Fermí Marimón: La fidelitat a l’esperit del “Cinema Paradiso”

Fermí Marimón: La fidelitat a l’esperit del “Cinema Paradiso”

L’empresari tradicional del cinema enyora el temps en què la gent anava mudada al cine

Tot sovint passen a prop de nosaltres fets que són de l’interès general i, potser per la proximitat, menysvalorem la importància que tenen. A quatre passes de casa ha cridat l’atenció dels mitjans de comunicació la trajectòria de la família Marimón que, des de fa més de mig segle, s’ha dedicat en cos i ànima a la indústria del cinema, concretament al seu particular (i alhora universal) “Cinema Paradiso”, en el seu cas: el Cine Capri del Prat de Llobregat. Ho va fer notar el director Ventura Pons, quan va aparèixer pel seu cine per rodar “Anita no perd el tren”, pel·lícula en què el director català explica la història d’“un de tants cinemes que, a les darreres dècades, han acabant transformats en multisales, cosa que ha provocat la desaparició d’aquells cines tan arrelats popularment. Com qui diu –afegeix Fermí Marimón, cap d’una família de romàntics del cinema– s’ha transformat la filosofia de gestió i “el cine”, com deia la gent, ha deixat de ser una institució de la cultura popular en la comunitat on s’ubica”.
Fa molts anys que els Marimón lluiten per aquest model de gestió de cinema, que ha vingut a defensar el film que té el cine Capri de protagonista principal i la Rosa Maria Sardà, que a la pel·lícula interpreta el paper d’una taquillera que, impensadament, es troba sense feina i s’adona de com el cine ha influenciat la seva vida. Amb ella, amb l’Anita que interpreta la Sardà amb un ofici premiat internacionalment, sabem, com diuen els Marimón, que “tots hem estat tocats per la màgia del cine. Indiscutiblement, el cinema genera cultura popular i modifica costums, universalitza les formes de vida i influencia el pensament individual i col·lectiu”. Tots hem somniat a través de les vint-i-quatre imatges per segon projectades a la pantalla de l’estereotipat Cinema Paradiso, el cine que tots hem tingut a prop de casa, tenint en l’ordre dels sentiments un lloc molt proper al de l’escola, la parròquia, l’ateneu i la plaça del poble, com a espais de trobada i convivència.
Quan la Sardà ocupà el lloc habitual de la senyora Marimón a la taquilla del Capri, la Carme Padrosa –com es diu– pot-ser va veure passar tota la vida pel seu davant. No podia ni imaginar que la feina de sempre pogués ser la base argumental d’una pel·lícula.
–Els Marimón hem viscut del cinema i pel cinema, coneixedors del fet que es tracta d’una activitat amb una certa capacitat de risc. Formem part d’una cadena màgica; una indústria especialitzada a fabricar il·lusions. Estem molt acostumats als alts i baixos d’un ofici tan supeditat als gustos del públic.
Però tot de sobte, als darrers moments, tot l’entorn s’ha revoltat, com jugant al seu favor. No només el Ventura Pons convertí el seu Capri en plató, també la sèrie de TV3 “El cor de la ciutat” rebatejà el cine amb el nom de Chicago i una productora hi rodà el prototip d’una nova sèrie amb el Fermí i el seu nét Quim, com a personatges del primer capítol.
Per si no n’hi hagués prou, el Fermí Marimón ha publicat un llibre explicant com era la societat d’aquell 1948, “Quan vam fer la Gilda” al Cine Mon-mari, l’anterior sala que regentaven. La Carme no té records d’aquell cinema de postguerra. Va néixer el 1940, com tota la generació sorgida del retorn a casa dels que havien fet la guerra…
–Jo anava al col·legi de les Carmelites i potser podria recordar el senyor rector prohibint als parroquians anar a veure la Rita Hayworth i el Glenn Ford, com explica el Fermí en el seu llibre; però aleshores ni el coneixia a ell, ni estava per aquestes coses.
Contràriament al cas de les seves amigues, a la Carme el cine li interessava ben poc, tan poc que, “quan algun diumenge, tot jugant per la casa de pagès en fèiem alguna, el càstig de la mare era enviar-me cap al cine. Així vaig veure “Mujercitas” i em van semblar tan cursis, tan pocs reals, aquelles noies…”.
Qui li havia de dir que es passaria mitja vida entre les quatre parets d’una taquilla, veient les pel·lícules amb la porta entreoberta, i que una actriu com la Sardà ocuparia el seu lloc per a la ficció…
–Malgrat tot –recapitula la Carme–, em vaig enamorar del cinema gràcies al meu home. Ell ja n’era un apassionat quan ens vam prometre. Només tenia setze anys quan el Fermí ja em portava a les sessions de l’Istituto Italiano di Cultura on passaven les pel·lícules del neore-alisme italià en versió original. “Roma, città aperta”, “I vitelloni”, “Luci di varietà”, “E’Primavera”… Aquella gent, els Fellini, Rossellini…, em van fer veure la capacitat del cinema per explicar històries extretes de la pròpia realitat…”.
Fins i tot, en el viatge de nuvis que van fer a Roma i a París, van poder veure els films que no es veien a Espanya i que explicaven aquella Itàlia que tot just acabava de superar el feixisme, que aquí encara seria al poder per molts anys.
–Em va sorprendre el públic d’un cine de Roma que insultava la Jeanne Moreau de “Les amants”.
El Fermí Marimón precisa quin era l’insult que també els romans aplicaven a “la mujer que comercia con su carne”, definició que tots vam buscar al diccionari –aleshores obligadament en castellà– abans i després d’aquells temps que ell descriu en el seu llibre “Quan vam fer la Gilda”, molt anteriors a les escapades cap a Perpinyà i al cine del “destape” a partir dels anys 60, que va ser la primera senyal d’obertura del règim que tots plegats patíem.
Una vida de cine, podríem dir que han viscut la Carme i el Fermí, que em reconeixen que “vam posar el nom de l’illa de Capri al nou cine, en record del viatge de nuvis”. Però la Carme, més pragmàtica, hi afegeix: “Encara que, des que el vam estrenar, no hem viscut precisament un somni. La gent marxava els caps de setmana a la segona residència…, l’impacte de la televisió i el vídeo…, el de les multisales…”. El Fermí encara precisa: “han afectat molt negativament la supervivència del cinema comercial, sobretot el sector dels exhibidors independents que no tenen la capacitat de maniobra de les empreses grans”. La Carme aporta una dada optimista: “però els últims anys han millorat les coses. Encara que sembli mentida ho devem a l’Spielberg i al Harrison Ford. El dia que vam fer “En busca del arca perdida” va iniciar-se una nova època, perquè el públic va reconèixer la capacitat d’espectacle del cinema que és impossible gaudir davant d’un televisor.”
Arran de l’estrena de la pel·lícula de Ventura Pons, no ha mancat algun mitjà de comunicació que anunciés la transformació del Cine Capri, confonent l’argument de la pel·lícula i la realitat.
–L’empresari tradicional –desmenteixen la informació–, que és el nostre cas, es resisteix a la moda de les multisales. Som fidels a aquells temps en què anar al cine era el principal al·licient d’un dia de festa… La gent venia molt mudada al cine.
Ell a la sala de projecció, ella a la taquilla… L’anecdotari és extens. Des de l’avi Joaquim que va iniciar la nissaga batejant el primer cinema amb el nom de Monmari, invertint el seu cognom, fins al Quim, el nét que als seus tres anys ja mirava els espectadors des de l’altra banda de la taquilla, passant per la filla, la Mercè, que sempre ha col·laborat, i seguint pel Joan Marimón, guionista d’algunes de les més populars sèries de TV3 i professor de cinema, hi ha tot un seguit de projectes entremig, que superen la funció empresarial. Als Marimón es deu la primera producció cinematogràfica de dibuixos animats en llengua catalana. “Peraustrínia 2004”, basada en un guió de Joan Marimón i produïda pel propi Fermí Marimón, ha estat projectada a les pantalles i televisors de quasi vint països i va ocupar més d’un centenar de professionals de l’animació durant tres anys. Tot això succeïa a la casa que tenen al carrer vell del Prat, sense que la gent del poble ni se n’adonés. Un altre pratenc també participà a l’aventura: “l’Àngel Garcia havia estat un dels animadors del Quixot que va fer la TVE i, junts, es van atrevir a l’aventura d’un llargmetratge absolutament professional, que es va estrenar el 1990”.
La Carme, que ha estat la gran companya de la vida i de totes les aventures del Fermí, afegeix: “Eren els temps que el cinema anava molt malament i ens vam embarcar en el que semblava un gran projecte. Hi vam posar tot el que teníem.”
Ni el Premi Sant Jordi de Cinematografia que els van concedir, ni els d’especial qualitat atorgat pel Ministerio de Cultura, ni el de la Generalitat que no els van donar, malgrat el suport institucional obtingut, han fet oblidar l’enorme esforç desenvolupat. Els ulls de la Carme no semblen cansats de tantes i tantes imatges de “Peraustrínia” que va repintar abans de convertir-les en fotogrames. La Carme, molt abans, també havia col·laborat en un altre projecte del seu home, “L’exhibidor”, l’única pel·lícula professional en imatge real que ha dirigit, que no era una altra cosa que les peripècies per sobreviure d’un empresari de cinema. Ja quan només eren promesos, l’havia ajudat a rodar “Ballet burlón”, film musical i d’objectes animats que representà el cinema amateur espanyol el 1961 als festivals de Cannes i Bèrgam.
–En el fons –comenta el Fermí– tot va sorgir de la societat de cine amateur que vam formar entre uns quants amics a un ateneu del Prat. Vam començar fent sessions amb els films de cadascun i ens vam animar a rodar un documental sobre la ciutat que va tenir força èxit. El Jordi Bringué, que havia tingut la idea, després de guanyar alguns premis de cine amateur, va acabar al cine professional fent d’ajudant de direcció de Rovira Beleta, ni més ni menys que a “Los Tarantos”, que va ser la primera pel·lícula espanyola que va optar a un Oscar.
I també van passar pel cinefòrum que impulsaven els Lasa, Porter Moix, Jordi Torras…
–La motivació era captar fons per fer el nostre propi cinema, però d’allà van anar sorgint iniciatives, al mateix temps que el cinema es convertia en un interessant mecanisme de dinamització social.
Aquelles sessions de cinefòrum van ser un espai on per mitjà del cine es produïa un veritable debat de sensibilització sobre la problemàtica d’un país sense llibertats.
El cine ha estat un del àmbits més sensibles en el procés de liberalització de la societat. Fermí Marimón diu en el seu llibre que “l’afecció al cinema al nostre país va patir repressions culturals i endarreriments que afectaven, vulguis o no, un normal enteniment de la resta del món”. Va ser a través dels cinemes des d’on es va divulgar el més poderós mecanisme de propaganda fins l’arribada de la televisió, aquell NO-DO implantat i realitzat pels serveis culturals de la dictadura, que obligava a posar-se dempeus i amb el braç alçat fent la salutació feixista a tots els que es trobaven a la sala en iniciar-se amb l’himne nacional.
–Les programacions estaven supeditades als censors que prohibien totes les escenes que molestaven la moral d’una època caracteritzada per les prohibicions. Fins i tot es produïa un procés d’autocensura prèvia a la presentació als censors, suprimint les escenes susceptibles de provocar la seva irritació.
En aquestes condicions s’entén que aquell guant que amb tanta sensualitat es treia la Gilda convulsés la societat de postguerra. Eren lluny del “destape” dels anys 60. El règim donà més aviat tolerància a la qüestió sexual que a l’ús del català en el cinema, que patia un control absolut malgrat experiències quasi anecdòtiques com la producció de “La ferida lluminosa”, “Verd madur”, “Maria Rosa”…
–A l’Ignacio F. Iquino li van prohibir fer en català “El Judas” que va rodar en base a la Passió d’Esparreguera. Sé que també va intentar obtenir permís per “El tambor del Bruch”, i no ho va aconseguir. El règim estava molt tancat respecte a la qüestió lingüística i el cine era massa important com per no cedir.
En contrast, “en el camp del cinema amateur, tan aviat com es va incorporar la paraula a les imatges, es va produir majo-ritàriament en català sota el patronatge de Dalmiro de Caralt i el Centre Excursionista de Catalunya.” Era un fenomen paral·lel al del teatre amateur que, malgrat les prohibicions, va conservar la fidelitat a l’idioma dels nostres autors, quan als escassos teatres professionals de Barcelona es mantenia l’obligatorietat de “la lengua del imperio”, amb l’excepció del Joan Capri i poca cosa més.
L’home que va fer la primera producció de dibuixos animats en català –en Fermí Marimón, cal remarcar-ho– mira amb preocupació la problemàtica de la normalització lingüística en el camp del cinema, que té les principals dificultats a les àrees on precisament els Marimón han administrat diversos cines, en concret: dos al Prat i un al barri de les Cases Barates de Can Tunis, l’indret on en Paco Candel va escriure “Donde la ciudad cambia de nombre”, el seu llibre més polèmic.
–Hi ha llocs, concretament els cinturons industrials, on encara no és possible fer cinema en català sota el criteri dels percentatges que s’establia al text de la Llei de Promoció del Cinema –es lamenta–. La realitat social fa difícil la programació de cine en català, i posa contra les cordes qualsevol empresari que ho intenti.
–Els que fan aquestes lleis –intervé la Carme– haurien de sentir les coses que jo arribo a sentir des de dintre de la taquilla quan fem alguna pel·lícula parlada en català. Fins i tot pot arribar a ser contraproduent.
El problema els ha afectat fins a l’extrem d’elaborar una proposta que va fer arribar a mans del responsable de normalització lingüística de la Generalitat…
–Es tractava de crear la possibilitat d’introduir curtmetratges en aquelles sales dels cinturons industrials amb dificultats de programació en català, fins i tot proposava aplicar una quota obligatòria. El projecte permetia iniciar un camí que acostumés els espectadors, al mateix temps que es potenciava un sector del cinema que hauria estat una plataforma per a nous valors.
Encara li sap greu la resposta que va rebre d’un jove executiu que va considerar el projecte “poc brillant”.
–El sorprenent va ser que els que m’ho van dir no han aportat res de millor, obsessionats com estaven per la imposició legal que ha acabat no servint de res. La situació del cine en català està ara com si no s’hagués fet cap llei, supeditat a les bones intencions d’unes multinacionals que no tenen ni bona voluntat ni intencions…
Malgrat tot, la Carme i el Fermí segueixen disposats a conservar el seu Cine Capri perquè senten passió pel cinema, fins a l’extrem que aquell cine on “es va fer la Gilda” –avui convertit en un casal d’avis de La Caixa, que ha respectat l’edifici, “perquè ara dos cines són massa en el mateix poble, que no fa gaires anys en tenia quatre”–, tenia la qualificació d’equipaments, perquè, després d’haver renunciat a una possible especulació urbanística, així ho van sol·licitar per conservar-lo. Aquestes coses només passen quan t’estimes el que fas. Per acabar d’entendre’ls, cal saber que el Monmari el van construir els Marimón amb les seves pròpies mans.