Joan Surroca: “…I el meu nòvio / que és solista / de l’Aliança del Poblenou…”

Joan Surroca: “…I el meu nòvio / que és solista / de l’Aliança del Poblenou…”

Els centenars d’ateneus que tenim a Catalunya són un fet tan singular com la nostra història i la llengua pròpia

― És que vaig néixer aquí davant mateix ―es justifica en Joan Surroca, que va presidir durant vint-i-cinc anys l’Aliança del Poblenou―. Això meu ha estat com una predestinació!
La seva dona se’l mira entre comprensiva i resignada. Al cap i a la fi va ser aquí on es van tractar, fins i tot on el va “represaliar” amb la rotunditat d’un “No!” la primera vegada que li va demanar per sortir a ballar. Finalment va accedir, en una d’aquelles lluïdes festes majors tan esperades pel jovent que omplia la sala de ball de gom a gom. El “Siboney” del mestre Lecuona era la música de fons que fixava aquell moment per a sempre… El fons musical ha perdurat, però han oblidat quina era exactament l’orquestra que l’interpretava, potser la Gran Casino que va dir adéu a tot el seu públic des de l’Aliança, per anar-se’n a l’Amèrica a fer de “Chavalillos de España” al Waldorf Astoria, o les Florida, Ramon Evaristo, Luis Rovira o Mario Visconti, que amb els Lorenzo González, Segarra, Machín, Sepúlveda, Bonet de Sanpedro… freqüentaven l’entitat molt abans que apareguessin per allà les cobles gironines fent música d’envelat.
No l’oblidaran, aquell moment. Eren els temps en què la placeta de davant del Casino era plena de gent encuriosida per veure els vestits llargs que lluirien les noies casadores als balls de gala, però també per saber qui aniria amb qui o quins matrimonis s’arreglarien aquell any, entre ball i ball. Hi havia ball matí, tarda i nit… I el ball de rams…, el de casats… el dels fa-nalets…. el de la toia… (Qui la compraria a qui?) Eren les tradicions de la festa que, juntament amb la difusió de la cultura, van presidir la vida de tantes societats i ateneus; moltes d’elles nascudes precisament per organitzar sota teulada la festa major. La història del Joan i la Maria també podria haver succeït en un maig florit d’aquells que omplien els locals de la societat amb els colors i l’aroma de les flors, o en qualsevol de les acostumades sessions de ball d’organització “obligada” pels estatuts de la societat, igual que s’establia per altres activitats de la cultura. Però el ball era quasi el centre del món a l’Aliança. I va ser el ball qui va “enganxar” Joan Surroca per l’activisme cultural. Després va venir tota la resta, “afeccionant-me a les afeccions dels altres, descobrint les grans possibilitats d’esbarjo i convivència social de l’entitat que presidia, potser encara ni m’adonava del paper dels ateneus, de la tasca històrica que aquestes institucions han fet cara el desenvolupament de la col·lectivitat catalana, qüestió que també vaig anar descobrint pas a pas”.
En Joan Surroca s’esplaià tot prenent cafè al bar del Casino de l’Aliança del Poblenou. En reconèixer que aquesta tasca ha estat una de les coses que ha donat més sentit a la seva vida. La seva dona, la Maria, no defuig que es pugui llegir als seus ulls un irrefrenable “I tant!”, que ho corrobora, tot passant afectuosament la factura pels anys de “competir amb l’Aliança”, fins que va considerar aquella actitud una ximpleria i es decidí a gaudir de “l’altre amor” del seu home, malgrat que li venia al cap tan sovint canviar-li la lletra al cuplet: “ … i el meu home / que és solista / de l’Aliança del Poblenou … ”, tot buscant-li una part d’ironia a la pròpia solitud. Tenia pocs avantatges compartir vida amb el president d’una gran institució de la cultura popular. El tenia ben poc al seu costat: “semblava que casa seva fos l’Aliança i a casa només hi fos a dispesa”.
Potser començà a entendre’l veient el reconeixement institucional fet per la Guàrdia Urbana a cavall, al toc de la diana florejada. Els gegants i els capgrossos, la Banda Municipal acompanyant l’alcalde: “Els he conegut tots, des del Porcioles al Maragall”, aquell bullit de gent per cada festa gran… Tots plegats davant l’edifici més emblemàtic de la Rambla del Poblenou eren molt més que part de la festa i, segurament, allò, any rere any, era un reconeixement a la contribució feta al “barri” del Poblenou, això vol dir que també l’ha fet a Barcelona. Potser se li reconeixia de la mateixa manera que al Centre Moral, la Flor de Maig, Pau i Justícia, l’Artesana, l’Ateneu Colón… els altres ateneus d’un barri també ric en associacions, la “Manchester catalana”, definició que a la gent del Poblenou els agrada escoltar, com un altre reconeixement a un gran passat, ubicat en bona part sobre el que després ha estat la Vila Olímpica, feta amb urbanisme de disseny, que s’està apropant a l’Aliança portant a descansar la mirada a la Rambla del Poblenou, de la fatiga que massa sovint produeix l’arquitectura d’avantguarda.
En Surroca mira l’esdevenidor del “seu” Poblenou des d’un matí de diumenge esplendent a la primavera de la “seva” Rambla, tot mirant cap a la Mar Bella conquerida finalment pel veïnat. És un jove jubilat que ha dedicat la vida a la família –no tant com la seva Maria reconeix que hauria volgut– i al treball, com tothom, però que “no tothom ha gaudit de seguir l’evolució del País des d’una atalaia com l’Aliança”.
― Jo m’adonava de la transcendència que tenia tot plegat i, sense proposar- m’ho, vaig passar de la sala de ball a la secretaria de l’entitat, formant part d’un intent de rejoveniment de la directiva, fet per la incompresa “junta del candau”. M’agrada recordar-ho perquè no se li ha fet prou justícia al grup de persones que van decidir que, en aquell moment, allò més important era salvar el patrimoni, com aleshores i més tard van haver de fer altres grans institucions ateneístiques arreu de Catalunya. Tancar-se, frenar la despesa i, sobretot, eixugar deutes… El “régimen” no donava cap mena de facilitat, més aviat tot al contrari. Als que vam arribar després ens va tocar l’anàlisi de com fer rendible el patrimoni que ells havien salvat, per fer-lo útil a la revitalització de l’entitat.
Entrar a la vida de Joan Surroca és com ficar-se al bell mig del col·lectiu que volia deixar enrere les reminiscències d’una guerra i de la misèria econòmica i moral de la postguerra. També a l’Aliança –al cinema de l’Aliança vella, com a tot arreu– calia aixecar el braç en senyal d’“adhesión inquebrantable”, les activitats, i molt especialment el teatre, s’anunciaven “en el idioma del imperio” i es feia obligatori descobrir plaques “por los socios caídos por Dios y por la Patria”, que eren d’un sol bàndol, amb compromeses dimissions de junta directiva, que pel prestigi de la institució aconsellaven actuar amb prudència al propi Governador Civil a l’hora de nomenar nova junta. Només trenta socis de nou-cents van anar a l’assemblea convocada pel “jefe de FET y de las JONS”, pel sistema del “ordeno y mando”. Cal adonar-se que era un compromís precisament no anar-hi. En Surroca ho va viure des de casa seva, a les llargues sobretaules, escoltant i ficant cullerada a la conversa del pare i de l’avi ateneistes. “La taula del menjador de cada casa era en aquell moment l’únic lloc on es podia parlar”. Hi va haver intents de monopolitzar el Casino per mitjà de la compra de bons, que es van tallar de soca-rel perquè la massa social era conscient del significat del patrimoni col·lectiu que hi havia a l’Aliança i la minoria dirigent assumia el risc d’evitar-ho. En aquesta línia, el 1947, la junta va desestimar la participació en un homenatge organitzat per “Educación y Descanso” perquè “se trata de un acto político”. Poc abans havien restituït el Llibre d’Honor de l’entitat amb les signatures de la Maria Espinalt i l’Hipólito Lázaro. El llibre original, ara es pot entendre, recollia opinions i sentiments de personatges proscrits en aquell moment…
Són dades que procedeixen de la memòria familiar, com les de les penúries passades pel funcionament ordinari de l’ateneu: la Postguerra també arribà a incidir a la vida social empobrida. Les “coses de l’Aliança”, són la crònica escrita amb lletra menuda, però són la sal i el pebre del Club dels 60, la darrera iniciativa social exitosa, que tot sovint promou una conversa agradable a l’entorn d’un àpat ben servit. Són tertúlies en què es recorden els “Mataquintos” i els “Ideales”, tabac de guerra i de postguerra, de l’estraperlo que es va fer per sobreviure, del retorn de Rússia amb arribada al port de Barcelona dels darrers “cruzados del nacional-catolicismo”. “Evita” encara era Eva Duarte, la Rita Hayworth es treia sensualment aquell guant a la pantalla de l’Aliança o de l’Aliança vella, i al bar es celebraven les victòries del Barça de les “cinc copes” liderat per Kubala, aquell fenomen que Samitier portà de l’Est. La “vaga dels tramvies” és al pensament de la generació dels joves que en aquell moment només tenien un neguit ple de curiositat, tan important com aquell Barça que ja era més que un club, peculiarment una de les grans realitats de la societat civil.
L’esforç per mantenir la catalanitat del teatre també és una de les batalles d’aquella generació. Per l’Aliança havien desfilat quasi tots els “grans” del teatre català, des de la Xirgu fins a l’Enric Borràs. La Guerra va agafar l’entitat amb el regust recent d’una insòlita representació de “Marina” a la plaça de Sant Adrià.
Després del desastre vindria la reconciliació i calia refer aquella intensa vida sociocultural. Des del seu àmbit molt concret, el del teatre amateur, tan arrelat a l’Aliança com a les altres institucions similars, la representació d’obres com “Terra Baixa”, “La ferida lluminosa”, “L’Auca del Senyor Esteve”… i tantes altres, són tot un símbol de l’aportació del teatre popular al “redreçament”. Eren el contrast amb el “teatro del Régimen” que oblidava la Barcelona nostàlgica del Paral·lel que havia animat l’Exposició Internacional del 1929 i l’havia convertit en una de les grans capitals de l’espectacle. Els grups amateurs dels ateneus omplien el buit. Els de l’Aliança, actrius professionals, fins i tot li feien de primera dama del seu quadre escènic. Els integrants del Club dels 60, que aglutina els veterans de l’entitat, no han oblidat la Mari Piqué.
Quan fa molts anys -com passen, oi!-, concretament el 1967, després d’un any com a secretari, en Surroca va ser promogut a la presidència com una esperança per sortir del desert d’austeritat, ja era un altre moment. Els estudiants havien fet la caputxinada, el Moviment Obrer havia fundat Comissions, els periodistes aprofitàvem les escletxes d’una llei suposadament d’obertura i la societat civil reviscolava, com succeïa a l’Aliança, que no era un fet aïllat, com no era excepcional –sense desmerèixer la tasca que ha desenvolupat–la personalitat d’un jove que acceptava el repte de tirar endavant la més important obra col·lectiva que s’havia salvat de la desfeta: els ateneus creats per l’associacionisme popular. Les portes de les “Aliances” de tot Catalunya es van obrir a la gent de la Cançó, als grups de teatre independent que divulgaven missatges de llibertat, als cineclubs que impulsaven gent com en Jordi Torras, i ens convidaven a reflexionar sobre la nostra pròpia societat des de la ficció d’una pel·lícula quasi sempre projectada en 16 mil·límetres.
― Aquell precisament era el moment en que iniciàvem l’impuls cara al futur. Se’ns va acudir que era la nostra ocasió de ser útils al País, de participar en un gran projecte de progrés i democràcia, d’impulsar la idea de llibertat global tot treballant per recobrar la identitat com a poble. La gent gran de l’Aliança havia confiat en nosaltres. Havíem de tirar endavant sense posar en perill aquell vot de confiança… I ens vam posar a treballar de la forma més pragmàtica possible. La primera iniciativa va ser netejar la façana. La gent deia “Què passa a l’Aliança?” Va ser més que suficient per donar el senyal d’iniciar una etapa.
La llarga llista de gent que ha passat per la sala-teatre de l’Aliança va des dels elements més representatius de la Nova Cançó fins a la Núria Feliu, que és quasi tant “de la casa” com del seu estimat Sants, potser perquè els hi ha cantat moltes vegades el seu cuplet preferit. Per allà van passar els de Dagoll-Dagom fins la gent més significativa del nou teatre. Lluís Pasqual i Fabià Puigserver es pot dir que s’hi van iniciar amb “L’Escorpí” tot fent camí cap el Teatre Lliure, quasi com un senyal de l’aportació del teatre popular català al gran moment que ara mateix viu el teatre professional.
Guimerà, Santiago Rusiñol…, omplien els teatres dels ateneus quan gairebé no hi havia teatre en català a les sales comercials de Barcelona. Potser Joan Capri i alguna cosa més, com “La setmana tràgica” de “L’Escorpí” que va atreure multituds cap a la Rambla del Poblenou.
I no era només el teatre: l’Esbart Verdaguer –entre d’altres– va portar-hi la necessitat de mantenir les nostres danses, l’Escolania de Montserrat la seva simbologia per damunt de la qualitat musical… A les parets de l’Aliança hi ha cartells fets per Joan Miró, Guinovart, Subirats… Al seu llibre d’honor, alguns protagonistes de la nostra història reconeixen el paper de la cultura popular en això que s’ha acabat dient el “redreçament nacional de Catalunya”.
― Quan arriben les eleccions tothom passa per l’Aliança, però algú ha de dir, representant una mica els centenars d’ateneus que tenim a Catalunya, que són en si mateixos un fet quasi tan singular com la història i la pròpia llengua, perquè és la modernitat importada des de fa un segle i mig pel moviment associatiu el que ha construït la Catalunya que tenim… Cal dir que ens estem oblidant d’aquesta realitat que té centenars de centres socioculturals i de teatres per tot el país, que potser ens hem posat a fer macroestructures, teatres nacionals, centres cívics, des de les administracions i hem deixat de banda la realitat més exemplar i progressista que van construir els nostres avantpassats.
Li dol pensar que “fer un centre cívic on hi ha un ateneu, no és només una competència deslleial i desproporcionada, feta des de la capacitat d’endeutament dels pressupostos públics, sinó, a més a més, un veritable atemptat contra la pròpia identitat de país”. Li dol pensar quants teatres s’haguessin arranjat arreu de Catalunya, quants altres espais públics de promoció cultural s’haguessin revitalitzat amb els diners d’algunes d’aquestes inversions en la línia d’altres països que tenen un estat poderós i es creuen en la necessitat de lluir-lo.
Miró, Dalí, Picasso, Tharrats, Tàpies, Guinovart, Subirats, Corberó… i tants d’altres artistes, representants d’un país petit…. ¿S’haurien pogut projectar sense la possibilitat d’iniciar-se en totes aquestes estructures que ens vénen de l’esforç col·lectiu del passat? Quasi tres-centes sales d’exposicions tenia Catalunya en tornar la democràcia… Sense l’obra d’Anselm Clavé ¿tindria una de cada tres comunitats del nostre petit país, com a mínim, un grup musical? ¿Existiria l’Orfeó Català? I el Liceu, ¿hauria estat la realitat que ha estat, sense la voluntat i la capacitat demostrada pel poble català d’associar-se per posar en marxa un projecte? El mestre Pau Casals, sense la cultura associacionista del nostre País, ¿hauria pogut reunir tants associats a l’entorn de la seva orquestra? ¿Tindríem el Palau de la Música i l’Orfeó Català? I l’actual capacitat de producció teatral de Barcelona, ¿existiria sense el teatre amateur que va promoure l’afecció necessària per poder amortitzar produccions?
Eren reflexions que ens fèiem a l’entorn de la taula de marbre del bar de l’Aliança. Al nostre entorn, en altres taules, s’havien format diversos grupets i semblava que hagués retornat el plaer per la tertúlia, anterior a la intromissió de la tele a cada casa. Molt a prop de nosaltres, a l’entrada del teatre de l’Aliança, s’anunciava una òpera i encara ressonaven les notes de la Banda Municipal de Barcelona que, aquell mateix matí de diumenge havia ofert un concert sota la direcció d’un músic sorgit d’entre la gent que, també!, estima la música de les cercaviles, però que entra al Guinness dels rècords per ser capaç de dirigir de memòria més de mil partitures. La notícia publicada feia molts pocs dies ens va servir per posar damunt la taula de marbre d’una tertúlia civilitzada, al bar d’una de les més representatives institucions culturals, la qüestió de quin és el límit entre la cultura popular i la de les elits.
Segurament la música de Verdi interpretada per la Banda Municipal dirigida per Josep Mut i el Siboney de Lecuona, que es manté viu en el record d’una pàgina entranyable de la vida del Joan Surroca i de la Mano, la dona que li ha permès que al llarg de tot un quart de segle tingués una altra casa a l’Aliança, tenen en comú l’amor per la música, com els sardanistes que puntegen la nostra dansa a la placeta de l’Aliança, a la Rambla del Poblenou, a cada festa gran del barri. No estan sols. A cada poble, en cada generació, una minoria va entendre que Catalunya havia de construir-se com un país modern i que la cultura, amb la llengua i la història, configuraven els trets fonamentals de la nostra identitat. I es van posar a fer ateneus des d’on dinamitzar la nostra societat, cafès on il·lustrar-se amb la conversa, teatres on conservar la paraula i escoltar la música, l’idioma universal… Reus, Barcelona, Igualada, Vilafranca, la Pobla de Segur, Figueres… A centenars de comunitats de Catalunya hi havia uns quants bojos com en Joan Surroca, el seu pare, el seu avi… Els de tots. Ells van construir aquest País.
Les parets del bar del “seu ateneu” li tornen el ressò de les converses amb un comissari de policia que va aparèixer al Poblenou, amb dues filles que eren fans del Raimon i del Llach, “fins i tot a ell el portaven als recitals i s’ho passava bé!”. Contemporitzar va ser útil al país i en això en Surroca i tants d’altres “surroques” que hi ha per Catalunya han estat veritables mestres, tot sovint incompresos…