Jaume Ramon i Morros: Excursionistes des de la curiositat intel·lectual

Jaume Ramon i Morros: Excursionistes des de la curiositat intel·lectual

Cal anar més enllà dels límits per progressar

Igual que en d’altres àmbits de la cultura catalana, l’excursionisme va viure un llarg parèntesi pel seu desenvolupament del que podríem dir “normalitat”. Aquell espai de temps concret va des de la Mancomunitat que presidí Prat de la Riba a principis de segle, fins que el recobrament de les llibertats ens tornà la democràcia. El parèntesi ve marcat per la celebració dels congressos excursionistes: el primer, celebrat a la ciutat de Lleida el 1911; el segon, a Manresa el 1913; el quart, a Tarragona el 1914… I fins l’any 1977 no va ser possible la celebració del cinquè a la ciutat de Reus. En recobrar la Generalitat, esdevingué una nova reflexió a la ciutat de Terrassa, on se celebrà el cinquè congrés sota el lema “excursionisme i cultura”, recordant que “l’excursionisme fou en el seus orígens una activitat eminentment cultural, científica i d’estudi de la natura”, com remarca en Jaume Ramon i Morros, tot citant unes paraules d’Antoni Serra i Rovira, qui des del Centre Excursionista de Terrassa coordinà aquella convocatòria.
–També és cert que s’ha produït una considerable evolució –reconeix en Jaume Ramon–. L’esport ha anat guanyant terreny, especialment des que la dita societat del benestar també ha impactat en les nostres entitats, però sense les arrels culturals hagués estat difícil sobreviure, com també hagués estat difícil sense l’esperit de servei al País que ha relacionat l’excursionisme amb projectes arriscats per a la defensa de la identitat nacional.
Vaig conèixer en Jaume Ramon en ocasió d’aquell congrés de Terrassa, del que va ser secretari i participava en l’àmbit de geografia amb una comunicació sobre les marxes regulades i la seva aportació a la precisió cartogràfica. Un altre Jaume Ramon (i Vidal), el seu fill, hi aportava un detallat inventari dels arxius i les publicacions excursionistes.
–El meu fill ha investigat sobre el Regiment Pirinenc creat l’any 1936 per la Generalitat, fonamentat sobretot en individus del món excursionista que havien de ser la base de l’exèrcit català. Aquella iniciativa formava part d’una estratègia que va partir de la creació d’un grup alpí amb l’excusa de vigilar les fronteres. L’origen de la idea sorgia del grup Palestra impulsat per Batista i Roca i en Dalmau i Farreres, que creia que els excursionistes haurien de constituir l’oficialitat del futur exèrcit català, molt abans del conflicte civil. Total, aquell Regiment Pirinenc es va trobar al mig dels Fets de Maig i no pocs joves hi van deixar la vida per defensar la Generalitat. Després els van fusionar amb els “guadalajaros” que havien humiliat els feixistes italians i un bon nombre d’aquests hi van tornar a deixar la vida, perquè aquelles quatre barres amb una flor de neu que lluïen al pit, com identificant el seu origen, no casaven amb l’internacionalisme que s’havia acabat imposant…
En Jaume Ramon complí vuitanta anys amb el segle, té molt fresc el record de la pròpies vivències, però a més pot explicar les del seu pare, que ja havia acudit al local del CACCI a concentrar-se per anar en defensa del País en temps de Solidaritat Catalana i explicava que havia sentit dir al Cambó de la primera època: “Nois, torneu a casa, que encara no és l’hora…” a fi de desmobilitzar-los.
Des de la perspectiva dels altres, s’entén que l’excursionisme patís durant el franquisme les conseqüències de la repressió…
–De la totalitat dels dos-cents centres anteriors a la Guerra només en van quedar vuit, els que tenien local propi o algun soci que va resultar “adicto al Movimiento”, quasi sempre perquè la rebel·lió el va agafar fent la mili a l’altre costat. En determinats moments vam ser un dels pocs reductes de resistència. Als pocs locals que teníem es parlava sempre en català, malgrat que els butlletins s’havien de fer obligatòriament en castellà; des del primer dia forçàvem la presència del català perquè si es permetia reproduir alguns poemes, la toponímia era catalana i les comarques eren les del Pau Vila. Organitzàvem cursos de “gramàtica aplicada a la toponímia” que no eren altra cosa que cursets de català. Quan fèiem excursions: si anàvem a l’Aneto, s’aprofitava per comentar algun poema de “La maleïda” de Verdaguer; si anàvem al Montseny, les poesies de Bofill i Mates; si anàvem als Pirineus, comentàvem Joan Maragall… “Aquestes muntanyes / que tan altes són / ens priven de veure / els meus amors on són…”.
Joier de professió format a l’Escola Massana quan era instal·lada al soterrani de la Casa de l’Ardiaca, “allí vaig trobar la continuació de l’ambient familiar de la música, la poesia, la història i la catalanitat, que els pares m’havien donat a tastar en concerts municipals, audicions de sardanes i, sobretot, amb les lectures de la biblioteca familiar…”. Pintor en hores de lleure, també ha estat un activista cultural, potser a partir del programa “Monitors de la Cultura, un batxillerat força accelerat que la Generalitat dedicava a preparar mestres per al front…”. La guerra és omnipresent a la seva memòria: quasi no hi havia feina per als joiers, però des de l’Escola Massana participa en la creació de l’associació d’alumnes i exalumnes: fan roba per al front, joguines per a la quitxalla… “però l’escola s’anava esmorteint per la marxa de professors i alumnes cap a la Guerra… Finalment, com a secretari, vaig haver de fer-me càrrec d’eliminar tota la documentació, davant de la imminent arribada de les tropes franquistes”. Allà va resistir la forta pressió despersonalitzada dels vencedors i donà suport a la direcció de l’esmaltador Carles Soldevila. Després va fer el servei al Jaen 25, “on precisament s’havien concentrat l’any 1938 les nostres Milícies Alpines. Em vaig trobar fent de professor a l’aula del gabinet topogràfic del regiment, on també feia de cartògraf. No hi havia dubte que, en aquell moment, comprovava en mi mateix les teories dels que veien en l’excursionisme la base d’un futur exèrcit català”.
El soldat es treia l’uniforme per participar en una de les poques festes de catalanitat que van recobrar vida aviat, malgrat que emmarcades pels límits de les prohibicions: les ballades de sardanes. A la colla Costa Brava, integrada a l’Agrupació Excursionista Pedraforca, una de les poques entitats que havien resistit la desfeta, va conèixer la filla de l’Eladi Vidal i Barrachina, professor de gimnàs de fejocistes i falcons. Fa més de cinquanta anys que es van casar.
–A ella li dec segurament la consideració d’estudiós de l’àmbit excursionista. Em va impulsar a l’aprofundiment de l’afecció per la muntanya, on ha estat sempre la meva companya d’excursions.
Una considerable bibliografia personal sorgí dels primers escrits, en els quals ressenyà excursions que sovint feien amb en Pere Català i Roca i l’Estanislau Torres. Més tard participà en la redacció de “L’Enciclopèdia de l’Excursionisme”, “Els municipis de Catalunya”, “Les comarques de Catalunya” i d’altres obres sobre les diverses especialitats de l’excursionisme. El fet succeeix en paral·lel a la seva presència quasi constant entre els dirigents del moviment excursionista, on ha fet quasi de tot des que el 1957 ingressà a la UEC de Barcelona; immediatament s’integrà a l’Arxiu Bibliogràfic Excursionista i a partir del 1968 en fou el director-president. Des d’allà va impulsar una vintena de publicacions, tot proporcionant el premi Sant Bernat i les Jornades de Literatura Excursionista, d’ençà que el 1988 van ser dedicades a un altre personatge clau del món excursionista: Josep Iglesias i Fort.
Podríem parlar també de la tasca periodística desenvolupada a la revista de la pròpia UEC i a “Vèrtex”, on el 1966 va entrar en el cos de redacció, va ser nomenat dos anys després redactor en cap i quasi de seguida director tècnic. Entre l’anecdotari de l’excursionista-periodista, en aquest cas al butlletí de la UEC, també hi trobem el control de la censura del règim:
–Vam començar a publicar articles en català com aquell qui no vol… Ens cridaven al Govern Civil, o els d’Información y Turismo, i sempre passaven la responsabilitat a l’altre. “Jo ho comprenc però l’altre es queixa”, et deien tot sovint: “Vostès publiquen més en català que en castellà…” advertien quan el règim ja s’anava afeblint… Quan el centenari de Pompeu Fabra vam demanar fer tot el butlletí en català per dedicar-lo al Mestre i des de Madrid ens van donar el permís amb la condició de “siempre que lo dediquen al Fabra excursionista…” Ho vam resoldre explicant com Fabra anava pels Pirineus d’excursionista preguntant a la gent com es deia tal o tal altra cosa, com també feia en Coromines, que per cert també havia estat a la companyia d’esquiadors del Regiment Pirinenc.
No hi ha dubte que al llarg de més de seixanta anys de vinculació a l’excursionisme, en Jaume Ramon ha estat sobretot un divulgador. Mai no ha deixat d’aprofitar una sola ocasió de comunicar les possibilitats d’aquesta activitat que li ha omplert de contingut la vida. He parlat de quan ens vàrem conèixer al Congrés Excursionista de Terrassa, però també era al Centre de Lectura de Reus a la celebració del Tercer Congrés d’Ateneus, setanta anys després del segon, en paral·lel a les dificultats de les celebracions dels congressos excursionistes, i va ser un dels fundadors de la Federació d’Ateneus. El trobarem també a la Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes, a la Comissió Gestora del Centenari de les Bases de Manresa… Com es pot resumir un currículum tan llarg? Alguna cosa s’haurà de quedar al tinter quasi per força. Entre nombrosos reconeixements: la Medalla de Forjador de la Història Esportiva de Catalunya, que li va ser concedida per la Generalitat a tota una vida de servei de qui, malgrat tot, sent bategar un cor jove. Ho notes parlant amb ell, ho comproves quan diu “lamento la moda d’un jovent que vol pas arrasant les veus de l’experiència… Per què ho han de fer així? Si ens necessitem… Si força i experiència són complementàries…”.
I des d’aquesta perspectiva mira el moment actual de l’excursionisme:
–Al meu entendre, en aquest camp no hi ha necessitat de descobrir quasi res, com passava en el temps dels pioners. Disposes de bibliografia i mapes que t’expliquen les peculiaritats del teu país, en un temps en què a tots els nivells de l’ensenyament fan servir documentació que anys enrera només coneixíem els excursionistes. Per tot plegat, ara preval més l’aspecte esportiu que la curiositat cultural… Les federacions promouen la competició, lògica conseqüència de viure en un món extremadament competitiu. La quantitat de gent no ha minvat, però hi ha molta joventut que s’incorpora més com a practicant que com associat. Ara, si et compres una motxilla i unes sabates ja ets excursionista… Però això no és veritat, aquesta gent no són pas excursionistes, sinó més aviat gent que va a la muntanya. Cal associar-se per connectar amb els orígens imprescindibles. Associar-se és aprendre unes normes de comportament i de companyonia, que, en un moment donat, són un codi de conducte, si més no, com deia en Batista i Roca, són una manera de fer que t’ajuda a viure i a desenvolupar el teu caràcter.
Han passat molts anys des d‘aquells pioners que van promoure l’excursionisme des de Reus, el 1860, per anar a contemplar un eclipsi de sol, dada que recollia el “Diari de Reus” referint-se a una iniciativa del Centre de Lectura, com alguna vegada ha recordat la “Revista” d’aquell pioner i prestigiós ateneu, o de l’anada a peu fins a Barcelona d’un grup d’estudiants penedesencs, datada el 1880. A Perpinyà diuen haver-se anticipat amb una excursió al banys de la Presta el 1840… Malgrat que “segons sembla, el nostre excursionisme no va ser una importació d’una moda europea, sinó que a tot arreu sorgia espontàniament, com a conseqüència d’una curiositat científico-cul-tural, molt aviat relacionada amb un sentiment de país…, que finalment ha esdevingut en una molt important aportació a la geografia i a la toponímia, al coneixement de la pròpia llengua, a la conservació de les tradicions…”
Hem parlat del mestre Fabra recorrent pobles, però no hi ha dubte que el folklorista Joan Amades havia de ser un gran excursionista en el camí de crear el seu “Costumari”. Avui els satèl·lits artificials ens ensenyen els detalls més insignificants de la geografia, però no fa pas tant que el País tenia espais als quals no s’havia accedit i gent com en Jaume Ramon i Morrós, que es deixaven portar per una immensa curiositat intel·lectual: la necessitat d’anar més enllà dels límits que tant ens ha fet progressar col·lectivament.