Joan Janés: Teatre i tradició

Joan Janés: Teatre i tradició

Som com una nova dimensió de l’esperit dels ateneus: creem grups que posen en marxa iniciatives

La cultura popular està farcida de tradicions nascudes a l’entorn de les celebracions religioses i el teatre ha fet amb molta freqüència apologia de la figura de Crist. La dramatització dels Evangelis ha contribuït en gran manera a la divulgació d’aquests. Hi ha tot un seguit d’autos sacramentals que es perden pel que fa al seu origen en el fons del pou de la història. El malaurat Joaquim Vila i Folch diria que els populars Pastorets han fet més per l’Evangeli que molts predicadors des del púlpit. En el cas de les diverses “passions”, en general, s’han involucrat comunitats senceres en les seves representacions, que s’han convertit en motiu d’orgull de comunitats com Ulldecona, Cervera, Esparreguera i Olesa, aquestes dues darreres esmentades per ordre alfabètic per allò de: “Ells pensen que la seva és la millor i nosaltres creiem el contrari; encara que ells estan equivocats”, que alguna vegada hem pogut sentir en boca de persones implicades. Tot i que la gent de Cervera també poden presumir de l’antiguitat de la dita “Passió de Cervera” –el “Misteri de la Passió de Crist”– que, datada el 1534, va ser escrita per Pere Pons i Baltasar. Fins i tot els d’Ulldecona pensen que la seva Passió és la més antiga i, darrerament, els de Molins de Rei volen “fer una Passió di-ferent”, des que han recobrat la que va ser escrita pel poeta Mateu Janés i Duran, estrenada el 1953. Posada també en escena el 1954, no s’havia representat mai més des d’aleshores.
― Durant tots aquests anys només la ràdio de Molins la recordava amb muntatges d’algunes escenes quan arribava la Setmana Santa ―m’explica Joan Janés, nebot de Janés i Duran i primer president de l’Associació “Impuls” que, després de 44 anys, la tornà a portar a l’escenari del Foment Cultural i Artístic de Molins de Rei―. “En realitat, a Molins ja es representava una altra passió abans de la guerra i l’oncle hi havia afegit algunes escenes, motiu pel qual se li va fer la proposta d’escriure la seva pròpia obra. Fa un parell d’anys, quan vam crear l’associació “Impuls”, vam iniciar la recuperació de l’obra editant-la en facsímil. Ens va semblar que una obra escrita en vers d’una considerable qualitat literària era una llàstima que fos tancada en un calaix i ens vam fer el propòsit de recobrar-la. Més de cent trenta actors han intervingut en la representació, que en aquests dos anys s’ha fet, una mica acomplexats per la proximitat d’Esparreguera i Olesa, on es representen les que considerem les passions més populars de Catalunya. No podem obviar la mirada cap al seu bon exemple”.
La novetat ha creat una mena de triangle en una comarca tan peculiar com és la del Baix Llobregat, on s’estan representant tres de les cinc passions que s’escenifiquen als escenaris de Catalunya, que correspon a una tradició de la comarca on se situen major nombre de representacions locals de la Passió en el passat.
― Nosaltres no pretenem competir, ―afegeix Joan Janés― ens separen segles de tradició amb Olesa i Esparreguera, fins i tot amb Cervera i Ulldecona. La nostra passió, deixant a part que s’ha recobrat una obra que la gent de Molins estimava, busca ser una alternativa i és, en certa manera, un element de dinamització sociocultural, com la mateixa associació “Impuls”, creada per un grup d’amics i coneguts, alguns rebotats de la vida pública i altres enyorats de vells temps. Hem posat un procés en marxa tot recordant que, quan es va estrenar “La Sacra Passió del Natzarè”, el fet es va produir dins d’una gran proposta col·lectiva de sensibilitat social. Recordo (jo mateix hi actuava i també l’Artur Mas, que dirigí la recuperació) que es van posar d’acord el Foment, Joventut Catòlica i la Federació Obrera, els tres ateneus de Molins, per muntar-la conjuntament; de manera que hi havia actors dels tres grups escènics i es feien representacions a cadascun dels respectius teatres, i s’intentava deixar molt clar que era una qüestió de tots plegats, de tot el poble. Aquell esperit de col·laboració va deixar tan bon record que, finalment, va ser relativament fàcil reunir un nombrós grup d’actors i col·laboradors i posar-nos en marxa.
En Joan Janés és el que es podria dir un animador cultural. En aquest cas l’ha mogut l’admiració que sent pel seu oncle. Però ha participat en tot un seguit d’entitats d’una vila que disposa d’un dens teixit associatiu: als anys 60 va ser vicepresident de l’Agrupació Cultural Folklòrica (“Per-què el que en realitat ho havia de ser tenia una fitxa d’’activista rojo’”), també ha estat president de la Secció de Muntanya del Centre Excursionista (“Com pots comprendre he pujat més d’una vegada a la Pica d’Estats”) i dedica bona part del temps lliure de la seva jubilació a la presidència del Club Natació Molins de Rei, des d’un inqüestionable amor a l’esport que el va portar a ser-ne regidor en el si del primer ajuntament democràtic. La seva és la trajectòria del que es diu “un home de la cultura”: actor amateur, sardanista, dansaire de l’esbart, integrant de l’Orfeó Pàtria… (“Dels tres ateneus locals, el meu ha estat la Joventut Catòlica, on els pares em van integrar des que era un infant…”) Futbolista militant en categories nacionals (“L’Octavi Saltor em va dir un dia: ja m’està bé que jugui a futbol, però no jugui mai més enllà de les terres de l’Ebre”), fotògraf amb algun concurs guanyat, conserva “…les imatges de les carenes de muntanyes que t’om-plen les retines quan arribes a dalt de tot d’un cim… N’és tant, de bonic, veure el món des d’allà dalt, quan no se’t perd la vista sobre un mar de núvols… La Maria Agustina, la meva dona, té tanta afecció a la muntanya que sempre voldria pujar més amunt…”.
Posar en marxa la Passió fou com un d’aquells reptes muntanyencs i el centenari del naixement de l’oncle poeta, “…com pujar al cim de l’Aneto que, no obstant l’estimació a la muntanya, no he pujat mai. Pel que fa a aquest nou repte, espero que no triguem a tenir una passió ja consolidada, amb una personalitat pròpia i alternativa a les altres ofertes que es fan a la comarca. No volem ser un punt de comparació, perquè és impossible suplir segles de tradició escènica. Més aviat volem oferir una passió diferent, cosa que l’Artur Mas va aconseguir fer gràcies a una escenografia i un vestuari tan actuals, que els actors es mouen i van a la moda del segle, com si la història que expliquen succeís ara mateix. Al cap i a la fi, aquest món nostre, a prop de dos mil anys després de l’acció que narren els Evangelis, està ple de calvaris. No tinc clar que en Janés i Duran escrivís la seva obra pensant en la posada en escena que li hem acabat fent, però era un home d’idees avançades i força innovador”.
Mentre explica quant important ha estat la voluntat d’Impuls per tirar endavant el projecte, alhora que té en compte tota una tradició teatral que sempre ha existit a Molins (entre d’altres raons per l’Estudi d’Art Dramàtic que va funcionar dintre del Foment Cultural i Artístic) Janés pensa que sense el suport institucional hagués estat molt difícil arribar a l’estrena: “Vidal i Gaiolà, el president del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, va entendre el nostre projecte d’immediat i l’alcalde de Molins ens posà els serveis municipals a disposició”. Malgrat tot, creu profundament en el poder de la societat civil sobre la qual es fonamenta l’associació, potser una innovadora forma d’entendre la funció dels antics ateneus, que consisteix en crear un grup de di-namitzadors que posen en marxa iniciatives culturals, sense tenir damunt l’esquena el pes feixuc d’unes estructures, el manteniment i sosteniment econòmic de les quals, en si mateixes, ja obliguen a dedicar-hi gran part de l’esforç que, en altres temps, es dedicava al foment d’activitats que omplien de continguts els ateneus.
Al mateix Molins de Rei, el Foment i Joventut Catòlica viuen amb força dificultats. La Federació Obrera ha passat al patrimoni municipal, després d’haver estat confiscada per l’Estat en acabar la Guerra Civil. Si bé és veritat que l’existència dels tres ateneus es devia al trencament social causat per la crispació política, avui no té gaire sentit el funcionament simultani de tres grans infraestruc-tures. Els ajuntaments democràtics han acabat per entrar en la vida cultural, curiosament imitant dos models contradictoris entre ells: les cases de la cultura fomentades a nivell local per l’Estat francès i les delegacions municipals de cultura, creades pel franquisme per intervenir una activitat que, històricament, a casa nostra, es feia des dels ateneus. Diuen que els extrems es toquen, encara que no sigui el cas del model francès, si no ens referim a l’evident voluntat d’intervencionisme.
A partir de la Passió, la conversa ha avançat sense adornar-nos cap a indrets només relacionats amb el fenomen de participació popular. Recordo que el qui va ser director de la Passió d’Olesa, en Joan Mallofré, que vaig conèixer el 1960 quan feia el paper de Sant Pere, m’explicava molts anys després la seva teoria de la contemporaneïtat de la tradició, tot repetint com s’havia de fer per “ajustar cada quadre procurant no allunyar-se dels principis més realistes, malgrat que l’exuberància de treure sis-centes persones a escena en el quadre de l’entrada a Jerusalem portava el perill de caure en una grandiositat embafadora”. En contrast, he sentit explicar a Joan Serra, alcalde d’Esparreguera que va fer el paper de Crist, que el jovent del seu poble admirava els actors de la Passió com si fossin veritables mites. “Aquí tenim la impressió –em deia– que mentre no mori la Passió tot seguirà viu a Esparreguera”.
― És admirable com la gent s’apunta a un projecte com aquest ―afirma en Joan, entusiasmat―. A Olesa i Esparreguera, la Passió és l’obra de tothom. Tot el poble, en cert sentit, s’hi sent vinculat. D’una altra manera no s’entendria qualsevol dels quadres que requereixen una gran participació popular. O que la Passió sigui el centre neuràlgic d’una comunitat a partir de la qual sorgeixen moltes altres iniciatives ciutadanes, de l’àmbit teatral i de molts diferents aspectes de la vida local.
De fet, tant la Passió d’Olesa com la d’Esparreguera, com a institucions, es consideren a si mateixes “els ateneus locals” i formen part de la Federació d’Ateneus de Catalunya com a membres fundadors. A Esparreguera es representava fins el 1968 al teatre de l’Ateneu, que per cert va ser també confiscat en acabar la Guerra, i el Teatre d’Olesa era dels “salistes”, una altra societat ateneística.
― Ells saben que són impulsors de la vida local i que poques coses passen en el seu entorn en les quals no tinguin algun tipus de relació.
És tan gran l’arrelament ciutadà com l’atractiu que exerceixen sobre els joves que s’il·lusionen de ben petits a sortir a la Passió. Si no fos aquesta il·lusió col·lectiva no es podria entendre que Olesa, després de l’incendi del Gran Teatre de La Passió, decidís acceptar el repte d’aixecar noves parets i les institucions entenguessin que calia donar-los suport incondicionalment. L’obra final, el teatre, és una veritable meravella feta des de la voluntat popular. “Estic ben segur que la història s’hagués repetit a Esparreguera, que no van tenir aquella desgràcia…”. Hi ha qui diu que “el que no van tenir va ser aquella sort”, pel fet que, després de la reconstrucció, la Passió del poble veí es va modernitzar totalment; tot i que el d’Esparreguera és un dels millors i més grans teatres del Prin-cipat. En algunes qüestions anaven al davant, sobretot des que el 1952 Iquino va rodar la pel·lícula “El Judas”, amb Antonio Vilar de protagonista professional, envoltat pels mateixos actors de la Passió i ambientada a la mateixa Esparreguera. Uns anys després vaig acudir a Olesa a fer un reportatge i em va sorprendre la instal·lació d’aparells de traducció simultània, una mica pensant en els estrangers i, una altra mica, en Cervera i Ulldecona que, aleshores, feien les seves respectives representacions ex-clusivament en castellà. Els olesans recorden tan aviat com tenen ocasió que “la Passió va ser el primer espectacle que després de la Guerra es va fer en català: la persistència de la tradició –recalquen– i l’afany dels col·laboradors ho feren possible, malgrat la rigorosa censura del moment”.
― La competència no els ha anat ma-lament ni als d’Olesa ni als d’Esparre-guera, ―afirma Joan Janés amb la deguda admiració per una obra sorgida de la societat civil que també des d’Impuls volen potenciar― ni més ni menys que quatre segles representant la Passió. L’obra que en el fons han fet conjun-tament, ens fa sentir a tots plegats molt orgullosos.
La gent de Molins, ja, sentia l’orgull de la seva Passió, mentre en Janés i l’equip d’Impuls treballaven per arrelar-la.