“Espais de llibertat”, de Pere Baltà

Espais de llibertat

Tancar el cercle que, d’una o altra manera, configuren les quaranta entrevistes d’aquest llibre, ha estat un procés prou llarg. Pretenia entrar a fons en una certa visió tridimensional dels personatges: un àmbit cultural, una institució popular i una trajectòria personal. El resultat hauria de ser una visió panoràmica del teixit associatiu que reflectís la contribució que les associacions culturals han fet al País, resistint durant els temps difícils, participant activament en la transició i, una vegada conquerides les llibertats, treballant en la necessària reconstrucció. No em plantejava altra cosa que una anàlisi il·lustrativa, en una línia coincident amb l’advocat Vicente Ruíz Monraval que, després de fer el cens i historiar el mig miler de bandes de música valencianes (1), s’adonà que les societats musicals havien estat un espai de llibertat quan les autocràcies l’havien suprimida.
Rellegir durant el procés d’impressió del llibre els textos de les entrevistes, fins i tot el pròleg -que he d’agrair a l’amic Joaquim Ferrer- i la meva pròpia introducció, m’ha portat a fixar l’atenció en els llocs comuns i els referents que s’hi esmenten. La cadena dels moviments cívics i culturals té una gran presència: la Il·lustració, l’Enciclopedisme, la Restauració, la Renaixença, el Noucentisme…, sorgeixen en positiu com l’impuls d’una iniciativa cívica que genera una extensa xarxa d’entitats. Les dues darreres dictadures varen frenar aquella força renovadora, però els dictadors no pogueren impedir que naixessin noves associacions, algunes vegades com en un procés d’auto-regeneració per cobrir el buit de les que desapareixien, víctimes de persecucions i prohibicions, com si existís un cervell capaç de posar en marxa certs mecanismes d’una manera aparentment espontània.
Es tracta d’un moviment popular, ja estudiat per alguns historiadors, que ve de molt lluny. Josep Termes i Agustí Colomines diuen, en analitzar les Bases de Manresa (2), en relació als orígens del catalanisme, que “La societat catalana de la Restauració tingué en els ateneus un dels vehicles mitjançant els quals es vertebraren i es difongueren la cultura i la política”, tot reconeixent que els ateneus esdevingueren formes d’influència ciutadana. També situen en aquesta funció les entitats excursionistes, la premsa i, en molt menor grau, “la Universitat de Barcelona, de la qual només tenien certa vida les facultats de Medicina i Dret.”. Ambdós historiadors esmenten l’associacionisme obrer configurat entorn de l’obra de Josep Anselm Clavé, tot recollint les opinions del professor Pere Solà que, en estudiar aquest moviment, atribueix la referida capacitat d’influència en les organitzacions obreres que estimulava una classe de treballadors manuals qualificats, en general guanyats pels valors i les creences del reformisme burgès.
Clavé volia anar més enllà, com ha explicat Jaume Carbonell, autor de la seva biografia més detallada: “Volia oferir una alternativa cultural a la població desatesa en aquest aspecte”(3). Promovia la possibilitat que les masses adquirissin consciència col·lectiva. La seva obra perdurà i, en els moments difícils, la resistència cívica va saber utilitzar la xarxa d’associacions populars sorgida d’aquella llavor.
Certament, l’associacionisme fou un dels grans impulsors de les Bases de Manresa, fet crucial del catalanisme polític. La gent de les associacions estava molt ben representada allà i, més endavant, entre els col·laboradors més propers a Prat de la Riba, quan des de la Mancomunitat inicià el procés de modernització de Catalunya. El propi Francesc Cambó, sent regidor de l’Ajuntament de Barcelona, es recolzà en la cultura popular per reforçar el catalanisme i projectar-se a si mateix com a figura política. Lluís Companys, seguint de ple en la política, quan al 1920 es presenta a diputat a Corts pel districte de Sabadell, substituint el seu amic Francesc Layret que havia estat assassinat, no dubta a recórrer ateneus, cercles, entitats i cooperatives que són les plataformes que l’ajuden a conquerir l’acta de diputat al Congrés. Així ho ha explicat l’historiador Josep Maria Figueres (4), que ens avança una de les claus de la gran victòria posterior del president Francesc Macià que, finalitzada la dictadura del general Primo de Rivera, organitzà la seva campanya sobre la base del teixit associatiu majoritàriament favorable a les propostes republicanes.
S’entén que el franquisme estigués obsessionat a sotmetre les associacions que van sobreviure a la Guerra Civil, però donat el poder del dictador i la probable desmoralització dels vençuts, era inimaginable que serien capaços de resistir insòlitament amb la col·laboració dels catalans que tornaven amb les tropes franquistes, tot sovint elements de la Lliga Regionalista que s’havien passat a l’altre bàndol per salvar la vida en perill a causa del desordre dels primers mesos de guerra. Quan tornaven amb els vencedors als seus pobles i ciutats, sovint descobrien que la guerra l’havien perduda els catalans dels dos bàndols amb la qual cosa també ells-, no només per la brutalitat dels vencedors, sinó a més a més per l’aniquilació sistemàtica de les associacions populars, que eren l’exemple més evident d’una forma de convivència pròpia de Catalunya. No pocs d’ells varen fer el possible per evitar el desmanegament d’aquelles societats, que eren el caliu en el qual havien viscut la seva joventut, però els va tocar promoure la convivència al bell mig de multitud de persecucions i prohibicions.

Un panorama actual, ampli i divers

És cert que, entre aquell moment i l’actual, el País ha canviat també des de la perspectiva cultural. La nostra llengua ha recobrat presència al si de la vida quotidiana, malgrat la darrera allau immigratòria que ho dificulta. Surten en català força diaris i publicacions. Podem sintonitzar moltes emissores de ràdio que també el parlen, així com tenim una ràdio nacional i diversos canals de televisió. També el teatre s’ha normalitzat, malgrat que el cinema segueixi sent una assignatura pendent gràcies al poder fàctic de les multinacionals i la complicitat del centralisme. Una cosa igual passa amb la normalització de la música popular, malgrat alguns intents entre els quals sobresurt l’obstinació de la cantant Núria Feliu.
S’han creat diverses universitats. L’ensenyament s’imparteix en català i s’avança massa lentament a introduir-lo en el món del treball i del comerç. Els interessos creats impedeixen etiquetar la majoria de productes comercials en català.
Les associacions actuen en règim de llibertat, una vegada suprimida aquella llei que prohibia una reunió de més de tres persones sense autorització prèvia i facultava la policia a registrar les seves seus socials sempre que ho considerés oportú…
Quan mirem cap al passat sabem que hem superat multitud de prohibicions que afectaven el desenvolupament de la nostra identitat. És innegable l’avenç que s’ha produït en un quart de segle de llibertat i un cert nivell d’autonomia. Tot i que de tant en tant hi ha algun senyal de regressió.
Creen discrepància algunes polítiques de multiculturalitat, com si el respecte a la diversitat dels nouvinguts fos una contradicció amb l’afermament de la cultura autòctona. Però el teixit associatiu tradicional denota una bona salut des de les estadístiques del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, l’organisme que sorgí de les conclusions del congrés celebrat entre els anys 1981 i 1982, convocat pel Servei de Promoció Cultural que aleshores dirigia. Les dades que s’han fet públiques malgrat l’avís que es tractava d’una recerca encara en curs ja inventarien uns sis mil col·lectius culturals, dels quals poca cosa més de dos centenars i mig corresponen a corrents comprensiblement nostàlgics, arribats per la via de la immigració. La proporció és encara més gran quan s’analitza la massa social d’unes i altres entitats, en comparar-les. Ferran Bello, director del centre, declarà en presentar les estadístiques que, contràriament al que es creu, la festa lúdica més multitudinària del país no és la Fira d’Abril, sinó Sant Joan i el Carnaval, que es fan arreu de Catalunya. Hi podria afegir gran quantitat de festes tradicionals.
La llibertat ha potenciat la cultura de base popular. Recordo el primer cens fet pel Servei de Promoció Cultural de la Generalitat. Les catorze colles de castellers que l’any 1982 vam reunir a l’avinguda Maria Cristina pel doble esdeveniment de les cinquanta edicions de la Fira Internacional de Barcelona i la inauguració de la primera Expocultura, s’han convertit en 60. Les vuit bandes de música que per aquelles mateixes dates van constituir la Federació Catalana han passat a ser 37 i l’èxit ha catapultat Joaquim Urquizú, el president de la Federació Catalana un dels personatges d’aquest llibre-, a la presidència de la Confederació Espanyola, malgrat els més de cinc centenars de bandes que els valencians tenen federades. Tenim 265 grups de grallers, quan un quart de segle enrere quasi havien desaparegut. Ha crescut el nombre de cobles i grups d’havaneres. És espectacular l’aparició de les colles de gegants (519) i els grups de bestiari (162), diables i dimonis (225). S’han institucionalitzat moltes comissions de festa (272). No he observat a les estadístiques regressió: 202 esbarts asseguren el manteniment de les nostres danses tradicionals i conec propostes de noves coreografies d’alguns deixebles dels mestres que esmento en el llibre. Les danses populars tenen grups prou consolidats. Crec recordar que 109 balls de bastons i una vintena de balls de gitanes, són més dels que existien, com és el cas dels 101 grups de pessebristes i dels 29 pessebres vivents que es fan, o les 89 representacions dels pastorets.
El sardanisme és potent i es podria dir que ha superat la crisi d’identitat sorgida una vegada arribat el moment de normalitzar-se, deixant a banda el paper de resistència que tan bé concretava amb la frase “Ep, alerta!, que no estem només ballant sardanes” el malaurat Francesc Soler Mas.
798 corals i 57 orfeons demostren que l’impuls de Clavé, de mitjans del segle XIX, ha arribat al segle XXI amb bona salut i juntament amb el teatre d’aficionats (564 agrupacions), són l’ensenya de la nostra cultura popular, sense oblidar els més de quatre-cents ateneus; concepte que inclou tots els casals, casinos populars, centres i societats diverses, que van assumir la denominació d’ateneu en el III Congrés celebrat al prestigiós Centre de Lectura de Reus, només recobrada la Generalitat, vuitanta anys després que se celebrés el segon congrés d’ateneus a Vilanova i la Geltrú, dada prou expressiva de tots els entrebancs que han patit les associacions al llarg de la major part del convuls segle XX.

La forja del civisme

Recentment, les federacions de societats corals, ateneus i teatre d’aficionats, acompanyades per una federació tan innovadora com la d’Associacions i Clubs Unesco, van plantejar una reflexió en comú organitzant uns Debats al Territori que, durant tot un any, es van situar on es produïa cada problemàtica, i utilitzaven a més a més les possibilitats de debat via Internet. Es reivindicà el paper històric de substitució que han jugat aquestes associacions de caràcter popular, però, sobretot, la seva projecció cap endavant. “Els Cors de Clavé s’han plantejat revitalitzar el teixit associatiu del país i forjar una més sòlida consciència democràtica”, afirmà Antoni Carné, president de la Federació. Des de l’empenta que significà l’Any Clavé i del procés de modernització dels esquemes que han fet conjuntament amb la resta del Moviment Coral Català, han estat capaços de tornar als orígens per convocar la primera Trobada Internacional de Cors d’Homes, “per recordar que en el seu moment, amb aquestes formacions corals es contribuí de forma notòria i decisiva a donar resposta a les necessitats socials i culturals, i que la lluita per les millores socials no ha de defallir”.
Per la seva banda, el President de la Federació d’Ateneus, Pere Joan Pujol, ha reclamat l’atenció de les institucions afirmant que “un acte organitzat per la societat civil sempre resultarà més econòmic que el mateix acte organitzat per les administracions” i sobre la necessitat de ser amatents als problemes d’unes societats que tenen el patrimoni de “les seves seus al bell mig dels centres de les poblacions, en uns llocs molt llaminers per a fer operacions immobiliàries”. Ho digué després de constatar que el mobbing immobiliari pressiona les entitats perquè venguin. “Si l’entitat no té potència cultural i és feble sentencià- pot sucumbir…”. 5
No hi ha dubte que aquestes opinions són com un avís a les administracions públiques que es podrien trobar amb una pèrdua d’equipaments públics molt notable. I els ateneus són les seus on majoritàriament se celebren les festes, es fa teatre, assagen i canten corals i orfeons, ballen sardanistes i esbarts, constitueixen el lloc de convivència de cada comunitat, i, pel seu esperit interclassista i interdisciplinari, són els portaveus acreditats més per demandar la realització urgent de certes polítiques culturals.
A través dels Debats al Territori, el món associatiu es manifesta dolgut amb el tractament que li concedeixen els mitjans de comunicació, en general, i amb les administracions públiques que no acaben de reconèixer el paper històric de suplència que han desenvolupat, mentre l’administració local cau en la trampa de l’actuació directa en el camp de la cultura i l’esbarjo, que estableix una competència injustificable amb la societat civil, i la pròpia Generalitat llençà el repte del Fòrum que havia de ser “de les cultures” i es concretà en la solidaritat. “Vam acceptar el convit a participar-hi m’ha dit Antoni Carné perquè vam creure en la proposta per entendre que el Fòrum esdevindria el marc idoni que servís de revulsiu intern i per conèixer altres formes de tractar la cultura arreu del món”. Potser aquesta línia hagués evitat als organitzadors la gota malaia de les crítiques que constantment els queien al damunt”.
Els debats van treure a relluïr el pes patrimonial que pateixen els ateneus i les associacions amb locals propis, segurament el problema més urgent que pateix el teixit associatiu. No s’hi ha dedicat prou cabals públics i els intents de promoure legislació no han aportat solucions. La Llei d’Associacions del Parlament de Catalunya no entra en aquestes qüestions. La llei del Congrés coneguda com a “llei de mecenatge” de la qual jo mateix vaig ser ponent en la primera versió- pot aportar incentius fiscals però les dificultats de tramitació de la preceptiva declaració d’entitat d’utilitat pública desmoralitzen els qui ho intenten. Una altra llei en la qual també vaig intervenir com a ponent, quan era a Madrid integrat en la Minoria Catalana que presidia Miquel Roca, molt sensible per aquestes qüestions, és la de l’1 per cent cultural de les obres públiques, encara una gran desconeguda per les associacions amb patrimoni que podrien beneficiar-se’n pactant convenis amb els ajuntaments.
Apunto aquestes possibilitats però estic convençut que el que cal és un pla institucional de suport econòmic a l’actualització de les infrastructures de les associacions. Aquest és el retorn que demanen per compensar els serveis prestats quan no teníem institucions democràtiques. Estic convençut que, en llibertat, l’aportació del voluntariat que aglutinen les associacions segueix sent fonamental. L’administració pública no té totes les solucions. Ho sap el nou associacionisme configurat entorn de les Organitzacions No Governamentals (ONG) i l’actual president de la Generalitat, Pasqual Maragall, que sent alcalde de Barcelona i davant el repte dels Jocs Olímpics, plantejà una ambiciosa campanya cridant a la col·laboració cívica. Els milers de voluntaris que acudiren a la crida foren un dels fets diferencials del gran esdeveniment que projectà universalment la ciutat de Barcelona. L’encert del polític fou conèixer la tradició associativa del seu poble… I un polític de la Transició, vinculat a la cultura i al catalanisme per tradició familiar, forçosament havia de saber com es produí la convivència social durant la llarga nit i com, en el procés cap a la democràcia, les associacions van ser espais de llibertat.
A cada barri de les ciutats, a totes les viles i pobles, durant la Transició, succeïren fets com els que l’estudiós de la cultura popular, Joan Soler i Amigó, explica de la seva ciutat de Badalona (6):
“Baixàvem cap a l’Ajuntament i aquella mena de por s’anava tornant gosadia: érem cap uns tres-cents, joventut als carrers… Un vent de llibertat, una remor de passes i de veus que es van apropant.
“Llargs anys de lluita contra la repressió franquista, des de tots els fronts de la ciutat: el Centre Excursionista, l’Orfeó, les sardanes, Joventuts Musicals, el Cine Club, la revista Albada, la Veu, els sectors immigrants, des de les barriades, els universitaris, ara els de l’Institut… I, des de la clandestinitat, les Comissions Cíviques, la Comissió Democràtica, el moviment polític i sindical…”.

Ha passat un quart de segle des d’aquells fets que es prodigaren arreu de Catalunya. Podria fer una descripció quasi mimètica situada al meu Prat. S’han conquerit les llibertats. Tenim democràcia. Hem recobrat les nostres institucions. Però, com palesà l’aprovació pel Parlament de Catalunya del text d’un nou estatut, se segueix reivindicant un nivell d’autonomia en què ens sentim plenament lliures des de la nostra condició de catalans. Que ningú dubti que la resistència cívica i cultural feta des de les associacions contribuí a recobrar les llibertats, a organitzar la democràcia i a mantenir viu el sentiment de catalanitat. Es podria dir, com tancant el cercle d’aquesta reflexió, que hi ha un nou impuls revivificant del moviment associatiu, encara que sembli que ja no cal una altra resistència.

Camprodon, tardor de 2005

1. Historia de las Sociedades Musicales de la Comunidad Valenciana. Vicente Ruiz Monraval. Federación de Sociedades Musicales de la Comunidad Valenciana.
2. Les Bases de Manresa de 1892 i els orígens del catalanisme. Josep Termes i Agustí Colomines. Col·lecció Textos i Documents. Entitat Autònoma del Diari Oficial i Publicacions de la Generalitat de Catalunya.
3. Associacions, cultura i societat. Capítol “Les societats corals de Clavé”. Jaume Carbonell i Goberna. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
4. Lluís Companys, diputat per Sabadell. Josep Maria Figueres. Rúbrica Editorial.
5. L’Aurora de Clavé. Gener-Març 2005. Número 44. Federació de Cors de Clavé.
6. Barres i onades. Joan Soler i Amigó. Museu de Badalona.

Deixeu una resposta

Cal identificar-se per a poder publicar comentaris.