Esteve Molero i Olivella: Música de sardana amb tocs de jazz

Esteve Molero i Olivella: Música de sardana amb tocs de jazz

Anselm Clavé influencià Pep Ventura perquè el va fer decidir a recuperar melodies populars per les seves sardanes

L’Esteve Molero i Olivella ja ha superat el primer quart de segle. Va néixer deu dies abans que passés a millor vida el general que havia exercit el poder segrestant les llibertats col·lectives i reprimint la nació i la cultura catalana, fins al punt de suprimir les nostres institucions i convertir-nos en analfabets del nostre propi idioma. L’Esteve forma part de la generació que ha viscut en democràcia i ha tingut la possibilitat d’educar-se plenament en català. Es llicencià en comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra per després obtenir el títol d’especialista en Música Moderna a l’Institut Català de Noves Professions i ha iniciat el doctorat en musicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.
En tot aquest seguit d’entrevistes als protagonistes del temps de silencis, l’Esteve és el primer personatge que no té records dels llums i les ombres de la llarga nit. I no és que tingui mancança de la sensibilitat imprescindible per entendre l’època que, precisament, es podria considerar superada per la seva generació. Cal afegir al currículum que el seu llibre “Les quintes del biberó” esdevingué un notable èxit per l’acurada anàlisi d’una generació que va ser el darrer recurs humà de la República per parar l’irrefrenable feixisme que arrasava Europa.
–Els que encara viuen d’aquells joves de finals de la Guerra Civil, la memòria del quals he recollit –explica sobre la meticulosa tasca d’investigació que ha fet–, compleixen ara més de vuitanta anys i són el testimoni d’un error històric difícilment justificable.
Es diria que són la memòria d’un temps i d’un país que anava a la deriva. M’ho diu amb una serenitat no exempta de passió, amb la segona edició del llibre entre les mans, quan ja pensa en una nova edició.
–És ben curiós que el fet d’haver format part de les quintes del biberó ha omplert la vida de la majoria dels supervivents, obsessionats per conservar i transmetre la memòria de la barbaritat que els tocà viure.
No obstant el seu primer llibre, l’Esteve es defineix a si mateix com a “músic i periodista-guionista”, que són les dues activitats que compagina.
–A banda de la carrera, em vaig fer periodista col·laborant a la premsa del Garraf, començant pel “Montgrós” de Sant Pere de Ribes, que és on vaig néixer i he viscut fins que em vaig decidir a formar parella, i també als clàssics “Diari de Vilanova” i “L’Eco de Sitges”, publicacions en què el pare ja col·laborava, i “L’Hora del Garraf”. Quan vaig anar a Vilafranca, també col·laborava en “El 3 de vuit”. La premsa comarcal és un magnífic camí de formació per a un periodista, especialment en els darrers anys ja que s’ha anat professionalitzant i ha incorporat les noves tecnologies. Només fa vint anys el record dels diaris que el pare portava a casa em diuen que aquesta premsa era més voluntarista. Tenia més bones intencions que qualitat i eficàcia informativa.
Que els seus primers treballs periodístics apareguessin a principis dels 90, tot just quan començava a estudiar el batxillerat, a part de les condicions que s’han demostrat innates, té l’explicació de ser fill de qui és. M’unia una bona amistat amb l’Eugeni Molero i Pujós, recordo perfectament les seves agudes col·laboracions al desaparegut “Canigó” i les crítiques musicals, així com la publicació entre altres llibres d’una biografia d’en Toldrà i la història de La Principal de la Bisbal, editada poc abans de morir. Vam perdre un punyent polemista –avui seria un tertulià dels que tot sovint trepitgen ulls de poll– però també un periodista d’una gran vocació i capacitat professional, a banda de ser un gran melòman i un profund coneixedor de la sardana.
–Segurament em ve d’ell la predisposició a escriure. De l’afecció a la música, n’estic ben segur. Encara recordo aquelles primeres lliçons musicals dirigides al reconeixement dels diversos instruments. Era un exercici ben peculiar el que ens feia fer al meu germà i a mi. Ens posava un disc i, amb un instrument de joguina, ens feia simular que tocàvem mentre sonava l’instrument. Sardanes, música de jazz, tot sovint de la Big Band de Duke Ellington… Així aprenia a reconèixer els instruments un per un. No sé si aleshores vaig pensar alguna vegada si amb el pas del temps m’acabaria sent de tanta utilitat. Ara em resulta sorprenent. Una altra cosa que em sobtava del pare era que li agradés escoltar les cobles des de darrere l’escenari… Ell deia que des d’allà se sabia quan desafinaven.
Els va deixar molt aviat l’Eugeni, però tot parlant amb l’Esteve s’aprecia que va tenir prou temps per mostrar-li les pautes del que podia ser el seu futur…
–Als set anys ja ens va apuntar a la Escola d’Art de Sant Pere de Ribes. La meva vinculació a la música popular va venir per aquí. No sóc un músic de conservatori: m’he fet entre els músics de cobla. El meu professor de trompeta, l’Antoni Nicolàs, havia tocat amb la Sitgetana i amb la Melodia del Vendrell. Vulguis o no, et transmeten un tipus d’estimació per la música… I una valentia. “Tu fes-ho!”, em deien quan una cosa no m’acabava de sortir bé. Tenia només deu anys quan ja tocava a la banda de cercaviles de Ribes i, de seguida, amb el Xavier Orriols, a la cobla Neàpolis, que només va durar uns anys. Anava a assajar i no arribava al timbre per fer parar l’autobús… Després els Ministrils que organitzà el propi Orriols; recordo un espectacle que es deia “Del flabiol a la cobla”. També la Banda Puig, ja desapareguda. Jo sempre tocava la trompeta.
Es diria que ha acumulat multitud de vivències que il·lustren la conversa i l’amenitzen…
–Una vegada, anant amb el Xavier Orriols i la Paquita, em vaig perdre a Milà… “Hem de trobar aquest nen, que jo no puc tornar a Ribes i dir-li a sa mare que l’he perdut a Itàlia”. Quan el Xavi feia un concert, abans els feia una conferència… Jo l’escoltava, m’agradava escoltar-lo. Poca gent sap que el Xavi viu sobretot de fer sabó, però dedica tota la seva energia al folklore i a fer gralles. Eren molt amics amb el pare…
L’Esteve Molero i Olivella –li agrada recalcar el cognom de la Montserrat, la seva mare– diu de si mateix:
–Jo sóc un joglar: he après anant a tocar; els cursos del Conservatori del Liceu els vaig fer per lliure.
M’agrada pensar que també és un producte autòcton d’un Garraf on la cultura popular és omnipresent potser com a cap altre indret de Catalunya. El seu naixement a Ribes s’ha complementat amb un retorn a Vilanova.
–És que sóc ribetà, però musicalment em vaig fer a Vilanova.
També Sitges l’ha influenciat i és prou jove perquè l’estada a Vilafranca també li aportès les essències culturals de la capital del Gran Penedès. El Baix Penedès ja l’ha atret cap al Vendrell i Sant Salvador rere una altra passió del seu pare: Pau Casals, tot descobrint l’estimació del Mestre per la cultura tradicional.
–Pau Casals va veure amb els seus ulls un dels darrers castells de nou del segle XIX!
M’il·lustra de com el Mestre basava les seves composicions en melodies populars, com és el cas conegut del “Cant dels ocells”, que va fer universal, o la dita “Sardana de l’exili” dedicada a Sant Martí del Canigó, i jo no puc evitar el record de les llargues converses tingudes amb el seu pare. El músic s’endinsa en la necessitat d’utilitzar les altres arts que domina i sorgeix el periodista, l’escriptor i, per què no?, el publicista que divulga els Lamote de Grignon, un altre fenomen musical autòcton poc conegut, o analitza la mitificació de Pep Ventura des d’una reivindicació crítica:
–Anselm Clavé va influenciar-lo perquè deixés d’utilitzar temes italians i es decidís a recuperar melodies populars per composar les seves sardanes, en un moment en què la sardana encara no tenia les connotacions i la simbologia patriòtica i espiritual que li atorgà la Renaixença.
Es preocupa per les noves aportacions a la música, al mateix temps que participa en un simposi sobre Bach dirigit per Francesc Bonastre a l’Auditori de Barcelona i de sobte fa el salt cap a la investigació de l’impacte de la música popular americana, concretament el jazz, en la Catalunya d’entreguerres, que vol que sigui el tema de la seva tesi doctoral en musicologia.
–Hi ha un moment en què els nostres músics deixen de mirar cap a Europa i es fixen en l’Amèrica que superava la primera gran guerra i era a punt de patir el gran crac del 29. El que deien “la belle époque” o els “dorée vingt”. Aquí incideix en les cobles-orquestra que abandonen el violó i es posen a tocar el saxo, mentre als balls de festa majors arriben el foxtrot, l’swing, el xarleston…– diu i tot de cop afirma: –Confesso que ara mateix m’interessa més la música com a escriptor que com a instrumentista.
El pas pel programa “Bojos pel ball” de TV3, formant part de l’orquestra de Marcel Casellas, “no supera el bon record de les matinades amb els grallers de Ribes, ni la cercavila fins a l’ermita de Sant Pau amb els balls populars, la banda i les autoritats, tot plegat com participant en una romeria, ni l’ofici on canten els goigs al patró Sant Pau mentre el jovent dorm sota els garrofers…”.
Es manifesta clarament partidari del fet popular, tot seguint la cronologia de les festes majors de Ribes…
–Després de l’ofici: el ball de diables; al migdia: les sardanes; un bon dinar i més sardanes; concert de Festa Major i, finalment, ball de nit… M’agrada viure-ho en solitari, per lliure… Així puc parlar amb tothom.
La força de la cultura popular, segurament basada en la seva autenticitat, la fidelitat als orígens, la participació de la gent, ens porten tot conversant, quasi d’una manera inevitable, a parlar de la sardana.
–L’any de la tenora –em diu– fou d’una gran utilitat per donar a conèixer la música de cobla. La tenora ha tingut un gran lluïment però, mitjançant aquest instrument, el conjunt instrumental de la cobla ha estat divulgat potser com mai, com ho han estat els grans compositors no sempre ben tractats. La música simfònica que escrivia Joaquim Serra gairebé no és coneguda. De Garreta no hi ha l’obra completa enregistrada. De les set sardanes que va escriure Pau Casals es pot dir que només dues són prou conegudes. Ho podem estendre a la majoria de compositors de música per a cobla. No són coneguts. La seva discografia no està ben arxivada. S’ha comès l’error de recloure la cobla en el camp folklòric, oblidant que es tracta d’un grup de música de cambra que necessita d’una gran preparació.
Encara és més crític respecte a una certa despreocupació docent:
–Com aprèn un jove a escriure música per a cobla? No es fan cursos per a compositors. Tampoc n’hi ha d’instrumentistes.
Al costat d’aquesta visió crítica del sardanisme es pregunta per quina raó les ballades i els aplecs funcionen mentre costa omplir els concerts.
–La sardana té un component atractiu que no es ven prou bé –diu quan li plantejo la crítica del sector a la poca atenció mediàtica que se li presta.
–TV3 emet el seu programa sardanista en horaris de baixa audiència… –deixo caure sabedor del seu paper a “Sardana”.
–Malgrat aquesta certesa, “Nídya”, com es diu ara el programa, té un bon índex per l’hora en què s’emet els dissabtes al matí. Potser perquè el món sardanista genera una activitat increïble. Concerts, edicions de discos, propostes de músics, activitats de les colles sardanistes… Hi ha setmanes que és impossible encabir-ho tot: necessitaríem dos programes. Quan penso que de vegades es vol fer veure que la sardana està en crisi… Tot sovint no donem l’abast. Que no se li dediqui més atenció no s’explica gaire. Hi ha qui diu que és un problema de graella televisiva, que no s’aplica als castellers. Els responsables de la televisió han descobert els castells, segurament perquè es poden oferir plànols molt espectaculars que no es veurien sense les possibilitats de la televisió. Els castells també tenen el valor afegit de semblar un esport. El sardanista, per altra banda, és un món endogàmic, d’autoconsum, potser més tradicional que popular.
–Va néixer com una dansa del poble –preciso–. Cal recordar-ho, oi?
–Mira: la celebració de l’any de la tenora també possibilità considerar el naixement de la sardana. Es diria que té un origen políticosocial. Quan a l’entorn del 1840 un músic, Pep Ventura, i un ballador, Miquel Pardàs, que va fer-ne la coreografia, la inventen, volien crear una dansa que no fos feudal… És lògic. Sabem com eren i què pensaven aquella gent: federalistes, liberals, gent de progrés… Ventura allarga la sardana seguint una vocació de modernitat absoluta, adopta la tenora que havia estat presentada a Perpinyà, introdueix el saxhorn, antecessor del fiscorn, també porta el trombó de pistons que utilitzava Wagner, (hi ha qui diu que l’inventà). Tractaven d’incorporar modernitat i, potser perquè la Renaixença ho domesticà, tot ha quedat com encarcarat. Potser es tracta de tornar als orígens per provocar un nou rellançament.
Parlaríem llargues hores. Aquell nen a qui el pare ajudava a identificar el so dels instruments utilitzant joguines, el mateix que no arribava al timbre de l’autobús quan volia que fes la parada d’on anava a assajar…, mira al futur i s’adona que és ben seu, que forma part d’una generació que, si tot va bé, no tindrà temps de silencis ni de repressió… Fidel a la memòria col·lectiva que ens ha fet com som, pensa que mai més no s’hauria d’escriure la història d’una altra quinta del biberó i cap més poble hauria de veure perillar la seva identitat. Al seu cap hi ha el so de la sardana “L’últim adéu”, que el mestre Saderra i Puigferrer dedicà al seu pare, però amb la seva imaginació hi afegeix un toc de jazz a l’estil de Nova Orleans…