què el règim feia petites concessions a un sector propici a conformar-se, però desconeixia que l’únic capaç de concedir res a un poble és ell mateix. Des del papanatisme s’emocionaven escoltant “La sardana de les monges” al bell mig de la manipulació d’un “Homenaje a todas las Regiones de España”. Barcelona estava ocupada per la policia, però va ser possible col·locar una gran senyera que va aparèixer entre les torres de la Sagrada Família, el mateix dia de la Victòria que van celebrar amb bombo i platerets. El meu germà Xavier va fer la foto que després circulà de mà en mà.
Era el clímax que en aquell 1961 constituïa la rèplica a l’aparell muntat pel sistema. El possibilisme de l’alcalde Porcioles havia aconseguit l’entrega del castell de Montjuïc a la ciutat, el consell de ministres celebrat a Pedralbes aprovà una compilació de Dret Especial de Catalunya i s’havia de fer un acte central al Palau de la Música amb motiu del centenari del naixement de Joan Mara-gall. El concert l’havia de fer l’Orfeó Català i es va saber que “El cant de la senyera” corria perill de ser suprimit, malgrat l’autorització inicial. Van decidir cantar-lo si no ho feia l’Orfeó. La descripció dels fets està perfectament documentada pel propi Espar en el seu llibre “Amb C de Catalunya” d’Edicions 62, en el qual també recull els noms de tot un seguit de joves que unes dècades després tenen l’honor d’haver-s’hi implicat. La seva veu va iniciar el “Pel damunt dels nostres cants…”, seguit per un centenar d’altres veus distribuïdes per tot el Palau de la Música. No estava previst així, però el seu improvisat lideratge i el valor demostrat quan estaborní d’un cop de puny un dels policies que havien detingut el seu germà van fer possible aquella rebel·lió cultural. Va tenir sort, malgrat tot, en sortir del Palau amb una sang freda envejable. Als detinguts, entre els quals hi havia el seu germà Ignasi, els preguntaven “¿Quién es aquel tío alto del traje gris?”. El seu nom no va sortir, però sí el de Jordi Pujol, sobre qui va caure l’acusació de ser el principal instigador del fet i de tots els que li van poder encolomar. No anaven gaire desencaminats. L’Espar ja havia dit anys abans que, d’aquell jove, se n’acabaria parlant.
― És que en Pujol havia interpretat el pensament de Raimon Galí d’una manera molt diferent al de tots els altres. Nosaltres vam assumir el sentit pràctic i ell, el sentit polític. Quan vam anar a avisar-lo que l’anirien a detenir, va decidir quedar-se a esperar la policia…
En Josep Espar i Ticó segueix aplicant el seu pragmatisme al marge de la política. Ara ja és lluny la campanya contra Galinsoga, com ho són els “fets de Palau”, però ell segueix involucrat en fer País des de la cultura. Ha fet que una sardana donés la volta al món, com quan al II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, del qual va ser secretari general, va aconseguir que centenars de milers de veus dels orfeons i les corals interpretessin l’himne del Congrés acompanyades pel veïnat de centenars i centenars de pobles i ciutats. Des de la gerència del Congrés de Cultura Catalana, va compensar l’elitisme dels debats omplint de gom a gom el passeig de Gràcia de tota la diversitat popular de la nostra cultura tradicional… Des de la plataforma “Conèixer Catalunya” impulsada des d’aquell congrés, es pretenia “donar un nou impuls a una societat civil que s’ha adormit davant dels poders institucionals, que han assumit un prota-gonisme que lògicament no tenien abans de la democràcia. Moltes de les funcions que ara tenen, especialment les que concerneixen als aspectes de la identitat nacional i la cultura, les tenia assumides la societat civil en una actitud de suplència. Però curiosament, quan sembla que tenim una certa normalitat, hi ha espais socials que se li escapen a les institucions i no està prou clar que sigui convenient la desmobilització de la societat civil”.
El sents parlar amb una il·lusió que segueix sent la del jove capaç d’enfrontar-se a cops de puny a un policia armat, per després posar cara d’innocent en escoltar una recriminació paternal de l’Abat Escarré… “És que diuen que els heu pegat”. Deu ser la mateixa actitud de quan va ser un dels activistes d’una altra cèlebre campanya: “Volem bisbes catalans”. Devia posar aquesta mateixa cara de bona gent quan el van detenir arran de la convocatòria de l’Assemblea de Catalunya i deu ser la mateixa expressió amb què ha convençut molta gent que ha cregut en els projectes en què ha participat activament: Edigsa, quan calia posar en marxa una discogràfica en català; l’Arc de Berà, per organitzar una distribuïdora de llibres; la revista “Cavall Fort” per arribar a la quitxalla; l’impuls a la Nova Cançó, que el va situar a prop de Joan Manuel Serrat quan volia cantar a Eurovisió el “La, la, la” en la nostra parla; la Fundació Internacional de la Sardana i el projecte Atlanta 96; la iniciativa de crear el diari “Avui” mentre aconseguia trenta mil subscripcions quan no es tenia ni el permís governatiu…
― La meva feina ha estat sempre la d’impulsar ―s’esmuny humil, quan passes llista d’aquestes realitzacions―, altres persones han tingut quasi sempre la funció de concretar.