Jordi Fernández-Cuadrench: L’occità era hegemònic

Jordi Fernández-Cuadrench: L’occità era hegemònic

L’occità és una llengua amagada

Ens queixem tot sovint de que ha anat massa lent el procés de normalització de la nostra parla, engegat ara fa un quart de segle, en conquerir les llibertats col·lectives, i segurament és cert que, sense tants pals a les rodes, un quart de segle hagués estat suficient per conquerir una normalitat acceptable, si raonem que hi ha coses que ens ha deixat la història que només el pas del temps resoldrà. Tres segles de supeditació nacional forçosament han de deixar xacres com la d’un bilingüisme imposat a cops de sabre.
És la qüestió que tenim damunt la taula entorn la que converso amb l’historiador Jordi Fernández-Cuadrench (Barcelona,1996), que arribava d’Aquitània, on exercí entre el 1998 i el 2003 la direcció de l’Institut Occità a Pau. Em sobtà, tan aviat com el vaig conèixer, aquesta mena d’aventura d’un universitari català que accepta el repte d’anar a treballar per a la cultura occitana. Amb tant com plou en aquesta part del Pirineu!
–Vaig estudiar història –s’explica–, perquè m’atreia treballar en la recuperació de la nostra edat mitjana. El seu esperit romàntic t’enganxa. Una beca Erasmus em portà a Tolosa de Llenguadoc. Hi vaig arribar com si aquella ciutat fos la Barcelona occitana. Hi anava a treballar la meva tesina sobre el cens emfitèutic. Força motivat per l’origen del meu segon cognom, volia aprofitar l’estada per aprendre occità, suposadament l’idioma dels meus avantpassats materns. La sorpresa va ser que allà ningú el parlava. Els companys de la universitat em deien que es tractava d’una llengua morta, com el llatí. Total, que va ser necessari utilitzar el francès que sabia.
Aquell Jordi que anava a la recerca d’una altra cultura, motivat pels seus ancestres materns, occitans arrelats a Cardona, podria haver mirat cap el sud. Al cap i a la fi, els Fernández procedien de Sevilla, una família lligada a la mar. Amb un besavi a la marina militar, el pare acabà de consignatari de vaixells al port de Barcelona. Hi havia arribat el 1940, només finalitzada la guerra. Fins el 1982 quan, a un port on ja hi atracaven pocs vaixells, no quedava més espai que el que absorbien els grans consignataris. No hi havia lloc pels petits i l’empresa va fer fallida.
La dels Fernández-Cuadrench no és una història fàcil. Tant el pare com la mare eren orfes. Al pare el van educar a Flechas Navales, a la mare a un col·legi de Manresa on les monges, tot i ser catalanes, només parlaven en castellà. S’havien conegut parlant en castellà i aquest fou l’idioma de la família, per decepció de l’avi de Cardona, que “es morí amb la pena de veure que els seus néts no parlaven català”. Es tractava d’una família menestral lligada al tèxtil de l’Alt Llobregat. Catalanistes propers a la Lliga, que van passar perillosament la guerra i després van patir una postguerra difícil des de l’obstinació de no usar el castellà… “Perquè a la seva terra, l’avi només parlava català –recorda en Jordi amb una certa tristor–, fou dur per a ell assumir que els seus tres néts no en parlaven ni un borrall”.
La fallida de l’empresa familiar va fer que els pares optessin per treure els fills de l’escola privada, però el Jordi ja estava en situació d’anar a l’Institut i al “Joan Maragall” trobà l’ambient per recobrar identitat.
–Vaig entrar a l’Institut Maragall quan els socialistes acabaven de guanyar les eleccions del 1982. Encara teníem una incipient Generalitat. Entre el professorat hi havia gent com el professor Ferran Gadea, avui a la Universitat de Barcelona, que em portà a una descoberta cabdal posant davant meu els paràmetres de la nostra història medieval i la literatura catalana. Entro en el món dels Trobadors i prenc consciència de que pertanyo a una cultura de primer ordre que ha influenciat tota Europa. No és cert que es tracti d’una cosa morta; jo mateix formo part d’aquella onada vivificadora. En Gadea també em fa descobrir la nostra literatura contemporània: Foix, Salvat Papasseit, Espriu, Pere Quart… Altres professors m’expliquen la revolució francesa i la russa. Era el moment interdisciplinari de l’ensenyament… Apassionant. Sincerament no sé si a hores d’ara a un jove batxiller li podria succeir tot allò.
Després arribà a la universitat decantat pels estudis d’història medieval, tocat per la voluntat de servei al seu país. Col·laborà amb la Crida, participà en les campanyes per recollir aliments per a Etiòpia i Eritrea… No es vincula a res però sempre participa en els actes en favor del català. És la Catalunya entre els anys 84 i 89, on encara queda espai per als somnis i la utopia, que l’impulsa a anar a Tolosa el 1990 a fer la tesina.
Quan torna de Tolosa, obté una beca de la Generalitat per fer la tesi doctoral sobre les relacions entre el crèdit i la propietat a la Barcelona dels segles XIII i XIV, que li dirigeix el Professor Josep Hernando.
Tenia necessitat de fer feines alimentàries, col·laborant en diversos projectes editorials entorn la història de Catalunya i coordinant l’edició del diplomatari de la catedral de Barcelona, sota la direcció de l’historiador Manuel Riu, movent més de mil quatre-cents documents del segle XI. Aleshores –malgrat que el pare no ho acabés de pair a causa de la tradició militar de la família–, feia objecció de consciència al Centre Borja de Sant Cugat, on es celebrava el Concili de la Tarraconense…
–Als passadissos sentia parlar de la supressió del celibat i del sacerdoci femení… A través del Pare Borràs, que era el director de la biblioteca i amb qui encara mantinc una bona relació, vaig entrar en contacte amb el sector més progressista de l’església catalana.
La crida occitana el torna a Tolosa per fer un estudi comparatiu entre aquella ciutat i la Barcelona de l’edat mitjana. Publica un llibre amb el seu director de tesi sobre els exàmens de notaris el segle XIV a Barcelona. A Tolosa descobreix en aquell 1996 el món occitanista que «no és aparent; no es veu en la normalitat, però existeix. A la primera estada em parlaven en francès a la Llibreria Occitana del carrer Taur. Però Tolosa m’enamorà, no obstant la decepció de no trobar-me amb una ciutat occitana. Té una intensa vida universitària, és una comunitat molt oberta, que et convida a entrar en els seus cafès, a passejar pels seus carrers fets de totxo… La ville rose! Encara t’hi trobes vells republicans conversant a la Place du Capitole. No es tracta d’una ciutat cosmopolita, però té de tot. No hi ets gens estrany i de seguida t’integres. Els nous amics em van fer conèixer a fons la ciutat.»
Una d’aquelles amistats és Joan Penent, director dels museus Georges Labit i Paul Dupuy, dos museus que recullen el llegat d’aquests dos importants col·leccionistes del segle XIX.
–En Penent és un gran occitanista. Ell em feu descobrir el misteri de la cultura occitana actual: l’occità és una llengua amagada. Existeix, però cal ficar-se als seus circuits per arribar-la a conèixer. És sobretot al món rural, però també pots trobar-la fàcilment a la ciutat. Penent em fa veure que mai parlaran amb mi en occità. Per la meva condició de foraster, ho faran sempre en francès. Es tracta d’una criptocultura. Davant de mi hi ha un món que se m’escapa. Poc a poc aniré descobrint que saben occità professors que mai l’utilitzen.
És el propi Penent qui el recobra per a la cultura occitana. Quan Fernández-Cuadrench porta un any vivint a Barcelona, el telefona per anunciar-li que és vacant la plaça de l’Institut Occità. «Jo de tu presentaria el currículum», li diu. «Però si no parlo occità!», replica desconcertat. El «no tens res a perdre en aquest moment…» fou prou convincent i ho provà.
–No havia estat mai a Pau, quan hi arribo entre la vintena d’aspirants al càrrec. M’havien seleccionat perquè parlava de la llengua catalana sense complexes. Ells no es poden treure del cap que l’occità és una llengua de segona. Entre els membres del jurat, el representant de l’estat em vetà des del criteri de que no podien nomenar director d’un institut occità algú que és espanyol i s’identificava com a català. Però vaig tenir un valedor dins del jurat… “Allò que val pel Quèbec, perquè no pot ser bo per a nosaltres?”. El nomenament es produí amb la condició de que havia de parlar occità en sis mesos. Aviat vaig parlar l’occità-gascó, que és el que es parla a bona part de l’Aquitània.
Era tot un repte el que tenia davant seu el Jordi Fernández-Cuadrench. Desconeixia l’idioma, desconeixia la regió… Acabava de sortir de la universitat, no tenia experiència de gestió… Era com una mena d’intel·lectual pur i dur, conscient que la seva contractació havia estat afavorida per un factor determinant: ser català…
–Molts occitans tenen una barrera psicològica de la que no poden prescindir: són francesos. Era important que jo arribés de Catalunya, que és el seu model lingüístic, cultural i polític. La seva referència. Veuen Catalunya d’una manera acrítica, la tenen idealitzada. La seva admiració els fa pensar que tot el que sigui català ha de ser bo forçosament. Jo els hi arribava amb aquest pedigrí. Era el meu principal mèrit, a part de que també aportava que era una persona exterior als seus conflictes, gens condicionat per dècades d’amistat i enemistat entre occitanistes, cosa que em va permetre fer tota mena de relacions.
La seva formació medievalista el situava en una mena de viatge al passat. Era com un retrobament amb la nostra cultura de l’edat mitjana.
–Expressions genuïnament catalanes que no t’apareixen ni en el francès, ni en el castellà…, te les trobes a sis-cents quilòmetres de Barcelona. El nostre “això rai”, el poso com exemple de tantes altres expressions… Ells diuen “acò rai”. Et frapa aquesta constatació quasi permanent i et dius “carai, si som germans!”
S’adonà aviat que estava treballant per a la cultura catalana encara que ho fes a Occitània. Potser el suposat viatge al passat era en realitat un viatge al futur de Catalunya. ¿Què li podia passar a la cultura catalana d’aquí a mig segle si no es consolidava l’empenta que es promovia des de la Generalitat o si es desmobilitzava la societat civil que havia aguantat el tipus durant la dictadura?
–Vaig entendre que en temps de dictadura l’enemic és clar i, si lluites contra l’opressió, sembla que tens el suport de quasi tothom, però…. Què passa quan la lluita és contra el paradigma de la llibertat i la democràcia que tothom veu en França? Qui lluita contra el republicanisme francès esdevé un reaccionari que vol soscavar el principis fonamentals republicans: liberté, fraternité, egalité. T’enfrontés al poderós estat jacobí i no aconsegueixes cap mena de complicitat. Els efectes d’aquesta confrontació han estat demolidors contra la cultura occitana, provocant una desaparició planificada. El mateix que es fa contra la cultura catalana i contra qualsevol altra cultura ubicada a França. El resultat és trobar-se al bell mig d’una cultura minoritzada i vergonyant que només troba el camí de l’autoimmolació. Et sacrifiquen en pro dels principis de la modernitat i el progressisme que fa segles que tenen en la República Francesa el seu principal baluard. Ara mateix, quan hi ha una certa aparença de recobrament, els principals enemics de la cultura occitana són els jacobins que precisament parlen occità, però formen part de l’aparell de l’estat i s’imbueixen del rebuig institucional contra la seva pròpia cultura.
Hi posa passió a la descripció de l’experiència que ha viscut. Encara és prou jove per mirar cap el futur. Ha participat en els debats de l’Eurocongrés 2000, la plataforma dirigida per Joan Amorós, que ha intentat obrir camins de retrobament entre occitans i catalans, aprofitant l’oportunitat històrica de l’Europa unida, que actualment és l’horitzó dels pobles que la integren.
–Cal anar amb compte, perquè a Occitània m’he retrobat amb els orígens de la meva cultura, però vaig pensar moltes vegades que era al bell mig del futur que ens esperava als catalans, si no reaccionàvem a temps. Cal saber que l’occità era la llengua hegemònica a més d’una tercera part de la França dels anys 40, un territori de 190 mil quilòmetres quadrats i catorze milions d’habitants, on el 1980 la llengua occitana ja havia desaparegut pràcticament del carrer. N’hi va haver prou amb dues generacions. Tot un contrast amb el que es fa a casa nostra amb l’aranès, que és llengua oficial només amb set mil persones que el parlen. Els aranesos tenen la sort de ser a l’únic territori on s’ha donat oficialitat a la llengua occitana. El menyspreu al «patuès» en el sí de l’escola pública francesa ha estat inculcat subtilment als occitants. Si s’apliqués aquí el model francès, els meus néts ja haurien perdut la llengua…
L’experiència occitana l’ha omplert de raonaments, com és el cas del fenomen de la immigració que va tenir a França l’impacte que fa anys també es percep al sud dels Pirineus. La convicció de que els immigrants italians i espanyols van tancar un procés o una època…
–Ara es podria dir que formen part d’una societat que els veu iguals, des del contrast amb els que han anat arribant… Els aglutina la cultura francesa i el sentit d’identitat nacional simbolitzat per la Republique. En ambdós casos perden les cultures d’orígen.
A mesura que anava aprofundint les funcions en la direcció de l’Institut Occità, quasi amb la mateixa celeritat que aprenia l’idioma, s’adonava d’un altre contrast: per què l’occità no era al carrer i, no obstant, assistia a reunions de centenars de persones que el parlaven? Tot comprovant la teoria de Penent, observà com, efectivament, l’occità s’havia transformat en una criptocultura per a iniciats.
–Només te’l parlen si saben que el parles i, freqüentment i en segons quins llocs, sempre que no hi hagi altra gent al davant. Veus fins i tot que canvien ràpidament d’idioma si hi ha un estrany. A Tolosa, la primera època que hi vaig viure, no sentia mai que el parlessin. Ara el parlo prou sovint, inclús a la Universitat. En els mercats només el parlen entre ells. Si et veuen en trajo i corbata, sistemàticament et parlaran en francès. Tenen la certesa de que així pugen la seva consideració social. En contrast, si el que arriba porta el «beret», com diuen ells a la boina, li parlaran en patuès…
Això succeeix a Tolosa de Llenguadoc i també a Pau, les ciutats on ha viscut i desenvolupat la seva tasca, però el poder de l’estat jacobí arriba arreu. El vast territori d’Occitània va de Bordeus a Niça, des dels Pirineus al massís central (Clemont Ferran, Lemotges…), un terç de tota França, més la Vall d’Aran. En el passat, d’aquest tot, l’element cohesionador era l’occità.
–El problema és que Occitània no va ser mai un estat i sí un espai cultural i, sobretot, lingüístic. Els catalans tenim a més a més una història compartida. Els occitans es mouen en torn de les rivalitats, de les guerres del uns contra els altres per fer-se amb un poder hegemònic que no s’aconsegueixen mai. Cal recordar que a la mitificada batalla de Muret, hi havia tants occitans del costat del rei Pere el Catòlic com al costat dels croats francesos. Ells –els francesos– sí que ho unifiquen tot. Fins i tot, quan Itàlia cedeix Niça a França, Garibaldi, que n’era fill, organitza un exèrcit per impedir-ho i no se’n surt.
–No obstant, en mig d’aquesta situació –intervinc– sembla que la personalitat occitana es manifesti per mitjà de la cultura popular…
–El que es veu és l’existència del folklore propi d’un poble aculturat. Malgrat que hi ha una enorme riquesa folklòrica i una gran diversitat, amb les característiques de les vessants atlàntica i mediterrània, o dels pirinencs i els llemosins… També succeeix en el cas de la diversitat idiomàtica que es conserva: el gascó és prou diferent del llemosí, com passa amb el llenguadocià i el provençal… Això no qüestiona la unitat idiomàtica, com sabem molt bé els catalans. Allà sí. Tot plegat és utilitzat com un simple passatemps per a turistes i es veu venir que, la nació occitana, si no disposa d’una llengua que la cohesioni, esdevindrà una simple regió. L’estat jacobí el que vol és que sigui el Migdia francès.
Reconeixent que el folklore juga arreu un paper fonamental per mantenir les identitats, m’interessa aprofundir en aquest tema i em diu que a la Gascunya, l’espai que coneix millor, hi ha unes tradicions folklòriques pirinenques, molt properes a les dels bascos, dels que es consideren cosins germans.
–Els gascons són bascos que es van llatinitzar aviat –precisa–, tenen també una tradició polifònica de gran qualitat. Malgrat que hi ha una tendència als estereotips, conserven vives les seves danses (els sauts o els branlos), i efectivament són un camí de recuperació. Gent que no parlaria occità participa en tallers destinats a recobrar la identitat per mitjà de les danses…
Més enllà del folklore, sembla molt evident que els occitans estan molt dividits…
–Si em permets resumir la situació –recalca convincent–, actualment hi ha dues tendències occitanistes: uns volen projectar la uniformització jacobina sobre Occitània, simbolitzada en la imposició del dialecte llenguadocià sobre els altres, encara que vagi contra l’essència de la diversitat; els segons parteixen d’aquesta diversitat i guarden les peculiaritats lingüístiques que enriqueixen la cultura occitana. També existeix una tendència en la línia dels nostres “blavers” que no considera occitans ni a gascons ni a provençals, furgant en una estratègia de divisió que afavoreix l’estratègia de l’estat. Tots plegats són en mig d’una situació crítica que pot portar l’extinció de la llengua dels Trobadors, aquell moviment cultural d’abast europeu en el que també vam participar els catalans.
Tot un panorama que ens ha de fer pensar als del Sud dels Pirineus, perquè els catalans de l’altre costat –on precisament en Fernández-Cuadrench ha anat per fer-se càrrec dels afers culturals de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà–, sotmesos al mateix fenomen social, viuen la contradicció de com un país que és paradigma de la llibertat, pot ser alhora un gran repressor de les cultures no oficials, mentre que al país del costat, sotmès a dictadures que s’han succeït, una rera l’altre, pot resistir i sobreviure gràcies a la capacitat d’associar-se per defensar la seva cultura i la seva identitat.