Joaquim Monclús: Entre Aragó i Catalunya… i l’Administració Eclesiàstica

Joaquim Monclús: Entre Aragó i Catalunya… i l’Administració Eclesiàstica

La cultura de la Franja és la cultura catalana, indiscutiblement

Un quart de segle fa que Joaquim Monclús reivindica la catalanitat de la Franja de Ponent, malgrat que va néixer a Tortosa l’agost de 1957.
― Hi vaig néixer perquè allà anaven a parir les dones de Calaceit ―vol aclarir–, quan el metge desacon-sellava fer-ho a casa, com els de la part Nord de la Franja anaven a Lleida. Això és ja en si mateix una demostració de la vinculació de la Franja a Catalunya―. Ho diu amb la convicció de qui ha sofert amb la incomoditat de viure entre dos móns o entre dues cultures.
―No, què va! ―exclama ― La cultura de la Franja és la cultura catalana, indiscutiblement. El nostre problema és viure entre dues admi-nistracions… I, si filem més prim: entre tres, ja que no podem pas oblidar que el fons del conflicte l’origina l’administració eclesiàs-tica. Durant molts anys hem estat feligresos de parla catalana dels Bisbats de Lleida i Tortosa, depen-dents dels governs civils d’Osca, Saragossa i Terol.
És una antiga reivindicació, la de la Franja de Ponent. Amb l’objectiu d’en-carrilar-la, en Monclús va impulsar el 1981 la Institució la Franja a Barcelona, que actualment presideix. També dirigí la Fundació Noesis, ubicada a la població de la Matarranya a la qual Josep Maria Espinàs dedicà un dels seus llibres de viatges.
― Des de la Institució hem treballat per fer entendre que, malgrat la vin-culació administrativa a l’Aragó, la cinta que va des dels Pirineus als Ports de Morella, amb quasi quatre mil cinc-cents quilòmetres quadrats i cin-quanta mil habitants, és un territori de parla i costums catalanes.
La Institució de la Franja ha actuat a la manera dels centres d’estudis que existeixen arreu de Catalunya, formats per historiadors i investigadors tot sovint autodidactes que han arribat a l’anàlisi del detall que mai havia preocupat als historiadors uni-versitaris, fins que les teories de Pierre Vilar van revalorar la història local i les universitats l’han posat de moda. Joaquim Monclús és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, però no va necessitar del clarivident autor de “Catalunya dins l’Espanya moderna”.
― Abans de llegir Pierre Vilar, quan era a Tortosa estudiant, vaig visitar mossèn Manyà a la seva casa de la Muntanyeta; aquell savi sempre deia que no era un professional dels estudis històrics. «Sóc un modest amateur i encara d’ocasió», ironit-zava. En saber que era de Calaceit em va obrir els ulls a l’estudi de la meva pròpia terra, parlant-me de la Renaixença, del despertar d’alguns pobles que conformaven l’Estat espanyol contra els intents centra-listes per unificar estat, drets i costums…, i tot allò que demostrés la diversitat cultural.
Des d’aleshores no ha parat de treballar per al reconeixement d’una realitat i ha publicat diversos llibres: “La Matarraña i la serra del Maestrat” (Editorial Guara, 1981), “La Franja de Ponent avui” (Llamp, 1987), “Una vila medieval entre fronteres” (Xarxa, 1987) i “El català d’Aragó”, que va editar el Congrés de Cultura Catalana el 1989. Ara mateix té a punt de publicar “La catalanitat de la Franja de Ponent” a càrrec de l’editorial Thassàlia, a l’esborrany del qual podem llegir “Aquestes terres han estat i són plenament catalanes. N’és una prova la presència de la llengua catalana que es parla arreu d’aquesta zona, en graus variables de dialectalització produïts per una manca de rigor literari i per estar llargament desvinculades dels centres actius de la cultura catalana”. I més endavant, cosa que corrobora les teories expressades el 1936 pel geògraf Pau Vila, afirma “tot un reguitzell de contactes que s’han traduït en una analogia de costums, llengua i folklore malgrat llur separació política han sabut mantenir alhora una unitat en l’ordre econòmic, fets tots que fan suposar una difícil extir-pació o desvinculació de Cata-lunya”.
És ben segur que la tesi doctoral en la que treballa sobre la Catalunya de la dreta de l’Ebre acabarà d’arrodonir tot un seguit de teories que significaran una certa confrontació amb els criteris expressats per alguns dels més il·lustres “aragonesistas” com Gaspar Torrente, pare de l’actual nacionalisme aragonès que va publicar molts articles en llengua catalana. Molt especialment, Joaquín Costa (nascut a Montsó el 1846 i traspassat a Graus el 1911), va dir coses com aquestes: “Esta villa (Graus) perteneció durante algún tiempo a Cataluña como todo el condado de la Ribagorza; todavía en el siglo XVI, la lengua de aquí era el catalán y de aquello ha quedado un dialecto mestizo, mitad aragonés mitad catalán, que ustedes habrán oído a los muchachos que juegan en la calle del Barranco. Mi apellido es catalán por los cuatro costados”.
L’actuació política poques vegades ha estat afortunada en plantejar el problemes de la Franja.
― Des de Cata-lunya s’ha actuat sovint amb una precaució que ha semblat covardia, malgrat que la Mancomunitat o, més ben dit, la gent que l’impulsaven van saber rectificar l’animadversió que sorgí d’aquelles terres quan s’intentà crear la Zona Franca de Barcelona, cosa que va produir força rebombori a quasi tot l’Estat, però que no s’esperava que tingués repercussió a la Franja. En Puig i Cadafalch, que va presidir la Mancomunitat després de Prat de la Riba, va acudir a la Franja i des d’aleshores va sorgir una opinió més favorable. No sempre s’ha estat tan valent, malgrat que ara potser les coses estan més complicades que mai.
Des de la Institució ubicada a la Fundació Noesis s’han debatut reiteradament les possibilitats de defensa d’una identitat cultural indiscutible.
―Es veia venir la por de la Diputació General d’Aragó al fet que les comar-ques afectades volguessin provocar un referèndum per incorporar-se a Catalunya, com ja van estar a punt de fer en temps de la Mancomunitat. La maniobra d’incorporar la feligresia de la Franja als Bisbats d’Aragó té mòbils totalment polítics, més que causes estrictament pastorals. En front de l’estratègia, des de Catalunya s’han mostrat punts de feblesa i s’ha produït un cert engany per part de l’Església espanyola i també per Roma, amb els nomenaments de bisbes submisos i sense força de lideratge dins de l’església catalana. No satisfets encara per la incorporació territorial, també volen desfer el Museu Diocesà de Lleida, sense tenir en compte la gran inversió que s’ha fet des de l’autonomia catalana en matèria de restauració de moltes de les peces que es reclamen. També s’ha oblidat la recomanació del Concili Vaticà II de predicar en la llengua dels creients.
L’Església no en surt gaire ben parada d’aquesta exposició, sobretot quan a la conversa apareixen els atacs que s’han fet des de les emissores de ràdio que controla la Conferència Episcopal, quan les comarques de La Franja veuen encara amb quanta dificultat s’utilitza el català en les prèdiques religioses, a les escoles s’ha supeditat l’ensenyament del català al volunta-risme i és només excepcional en qualsevol acte oficial que se celebri, malgrat que la Constitució reconeix aquests drets ciutadans. S’ha deixat en somort mentre per buscar un punt de referència els habitants d’aquelles contrades es miren en l’exemple aranès, que ha garantit l’ensenyament primari i secundari i l’ús per part de l’administració. Monclús ha insistit reiteradament en el periòdic “Avui” que “l’Església té molt a veure en un veritable genocidi cultural que s’està portant a terme a la Franja”.
Hem començat l’entrevista parlant de com la Institució creada per la gent de la Franja que viu a Barcelona, en certa manera, és un centre d’estudis que porta més de dues dècades vetllant per aquelles contrades i va iniciar-se des d’una acció de cultura popular procurant crear consciència sobre les festes tradicionals, amb la col·la-boració de «Tradicions i costums» que, en el si de l’Òmnium Cultural, dirigia Nemesi Solà. Després van sorgir els estudis que es van acabar convertint en llibres. En Joaquim recorda la primera reunió al Cercle Artístic de Barcelona… Josep Mauri de Casserres, Jaume Carreres, un barceloní que promovia turisme cap a la Franja, Miquel Blanch de Calaceit, Josep Pa-rera… També hi era l’Albert Manent… Després va iniciar-se la col·laboració amb la família Zimmermann cara a engegar un museu, Antoni Riera, Josefina Roma…
― L’homenatge a l’arqueòleg Joan Cabré, antic col·laborador de l’Institut d’Estudis Catalans, fill de Calaceit, va ser un gran punt de partida. Després va venir la creació de l’Associació Franja de Ponent com a enllaç amb Barcelona i la creació d’una delegació de la Fun-dació Noesis, també interessada a establir ponts culturals amb la convocatòria de les Jornades Culturals de Calaceit el 1992 i 1995, a les quals van acudir destacades per-sonalitats de la cultura catalana. Des d’aleshores s’ha enriquit el teixit associatiu creant l’Associació Cultural del Matarranya, el Centre d’Estudis del Baix Cinca, els Consells Locals de la Franja a la Llitera i la Ribagorça…
Tots plegats han recorregut un camí que ha atorgat satisfaccions, com el Premi d’Acció Cívica concedit per la Fundació Jaume I. Monclús, professionalment, és a Barcelona, fins i tot vinculat a totes les campanyes per intentar canviar el club dels seus amors des del Fòrum Samitier, afecció que va descobrir al propi temps que, molt jove, prenia consciència de la importància de les arrels culturals. Potser va succeir aquell dia que va pujar a la Muntanyeta de Tortosa i mossèn Manyé li va obrir els ulls respecte a què podia fer pel seu petit país: dels Pirineus als Ports de Morella i, tirant cap a l’Est, fins al Mediterrani. Mentrestant recorda el que va dir en la celebració dels vint anys del Primer Congrés de Cultura Catalana –celebrat quan encara el President de la Diputació d’Aragó no era de la Franja–, amb l’emoció d’aquell moment solemne, pujant a la tribuna i en representació d’una part dels Països Catalans: “Hem desterrat el terme d’anomenar a la llengua xampurrejat, hem portat el català a les escoles, als ajuntaments i d’altres estaments i estem a punt d’aconseguir la cooficialitat, però també hi ha moltes espines…”
Malgrat tot, s’ha fet un llarg camí des del dia que un grup de gent de la Franja radicats a Barcelona van tenir la feliç idea d’unir-se adoptant el model dels centres d’estudis, que tant han contribuït a l’anàlisi de la història i la problemàtica locals, per conservar la identitat catalana de la Franja de Ponent.