Joaquim Urquizú i Castellà: Catalans, valencians i música de banda

Joaquim Urquizú i Castellà: Catalans, valencians i música de banda

Les terres de l’Ebre han omplert la meva vida quasi tant com la música

Músic, però també pagès d’Amposta, preocupat com quasi tothom d’aquelles contrades per l’aigua que, al llarg dels segles, ha fet una plana meravellosa que, també, ha configurat tota una forma d’ésser. Ell, que té un cognom provinent del País Basc no sap de quantes generacions, pensa amb una certa passió que “les terres de l’Ebre són el punt de trobada de valencians i catalans”. Joaquim Urquizú i Castellà està convençut de la peculiaritat de la terra que el va veure néixer el 1928. “L’he cultivada, com qui diu, des que tinc coneixement i, molt jove, quan me n’anava cap al tros, ja m’hi enduia el clarinet per anar practicant”. En finalitzar la jornada, les notes s’escampaven per damunt d’aquella terra plana, aportant un so humà a tantes altres sonoritats sorgides dels becs de les aus del paisatge que es perd a l’infinit del mar, després d’emmarcar-se en la serralada del Montsià, que deixa pas a les fertilitzants aigües de l’Ebre.
–Que no ens prenguin l’aigua de l’Ebre! Que no posin en perill el nostre delta! La veritat –em confessa en Joaquim– és que aquesta terra ha omplert la meva vida quasi tant com la música. Encara vaig al tros i… no saps com dol veure els patos que es mengen les collites o les ràfegues de vent de dalt que colguen els sembrats.
Tota la seva vida hauria estat un anar i venir de casa al tros i del tros a casa, com fan la majoria d’agricultors a tot arreu.
–Semblava el meu destí, seguir el camí del pare: pagès, treballador, bon home, vegetarià i d’idees socials tan profundes com per militar a la UGT dels moments més difícils. En aquesta terra tan repartida en quartos i trossos, el sindicalisme era la defensa dels interessos d’una pagesia que no en tenia prou amb el de casa i, quan arribava la temporada, se n’anava a fer l’arròs més cap al nord, al Prat o a Pals…
L’Urquizú se les va empescar per no seguir el camí aparentment inevitable, malgrat que les lògiques necessitats de la postguerra el van abocar molt aviat al terròs, però no tant com per no fer-se amb una cultura general, que li ha acabat sent d’una gran utilitat. Per cert que no sempre com ell esperava, especialment quan acudí voluntari al servei militar i anà a Barcelona a integrar-se “al regiment Jaén-25, que tenia fama de tenir la millor banda de música de la quarta regió militar. Però van descobrir-me una certa formació administrativa i no hi va haver manera que em deixessin sortir de l’oficina”.
Tot el que volia era continuar a la caserna la preparació musical que havia iniciat a l’Escola de Música de la Unió Filharmònica: llenguatge musical, clarinet, saxo i teoria de la música.
–La majoria de directors de les bandes que coneixia eren músics de l’exèrcit.
Semblava el camí per sortir del terròs, però la seva capacitat d’organitzador el cridava a desenvolupar una altra funció també en benefici de la música que estimava. El van descobrir aviat els socis de “la Fila”, fent-lo delegat de banda no gaire després de tornar del servei. Més endavant va ser vicepresident i, entre el 1980 i el 1985, president de la també dita popularment “la banda dels valencians”, nom amb el qual els ampostins van rebatejar la Unió Filharmònica, creada per un grup de músics de Vall d’Uixó que, anteriorment, també havien fundat La Lira Ampostina, de la qual acabaren escindint-se per dissidències musicals.
Molts anys després, també les dissidències van fer que Joaquim Urquizú deixés “la banda de la seva vida” i que, malgrat aquesta estimació, acabés assumint la presidència de la Federació Catalana de Societats Musicals, presentat per la Unió Musical Artística de Sant Jaume d’Enveja. Fins i tot, quan tornà a guanyar les eleccions a la seva Amposta, va tenir la sensació de jugar a camp contrari. No és del seu grat remoure la qüestió…
–És aigua passada –s’esmuny amb una sapiència formada al sol del delta–. Ja hi haurà un altre president, però hauré tingut el plaer d’haver posat en marxa la federació, que he presidit durant més de dues dècades, tot veient com es multiplicava el número de societats musicals a Catalunya.
Queden assignatures pendents, com el mateix Joaquim Urquizú reconeixia a la proposta programàtica de les darreres eleccions…
–Encara no hem pogut resoldre d’una forma adequada el problema de la formació de directors, que es fa més important a mesura que tenim més bandes. És essencial superar definitivament l’etapa dels músics militars. Les lleis d’educació haurien d’entrar més acuradament en la realitat. Les societats musicals formen multitud de músics a Catalunya i, sobretot, al País Valencià. És d’un gran interès disminuir la pressió fiscal amb mesures com la supressió de l’IVA i millorar els nous canals de finançament aprofitant la Llei de Mecenatge.
Més de vint anys gestionant la Federació Catalana li han obert els ulls respecte la transcendència del poder polític. Ell va patir el mític front de l’Ebre a quatre passes dels camps que ha cultivat tota la vida i que la Guerra Civil va fer erms fins al punt que la seva família va veure’s obligada a refugiar-se a Gelida. Només tenia deu anys quan va ser ferit pels avions alemanys que metrallaven la població civil que es retirava. La metralla que encara li queda en un pulmó, és com un record del moment dramàtic en què va ser a un pas de perdre la vida. Té clar fins on ens pot portar una mala política. Potser tot plegat l’ha fet pragmàtic, des de la convicció que “cal influenciar l’administració pública”. De la Diputació de Tarragona, quan la presidia Josep Gómiz –“un home que estima molt la música”, recalca– va obtenir un conveni que ha beneficiat les bandes d’aquelles comarques.
–La Diputació de Barcelona no s’ha sensibilitzat fins que ha vist que les bandes també eren una realitat a la seva demarcació. Amb Cultura Popular de la Generalitat sempre hem tingut una bona relació.
La política va tenir altres impactes en el passat de les societats musicals:
–A Amposta, quan va acabar la guerra, van pretendre unir les dues bandes en una, volien crear la Unió Musical, com va passar en tants pobles de València, on la confrontació de dretes i esquerres havia provocat grans divisions. Però, en el cas d’Amposta, tant a la Fila com a la Lira, hi havia gent de tots els colors. Era una altra qüestió. Diuen que ja abans de la guerra, veient-los tocar, es reconeixia quins músics eren d’una i quins de l’altra. El cas era que “els valencians” tendien a aproximar-se a una orquestra simfònica i això es feia notar. Malgrat tot, aquella “unión” va quedar només amb alguns “pasacalles” de postguerra i, aviat, l’existència d’un patrimoni separat va ajudar a recobrar el que es considera una sana rivalitat, que ha ajudat moltíssim a impulsar la música popular a tot el delta.
Ell segueix vinculat al camp, però el camp mai no l’ha atrapat d’una manera absoluta. A la banda hi afegí molt aviat, abans i després del servei militar, aquells recorreguts per les festes majors que feia amb l’orquestra “Júniors”.
–La música professional –temptació compartida amb tants i tants músics de banda– trencava excessivament l’esquema i no vaig trigar a tornar al camp i a la família.
Va optar pel sector dels serveis a l’agricultura i recorria els pobles del Delta venent productes fitosanitaris. De vegades, en visitar l’amo d’algun mas, reapareixia el músic…
–Perquè no apuntàveu lo fill a la banda…–, insinuava i, molt sovint, obtenia una resposta que s’ha fet molt popular:
–No estem per solfes!.
El Joaquim Urquizú ha acabat desenvolupant la seva capacitat de promotor. Quan el vaig conèixer va ser a principis de la dècada dels 80. Jo encara organitzava el Servei de Promoció Cultural de la Generalitat quan em plantejà la possibilitat de creació de la Federació de Bandes de les Terres de l’Ebre…
–Només teníem a Catalunya onze bandes i totes eren allà a baix…–, recorda des d’una lògica.
Li vam suggerir la conveniència de crear la Federació de Bandes de Música de Catalunya. I ho van fer.
–Vint anys després s’han més que triplicat les bandes. Hi ha més de quatre mil alumnes a les escoles de música de les societats musicals. Les bandes han pujat cap al nord. Ja en tenim a Lleida i a Girona, al Baix Llobregat… Al Prat –em diu concretant la meva residència–, s’ha dividit i ara en teniu dues: l’Associació Musical i la Unió Filharmònica…
No és el cas d’Amposta, penso, tot desitjant que l’escissió acabi en la positiva realitat d’allà a baix.
–També és terra d’antics arrossaires, el Delta del Llobregat. Potser acabaran consolidant-se les dues bandes. Com a Amposta o a Alcanar, molts pobles de València tenen dues societats…
I aquest és el moment que sorgeix l’exemple valencià com un esclat. Més de cinc-centes bandes!
–Les societats musicals del País Valencià són un fenomen insòlit. Allà la gent viu pensant en la música. Lo Certamen de la Plaça de Braus de València té una qualitat musical extraordinària… Hi participen bandes amb més de cent cinquanta músics i no hi manquen els professionals que es reincorporen per gaudir d’un esdeveniment tan rellevant. Els valencians tenen més de la meitat de les bandes de música que hi ha en total a Espanya –afirma l’Urquizú, coneixedor de les dades per haver estat un dels impulsors de la recentment creada Confederació d’àmbit estatal que finalment presideix– i músics a totes les grans orquestres, quasi es podria dir que del món.
Les societats musicals valencianes corroboren la predisposició a l’associacionisme que és una de les peculiaritats de la cultura catalana. Allà les bandes, les societats falleres, les agrupacions de moros i cristians… A Catalunya, les corals i els orfeons, les cobles, els ateneus…, unes i altres també es conten per centenars. Una altra peculiaritat està en el seu origen: mentre les societats musicals prenen com a model –segons l’historiador valencià Vicente Ruiz Monreal, que ho ha estudiat a fons– les bandes que acompanyaven els exèrcits napoleònics, afegint a l’afecció purament musical un cert gust per tota la parafernàlia militarista, mentre que corals i ateneus sorgeixen de la il·lustració enciclopedista importada per Anselm Clavé i els seus correligionaris. Malgrat que Clavé va iniciar-se en la música emmirallat per la Banda de la Caserna de les Drassanes de Barcelona, propera al seu domicili, ¿no podria ser aquest origen diferent una de les claus de la separació entre dos pobles culturalment germans que han resistit des d’una societat civil potent?
–Cal recordar que no hi va haver societats musicals per damunt de l’Ebre fins que no s’inaugurà el pont d’Amposta –observa, donant un clar senyal de l’aïllament del Montsià fins aleshores–. Respecte a la resta de Catalunya, aquí la gent s’ha identificat sempre més amb la jota tortosina, que alguns creien equivocadament aragonesa, o amb les rondalles del Canalero i el Teixidor. És ben curiós que la sardana no hagi acabat d’entrar a les terres de l’Ebre. Però les bandes sí que hem incorporat les grans composicions sardanistes i la música popular catalana. Fins i tot aquella que requeria un cert compromís. “Els Segador”s no ens la deixaven tocar, però ens reiteràvem amb “La Santa Espina”.
El llarg centenar de cobles existents també ens parlen d’una implantació que podria ser complementària amb la de les bandes.
–No deixa de ser curiós que la mítica tenora de la qual s’ha celebrat els cent cinquanta anys, fos dissenyada a la Catalunya Nord pensant en les bandes de música de l’exèrcit francès.
Les fronteres no van impedir que Pep Ventura l’adoptés per a la cobla i esdevingués un dels instruments més emblemàtics de la música catalana.
–No oblidem Lamote de Grignon, desterrat a terres valencianes –insisteix fent gala de pancatalanisme–, estimat allà també per ser el creador de l’Orquestra Simfònica de València. Tampoc deixa d’ésser remarcable que Josep Mut, valencià per més senyals, dirigeixi la Banda Municipal de Barcelona que prestigià Lamote arreu d’Europa.
Joaquim Urquizú segueix pendent de potenciar “les trobades de bandes de música, que han estat una peça clau de l’estratègia per fomentar la música de banda cap al nord”, constata que a les terres properes al seu delta també han sorgit noves societats i aprofita la pau dels grans horitzons creats per l’Ebre, tot recordant la seva infància al bell mig d’uns paratges que, durant nou mesos d’una inefable guerra, van ser les trinxeres de dues Espanyes irreconciliables.
–Trenta i tantes bandes al nord del País Valencià poden ajudar-nos a entendre que, en el fons, som la mateixa gent –reflexiona–, per molt que els poders fàctics hagin procurat capgirar l’evidència d’una cultura i una llengua comunes als valencians i als catalans.
La gent del camp sempre ha estat una altra història.
–No hi ha entelèquia possible que pugui negar la similitud d’identitats; tant com s’assemblen l’Albufera de l’horta valenciana i els deltes de l’Ebre o del Llobregat.
La diferència només seria d’uns costums, d’un accent en la parla i unes quantes paraules d’us més corrent. La meravella dels paisatges compartits inspiraria la música que Joaquim Urquizú creu sentir al seu tros de la Ribera, mentre observa els camallargues que preparen un niu entre l’arròs… Potser algun tau invisible fa malbé el marge, una fotja aixeca el vol espantada i les anguiles llisquen de les mans d’algú que les vol convertir en condiment d’un bon arròs…
Enmig de tot plegat, els ànecs de coll verd el segueixen preocupant, perquè el seu pare, a la vesprà, descansant amb la resta de la colla, repetia una vegada més que “els patos mengen amb collera”, mentre un jove Joaquim Urquizú assajava tocant el clarinet.