Jaume Cristau: Català als envelats

Jaume Cristau: Català als envelats

El pare era republicanot i federalista, com a bon empordanès

En Jaume Cristau i Brunet és en sí mateix un recull de vivències de tant fer camí per places i envelats. La seva és la vida d’un observador que compon des de la passió per descriure la bellesa que capten els seus sentits. L’estimació per la terra –l’Empordà– on “va tenir la sort de néixer, i l’orgull de ser d’un país que l’ha fet com és”, són molt presents a la seva obra musical, com en la de la majoria dels grans creadors de la nostra música popular. En Cristau fa anys que és considerat un d’ells, malgrat haver nascut només acabada una Guerra Civil que té molt present. Al seu pare, l’Enric Cristau, “republicanot i federalista com bon empordanès, cantaire de la coral Erato, claveriana per més senyals d’identitat”, el van empresonar –és ben clar el perquè– tot just quan la seva dona, entre les penes i les penúries de la Postguerra, li va dir que esperava el segon fill. Coses com aquesta marquen per sempre, com li va succeir al seu pare per la pèrdua d’aquella mà que es va quedar flotant a l’aire indefinidament, en atrevir-se a llençar lluny la granada que va caure al bell mig de l’esquadró que comandava. La presó va ser el premi per aquell heroic oficial de l’Exèrcit Republicà.
No és gens estrany, doncs, que la memòria d’en Cristau defineixi la personalitat de qui, més enllà d’un medi per sobreviure, fa des de la professió l’exercici del compromís amb el seu temps i amb el seu País. Començà a fer-ho sense adonar-se’n quan, cap a la darreria dels anys 50, va afegir un estel a les quatre barres que identificaven l’Orquestra Internacional Catalunya.
― Les hi vaig posar no gaire conscient de la transcendència del grafisme ―explica―. Els músics ens hi havíem acostumat quan ens vam adonar i ho vaig comentar preocupat amb el propietari de l’orquestra: “Vols dir que no ens tancaran?”.
La resposta el va sorprendre: “Com que sóc qui sóc, no passarà res…”. L’amo havia estat amb els “nacionales”, concretament amb el “Tercio de Nuestra Señora de Montserrat”. En Jaume no les tenia totes, però efectivament el fet no va transcendir. Potser precisament per això, perquè no passà res, ell es confià i, quan feia la mili, va protagonitzar-ne una altra de ben sonada quan el director de la banda de música militar on l’havien destinat, en descobrir la qualitat artística i el seu catalanisme pragmàtic i dialogant, li va fer una inimaginable consulta: “¿Qué cree usted, Cristau, que debiera hacer el Generalísimo para congraciarse con los catalanes?”. No se li va acudir altra cosa que apuntar la idea que a la gran desfilada militar que, aleshores, es feia per la Diagonal de Barcelona, que precisament assajaven, podria introduir-se la música popular catalana.
― Jo mateix vaig haver de desfilar a pas lleuger i al compàs d’un galop de cortesia enregistrat per la Cobla Girona.
Aquell músic militar no va caure en el fet que tan brillant idea era producte d’una ment esventada per la mateixa tramuntana que, diuen, va fer genials els Dalí, Monturiol… i, entre tants d’altres, el seu admirat Pep Ventura i l’actualment recobrat Josep Pla. No sabia de la sornegueria dels empordanesos, com no la van entendre anys després la parella de guàrdies civils que van anar a buscar-lo a l’hotel, hores desprès de que amb la Miramar toqués la Santa Espina en temps de prohibició. “Que busquen un músic?”, els preguntà burleta en creuar-se amb ells al passadís. No van contestar i encara va afegir: “Pensin que per desafinar mai no han posat ningú a la presó…” Lògicament no era a l’habitació i tot va quedar en una anècdota que li agrada explicar.
Els pares el van introduir a la música com ell ha fet amb els seus filis. La Montserrat ha cultivat la seva magnífica veu fent la carrera de soprano i en Jordi, com qui diu, anà als Estats Units, on perfeccionà els estudis de composició fets al Conservatori. L’actitud d’en Jaume amb els seus fills, es correspon amb aquell violí Vollaume que li comprà el pare treballant tot un estiu, quan només tenia set anys, perquè pogués desenvolupar les facultats musicals que anava descobrint.
― El pare era un terrassà ―comenta orgullós― que, malgrat la pèrdua de la mà, havia adquirit fama de fer les millors palleres de tot l’Empordà. Però la música el delia. Amb la Madalena, la seva dona, cantaven els «duetto» de sarsueles tot alegrant la vida del veïnat… Com no havia de ser músic? No només cantaven a casa o a l’Erato, el pare també cantava al cor parroquial.
― Era creient, el teu pare? ―s’escapa la pregunta recordant el terme “republicanot” utilitzat per definir-lo.
― Era cantant ―defuig lacònic i segueix parlant dels seus progenitors, recorda la mare venent peix al mercat sobre el que després s’ha fet part del Museu Dalí: concretament, tenia la parada a l’espai on ara hi ha una meravellosa apologia escultòrica dedicada a la cobla.
Li agrada parlar voleiant entre records mentre acarona una blanca barba que arrodoneix una forta personalitat, feta dalt dels empostissats, on la paraula fàcil el converteix en un excepcional divulgador de la cultura tradicional, especialment de les festes populars i els seus significats. Ho ha viscut des de molt jove.
― Casa meva era al carrer del Forn Baix, quasi al costat de l’Ajuntament. Aleshores hi havia a Figueres diverses formacions musicals: l’Orquestra Pep Ventura, La Principal de Figueres, Ritmos…. i la Banda del Castell de San Fernando. Des de dalt del pis sentia quan tocaven a la plaça i m’hi escapava, cridat per aquells “tu-tuts” engrescadors…
Com tants altres músics, va ser professional molt abans que professor i compongué sense esperar la titulació, que va arribar després. La seva primera sardana, “Terra i mar”, va ser inspirada -quan només tenia divuit anys- per una noieta de Lloret a qui volia enamorar… Però la Dolors, la seva dona, que Ii ha fet costat i l’ha impulsat a realitzar-se, com també ha fet amb els dos fills, li ha inspirat més d’una sardana i algunes de les melodies romàntiques que també ha escrit, entre les més de dues-centes composicions enregistrades a la Societat d’Autors. Ha guanyat els premis més prestigiosos. Entre ells “Visca Catalunya”, que motivà l’anècdota del casament d’un alcalde franquista. “Bon cop de falç”, encarregada pels “Dansaires vilanovins” per homenatjar la filla del president Macià. “Gala”, per enaltir la musa de Dalí. “Barcino 92” va guanyar el premi “La sardana olímpica” convocat pels sardanistes de Barcelona. No n’hi queden per conquerir, de premis prestigiosos: des del Joaquim Serra a la “Sardana de l’any”. Moltes de les seves composicions enalteixen la Catalunya que ha recorregut des del Cap de Creus fins al Delta de l’Ebre, de la Terra Ferma al pla de Barcelona. Ha saltat l’Atlàntic per anar a tocar a Amèrica i ha portat arreu la seva música i la dels mestres que admira. Amb “Quina bellesa Girona!” va guanyar el seu darrer premi a la ciutat de l’Onyar.
És lluny el dia de 1971 que va descobrir a l’Aplec d’Olot l’acolliment que els sardanistes donaven a la seva creació “Cavall Bernat” on recrea un tema del Virolai. “Aquell dia vaig decidir que la sardana seria la meva eina per treballar per Catalunya”. Aquesta dimensió professional sempre ha estat present a la seva música, quan anava amb la Internacional Catalunya, quan dirigia la Caravana i, més tard, quan creà la Miramar per realitzar el seu propi projecte… Ha procurat incorporar el País fins i tot a la música de banda, quan era de la Comissió Assessora de Cultura Popular creada per la Generalitat. D’ell va sorgir la proposta de reintroduir temes tradicionals al repertori de les bandes. Des d’aleshores el preocupa la descatalanització de la música de festa major i dels mitjans de comunicació, en els quals és excepcional la música cantada en català. Sempre li ha semblat una incongruència que les cobles, quan es converteixen en orquestra, ho han fet quasi sempre en un altre idioma. Ha procurat ser una de les excepcions, malgrat que no és fàcil, i actualment lidera un projecte en aquesta línia.
Precioses sardanes, poemes simfònics, música per a teatre, alguna ària i alguna havanera per posar el contrast popular…, no li han impedit “obrir un nou front amb el propòsit de portar el català a la música d’envelat, una mica seguint les passes de la Núria Feliu que ho ha intentat sempre”, utilitzant quasi sempre textos de Josep M. Andreu, que ha incorporat al català els clàssics de la música lleugera, demostrant que “en català, igual que es pot impartir un ensenyament científic, es pot cantar un tango o un bolero”. “Empordà fusió”, el seu grup actual, treballa en aquesta línia, tot fent pedagogia de la música popular. Ja han editat el primer compacte d’una col·lecció temàtica que anirà aportant noves ofertes.
― Si amb la llei de normalització lingüística es pretén imposar el català a l’àmbit de la gestió empresarial privada ―es queixa en nom de molts―, com ens podem oblidar de posar-lo al cor de la nostra gent? Sóc partidari d’impulsar el rock català, però quan en un envelat toquen un ball lent, els vocalistes, nascuts a Sants o a Castelló d’Empúries, quasi sempre cantem imitant l’anglès del Frank Sinatra o el castellà de l’Armando Manzanero, posem per cas.
Es fa un silenci útil per a la darrera reflexió. “Sardanes a la plaça i música cantada en tots els idiomes a l’envelat… inclòs el català!”. La gent de la cançó porta anys queixant-se de no ser prou presents ni a les emissores creades per la pròpia Generalitat. Demanen el percentatge del vint-i-cinc per cent. Alguna cosa haurà de canviar. En Jaume ho té clar: la cançó i les orquestres, les ràdios i les televisions, “però és necessari aportar repertori i una gran varietat temàtica, cal crear demanda, posar-se a treballar des del carrer en festa…”.
No deixarà la sardana. La porta molt endins. Els guardons aconseguits l’obliguen a seguir. Són a les parets del seu estudi, al costat d’aquell primer violí. Escoltem un compacte d’una arriscada productora que ens deixa escoltar la veu d’en Cristau cantant a duet amb la seva filla Montserrat la més famosa “sarsuela” americana: “West Side Story”. Després escoltarem algun bolero i potser Gardel serà interpretat per la veu ben timbrada de la Montserrat Cristau, tot llençant al vent que arriba a tots els cors l’interrogant del què succeirà “el dia que m’estimis”.
Oi que sona igual de bé? ―pregunta en Jaume Cristau―. Doncs ens hi hauríem de posar tots a treballar si volem que algú ens faci cas.