Enric Cirici: El primer diari en català després de la Guerra Civil

Enric Cirici: El primer diari en català després de la Guerra Civil

Vam anunciar l’aparició de l’Avui sense tenir permís

L’Enric Cirici s’ha retrobat amb aquell jove inquiet que va viure de prop alguns moments que han transcendit a la història recent del nostre país. Estudiava química en el mateix laboratori on es preparaven el petards que feien descarrilar tramvies quan aquella famosa vaga del 1951. Reivindicava tornar a escoltar el “Cant de la Senyera” cantat per l’Orfeó Català i es trobà entre aquells que van originar els “fets del Palau de la Música”, com anys abans s’implicà en el cas Galinsoga reaccionant contra l’insult que calia tornar la nostra llengua a la normalitat i va ser entre els promotors d’iniciatives tan emblemàtiques com la Nova Cançó i la Llibreria Ona. Considerava imprescindible la creació d’una premsa en català i, com per accident, es trobà presidint l’empresa editora de l’“Avui”…
–Realment va ser com un accident que l’aparició del primer diari en català després de la Guerra Civil em trobés fent de president en funcions de la societat editora –vol aclarir per ser precís–. Érem deu, els fundadors, i ens presidia el malaguanyat Fuster Rabés, a qui un tumor cerebral l’incapacità abans de la realització del projecte. Em va tocar concretar-lo i la realització posterior d’una iniciativa amb una gran complexitat. Val a dir que el motor central i indispensable va ser l’amic Josep Espar i Ticó, tant en la preparació com en la posterior promoció.
Quan l’“Avui” va arribar al quiosc per primera vegada, feia trenta-set anys que no es publicava un diari en català. S’havien fet diversos intents amb publicacions de menys periodicitat; és de justícia esmentar “Presència” –actual suplement setmanal de “El Punt Diari”–, “Or i flama”, “Canigó”, “Tele/estel”…, finalment desaparegudes, o “Serra d’Or”, que ha aguantat el tipus amb el seu gran nivell. Tampoc es pot oblidar el conjunt de publicacions de la dita “premsa comarcal”, actualment 130, amb una tirada conjunta de quasi dos-cents cinquanta mil exemplars, que, en general, van ser els primers mitjans de comunicació escrita que van reintroduir el català a les seves planes. En aquell 1975 en què s’acabava de morir el dictador, no teníem ni diaris, ni ràdios, ni televisions en català. La prohibició d’ensenyar-lo a les aules havia convertit en analfabets del nostre propi idioma tots els que havíem estat escolaritzats a partir del 1939.
No se sabia de cap escriptor català que pogués viure, ni mínimament, de la seva ploma. Era impensable la publicació d’un diari, “fins a l’extrem que el ministro de Información y Turismo, actual president autonòmic per a més detalls, va gosar dir malèvolament a un grup de personalitats que l’havien visitat per promoure la iniciativa, que no els donava el permís perquè sabia que seria un fracàs i així evitaria que la cultura catalana fes el ridícul… Quina barra!”
La resposta no es va fer esperar. El grup promotor (Cirici, Espar, Vilalta, Amorós, Esquirol, Conejos, Maluquer, Virós, Puig Salellas i Fuster Rabés) va organitzar tot un seguit d’actes clandestins arreu de Catalunya, a partir de les reunions que es feien al despatx del notari Puig Salellas; van ser tres o quatre anys de preparació, fins aconseguir la xifra de trenta mil socis.
–En el moment que va morir el general Franco –explica l’Enric Cirici recobrant una dada per a la història–, un dels deu fundadors, el Jaume Vilalta, que ara presideix el diari, va presentar els papers a Madrid molt hàbilment. Ens vam atrevir a anunciar l’aparició de l’”Avui” dient que ja teníem el permís quan el cert és que no era veritat, tot forçant els hereus del franquisme. Després de la intensa campanya que havíem fet, tot el País n’estava pendent, teníem molta gent al darrera. Era un moment de desconcert i els Arias i companyia no es van atrevir a desmentir-nos per por a un escàndol. Així és com vam aconseguir treure l’”Avui” al carrer. Val a dir que l’empresa ens va deixar esgotats i també que l’èxit popular de la publicació no va ser el que esperàvem…
Algú podria dir que el desencís del que parla és com la ressaca després d’una gran festa per celebrar l’èxit, però l’Enric Cirici no és home dels que fan tocar les campanes de seguida que intueix una celebració o algun perill. El seu sentit de la realitat li fa analitzar la dimensió del que havien aconseguit: “Vam entendre que la societat catalana havia sortit tocada de la Llarga Nit. Calia seguir fent coses estructurals, a part de les que els polítics poguessin fer des de les institucions i des de la llibertat que estàvem a punt de conquerir”.
El diari “Avui” encara surt acomodat a les demandes d’una societat complexa. Altres projectes de premsa diària en català han omplert buits: des de Girona, “El Punt” ha obert la seva àrea d’influència cap al nord i el sud; des de Manresa, “Regió 7” es consolida al territori de la Catalunya central, com ho fa el “Nou 9” partint de Vic… Altres projectes han reconvertit al català diaris que abans s’expressaven en castellà i cal destacar l’èxit d’“El Periódico”, que ha entrat en català als cinturons industrials, especialment el de Barcelona… Però no es pot dubtar que el projecte d’aquell primer diari té peculiaritats irrepetibles, potser perquè va obrir camí i perquè, més que un projecte professional, era un somni i els somnis quasi mai coincideixen amb la realitat. Potser per això l’Enric diu que “sempre he estat partidari de caminar per la frontera d’allò possible tocant allò impossible”.
Per l’Enric Cirici, l’esforç que van fer sorgia de l’impuls d’aquell jove que va viure en primer pla la vaga dels tramvies que convulsionà el franquisme. Al bell mig dels seus estudis observà aquella rebel·lió…
–Succeïa al mateix temps que se celebrava la Santa Misión, una mena d’exercicis espirituals oberts, amb participació multitudinària de ciutadans, instrumentalitzada pel nacionalcatolicisme. Recordo un via crucis d’homes sols, penso que no hi havia dones! que va omplir la llavors Via Laietana des de la Diagonal fins al mar. Era un diumenge de Passió que ja no es veurà mai més. A mi em sobtà molt, sobretot en contrast amb l’altra manifestació: la del conflicte del transport… Era impressionant veure la gent en massa anant a peu, contenta de manifestar d’aquesta manera un repudi indeterminat contra la situació política. I la sortida del futbol? Plovia, els tramvies eren a disposició de tothom i la gent anava a peu. Val a dir que els petards fabricats al laboratori de l’Escola Industrial hi van ajudar molt… Jo diria que aquell va ser un moment de trobada entre els joves i la gent gran. La continuïtat en la lluita estava assegurada.
No era el primer impacte social que l’Enric Cirici rebia. Ser educat per una mare que ja l’any 1921 treballava en un banc comercial marcava una diferència entre ell i els seus amics, que es feia més gran quan ella parlava del company de treball que li havien matat “els pistolers del sindicat”. Recorda la mare explicant que, en diverses ocasions, havia corregut per la Rambla fugint de la policia, i que va ser testimoni d’aquells jocs florals del general francès Joffre de la Catalunya Nord que despertà la catalanitat de la multitud present només en dir “Jo també sóc català del Rosselló”. El pare estava molt malalt, però “la mare va saber omplir el buit educant-me en la consciència de la Catalunya oprimida”. És el que ell diu la prehistòria de la seva educació, acabada de forjar a la postguerra, quan, vivint a l’únic pis de l’escala que disposava de telèfon, un dia va trucar i ell va córrer a despenjar-lo, decidit com sempre…
–¿Diga?, vaig contestar prudentment com m’havien ensenyat des de la por subtil que planava entre la gent no significada en res, que no havia participat en la Guerra Civil, ni d’un cantó ni de l’altre. L’havíem patida, això sí… i molt! Sabíem que la llengua pública era el castellà i, la catalana, per parlar en família. Era el que era, cap problema; no podíem triar.
Va sentir a l’altre costat del telèfon una veu enèrgica que no s’adonà que qui responia era un nen de vuit anys…
–¿La Amparo Casas es la portera de su casa?
Va contestar amb un sí dubitatiu, la coneixia només pel nom. Potser l’Empar.
–Haga el favor de comunicarle que su marido ha sido fusilado esta mañana en el campo de la Bota.
El telèfon li va caure de les mans. Quedà penjant. Ell sortí corrent a buscar la portera, que pujà els esglaons de dos en dos…
–Quan arribà al telèfon ja havien penjat. Els pares la van consolar de la millor manera tot acompanyant-la fins a la porteria… Jo em vaig quedar sol al balcó de casa, tot veient com anaven i venien els tramvies. Vaig sentir fred i com un pes al cor…
Uns anys després, passada la fosca dècada dels 40, fins i tot els anys dels tramvies, la Santa Missió i l’espectacle del Congrés Eucarístic Internacional, “quan iniciava el retrobament amb els amics i junts anàvem descobrint la Pàtria, formava part de la Congregació Mariana dels Jesuïtes, que durant cinquanta anys havia estat una escola de dirigents. Ja era a l’Institut, on vaig sentir un cert alliberament. Remenant llibres antics vaig trobar les actes d’una de les acadèmies dels jesuïtes, concretament l’Acadèmia de Llengua Catalana. Aquell centre de perfeccionament universitari havia estat fundat per un jesuïta interessant, el Pare Fiter, i pel bisbe Torras i Bages, que de fet formaven part del món integrista més obert. A mesura que anava llegint apareixien noms que, per l’ocultisme social de la història recent, ja em sonaven com a transcendents. Vaig comprovar que per allà havia passat el bo i millor de la societat catalanista: Prat de la Riba, Sagarra, López Picó, Bofill i Mates, Carner… Després de parlar-ho amb els amics, vaig córrer a demanar-li al pare Vergés, aleshores director de la Institució, el permís per restaurar l’Acadèmia. En principi m’ho va negar. Encara tenia por. Havia escapat dels incontrolats del 36 i, en passar a l’Espanya de Franco, contra tot pronòstic, va tenir problemes per catalanista… Érem a l’any 1952 o 1953, encara molt d’hora per refer-se, però l’any següent ens va dir que sí”.
Passat quasi mig segle sent la satisfacció d’haver impulsat l’Acadèmia de Llengua Catalana que acabà sent l’escola de formació per on van passar molts dels que aviat treballarien per les llibertats des de la clandestinitat i, després, a la llum activa de la democràcia. Recobrat l’esperit d’aquella època, després de la jubilació professional, l’Enric ha estat capaç d’anar a la Universitat per estudiar filosofia i de publicar el seu primer llibre, una novel·la en la qual planteja la necessitat d’una entesa religiosa universal i, en aquesta mateixa línia de confessionalitat compromesa, és l’únic laic que forma part d’”El pregó”, una publicació quinzenal crítica amb la línia oficial de l’Església. El seu esperit de servei també el desenvolupà formant part del Comitè Executiu de l’Eurocongrés 2000, que pretenia impulsar el procés d’unitat europea enfortint els espais entre els estats, en aquest cas a través de l’aproximació d’occitans i catalans. No en va és diplomat en comunitats europees, títol que l’ha ajudat a entendre l’Europa per la qual ha viatjat a cavall del paper que, durant molts anys, ha estat el centre de la seva activitat professional.
Però no oblida alguns moments transcendents que li ha tocat viure, molt especialment “la campanya contra aquell director de diari que blasmà els catalans en sentir una prèdica pronunciada en la nostra parla. Allò va ser el pròleg dels fets de Palau que, ara fa quaranta anys, van ser un esglaó important del procés de recobrament de les llibertats nacionals. Allà hi havia la gent de l’Acadèmia!”, assegura convincent. S’hi va trobar tan implicat que decidí explicar-ho en un nou llibre sobre “l’abans i el després dels fets de Palau”.
–D’aquell conglomerat de l’Acadèmia de Llengua Catalana que vaig presidir diversos anys va sorgir un grup de gent que estimava Catalunya a canvi de res. Els actes culturals i de resistència al franquisme que fèiem al Fòrum Vergés mereixerien un llibre sencer.
La conversa es podria prolongar fins a l’infinit, precisament amb el tema de la Cançó i la discogràfica Edigsa. L’Enric intenta parlar-me’n des de la seva implicació.
–No es pot oblidar –vol que ho escrigui– que enmig de la campanya de la Nova Cançó, precisament, va sorgir la idea de publicar un diari en català, el que després seria l’“Avui”.
Principi d’aquesta història que ens explica com un grup de jovent agafà el compromís de posar-se a treballar per a la normalització de la premsa escrita. Hem avançat!