Joaquim Vilà i Folch: Quan el Llobregat se surt de mare

Joaquim Vilà i Folch: Quan el Llobregat se surt de mare

Una entrevista que no va ser possible fer

L’església parroquial de Cornellà era plena de gom a gom per acomiadar en Joaquim Vilà i Folch. Personalment se’m feia difícil seguir la litúrgia des d’on m’havia situat i distreia el pensament entre els records d’algunes vivències que havíem compartit. Era com un homenatge que li feia en la intimitat. Teníem una molt bona relació personal, una amistat feta des del “fer País”. Jo sabia que se m’acabava de morir un dels possibles personatges del meu llibre de memòries populars. No he tret el seu nom de la llista de possibles. Vaig anotar unes quantes raons per entrevistar-lo: un dels pensadors de la dansa tradicional, biògraf de l’Albert Sans, promotor de l’Aula de l’Agrupament d’Esbarts, impulsor de l’Esbart Cornellà i l’Agrupació Sardanista del Patronat Cultural, estudiós dels Pastorets i el teatre popular, autor teatral (“Quan surt de mare el Llobregat”, “Pedra de tartera” sobre text de Maria Barbal…), crític de l’Avui i Serra d’Or, i activista cultural, ni més ni menys que al Baix Llobregat!
Aquesta darrera raó és, segons el meu punt de vista, la més poderosa, potser perquè a mi em va tocar fer la mateixa tasca al poble del costat. La pròpia experiència m’estava impulsant a trobar el personatge que pogués explicar les dificultats de promoure la cultura autòctona al si de la comarca socialment més malmesa. La causa: els desequilibris provocats per l’allau immigratòria a les dècades de 1960 i 1970. Cosa que no vol dir que sigui l’única –el Barcelonès i el Vallès Occidental li van a la saga–, però sí que és la que no s’ha pogut treure del damunt el segell de problemàtica. I Cornellà, en part gràcies al tòpic, n’és molt, de problemàtic. En Joaquim era un home compromès amb la seva ciutat, i també amb la comarca. Un dels baix-llobregatins que, per damunt de les vinculacions amb les elits de la Ciutat Comtal, senten la necessitat de treballar per l’espai comarcal que tant van malmetre els especuladors i els facinerosos d’un passat encara molt recent, tant com present tenim a la memòria la transfiguració d’una geografia urbana equilibrada en un gran suburbi, que, en democràcia, s’ha intentat arranjar, algunes vegades amb èxit i altres amb desesperació. No és gens fàcil reequilibrar una comunitat que ha passat de nou a noranta mil habitants en menys d’un quart de segle, com és el cas de Cornellà i de la major part de les poblacions que hi limiten. Es tractava de gent que provenia d’una altra cultura social, amb diferents costums i tradicions. Per a la majoria d’aquelles persones, posem per cas, els ateneus populars de Cornellà no eren altra cosa que el casino dels rics del seu poble, on només podien accedir les famílies benestants i el seu entorn social. Per als altres hi havia el rètol de “reservado el derecho de admisión”. La patacada d’aquella invasió l’ha rebut, sobretot, la societat civil, molt especialment les institucions de la cultura popular.
En Vilà Folch ho sabia prou bé: s’havia fet gran al Patronat Cultural Recreatiu, on el seu pare havia estat un dels responsables del grup de teatre d’afeccionats i assessorava musicalment l’esbart que dirigia en Ferran Gimeno, precisament el pare de l’Antonieta, la seva dona. Hi ballaven ambdós des de molt joves i allà devien fer l’amistat que els portà a l’altar; tot devia succeir quasi sense moure’s del Patronat, el que es podria dir “l’ateneu catòlic de Cornellà”, complementari de la claveriana Unió Coral i l’Orfeó Catalònia, que són el que queda dels ateneus de la ciutat. Allà es va iniciar en el teatre i, aprofitant les noces d’or de la prestigiosa cobla “La Principal del Llobregat”, va contribuir els anys setanta a la recuperació de l’esbart que s’havia desfet uns anys abans. També va promoure “El Comte Arnau”, ressuscitant la llegenda del sàtir català, amb coreografies de l’Albert Sans i escenografia de Fabià Puigserver. No podia ser absent del recobrament de l’aplec sardanista, i devia observar amatent l’impuls d’un altre fet singular: l’associació “Amics de la Sardana” que presidia Joan Trius. M’ho explica amb l’emoció reflectida als ulls l’amic comú Salvador Montell:
― Jo era el seu matxuca ―diu simplificant-ho―. Ell pensava i jo pencava.
Van fer-se amics ballant a l’Esbart –on també ell s’enamorà de la seva Núria–, organitzant l’Aplec, recorrent el Ripollès darrere les passes del Comte Arnau…
― El Joaquim ―s’explica en Montell― tenia la sensibilitat a flor de pell, coherent amb el rigor, la bonhomia i la timidesa que només superava quan veia una cosa clara… Deia allò de dos i dos són quatre i d’aquí no en surto. Sobretot s’entossudia quan veia coreografies que, tot buscant l’espectacle, s’allunyaven de la dansa tradicional, fent com qui diu una certa trampa a l’autenticitat.
Era amb en Montell a la sortida de l’Església, quan l’Isidre Rubio, president de l’Esbart de Rubí, lamentava “la desaparició de l’ideòleg de la dansa tradicional“ i en Juli Sanclimens, que l’havia tingut a l’Agrupament d’Esbarts Dansaires, assentia sobre la importància de la pèrdua, l’Albert Sans el considerava insubstituïble… Joan Vidal i Gaiolà i l’Antoni Anguela, entre les autoritats presents, també eren allà constatant la consideració institucional. Aquelles coses que es diuen quan se’ns en va una persona apreciada tenien el to de la sinceritat, com les que em va dir Manuel Cubeles en donar-me la mala notícia. Treballava amb ell en el projecte d’un llibre sobre el Centenari dels Esbarts. El mestre Cubeles, que a la presentació de la biografia d’en Joaquim sobre l’Albert Sans va escriure que “el valor i la importància d’un llibre radica en el propòsit que l’inspira i el determina”, em deia compungit que en Vilà i Folch “va entendre de seguida que havíem de fer el que jo dic un “llibre savi” sobre la contribució dels esbarts al redreçament nacional de Catalunya”. No s’el pot suplir a l’hora d’escriure un text documental tan necessari. Vegem què escrivia al butlletí de l’Agrupament d’Esbarts Dansaires al juny de 1990: “Cada moment històric té les seves manifestacions culturals. A Catalunya, pels esbarts, no han trobat encara el seu lloc en l’espai cultural al qual els correspon. Aquí tenim tot un patrimoni que cal conservar i vehicular de la manera adequada, que cal mantenir, augmentar i projectar a noves generacions. De moment, i amb les poques excepcions que calgui, no té la qualitat que es mereix i no té clars els conceptes que haurien de formar-ne la base. Si no hi posem remei aviat, hi podem perdre bous i esquelles”. El panorama no ha canviat.
Utilitzant la fórmula “escriure preguntant” que en Joaquim també utilitzà per fer la biografia d’Albert Sans, si fos possible fer-li aquesta entrevista, m’hagués agradat excitar amb ell la polèmica sobre la crisi que pateixen la sardana i la dansa, precisament els dos àmbits de la cultura tradicional que van jugar més fort a la resistència pacífica durant la dictadura.
― No deu ser, Joaquim, que tenen enyorament d’aquell estímul afegit? ―li hauria preguntat.
Però la pregunta no tindrà altra resposta que no sigui la del propi lector. En Joaquim, això sí que ho sé, ens hagués dit que està en alça tot el que sigui “la cultura de la festa”. Vam viure junts l’inici d’aquesta tendència, des de la Comissió Assessora del Servei de Promoció Cultural. Vam omplir de colors tradicionals l’avinguda principal de la Fira Internacional de Barcelona l’any 1982, el dia abans de la inauguració dels Campionats Mundials de Futbol. Va ser el punt de partida per a una campanya que pretenia recobrar un cert estil català per les cercaviles de les festes majors, aleshores marcades per la presència de les majorettes i les bandes de cornetes i tambors, acompanyants habituals dels gegants i els capgrossos. Quasi no hi havia gralles, ni grups de diables i dracs (evidentment no hi era el “Cornut de Cal Borni”, que en Joaquim va batejar), poques bandes de música i grups d’animació… Fins i tot n’hi deien “pasacalles“ amb absoluta naturalitat.
“Realment això ha canviat“, afirmaria en Joaquim, i ha succeït fins al punt de catalanitzar-se les cercaviles del propi Baix Llobregat, potser perquè la nostra cultura popular de carrer no es preocupa tant de l’estètica com els nostres dansaires i tira més cap a la disbauxa de la festa que atreu al jovent… I parlaríem del Ball de Gitanes, que l’Albert Sans tornà al poble de Rubí com un ball de carrer, i dels Castellers que la televisió ha posat de moda, una mica per l’estètica fotogràfica de les torres humanes i molt per la competitivitat quasi esportiva, una qüestió, aquesta, que –com en Vilà Folch i Pere Català Roca– no acaba de convèncer els puristes i estudiosos del folklore. Probablement, i malgrat la preocupació, diria que s’ha de deixar que facin el seu camí, una mica satisfet com a observador social de l’aportació positiva que els castellers realitzen com un fet integrador d’una joventut que és la segona o la tercera generació de famílies que van venir del Sud.
Abans –el Joaquim i el Salvador entre d’altres– es van ocupar de promoure el Ball de Diables pel Baix Llobregat, i encara més abans, arran del Primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional, van impulsar “La Llobregatana d’Esbarts”, tot plegat al servei del foment de la cultura autòctona també creant plataformes de convivència social. Recordaré molts anys les paraules d’un savi de Valls, en Daniel Ventura, director de la revista “Cultura” d’aquella vila, explicant-me dalt del balcó de l’Ajuntament, amb les colles Vella i Jove aixecant castells quasi sota els nostres peus, com la parla dels castellers s’anava catalanitzant a mida que, en fer-se grans, baixaven els pisos de la torre. “Veus aquell xicot del tercer pis que li cau la faixa? Era l’anxaneta no fa gaires anys. No deia ni una paraula en català; ara fins i tot hi renega quan fan Ilenya…” Potser per això és bo que sorgeixin grups castellers a les zones de més immigració.
Ens preocupàvem junts de com integrar tota aquesta gent que ha vingut de fora, veiem sorgir com bolets les cases regionals pels nostres pobles (al meu i al seu ja n’hi havia deu o onze); unes, producte d’una nostàlgia que també sentim els catalans quan som a fora i, altres, sota l’impuls d’interessos aliens a la cultura, sigui quina sigui. Junts arribàvem a la conclusió que era necessari aplicar el criteri del respecte i la tolerància que durant l’opressió demanàvem per a la nostra cultura. Cal deixar que el procés faci el seu curs. Veiem que la segona generació era menys nostàlgica que la primera. L’esperança se centrava en el fet que les següents se sentissin plenament integrades. Què en sorgiria, de tot plegat? De la Feria de Abril i el Rocío, de la Cruz de Mayo i les processons de Setmana Santa…? Temps al temps, diríem gens partidaris de cap imposició. El bon camí sempre serà el d’una decisió lliure i voluntària, tant si es tracte de folklore com de la parla.
En Salvador Montell diu d’en Joaquim que tenia un cert ordre de valors quant a la seva activitat social, després de la família, és ben clar. Primer de tot era mestre (a l’Escola Tau d’en Joan Triadú, cal precisar-ho), a continuació el teatre anava per davant de la dansa i la resta de la cultura popular. He invertit aquest ordre expressament, malgrat que ho sabia. No desconec el crític i l’autor teatral, ni l’actor!, i molt menys l’estudiós de teatre popular, que va ser ponent del I Congrés de Teatre Amateur, celebrat a Igualada el 1985.
Què magnífica és l’anàlisi que va publicar sobre “Els Pastorets del Patronat”! Partint de les seves arrels a Cornellà, va fer camí per Catalunya assistint a les representacions de Pastorets, Passions i Balls Parlats, fent un treball de recerca i creant segurament un arxiu tan important que la seva família –l’Antonieta i els seus dos fills que també tenen la dèria de la música– haurien de procurar que caigui en bones mans.
― Ell sempre va veure en el teatre ―recorda el seu amic i company d’escenaris, l’Octavi Formatger― un mecanisme importantíssim de comunicació, coneixia la transcendència del teatre en les lluites socials que s’havien produït al llarg de la història.
No sé què podria dir de la polèmica que es produí entorn del Teatre Nacional, ell que havia recorregut tants teatres d’arreu de Catalunya, que necessiten amb urgència una restauració, des del criteri que des dels seus escenaris s’ha divulgat allò millor de la nostra cultura literària, cosa que no entenen les elits de suposats intel·lectuals. Segurament Ii semblaria sana la polèmica en reflectir la importància que el teatre ha adquirit a casa nostra. Cal dir-ho pensant en en Flotats i alguns detractors que no mereixen ser depreciats precisament per la seva qualitat artística. Uns quants dels nostres millors actors es van iniciar en algunes de les Passions i Pastorets que en Vilà Folch estudià profundament.
He deixat el teatre per al final per recuperar “l’home del Baix Llobregat”, capaç de posar-se a escriure “Per què surt de mare el Llobregat?” després de ser desallotjat de casa seva per les inundacions de 1971. L’oportunitat de l’obra el va fer connectar plenament amb la comarca. Hermann Bonnin, en publicar-se, va dir al pròleg que el llibre és una invitació, un estímul, un testimoni i, àdhuc, una advertència a tots els grups de teatre representatius d’una comunitat, d’un barri o d’una població. Un exemple del grau de coherència a què pot arribar l’autor teatral quan aquest es constitueix portaveu, mitjancer, de la col·lectivitat a què pertany“. Precisament el que volia dir a l’inici d’aquesta entrevista que mai s’haurà fet a Joaquim Vilà i Folch.
La casualitat ha volgut que a “Serra d’Or”, el propi Vilà i Folch hi escrigués sobre el centenari del naixement de Sebastià Gasch. Sense eludir parlar de la mort ens deia: “Molt sovint… els temps immediats a la mort del personatge obren un període més o menys llarg d’un silenci dens i espès. I costa molt reconèixer el lloc que li pertoca”. Ho podria haver escrit sobre si mateix. Curiosament inicià l’article amb una afirmació que és com un epitafi: “Els personatges singulars es troben a faltar quan no hi són.“.
No cal afegir-hi res més. Sobren les paraules i molt més les preguntes si es fan sense cap possibilitat de resposta. Potser només el final d’un poema seu: “Sóc de Catalunya / i em dic Llobregat!”