Joaquim Navarro: El sardanisme èpic dels anys 40

Joaquim Navarro: El sardanisme èpic dels anys 40

Hem d’exportar la nostra cultura popular

La nostàlgia sorgeix tan aviat com plantejo al president de l’Esbart Lluís Millet, Joaquim Navarro, els perquès de l’homenatge al sardanisme de la difícil dècada dels 40.
–Tots els sardanistes tenim molt present aquella generació que va saber transmetre, per damunt de l’afecció a ballar sardanes, la funció de resistència contra la dictadura que la nostra dansa compliria en l’objectiu de recobrar les llibertats nacionals de Catalunya. Vaig perdre el pare sent jo molt jove, però sempre m’ha acompanyat el record de quan m’ensenyava a ballar sardanes al menjador de casa i quan anàvem a les ballades que s’organitzaven al barri de Gràcia, on sempre he viscut.
Fa anys que el sardanisme sembla haver perdut el valor afegit que li atorgava la seva funció de resistència quan “el joves i la gent gran –transcric de la convocatòria de l’homenatge– omplien els carrers i les places organitzant ballades, vigilats i controlats per les “autoridades” del règim, bo i expressant, així, la seva catalanitat pacíficament”. Certament va ser un temps difícil. Era massa recent el desastre d’una guerra civil. Multitud de ciutadans hi van deixar la vida, van fugir a l’exili o van patir una repressió cruenta, entre ells molts sardanistes apassionats d’un catalanisme sense adjectivar, unitari per més senyals d’identitat. A l’expresident de l’Obra del Ballet Popular, Josep Mainar, li vaig sentir dir que en el moment de la represa sorgí una joventut que no es recordava que hagués participat anteriorment en el moviment sardanístic. Venien a substituir els que ja no podien ser-hi i als qui la guerra havia llençat al pou de la por i el desencís.
–A ells, a aquella novella, ardida i prometedora generació –deia l’admirat amic Mainar– cal atribuir el ressorgiment de la sardana.
Són tots aquests que l’Esbart Lluís Millet, les Colles de Veterans, la Federació Sardanista, la Unió de Colles i la revista SOM varen homenatjar al Parc de la Ciutadella i a l’ombra de l’Arc del Triomf, dos símbols relacionats amb la repressió però també amb la Renaixença. I molt a prop del Parlament de Catalunya, el president del qual, el Molt Honorable Joan Rigol, els llençà més d’una flor en dir que “la llengua era un valor massa fonamental de la nostra identitat, i era del tot impossible iniciar la represa amb la reivindicació de la nostra parla. La sardana, però –com a element d’un simbolisme considerat més folklòric, més antropològic– va tenir menys desconfiança per part de les autoritats dominadores. Efectivament, fou el món sardanista el moviment subversiu que, poc a poc, anà minant les estructures del règim”.
En Joaquim Navarro afegeix que “no es pot oblidar l’intent de la dictadura de domesticar el sardanisme i altres sectors de la nostra cultura tradicional com els esbarts i els cors de Clavé incorporant-los a Educación y Descanso. De fet molts grups sardanistes, i fins i tot esbarts, s’hi varen aixoplugar. No tots tingueren la sort de trobar alguna institució legal que ens acollís, com de fet van fer amb nosaltres primer l’Escola Pedagogium i després el Centre Moral de Gràcia. Fins el 1967 no vam aconseguir estatuts, i per culpa d’aquesta manca d’identitat pròpia vivíem rellogats i no podíem desenvolupar-nos. Aquesta indefinició estava programada per frenar-nos. Sabien que entre nosaltres no tenien pas partidaris.”
L’estira-i-arronsa entre el moviment associatiu i “la autoridad competente” és una història prou coneguda, il·lustrada i caracteritzada per la voluntat d’aprofitar les escletxes que es localitzaven en el mur de les reglamentacions. Tot plegat és objecte d’una tertúlia tan grata com inacabable a casa dels Navarro. A més d’un quart de segle de distància, aquelles històries només tenen cabuda a l’anecdotari. Però algunes tenen el valor afegit de la relació humana entre prohibits i prohibidors, especialment quan aquests darrers ja sabien que la democràcia arribava, “quan t’insinuaven que et tenien fitxat per catalanista “pero sabemos que es usted buena gente”, temps que ja eren lluny d’aquelles ballades sota vigilància de la Guàrdia Civil. Moltes vegades t’arribava l’autorització a punt de començar-les. Amagàvem una senyera sota la solapa de l’americana perquè no es veiés, però tu sabies que era allà i et motivava per seguir treballant per la causa del teu país oprimit… La satisfacció de burlar les prohibicions fent tocar a la cobla alguna de les sardanes prohibides comportava un severa amenaça perquè havies infringit la prohibició amb plena consciència de fer-ho…”.
La lletra de la sardana escrita expressament per a l’homenatge per la M. Isabel Pijoan i Picas, musicada pel mestre Cohí, reflecteix aquestes situacions perfectament:

Recordem els nostres pares
i els seus avantpassats
oprimits per repressions
anhelants de llibertats.

Quan l’enemic furiós
volgué esborrar el tarannà
de la terra catalana
ressorgí, silenciosa
i radiant, la sardana

Tot un munt de sensacions eren a les rotllanes del Parc de la Ciutadella i del Passeig Lluís Companys, mig segle després d’haver-les experimentat. Ells i elles, amb l’agilitat possible que atorga el pas del temps, ballaven emocionats. Se sabien una generació privilegiada. Els nostres fills, els seus néts, tindran altres sensacions, però no aquestes… Esperem que no hagin de córrer cap risc pel seu país.
Entre les moltes vivències del Joaquim Navarro està l’organització del Congrés Mundial de Dansa Tradicional a càrrec de les Jornades Internacionals Folklòriques que presidia.
― Era el primer que es feia a l’estat amb traducció simultània al català, cosa que va produir una confrontació entre la jefa de Coros y Danzas, Maruja Sanpelayo, i Maria Aurèlia Capmany que utilitzava el servei de traducció simultània per provocar-la escoltant les seves intervencions en castellà. L’actitud irrità la dirigent de Coros y Danzas de la Sección Femenina que li va retreure a la Capmany que en la seva col·laboració amb la Sección Femenina, tant ella com el seu pare ben bé que utilitzaven l’espanyol. La Maria Aurèlia li ho va reconèixer amb un “Això és veritat, però és que es tractava de poder menjar!”. L’anècdota no va ser més que un detall d’un debat que arribà a crispar-se, malgrat que teníem de moderador una persona de tanta categoria com Delfí Colomer, que ha estat ambaixador d’Espanya a les Filipines, aleshores secretari de l’Esbart Lluís Millet”.
Som a la sala d’estar de casa seva, envoltats d’un munt de records de tota una vida dedicada a la cultura popular. A les vitrines hi ha evocacions de mig món, on acudí amb l’Esbart Lluís Millet que dirigia i amb alguns dels esbarts més carismàtics que féu sortir a l’estranger, gràcies a formar part del Comitè Internacional d’Organitzadors de Festivals (CIDOF).
― Hem d’exportar la nostra cultura popular ―em diu tot fent memòria― perquè és l’instrument més eficaç per fer saber que tenim una identitat pròpia ―i el pensament se li va cap a una anècdota viscuda a Turquia, on després de ballar en un festival es trobà plorant al camerino un dels integrants de l’Esbart―. S’enyorava de Catalunya i era l’únic ballador que no havia nascut aquí. Veure com el públic acollia les nostres danses li representà un xoc emocional. Aquell dia vaig constatar fins a quin punt la nostra cultura popular era un eficaç element d’integració social.
La sala on som és un recorregut inevitable per la vida d’un activista cultural que no desitja una jubilació definitiva. Que potser un dia decidí deixar-ho tot, quan li semblà haver recobrat la pau que li donava la seva primera dona, però… El seu fill Jordi observava, des de la seva adolescència inquieta, com jo introduia les dades a l’ordinador, tot jugant amb els guants de porter. La seva actual dona, l’escriptora Maria Isabel Pijoan, profunda estudiosa de l’Espriu, pensa en tot, sense deixar de seguir atentament l’entrevista. L’escolta repassar una vida en què ella no hi era i l’ajuda a seguir actiu en el temps present. Sorgeixen inevitablement les Jornades Internacionals Folklòriques, que va promoure i organitzà fins a consolidar-les, l’Aplec Internacional de la Sardana que creà amb Josep Ventura i altres, perquè fos el que ha estat, una gran plataforma de projecció de Catalunya allà on s’hagi celebrat…
–Vaig fer taula rasa amb la meva vida –comenta com si ho fes endins–. Em sembla que, després de tants anys de treballar pel país, era el moment d’ocupar-me de la família que acabava de reconstruir…
Ningú no l’empentava quan decidí deixar-ho tot, però es fa evident que no esperava obtenir el premi de l’oblit. En el fons, ha tornat a la presidència de l’Esbart Lluís Millet com una manera de donar sortida al neguit que li produia ser un organitzador eficaç i, infrautilitzat. Un reconegut creador d’idees a l’atur. L’homenatge al sardanisme heroic segurament sorgí d’aquí. Va intuir la inexistència d’un merescut reconeixement. Una cosa més que cal agrair-li, sense oblidar el mig centenar de coreografies inspirades en danses i costums dels Països Catalans, que ha estrenat arreu.
–Però ens estem desviant de la qüestió –surt al pas–. Tornant a les sardanes, cal reconèixer que, malgrat tan bona gent que les manté, no són el que eren. Amb l’arribada de les llibertats per les quals tant havíem fet els sardanistes, també arribà una certa normalitat i potser no s’ha produït un merescut reconeixement al nivell que calia. Una declaració institucional del fet de ser la dansa nacional de Catalunya no tenia per què afectar els altres àmbits de la cultura popular, alguns dels quals, contràriament a la sardana, s’han potenciat en democràcia d’una manera extraordinària. Cal constatar que res no corre perill. Amb aquest homenatge hem vist que hi ha molta gent disposada a seguir treballant per la sardana, però uns quants joves amb l’esperit d’aquella generació de la postguerra ens anirien molt i molt bé.
Localitza enmig de la biblioteca la primera part de la “Història de les colles sardanistes” de Jordi Puerto. El té quasi com un llibre de capçalera. L’obre per la pàgina 61 on es diu que “entre el 1923 i el 1930 la sardana, per allò que era folklore, va poder campar una mica per les seves”, no obstant que el 1924 el Governador Civil de Barcelona “prohibeix que es toqui i canti en públic la “Santa Espina” d’Enric Morera, ja que els catalans l’escolten amb la reverència amb què són rebuts els himnes nacionals”. Conec el llibre editat pel Grup d’Informadors Sardanistes, però una repassada per escriure aquest text m’ha fet adonar de l’espectacular relació de colles sardanistes fundades o recuperades entre el 1941 i el 1949. Si no m’he descomptat, són més de 500, que impliquen a quasi dos centenars i mig de pobles i ciutats.
L’obra de Jordi Puerto, profunda i acuradament documentada, té veritables perles com la de l’intervencionisme de Educación y Descanso, que pretenia organitzar els concursos per caure finalment en un ridícul històric en ser incapaç de controlar la realitat. Una altra és la vetllada que ni més ni menys que la Jefatura Provincial del Movimiento organitzà en el marc del Poble Espanyol de Montjuïc per complimentar el comte Ciano, líder feixista i gendre de Mussolini. “Tan sols dues parelles formaven el públic –diu l’autor– i s’ho miraven de lluny sense atrevir-se a ballar. La por era present i pel que fa al fet d’agrupar-se en colles, podria ésser considerat com: “asociación ilícita para conspirar contra el régimen”, d’aquí que es tardés un temps a recuperar-les”.
L’obra mereix una atenta lectura perquè arriba a detalls com el de copsar la incomprensió d’alguns intel·lectuals, com és el cas de Joan Fuster, tan admirat per altra banda, qui, segur que de bona fe, arribà a escriure “ballant sardanes o cantant “El noi de la mare”, hom no soluciona res”. Ho deia al 1961. Fuster no va entendre –com diu Puerto– “que la sardana als carrers i places ballada per la joventut, venia a dir, sense paraules, que encara hi érem i que teníem futur com a poble”.
Joan Fuster tenia l’alçada intel·lectual per arribar a entendre molt aviat la transcendència de la cultura popular catalana, però “encara hi ha massa suposats “intel·lectuals” que la menyspreen i la marginen dels mitjans de comunicació –es queixa el Joaquim Navarro, dins la conversa– i alguns d’ells ni s’adonen que, en bona part, gràcies a la cultura popular i, lògicament, la sardana, han pogut viure finalment de la paraula dita i escrita en català, una reivindicació que s’amagava rere les ballades de sardanes només tolerades pel règim, perquè segurament no els quedava altre remei”.
No obstant, “aquelles autoritzacions depenien de l’estat d’humor del funcionari de torn –afegeixo recordant un altre llibre, aquest de l’estudiós del sardanisme, Lluís Subirana: “Catalanisme i sardanisme”–. En plena repressió franquista, la sardana volia tornar a ser, com ja va passar després de la dictadura de Primo de Rivera, més forta que mai. Com més dura era la repressió, més s’enfortia el moviment sardanista”. En aquella postguerra, afirma el propi Subirana que la dansa nacional havia superat l’estadi de “símbol creat pels interessos d’una determinada classe social catalana de primers de segle, identificador de la singularitat catalana”.
L’abat de Montserrat, Josep M. Soler, ressalta en la seva salutació “un aspecte característic de l’homenatge al sardanisme, en no adreçar-se a una personalitat concreta sinó que té com a objectiu moltes persones anònimes que formen part del teixit més vital de la nostra societat catalana” i el propi president de l’Esbart Millet, en un manifest dirigit al conjunt de la societat, diu que “cal conrear el sentiment de catalanitat introduint la sardana a les aules d’ensenyament primari i secundari” i recalca que “cal preparar els mestres en el si d’una escola especialitzada”.
Si fóssim un país normal, vull dir amb la capacitat d’autogovern que encara es reivindica, sorprendria a qualsevol que, des de la simple defensa d’una dansa popular, es fes un panegíric com aquest que em fa en Navarro: “L’amor als nostres costums, a les nostres tradicions, va servir per fer sentir en el poble català la necessitat d’una lluita silenciosa contra la repressió, en un combat del qual, malgrat les angoixes, sortirem guanyadors”. Li ho faig veure i ho contrasta mentre es queixa del tractament que els mitjans de comunicació donen al conjunt de la cultura popular. Novament apareix “el fantasma d’una elit que la menysprea des de la consideració de ser peça de museu, i li aplica el vocable despectiu de “la cultureta”, alhora que oblida els decennis en què tan útil va ser contra la dictadura”.
No són del tot feliços els sardanistes; se senten “integrants d’un estat pretesament democràtic que no ens afavoreix gens. És, només, una mena de miratge que ha desactivat perillosament massa voluntats”. Son paraules del manifest que signaren multitud de persones al llarg de l’Homenatge celebrat al Parc de la Ciutadella denunciant les campanyes sistemàtiques contra la cultura catalana i constatant per si algú ho ignora –com corrobora Joaquim Navarro–, que “el sardanisme va fer durant dècades una indubtable funció de suplència i de reivindicació dels nostres drets com a poble, i va intentar mantenir la il·lusió en un futur en plenitud que no acaba d’arribar mai i del qual no podem abdicar”.
Estem tan d’acord amb el manifest que, esperançats, el vàrem signar.