Joan Ramon Gordo i Montraveta: Del radicalisme a l’activisme cultural

Joan Ramon Gordo i Montraveta: Del radicalisme a l’activisme cultural

Passada la transició, molts promotors culturals van entrar en política

Tothom es pregunta per què el jovent sembla haver desertat de la vida associativa: s’interroguen en aquest sentit els directius de les entitats, els dels partits polítics…, fins i tot els sardanistes: on és el jovent? El sociòleg Joan Ramon Gordo i Montraveta, des d’una llarga experiència com a activista cultural, opina que “les actituds dels joves, comparant-les amb les anteriors generacions, també amb el cas de la meva joventut, no han variat qualitativament. Abans també érem una minoria els que orientàvem la nostra vida cap a tasques de caràcter social i cultural, i, ara, continuen sent-ho; érem, això sí, una minoria molt activa, que es feia sentir a través d’un sector de la societat, els disconformes, que ens feien d’altaveu. Però hi ha minories de jovent que també ara es fan sentir”.
M’ha semblat interessant iniciar la conversa per aquí, potser perquè l’historial del Joan Ramon adquireix una dimensió pública sent molt jove. Estudiava el primer curs de belles arts a l’Escola Massana quan va ser captat pel radicalisme. Ell, que ha destacat posteriorment en la promoció de la cultura, abandonà l’Escola Massana per entrar de “currante” a la cadena de muntatge d’una fàbrica.
–Has de donar exemple proletaritzant la teva vida, m’havien dit. Calia introduir-se a les empreses, promoure comitès, convocar vagues… Era delegat de fàbrica els primers anys 70 i, quan la matança d’Atocha i els consells de guerra contra gent del FRAP, vam fer parar la fàbrica com a protesta…
Va néixer “patumaire” –segons li agrada definir-se– el març de 1952 a Berga i a una família benestant –“petitburgesa”, diria des del credo que assumí temporalment. Per tant tenia només divuit anys quan es ficà en aquella aventura que va durar-ne nou.
–La transició ens portà a la convicció que també havíem d’infiltrar la societat, i així va ser com, a més a més de la insurrecció que promovíem a la fàbrica, paral·lelament, em relacionava amb grups cívics i juvenils, casals, ateneus i associacions de veïns… Cap al 1976 entrava en crisi aquell tipus de lluita contra el sistema, quan ens vam adonar que els sindicats eren utilitzats com a corretja de transmissió dels partits. Jo era molt crític amb la pròpia democràcia que considerava burgesa i, més endavant, amb l’Estatut, que em semblava ben poc… Hi havia més interès en crear i potenciar espais polítics que en generar expectatives globals, unitàries i engrescadores. Després m’ha semblat que potser aquell era el peatge que havíem de pagar, però aleshores em va portar a una profunda crisi, fent-me replantejar molts dels meus esquemes.
Enmig de tot plegat, havia connectat amb la gent de la Promotora d’Espectacles Enllaç (Wence Soler, Eulàlia Castanys, Teresa i Dolors Vall, Milagros Vallès, la seva dona…) que, a partir de l’acció cultural en català, treballava envers el fet nacional. En aquells moments, Enllaç era una peça essencial en tot un procés de dinamització que s’empenyia des de la resistència cultural; un altíssim percentatge de les festes populars contractaven el seus espectacles (Xesco Boix, Esquirols, Coses, Arnella, Marduix…). Els seus contactes són d’una gran utilitat. Primer hi col·la-bora com a voluntari, però molt aviat s’integra amb dedicació professional.
–Guanyava més a la fàbrica, però… Tot plegat em tornà a engrescar. Va ser com una alternativa a les frustracions del somni de canviar el món que s’havia convertit en una utopia irrealitzable.
Viu el gran moment d’Enllaç: hi ha demanda d’espectacles, es fa necessari alliberar cinc persones per atendre la coordinació. Hi ha fins i tot guanys que s’inverteixen en la creació d’un Centre Permanent de Cultura Popular, que posen a disposició d’artistes i dinamitzadors culturals. Primer lloguen una masia a prop de Figueres des d’on promouen cursos i accions a l’entorn del cicle festiu: cercaviles, disfresses… Viuen la recatalanització de la festa al carrer. S’atreveixen a consolidar el projecte a Guardiola de Font-rubí, a prop de Vilafranca; construeixen el Centre Permanent de Cultura Popular entre el 1983 i el 1987.
–Quan vam acabar el centre s’havien esgotat totes les nostres energies. La societat havia tornat a canviar, nosaltres mateixos, el nucli humà principal d’Enllaç s’havia acabat integrant a les institucions recobrades i sentíem una certa incapacitat de generar un canvi generacio-nal i de continguts. Altres s’havien incorporat de ple a la vida professional. Vàrem cedir les instal·lacions per a altres funcions assistencials, malgrat que manteníem la revista “Via fora”, que era el nostre mitjà d’expressió durant disset anys, trimestre rera trimestre, com un espai de relació entre persones culturalment actives.
En el camí fa la carrera de sociologia a l’ICESB i publica la seva tesi tot fixant la memòria sobre “La rebel·lió d’un poble” que uns quants vam protagonitzar al Prat de Llobregat entre el 1966 i el 1979. També tenim en comú l’organització de congressos de cultura popular i expocultures i l’empresa pública que assumí el complicat traspàs dels quasi setanta mil habitatges socials de l’Estat a Catalunya. Més endavant, Joan Ramon considera que l’Administració Pública no s’ha fet per a ell.
–Molts activistes culturals de la transició es van passar a la política, atrets pels fets municipal i autonòmic. L’associacionisme se n’ha ressentit molt. Recordo intents molt clars de substitució de l’acció de la societat civil per l’acció de les noves institucions. Especialment des dels ajuntaments importants es va competir amb les associacions que havien mantingut la flama de l’acció sociocultural en els moments més difícils. En lloc de potenciar la societat civil, de fet se l’intentava anihilar. Encara avui hi ha qui no entén que cal seguir potenciant les institucions de la cultura popular, com la resta de la societat civil, que han estat fonamentals per sobreviure culturalment.
El seu activisme l’acabà apropant al fenomen social de les organitzacions no governamentals. Des d’Ecoconcert treballà en pro de la innovació social: “Difícilment la crisi en què està immersa la nostra societat se solucionarà des del sector més instal·lat de la pròpia societat. Cal buscar alternatives que, lògicament, només poden sorgir dels sectors crítics”. Es vincula amb “Aliança per un món responsable i solidari”, des d’on connecta amb tot un seguit d’iniciatives per un nou model social, participant en debats internacionals i anant a estudiar les problemàtiques sobre el terreny mateix, com el cas dels «meninos da rua» del Brasil o altres, com la de desertització, l’escassetat d’aigua, el desenvolupament del tercer i el quart món… Busquen propostes alternatives amb l’ajut de fundacions europees i americanes compromeses amb la solidaritat i la cultura de la Pau.
–El fenomen de les ONG és relativament nou a casa nostra –vol precisar–. Jo les entenc no sols com a organitzacions no governamentals, també i sobretot, com un seguit d’entitats que realitzen un tipus d’acció social emmarcada principalment en aspectes de caràcter assistencial, en temàtiques ambientals i sanitàries i de solidaritat en general, moltes vegades tenen unes estructures fortes, complexes i gairebé empresarials. Moltes d’aquestes ONG gestionen anualment molts milions d’euros.
Em pregunto si realment es tracta d’una novetat a Catalunya, quan la història de bona part del nostre associacionisme va sorgir de la solidaritat a la segona meitat del segle XIX.
–Possiblement d’aquí ve una certa reticència que he detectat entre el nostre més clàssic associacionisme i les ONG –admet conèixer la qüestió–. Existeix una certa coincidència amb el món associatiu més històric, però uns i altres es miren de reüll, per no dir que hi ha una mena de divorci, que segurament no té gaire sentit perquè no coincideixen ni les tipologies de treball ni els sectors on uns o altres es mouen, però hi ha una certa incapacitat de relació que em preocupa. En el fons hi ha ignorància mútua i l’estigmatització dels respectius treballs. Uns haurien d’aprendre dels altres, enriquir-se mútuament des de les pròpies experiències. Cal crear sinèrgies que els apropin i relacionin, i possibilitin el treball en comú des de la coincidència.
Les ONG poden analitzar de l’associacionisme tradicional, per exemple, els mecanismes de creació d’unes infraestructures que els han permès superar els moments més adversos, sobretot perquè tot sovint posen al dia els objectius nascuts de la solidaritat dels nostres avantpassats. Seria un camí per apropar ambdues realitats.
–Potser les ONG podrien obrir camins en pro dels recursos que moltes antigues i venerades institucions necessiten. La capacitat tècnica i un cert nivell de professionalització, sempre que sigui imprescindible, podria ser una aportació de les ONG a l’administració dels vells ateneus que busquen nous continguts i noves dinàmiques per a les seves tot sovint magnífiques instal·lacions.
Joan Ramon Gordo està involucrat també en el centre d’innovació social en què ha esdevingut l’antiga Ecoconcert. Treballa en el desenvolupament de metodologies de participació que s’apliquen entre d’altres a les Agendes 21 locals. L’atreuen propostes tan innovadores com la del Castell per a la Pau en què volen convertir l’antiga fortalesa de la ciutat de Figueres. Crida l’atenció la publicació d’un dossier de «notícies desitjables» per a la Humanitat. Quan li plantejo com a tots plegats ens fa donar tombs la vida, sobta amb la capacitat aconseguida per algunes ONG com Intermon, Caritas, Mans Unides, Amnistia Internacional, Metges sense Fronteres…
–Hem de valorar coses com que Intermon mogui alguns milers de milions d’euros a l’any o que a la seu central de Metges Sense Fronteres hi treballin prop de dues-centes persones… Hi ha moltes xifres espectaculars en tot aquest seguit d’institucions sorgides de la societat civil que personalment contemplo amb simpatia perquè corresponen a l’expressió més positiva que sorgeix d’una manera diferent, i que utilitza argumentacions noves i imaginatives. Aquestes noves propostes no acostumen a sorgir dels cercles establerts i segurs del sistema, que ja tenen prou feina a reproduir-se i mantenir-se. Cal insistir en la incompatibilitat del fet de pertànyer al sector institucional i el poder de fer propostes qualitativament diferents, que només sorgeixen dels sectors més perifèrics, dels nuclis de pensadors i activistes crítics que busquen camins diferents i metodologies de treball capaces de fer viables les noves propostes. Dins d’aquesta dinàmica, moviments com el de Porto Alegre són expressió de necessitats objectives. Òbviament tenen punts febles i dèficits, però també un esperit nou capaç d’engrescar i generar sinèrgies.
Hom pensa que potser la utopia dels neguits de joventut encara és molt present a l’expressió del personatge i és per això que li proposo aterrar en un moment brillant de la nostra cultura popular que Joan Ramon Gordo i Montraveta ha viscut amb una gran intensitat. Encara no he dit que va ser el coordinador general dels actes de l’Any Clavé. Va ser l’home que el president de la Federació de Cors de Clavé –en aquell moment el senyor Ramon Escolà– va posar-se al costat perquè portés la part executiva del projecte.
–Retrobar Anselm Clavé i la gent que li donava suport, ja que es planteja, és com retrobar els utòpics que eren al principi del camí que hem començat. Perquè aquella gent plantejaven quelcom tan concret com cantar com una alternativa per a l’elevació dels esperits per deixar enrera la misèria social que els envoltava. Aquelles corals que creava al si de les tavernes eren un instrument per apartar de l’alcoholisme els homes de les classes socials més deprimides, fent front a una de les pitjors plagues de la seva època, sens dubte l’alcoholisme. No oblidem que tot sovint rere d’una coral hi havia una societat obrera, aleshores prohibides, i que els passos immediats eren l’eradicació de l’analfabetisme, la creació de societats de socors mutus, ateneus instructius… Tot plegat una de les més grans manifestacions de solidaritat que s’han donat en aquest país.
Observem que hem acabat parlant de solidaritat, potser també podríem afegir-hi conceptes com promoció social i cultural, justícia col·lectiva…
–Tots ells, conceptes que inspiren generalment la creació d’ONG. Dit tot això –recobra l’espai concret de la proposta de parlar sobre l’Any Clavé–, va ser magnífic posar en clau del nostre temps el que va esdevenir el moviment claverià i, a partir de les cançons, la música i les vetllades, adonar-nos de la decisiva aportació que tota aquella gent va fer per a la societat del futur. Des d’ara mateix, des d’aquest món on la capacitat crítica està molt desenvolupada i emparada, però que no sempre impulsa la concreció de propostes, aquella gent sabia quina cosa calia fer per canviar la situació que els preocupava. No només cal saber què és el que està malament, Clavé sabia què calia fer, que és el que fa créixer una societat tot innovant-la.
Es diria que innovació i tradició haurien de ser pols oposats, difícilment compatibles: “Via fora”, la revista que dirigia, semblava ser com un punt de trobada. Gent que venia de posicions molt avançades en el procés cap a les llibertats, alguns han acabat fent l’opció de la solidaritat i l’ecologia com per no baixar del carro de la contesta…
–Altres han caigut a la trampa de la professionalització –matisa amb una certa ironia–. S’han desenvolupat entrant en política i s’ocupaven de la cultura institucional. Aquests encara han estat afortunats: no s’han hagut d’empassar l’ambient dels despatxos de les multinacionals. Calia viure. Les nostres utopies generacionals eren tan utòpiques com les d’abans i com les que vindran. Tots ens hem après la lliçó, llàstima que tot sovint aquesta mena de trampa que ens posà la vida ha fet sorgir falses dialèctiques, com la de la dicotomia entre el professionalisme i el voluntarisme, com si fossin dos conceptes excloents i contraris. Res més lluny de la realitat que la simplificació en què s’ha caigut. M’agrada pensar que el professionalisme és més aviat una actitud implicada en la manera de treballar, en els resultats aconseguits segons els objectius fixats. Això s’aconsegueix amb o sense compensació. Alguns han situat contràriament el voluntarisme dins l’àmbit de l’amateurisme; aquest és l’esquema que s’ha volgut imposar molt especialment a l’àmbit de l’acció sociocultural, impulsant-lo des de certes institucions en el moment històric en què apareixen els professionals titulats de l’animació sociocultural sota la inspiració del model francès. La qüestió haurà de ser reconsiderada perquè cada vegada es disposa de més temps per a l’activitat de l’oci i es veu més clara la necessitat de potenciar-lo seguint el nostre propi model, que pot ser perfectament compatible amb els nous esquemes de professionalització d’algunes àrees potser del que podríem dir la cultura assistencial.
No sé com ni de quina manera hem anat a parar fins aquí, però observo que el Joan Ramon torna a l’origen de la conversa i potser també a l’activista social que va ser quan la sensació del risc omplia els nostres egos d’un cert plaer. La incògnita d’on són els joves amb què hem iniciat la conversa:
–Actualment hi ha un fenomen força nou produït pel desacomplexament del nacionalisme conservador espanyol, que ja existia en la nostra joventut d’una forma somorta i que avui es capaç de manifestar-se amb una agressivitat formal molt notable, en operacions “Triunfo” i esdeveniments esportius fomentats pel nacionalisme opressor que a la meva joventut avançava cap a una irremissible pèrdua del poder i ara fa temps que l’ha recobrat i l’exerceix.
Cal reconèixer que les generacions dels que ara ja tenim cabells blancs teníem contra què exercir la nostra joventut… Tot era molt més clar.