“Una legió que combat en silenci”, de Pere Baltà

Pere BaltàLa meva generació evolucionà socialment i culturalment seguint la pauta de l’evolució del règim polític del qual érem presoners, tant o potser més que els nostres pares, que havien fet i perdut una guerra civil; malgrat que, aparentment, a nosaltres, els fills, només ens queda el record d’una llarga postguerra i d’aquells silencis expressius sobre qüestions de les quals era millor no parlar-ne… ¡Com si no hagués succeït aquella maleïda guerra que tant condicionà la conducta col·lectiva! A cada casa, fins i tot aquelles que no havien tingut víctimes, hi havia por, perquè cap se n’havia salvat d’una depuració política hostil i sistemàtica. Els vencedors volien deixar ben clar qui havia perdut, perquè en el seu projecte de País no estava prevista la participació dels catalans des d’una perspectiva de respecte a la nostra peculiaritat. L’historiador i publicista Josep M. Ainaud de Lasarte ho va definir amb precisió quan escrigué que “la més alta autoritat de Catalunya era el capità general. Una autoritat militar perquè el poble no s’oblidés que havia estat vençut i ocupat militarment pels vencedors” (1).
Quaranta anys sense institucions, controlats per unes estructures polítiques en mans d’uns feixistes que havien sobreviscut en el poder la guerra mundial que la seva ideologia havia provocat, eren més que suficients per esborrar del mapa la Catalunya que odiaven, la Catalunya de les singularitats històriques, socioeconòmiques i culturals. Van fer fins i tot l’impossible per treure’ns del futur. A les escoles ens van obligar a memoritzar la seva història amagant la nostra i ens van alfabetitzar en la seva llengua fent-nos analfabets de la nostra, mentre ens obligaven a memoritzar les seves victòries que eren les nostres derrotes, tot fent-nos cantar aquelles cançons d’ideologia feixista que els pares suportaven atemorits, esperant pacientment que arribés el dia d’explicar-nos la seva veritat.

La superació d’un genocidi

Aquella dictadura ho tenia tot planificat: no es tractava d’altra cosa que d’un intent de genocidi cultural. Ja els anava bé la Catalunya capaç de produir riquesa per a tot l’estat. El que volien abolir era el fet nacional català: història, llengua i cultura pròpies i un model de societat inspirat en les idees essencials de les revolucions francesa i industrial, un somni col·lectiu que tenia la seva referència en la llibertat i la justícia social -justament el que ells despreciaven- que s’imposaven a Europa al mateix ritme que la industrialització anava configurant el que ha esdevingut la societat del benestar.
Havien estat prou hàbils per superar la destrucció dels seus antics aliats, pactant amb qui els havia derrotat. Tenien el poder suficient per esborrar-nos del mapa. Volien fer-ho i és evident que ho van intentar.
La Catalunya d’avui en dia, malgrat totes les seves insuficiències, és la més clara prova del fet que van fracassar. Potser trontollin algunes coses, però tot un quart de segle de democràcia ens han permès restablir els símbols i les institucions, recobrar la nostra pròpia història, tornar la nostra llengua a les escoles i al carrer i donar impuls a l’expressió cultural que ens van prohibir.
Sabem que queda molt per fer en el camí de fixar per sempre la nostra realitat vital. Encara segueix existint contra Catalunya una fòbia visceral, capaç d’invertir els termes que defineixen les diferències entre opressor i oprimit. Afortunadament s’ha superat aquell moment en què estàvem en perill de desaparèixer com a poble.

Una dicotomia cultural

És prou conegut i documentat l’esforç contra corrent d’una minoria formada per joves universitaris i algunes figures intel·lectuals que no van fugir a l’exili, lluitant per salvar la llengua catalana a partir de cenacles reduïts, publicacions ciclostilades i edicions que es distribuïen de mà en mà. “Feien la reivindicació cultural des d’una realitat instal·lada –segons la definició d’aquell moment que expressà Joan Triadú, potser, des de la seva vinculació a l’associacionisme, l’element més significatiu d’aquella arriscada minoria–, però així i tot es féu, enmig d’un buit aparent, d’un risc limitat i d’un fred escepticisme” (2). Però al costat d’aquella lluita, m’atreviria a dir que sense una clara connexió, resistia un dens teixit associatiu que, si bé en el primer moment quedà sota control, molt aviat reprengué la seva activitat assumint des del pragmatisme les limitacions imposades pel regim polític, mantenint en somort el foc de la cultura, tot esperant que arribessin els temps millors que propiciaven. Era aquell moment en que “muntar un aplec sardanista era una forma de fer política”, com ha afirmat l’expresident del Parlament de Catalunya i de l’Ateneu Barcelonès, Heribert Barrera, explicant la feina feta per les associacions durant la llarga nit de la dictadura, malgrat que consideri que, una vegada recobrada la normalitat democràtica, “de cap manera pot ser que la societat civil substitueixi la política”. (3)
La majoria d’estudiosos del franquisme han valorat el paper dels activistes culturals de la postguerra -bàsicament barcelonins- , oblidant l’extensa xarxa d’associacions culturals que van sobreviure la dictadura desenvolupant una tasca de conscienciació popular d’una extraordinària eficàcia, que el pas del temps ha acabat demostrant. No és el cas del ja esmentat Ainaud de Lasarte que ha glossat la importància de la renaixença portant la mirada dels estudiosos cap a l’impuls de la cultura popular: “Quan l’esforç individual no és suficient, apareixen entitats que ajuden a recuperar la memòria històrica, com els orfeons o els centres excursionistes, mentre es van creant noves institucions, com l’Institut d’Estudis Catalans o recuperant les antigues, com la Universitat de Barcelona. (4)
La dicotomia que es fonamenta en una certa confrontació entre la cultura d’elit i la cultura popular fou plantejada per Maria Aurèlia Capmany en la conferència inaugural del Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular, referint-se als “homes de la nostra Renaixença que es van adonar que si bé la nostra classe intel·lectual creia que la nostra cultura s’havia acabat, era morta per a la república de les lletres, el poble havia estat capaç d’anar llegant als seus fills, als seus néts i als seus renéts aquest tresor de la pròpia cultura que, per què no?, en podríem dir la cultura nacional” (5).
Cal que ens preguntem com Catalunya va sobreviure aquell intent de genocidi. És evident que, davant d’una minoria lliurada a l’espanyolisme, el poble imposà la llengua pròpia de Catalunya, tan aviat com es va superar la por originada per la repressió. Per arribar fins aquest punt, es caminà amb grans dificultats contra corrent. És cert que el poble s’instal·là en la lògica de parlar en el seu propi idioma i mantenir els costums ancestrals, també és cert que allò que ens és prohibit provoca afinitat en la rebel·lia, però cal que siguem molt conscients de com es van cohesionar tantes voluntats i actuacions en pro de la normalització, quan l’expressió política encara era a les catacumbes de l’ostracisme i els partits els formàvem una minoria que ni era representativa ni disposava d’infrastructures per ser eficaç.

Una insòlita xarxa d’infrastructures culturals

Quan recobrada la Generalitat, per indicació del Conseller de Cultura Max Càhner, em tocà assumir físicament el traspàs de les antigues Delegaciones del Ministerio de Cultura, actuant en condició de responsable del Servei de Promoció Cultural, vaig constatar una evidència que jo mateix havia intuït com a activista cultural. En el traspàs no s’aportava cap tipus de documentació. En aquelles dependències només hi havia armaris i arxivadors buits. On eren els expedients i els arxius referents a les associacions? Aviat m’ho aclarí un dels funcionaris traspassats: aquelles dades havien estat sempre al Govern Civil. El referit funcionari, d’idees progressistes, m’acabà d’aclarir, per si ho dubtava, que a les associacions culturals se les veia com a cèl·lules a les quals calia controlar o bé reprimir. Era lògic des d’aquesta perspectiva que els expedients de les associacions fossin al Govern Civil, però un altre historiador de la repressió franquista tan prestigiós i precís com Josep Benet, afirma que la documentació referent als moments més durs de la dictadura (els anys 40) també s’havia fet desaparèixer dels arxius del principal organisme del poder central a Catalunya(6).
En contrast, la funció de l’organisme del qual m’havien encomanat la direcció, era la promoció cultural. Molt aviat vam posar en marxa la recerca de dades que considerava imprescindible per a portar a terme el Pla de Dinamització Cultural que havia redactat. La totalitat d’ajuntaments van rebre una enquesta en què els plantejava tot un reguitzell de qüestions sobre els recursos municipals que dedicaven a cultura, els equipaments de cada municipi, públics o privats, i les associacions que existien en cada cas. L’enquesta va obtenir el cent per cent de respostes. L’entusiasme amb què, uns i altres, havíem conquerit el compromís públic afavoria la realització d’aquell inventari(7) imprescindible per al rigor i l’eficàcia de l’actuació posterior.
Per part municipal es constatà la presència d’una majoria d’alcaldes i regidors que s’havien preparat per a la gestió pública en el seu pas per les associacions culturals, fet que explica la seva entusiasta col·laboració en aquella anàlisi sociològica feixuga per la seva dimensió. Em complau que aquesta constatació que vàrem fer des d’un organisme de govern també fou comprovada per una figura intel·lectual feta a l’exili: Antònia Pallach, filla d’un dels personatges més singulars i representatius de l’antifranquisme, afirma a la seva tesi doctoral que “l’associacionisme va emergir d’allò que es va convenir d’anomenar societat civil, que va saber prendre un paper preponderant sota la dictadura, rellevant l’absència de les llibertats polítiques; ben sovint també contribuí per la seva acció resistent a la formació d’aquells que, des del retorn de la democràcia, ocuparen els llocs de gestió de les col·lectivitats locals, “decapitant” així les associacions culturals de què provenien” (8).
La primera constatació de l’enquesta fou la desídia oficial respecte a la cultura del règim, afortunadament, superat en comprovar que només el 7 per cent dels ajuntaments tenien algun tipus d’estructura de promoció cultural que, en tots els casos, era molt minsa.
Aquella pionera enquesta iniciava una investigació a gran escala del moviment associatiu que aportava el coneixement d’una realitat que ja s’intuïa: el paper fonamental que havien jugat les associacions en pro del manteniment de la vida social i cultural, fins el punt que les entitats tenien al seu càrrec l’organització de moltes festes majors i les festes tradicionals; d’aquí que prop de la meitat d’ajuntaments no consignessin en els seus pressupostos cap mena de partida dedicada a festes i cultura. La gran majoria de municipis heretaven uns pressupostos insensibles al fet cultural. En front d’aquesta desídia, descobríem que més de la meitat de pobles i ciutats de Catalunya tenien com a mínim una o dues entitats culturals i una quarta part en tenia tres o més. En aquesta mateixa proporció, el 25% de localitats disposava de sales d’art i exposicions, un 42 per cent tenia teatre o sala polivalent, que sovint eren veritables joies del Modernisme construïdes pel que s’ha definit com a arquitectura popular. Aquests magnífics equipaments gairebé sempre eren de propietat associativa dels “antics ateneus republicans, obrers, etc., havien estat l’eix fonamental d’orientació popular sobre el qual es vertebrava la vida cultural del país”, com afirmen els historiadors Josep M. Solé i Joan Villarroya, considerant-los “els veritables protagonistes del ressorgiment civil i cultural de Catalunya des de finals del segle XIX” (9), coincidint amb la dimensió que els atorga un altre historiador, Joaquim Ferrer -exconseller de cultura de la Generalitat- esmentant una tradició catalana que “promou la intervenció activa, més que sentir-se simplement espectador, en la convicció que la cultura com experiència personal possibilita el desplegament de les nostres potencialitats, ens millora i ens fa capaços d’aprofundir les sensibilitats, els coneixements; en definitiva, desenvolupa la capacitat de penetrar en la comprensió del món” (10). Des de les associacions, els ateneus, les societats corals…, el nostre país va fer camí cap a les llibertats.
Ens semblà aleshores quasi increïble, malgrat la certesa, que uns vuit-cents teatres i sales polivalents haguessin estat construïts al llarg d’un segle amb l’esforç i els diners del poble; això vol dir sense aportació dels pressupostos públics. Era prou il·lustratiu que, pel mateix procediment, a prop del vint per cent de poblacions comptava amb algun tipus d’escola d’art, música o dansa. Una tercera part de les poblacions catalanes tenien alguna agrupació musical i la crisi que aleshores patia el teatre professional, radicat bàsicament a Barcelona, contrastava amb l’estadística d’un 32 per cent de comunitats que, com a mínim, tenien un grup amateur de teatre, cosa que explica l’aportació històrica d’actors formats en el teatre d’aficionats que han acabat en el món professional i la importància que adquirí l’anomenat “teatre independent” abans i durant la transició política.

Sense les associacions seríem un altre país

L’obsessió per conservar la memòria -potser perquè tots som la nostra memòria, com els pobles són conseqüència de la seva memòria col·lectiva- havia fet que la creació de la majoria de museus i arxius locals i comarcals hagués estat iniciativa de la societat civil, que els havia donat forma jurídica d’associacions sense afany de lucre, com els centres d’estudis, o de fundacions filantròpiques, cobrint una funció que, generalment, ja en democràcia ha assumit l’administració pública.
Aquestes, entre moltes altres dades sorgides d’aquella recerca, corroboren que Catalunya seria un altre país sense la importància del seu teixit associatiu. L’estat centralista –manifestament interessat no només en el control sinó en la supressió de l’entramat social i cultural de Catalunya– havia estat suplantat per l’actuació d’una societat civil emprenedora i clarivident, que creà un associacionisme dinàmic i engrescador, capaç d’involucrar les classes populars en la creació d’una insòlita xarxa d’equipaments culturals.
D’aquella enquesta i de les que posteriorment vàrem remetre a tantes associacions com anàvem inventariant, sorgí el primer banc de dades culturals de la Generalitat, a partir del qual vam seguir investigant el teixit associatiu, fins configurar un completíssim inventari, que possibilità l’execució del Pla de Dinamització Cultural que englobà convocatòries amb la transcendència obtinguda pel Congrés de Cultura Popular i Tradicional, el Congrés d’Ateneus, el d’Excursionisme i Cultura, el del Teatre d’Afeccionats, les Jornades de Debat de la Problemàtica Cultural, el Debat de Dinamització de les Àrees Urbanes de Nova Creació i el de les Zones de Muntanya… Tot un programa d’activitats que, entre d’altres, tingué el seu colofó en les multitudinàries celebracions de les Expocultura de 1982 i 1984. De tot plegat sorgí el Centre de Recerca i Documentació, embrió del posterior Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional que persisteix.

L’extensa minoria de la resistència cultural

L’acollida del Pla de Dinamització Cultural per part de tots aquells promotors que em trobava a cadascun del més de mig miler de pobles que vaig visitar o als barris de les nostres ciutats grans, a tot arreu on calia reformar un ateneu, conservar una dansa tradicional, millorar l’escenografia de la Passió dels pastorets, mantenir en escena els nostres clàssics teatrals gràcies al grup local d’aficionats, animar els integrants de l’entitat sardanista als quals l’arribada de la democràcia havia sostret la il·lusió de la lluita pel País, que Josep Pla detectà cap al final de la dècada dels anys 50 i li va fer escriure a la revista Destino “un magnífico monumento popular se està proyectando sobre el àrea entera de Barcelona…” (11). Era la mateixa gent que promovia cursos d’història o de català per sortir de l’analfabetisme del propi idioma i el desconeixement de la pròpia cultura a què ens havien abocat… Castellers i falconers, la gent de la imatgeria i els pessebristes, gegants i nans, grups de diables i dracs, els esbarts, els grups de ball de gitanes i els bastoners, gralles, cobles i les bandes de música, els acordionistes de les valls dels Pirineus, la gent que mantenia viva la jota i la rondalla a les terres de l’Ebre…
De la diversitat del món de les associacions també sorgiren noves fórmules de participació que, sovint, anaven a l’encontre d’espais socials que calia integrar al País, dinamitzant els barris dels nouvinguts, aportant els corrents universals de progrés social, tot fonamentant la teoria que el millor és ensenyar a pescar que, a casa nostra, ja havien plantejat els primers ateneistes: treballar per a una nova societat en la qual la innovació no està renyida de cap manera amb el respecte a la cultura heretada.
Una minoria responsable –“una força serena, tranquil·la, constructiva i creadora”, com la definí el president Jordi Pujol (12) que va saber recolzar-se en la societat civil–, una força fidel a la cultura com a identitat havia fet durar fins a l’arribada de la democràcia les associacions i l’obra civil desenvolupada per les generacions anteriors, a partir del moviment impulsat per Josep Anselm Clavé i la gent de la Renaixença, fonaments del nostre associacionisme, tot mirant de conservar el patrimoni de valor incommensurable de tot un seguit d’institucions i equipaments des d’on s’havia lluitat pel recobrament de les llibertats. Aquí és ineludible esmentar el carismàtic Orfeó Català i el seu Palau de la Música Catalana.
Es tracta dels espais on es produïen els recitals de la Nova Cançó, on s’havien mantingut vives les obres dels clàssics del teatre català i les dels nostres grans músics i poetes, on es feien aquelles sessions de cinefòrum que tenien tant d’estimació al cinema com de compromís amb la democratització del País, les xerrades de divulgació dels nous corrents de pensament polític i social… Al costat d’iniciatives del prestigi de l’Òmnium Cultural, els casals, els ateneus, els centres parroquials…, eren el lloc comú de tots els que lluitaven per l’autonomia i la democràcia que acabaríem conquerint. Tots plegats eren la base social que sustentava idees com la publicació de l’Enciclopèdia Catalana o el diari Avui…; iniciatives editorials –entre d’altres– a la recerca de la normalitat d’un país en llibertat, projectes empresarials peculiarment sense ànim de lucre, com la discogràfica Edigsa, la llibreria Ona o la distribuïdora Arc de Berà.
Sense la gent de les associacions no hagués estat possible tot plegat. Ells mantenien viva la nostra cultura perseguida, conscients que la cultura acabaria fent-nos lliures, com una legió que combat en silenci i que, en pro de l’eficàcia, mira de passar desapercebuda, com m’explicà Manuel Cubeles, el coreògraf, promotor cultural, creador de l’Esbart Verdaguer i tantes coses més en bé del País, i que no casualment és el primer personatge d’aquest llibre. No em sap greu manllevar-li l’expressió amb que sentencià el meu propòsit de recollir les vivències de tot un seguit d’activistes que, en certa mesura, són exemple de la feina feta en diversos sectors de la cultura per una àmplia minoria que mantingué vius els trets essencials de la nostra memòria col·lectiva.
Els personatges de les entrevistes que van ser publicades a la revista Som, tot sovint triats des de la proximitat que he mantingut amb ells, són de vegades figures de renom, mai no són desconeguts perquè tots han tingut transcendència pública. Potser no són “mediàtics”, perquè treballar per la cultura catalana, si bé atorga prestigi, no té cap mena de “glamour”. Són més aviat resistents que volien passar desapercebuts, amagats en alguna part del bosc de la nostra societat, com aquells personatges de Fahrenheit 451 –descrits a la novel·la de Ray Bradbury que portà al cinema François Truffaut–, que conservaven a la memòria algunes de les obres més estimades de la literatura universal per salvar-les per a la posteritat, davant de la certesa que serien cremades pels agents d’un sistema brutalment i sistemàticament totalitari, com el que ens va oprimir.
Per salvar la memòria històrica d’un poble, qüestió essencial per projectar-lo cap el futur, no cal arribar a la temperatura de 451 graus de l’escala Fahrenheit que es requereix per cremar un llibre. N’hi ha prou amb un dèspota eficaç. El nostre no se’n va sortir gràcies a la legió d’idealistes pragmàtics que van constituir “l’altra resistència”.

1. El llibre negre de Catalunya. De Felip V a l’ABC. Josep M. Ainaud de Lasarte. Edicions La Campana.
2. La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública (1939-1951). Joan Samsó. Biblioteca Abat Oliva. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
3. Què pensa Heribert Barrera. Entrevistat per Enric Vila. Proa Editors.
4. La ruta de la renaixença. Un passeig històric per 50 punts de la Ciutat de Barcelona. Textos de Joan Miquel Llodrà. Sapiens.
5. Memòria del Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular. Servei de Promoció Cultural. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
6. L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Josep Benet. Biblioteca Abat Oliva. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
7. La cultura popular a debat. Edició a cura de D. Llopart, J. Prat i L. Prat. Capítol “La dinamització cultural desenvolupada per la Generalitat de Catalunya (1980-1984)”. Pere Baltà.
8. La identitat catalana. El fet diferencial: assaig de definició. Antònia Pallach. Proa. Enciclopèdia Catalana.
9. El catalán, una lengua asediada. Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villaroya. Columna
10. El fil roig. Joaquim Ferrer. Editorial Thassàlia.
11. La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública (1939-1951). Joan Samsó. Biblioteca Abat Oliva. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
12. El llibre roig de Jordi Pujol. Planeta.

Deixeu una resposta

Cal identificar-se per a poder publicar comentaris.