Francesc Melià: L’administració i els ateneus

Francesc Melià: L’administració i els ateneus

El model de les “maison de la culture” ha estat un impacte negatiu sobre els ateneus

La Federació d’Ateneus de Catalunya va celebrar unes jornades de debat a l’entorn de la necessitat d’adequar instal·lacions a les noves exigències legals.
― És una qüestió que preocupa molt als directius de les entitats que tenim federades ―m’explicà Francesc Melià, que presidia la Federació―. La pressió de l’Administració que obliga a complir les recents normatives, especialment pel que fa a seguretat dels locals i a les barreres arquitectòniques, a part del convenciment propi de les mateixes entitats, fa que ens ho plantegem amb una certa urgència, abans que algun fet puntual desagradable es produeixi o que arribi l’advertiment legal.
El debat promogut per la Federació està plenament justificat.
― Les estructures dels ateneus tenen en molts casos més d’un segle de vida. Van ser construïdes en temps en què ni es parlava de barreres arqui-tectòniques i els paràmetres per a la seguretat dels usuaris es mesuraven des d’una altra dimensió, com qui diu: ni s’havia legislat sobre aquestes qüestions.
Vaig acudir a les jornades convençut que, en realitat, es posaria a debat la situació global d’un model associatiu que va ser fonamental per a la construcció d’una societat moderna i europeïtzada, en haver importat de l’altre costat dels Pirineus les idees innovadores que no penetraven a la resta d’un estat dominat per una oligarquia immobilista. Des de mitjans del segle XIX, tot un seguit de mecanismes de promoció social s’implantaven a casa nostra: societats de socors mutus, caixes d’estalvi i pre-visió social, mutualitats, cooperatives… promoguts per una minoria benpensant que havia assumit la idea que la difusió de la cultura impulsava el progrés i la llibertat. La plataforma d’aquella minoria d’activistes socioculturals no era altra que els centenars d’ateneus que, amb diversos noms genèrics (casals, societats de foment, etc.) van sorgir arreu de Catalunya, partint de models inicials clàssics com el Centre de Lectura de Reus, l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera o l’Ateneu Barcelonès, que encara perduren, i altres que van desaparèixer, víctimes dels esdeveniments històrics, especialment la Guerra Civil.
― Estem parlant de centenars de teatres i cafès, biblioteques i sales d’exposicions ―precisà en Melià enmig de la conversa. A ambdós ens apassionava el tema; a ell per la funció de president de la federació d’un conjunt d’institucions que disposen del que, segurament, és el patrimoni d’equipaments d’ús públic més important de Catalunya. Es tracta d’una realitat que cal salvaguardar per la seva transcendència com a fenomen social sense equivalent, ni tan sols a Europa, que va promoure aquells ateneus científics i literaris creats a finals dels segle XVIII pels enciclopedistes, amb l’afany de divulgar els grans coneixements i descobriments de l’època. La pròpia França, mare de l’Atenée de Paris, l’embrió d’un gran moviment universal, acabà substituint l’acció popular per la creació del model de cases de cultura, fomentat des de l’Administració per André Malraux, el ministre del govern De Gaulle, que havia estat aviador a la nostra guerra.
Precisament el model Malraux ha estat el darrer impacte negatiu sobre la vida dels nostres ateneus. Després de quaranta anys d’enclaustrament a causa d’un règim que els veia com “un instrument del contrari”, la creació de centres cívics –el model equivalent a la maison de la culture– els va fer entrar en crisi en arribar la democràcia.
― Molts dirigents locals ―recordava el president de la Federació d’Ateneus, que també presidí el de Sant Just― no eren prou conscients que, en posar en marxa els seus projectes en aquesta àrea concreta, posaven en perill un patrimoni popular i progressista d’acció cultural.
Per una altra banda, l’Administració de l’Estat no els havia dedicat cap mena d’atenció i això es reflectia en els pressupostos de cultura que van ser traspassats a la Generalitat, en els quals no figuraven partides aplicables al finançament d’infrastructures. La qües-tió s’ha anat millorant pas a pas, però mai d’acord amb les veritables necessitats.
Durant el debat s’escoltaren exemples positius, que reflecteixen alguns altres que ja coneixíem. L’Ateneu de Sant Feliu de Llobregat procedí a una interessant adaptació de les antigues escoles que ha recobrat; la Lira del Vendrell es llençà a un ambiciós projecte que multiplica per molt les seves instal·lacions. Igualada ha recobrat –municipalitzat durant el proper mig segle– el magnífic teatre de l’Ateneu… Però en tots els casos que van ser exposats –i en altres en què s’està produint un procés similar– hi ha un pacte de col·laboració amb les admi-nistracions, espe-cialment, els ajun-taments. Es diria que des de fa cert temps s’han reconsiderat posicions.
Un dels ponents de les jornades de debat, l’arquitecte Albert Bargués, membre d’El Progrés de Martorell, que va ser fonamental en la seva formació cívica, i autor d’algun projecte de centre cívic, recordava que “la societat actual és molt diferent de la que va promoure l’associacionisme. Aleshores, la gent es reunia per tenir entre tots “una cosa”, per fer-ho servir. Si no ho feien en grup, individualment no aconseguien res; ni cultura, ni esplai, ni llibres, ni edificis…”. No hi ha dubte que les coses han canviat molt, com ell mateix recordava: “…la gent viatja, coneix altres indrets, hi ha televisió, la indústria de l’esplai i la cultura. L’individu pot triar la programació del seu oci, s’individualitza, exigeix una comoditat, un ambient, un confort”. Tot plegat era precisament l’oferta dels ateneus quan van ser creats.
Un altre ponent de les jornades, l’enginyer Eduard Ruiz, exposà molt professionalment la problemàtica de la seguretat que exigeix l’Administració per als locals públics i les consegüents responsabilitats d’incompliment, i portà al debat l’evidència d’unes necessitats estructurals que preocupen als dirigents dels a-teneus, que demanen diners públics per dur-les a terme.
L’alternativa del mecenatge, explicada per l’advocat Raimon Bergós, quant a la legislació, i per l’exconseller Joan Guitart, aportà a la problemàtica la possibilitat dels fons privats, sigui per altruisme o pel capítol de les relacions públiques que les grans empreses desenvolupen a les comunitats on s’ubiquen. Però de les veus dels participants a les jornades –un nodrit grup de representants de les societats implicades– es desprenia que cal una acció de suport econòmic des de les pròpies institucions.
― Això no vol dir que siguem alarmistes ―precisà Francesc Melià a la cloenda dels debats―, fins ara s’ha aconseguit en general una certa comprensió, fins i tot ajudes per afrontar els problemes puntuals. Però es va veient clar l’abast d’una situació que requereix una atenció preferent.
No hi ha dubte que es referia a una atenció pressupostària. Les converses amb els ateneistes, entre sessió i sessió, ho evidenciaven. Les reformes que s’han fet els darrers anys han aconseguit ajornar els problemes, però en general només els han ajornat posant-hi pe-daços. La labor s’ha fet amb un inconvenient afegit quant a la comparació amb el desenvolupament d’altres infraestructures socials de cada comu-nitat. Els vint-i-cinc anys d’ajuntaments democràtics han estat inqüestionables quant a la transformació de les nostres comunitats i a la creació de nous serveis. Les poblacions han tingut grans canvis d’imatge quant a l’urbanisme: preval l’interès públic com a resposta a les antigues pràctiques de l’especulació i, des del govern au-tonòmic, s’han promogut els serveis imprescindibles (novament) per apro-par-nos als nivells d’una Europa que s’ha convertit en una unitat política real. S’han creat moderns centres de pedagogia i d’assistència social, han sorgit esplais i llars de jubilats, casals de cultura on hi havia ateneu i on no n’hi havia… A partir d’aquí sorgeix el problema de la comparació: les noves instal·lacions estan dissenyades d’acord al moment actual, mentre molt sovint l’ateneu no s’ha modernitzat.
― A més a més, els dirigents dels a-teneus es veuen obligats a consumir bona part del seu temps en una lluita de supervivència, que dificulta la dinamització cultural.
El fet s’agreuja quan a prop tenen un centre cívic o un casal municipal a càrrec de professionals de l’animació cultural…
― La política adequada passaria per posar al dia les estructures dels ateneus, que són una gran herència del passat, ―reivindicà en Francesc Melià― modernitzant-les i adaptant-les a les noves necessitats de les comunitats on són ubicades i on sempre han estat un punt de referència principal. Cal fer-les atractives i arribar molt més lluny que al fet de resoldre l’exigència d’adaptar-nos a les noves normatives de seguretat i accessibilitat.
En conjunt no s’ha valorat sufi-cient-ment la realitat d’aquest àmbit del moviment associatiu. La gent dels ateneus potser viu, com alguns han volgut fer creure, d’una certa nostàlgia per una vida vinculada a les respectives entitats. També és possible que els problemes concrets obliguin al fet que cada ateneu busqui les seves pròpies solucions, oblidant fer un plantejament des de la globalitat… Però des d’una perspectiva de país, quasi pensant d’estalviar cabdals públics, és acon-sellable fer ús de les estadístiques per descobrir que hi ha més de quatre-centes associacions ateneístiques, que cobreixen molt a prop de la totalitat de les comunitats que pel seu cens de població poden dotar-se d’una estructura social que els permeti la interrelació social i l’oci cultural. Aquests quatre centenars d’ateneus disposen de més de cinc-centes sales on es produeix la celebració de les festes i els actes culturals i de con-vivència. Allà s’hi celebren festes majors, conferències, teatre, hi actuen les corals i els orfeons, i tenen la seva seu gran part dels grups de cultura popular i tradicional… Què li costaria al País construir totes aquestes infrastruc-tures? Curiosament, des de la perspectiva actual, és una evidència que si no existissin caldria fer-les. I si les tenim, com podem deixar que decaiguin?
― Hi ha un error que cal resoldre per sempre, referent a un cert criteri de privacitat ―precisà en Melià―. Em refereixo a la consideració d’entitats privades que s’ ha aplicat tradi-cionalment als nostres ateneus, injustament, perquè durant el da-rrer segle i mig no han fet altra cosa que cobrir els dèficits públics socials.
I és ben cert que des dels ateneus van sorgir gran part de les iniciatives que van resoldre problemes tan importants com la instrucció pública i, fins i tot, l’alfabetització dels adults; els primers mecanismes de seguretat i d’assistència social dels que ja he parlat… Malgrat la tasca de creació d’una consciència pública que ha desenvolupat la Federació des del Congrés d’Ateneus que es va a celebrar a Reus el 1983, queda molt camí per fer encara, sobretot perquè el període entre 1939 i 1979, la Llarga Nit, va obligar els ateneus a tancar-se dins la seva closca per sobreviure. Potser convindria fer una nova peda-gogia en les seves propostes a la societat, sobretot ara que, novament, des de l’Europa que els ateneus van ajudar a entendre com un ideal, es promou el retorn a la societat civil de no poques de les funcions que tenen assumides les administracions públiques.