Francesc Soler Mas: No es podia dir ni àdhuc ni ensems

Francesc Soler Mas: No es podia dir ni àdhuc ni ensems

Ep, alerta!, que no estem només ballant sardanes

Diuen que la vida ens porta cap on ella vol. Segurament, a en Francesc Soler i Mas, la vida el va portar fins a posar-lo davant d’un micròfon de Radio Manresa, des d’on ha pogut desenvolupar la seva passió per la sardana. «Manresa va ser de les primeres ciutats que va mostrar interès per la sardana –escriu al llibre editat pel Foment de la Sardana i l’Agrupació Cultural del Bages que el propi Soler i Mas va presidir–, just des del moment en què s’inicià la tímida expansió des de les comarques que l’havien bressolat”. L’Encarnació, la seva mare, li va ensenyar a puntejar la primera sardana, quasi al mateix temps que l’empenyia –protectora– a donar les primeres passes per la vida. Ella ja ballava a la primera colla sardanista manresana, creada a principis de segle. El seu pare era de la junta del Foment de la Sardana i de Ballets, “malgrat que no em va influenciar –afirma– perquè ell feia aquestes coses sense ostentació i no vaig saber fins molt endavant que havia col·laborat al si del sardanisme”.
¿Qui sap si la discreció del pare no estava condicionada per la prudència amb què la seva generació i les següents havien viscut? En Francesc va néixer el 1928, a les acaballes d’un règim que havia dissolt la Mancomunitat i reprimit qualsevol senyal de catalanisme. Va créixer amb la República tot veient com les monges dominiques canviaven l’hàbit per una bata blanca i deixaven de ser “hermanas” per convertir-se en “senyoretes”. Ell no pot recordar l’Azaña sentenciant “España ha dejado de ser católica”, però les seves retines son les mateixes que es van sorprendre amb aquella sobtada transformació, també són les mateixes que un dia de juliol del 1936 van veure com uns esvalotats feien una foguera amb tot el que hi havia dins la capella de la seva escola. El reprimit intent de salvar la imatge de la Mare de Déu de Valldaura, llençada al foc, viu entre els seus records en companyia de la mà protectora del seu pare que serenament li ho va impedir.
“Són instants que marquen per sempre”, com el van marcar les classes que en plena Guerra Civil impartien dues senyoretes de la bona societat manresana per a un reduït grup d’alumnes, en català i francès exclusivament.
Acabat el malson de la guerra, va fer el comerç als “hermanos” de La Salle, però els coneixements adquirits de llengua francesa li van facilitar molt aviat la possibilitat d’ensenyar a la mateixa acadèmia on estudiava Batxillerat nocturn, amb la il·lusió de fer-se mestre. Aquella vocació es convertí en una diplomatura de professor de llengua francesa, que va compatibilitzar amb la feina de bancari –en guanyar unes oposicions en plena Postguerra–, seguint les mateixes passes que el seu pare, i que després també ha seguit el seu fill Jordi.
“La vida et va portant…” Així és com es troba a les ballades de sardanes que reapareixen amb aparent espontaneïtat… “Eren els anys 1944 i 1945. A l’entorn de La cobla “La Principal del Bages” s’anava constituint un agrupament escassament estructurat. No fèiem grup encara però ens agradava participar. Col·laboràvem a les ballades, fins que algú va proposar associar-nos fixant l’aportació d’una pesseta al mes”.
Aquell va ser el primer pas de l’Agrupació Manresana de Folklore, l’actual Associació Cultural del Bages.
― Vist des d’ara, era prou peculiar perquè semblava que no hi haguessin obstacles, era com si ens deixessin fer. Aquell 1945 segurament ens sentíem més moguts per l’afecció a les sardanes que per la reivindicació catalanista. Tot semblava molt normal. Tant que em recordo cridant discretament l’atenció del grup que s’anava fent cada cop més nombrós, tot dient: “Ep, alerta, que no estem només ballant sardanes!”. Això ho feia sobretot en Marcel·lí Llobet, que era molt contundent reivindicant el “fet nacional” que hi havia en les ballades.
En Soler Mas presentava, posem per cas, el Concurs Sardanista de la Llum obligat governativament a fer-se en castellà, fins que el cap dels urbanos va cedir davant la insistència del jovent.
― Li dèiem: ¿No ve que no suena bien esto? Era quasi ridícul. L’home va autoritzar-ho amb la condició de “no utilitzar paraules rebuscades com àdhuc i ensems…”. Ho recordo com si fos ara mateix, però succeïa a mitjans dels anys 50.
Això era força després de l’autorització de l’entitat, els estatuts de la qual havien trigat cinc anys en ser aprovats, concretament el 1951.
Per aquells temps, a Francesc Soler Mas –que havia introduït la presentació dels concerts de sardanes portat per la seva vocació pedagògica– Ràdio Manresa li encarregà un programa setmanal de contingut sardanista que va titular “Aires de Cataluña”. Poc a poc, va convertir-lo en una eina radiofònica d’enaltiment de la cultura popular en general. Va iniciar-lo el 1955 i s’ha mantingut en antena durant molts anys.
En Francesc ens ho explicava emocionat. Érem al menjador de casa seva. La conversa es produïa a l’entorn d’unes tasses de cafè, quan va sonar el telèfon que despenjà la seva dona.
― Qui és, Maria Lluïsa? ―preguntà en Francesc.
Aviat vam saber que la seva filla Núria els telefonava des de l’emissora. Per primera vegada després de tants anys d’ininterrompuda continuïtat, seria substituït. La tristesa de l’absència forçada per una convalescència era compensada pel fet que la substitució la feia la seva filla, després de 2.149 programes a Ràdio Manresa. El mestre Manuel Cubeles que, en descobrir-lo, l’incorporà al seu escoltat programa radiofònic d’abast nacional “Paraula i pensament”, el defineix ara com a “la veu d’or del sardanisme”. Aquell va ser el moment en que participà en la creació del Grup d’Informadors Sardanistes (GIS) que impulsà la revista “Som”.
Ho explica amb els ulls humitejats, tot passant revista a una llarga vida en què la família ha ocupat un lloc al costat de la sardana, l’Esbart i l’Orfeó Manresà –on va conèixer la seva dona–, la ràdio, les classes de francès i les de tècniques d’expressió.
La seva ben timbrada veu ha estat un clàssic de Ràdio Manresa. Des de les seves ones ha fet país tot impulsant la sardana. Durant molt de temps es preocupà pel què li passa a la nostra dansa. I convençut de que “la crisi de la qual es parla és potser només un no estar de moda, potser perquè han canviat els temps, ha canviat la gent i son diferents les exigències del públic respecte als millors moments del passat. Aquell públic d’aleshores segueix sent fidel, però potser no s’incorporen noves generacions ni a les ballades ni a la dinamització del món sardanista”.
La seva vinculació als mitjans de comunicació no li feu oblidar el posicionament crític dels sardanistes davant certs mitjans de gran abast com la televisió catalana, per manca de suport… “Els que es queixen tenen una part de raó, però no podem oblidar que les programacions es fan segons l’audiència. Ens hem de preguntar si s’ha creat prou demanda. Però també és cert que la presència del conjunt de la cultura popular als mitjans de comunicació no es produeix segons el seu interès general. Se l’ha encasellada injustament dins dels tòpics de la barretina i l’espardenya”. Aquest encasellament li ha dolgut també per la seva condició de membre del Consell de Cultura Popular de la Generalitat, en el qual va ser integrat només crear-se. La queixa la comparteixen altres àmbits com la música i la cançó, que exigeixen incloure percentatges obligatoris de programació al text legal de la normalització lingüística.
La conversa tornà inevitablement cap a la realitat manresana i sorgí el fenomen de la Sardanova, impulsat per Santi Arisa, que en Soler Mas observava interessat “valorant l’aportació innovadora i la seva dificultat d’imposar-se”. També el dit “estil manresà” d’escurçar les sardanes per fer-les més amenes i acollidores fou tema de conversa com “una tendència que pot ser interessant, però necessita que s’hi segueixi treballant”.
Una nova telefonada de la Núria Soler des de Ràdio Manresa reclamant dades, tornà l’atenció cap a la ràdio i el record d’un programa que se li encarregà en ser creada l’emissora d’FM. “Els catalans i llurs obres” el va titular. Són inoblidables els moments dedicats a la divulgació biogràfica: Pau Casals, Conrad Saló, Saderra… L’emocionava especialment el que va dedicar a Paco Capellas, el trompetista de la Principal de La Bisbal que es posà a tocar el contrabaix en patir un càncer de llavi… La vida és així, cal posar-hi el cor per superar-ho, sentir l’estimació del teu entorn… També ajuda l’admiració per l’obra ben feta. La medalla al Mèrit Sardanista que li va ser lliurada el 1972 lluïa en un espai destacat de la seva intimitat. Després d’un quart de segle, es veu molt clar que aquell merescut guardó més que un reconeixement va ser un impuls per seguir treballant.