Eloi Miralles: Una nova època d’or dels castellers

Eloi Miralles: Una nova època d’or dels castellers

La junta d’administradors de la Festa Major de Vilafranca és una escola de gestors de la vida pública

La seva dèria és fotografiar gegants i més gegants. Passen de quatre mil les “peces diferents” que ha fotografiat arreu d’Europa. “Catalunya és el país on la nòmina gegantina és més nombrosa”, assegura l’Eloi Miralles i Figueres, a qui podreu veure recorrent festes majors i cercaviles, la càmera penjant del coll i la mirada atenta a qualsevol detall.
― L’afecció al cartonatge s’ha convertit en una passió des que vaig descobrir l’impacte emocional que els gegants van desvetllar en el meu fill gran, el Jordi, quan només tenia cinc o sis anys. Allò em va portar al seguiment de moltes trobades geganteres arreu de Catalunya, la resta de la península i Europa. Amb les fotografies que he pogut aconseguir d’altres continents, l’arxiu “Ferragut”, que és com es diu el gegant de Vilafranca, ja supera les cinc mil imatges.
Però no n’ha tingut prou de perpetuar gegants: ha extrapolat la seva afecció a altres elements de la cultura popular: capgrossos, bestiari… Els anys i els coneixements adquirits l’han convertit en un estudiós del folklore, autodidacte si es vol dir d’aquesta manera, malgrat el seu títol universitari: llicenciat en farmàcia.
― Apotecari ―precisa recobrant un vell mot en desús― com ho eren el meu pare i el meu avi, i el meu fill Jordi, ja la quarta generació. I la Montserrat, la meva dona, que s’ha incorporat a la nissaga.
El seu avi s’establí al Vendrell després de passar per Sóller, Balaguer i Camarasa. Durant la guerra civil, a Vilafranca va fer famosa “la pomada de l’ou”, que preparava tot fent creure que utilitzava aquest ingredient. La realitat era que els ous servien per treure’s la gana d’aquella època de privacions. Ho explica complagut de tenir un fill, en Jordi, que seguirà la professió. A l’altre, l’Aleix, també li ha contagiat la seva passió pels castells. Era al folre en el moment memorable en què els Castellers de Vilafranca aixecaven el primer tres de deu amb folre i manilles.
A l’àmbit del folklore, l’Eloi Miralles és polivalent. Per començar, abans que la febre pels gegants va sentir la febre castellera, i abans que fotògraf va ser cronista. Cal citar la revista “Som” i la premsa local de Vilafranca, on s’inicià, i diverses publicacions de la cultura popular: “Terços amunt, Gegants” de l’Associació de Geganters, “La Xermada” de Sitges, “Foment” i “La Porra” de Vilanova, “Cultura” de Valls, “El Figarot” de Vilafranca… Però sobretot cal citar-lo com a cronista casteller als diaris de Barcelona. Començà al “Ciero”, i a “La Vanguardia” arribà a informar en català, insòlitament a la premsa de l’època.
― No m’agradava que publiquessin les meves cròniques a prop de les necrològiques ―comenta prescindint de la importància que en la història del gran diari barceloní ha tingut aquesta secció― però va ser un bon servei al món casteller i una incipient aportació a la normalització lingüística. Entre uns quants vam iniciar també el camí de normalitzar la presència de la cultura tradicional als mitjans de comunicació que, malgrat haver millorat, encara és molt lluny del que seria just.
El cronista casteller també ha escrit llibres. A partir del “Fem pinya!” que li van editar el 1981 amb un poema introductori de Salvador Espriu: “S’aixequen torres / en esborrats vestigis, de mortes danses…” ha publicat llibres sobre el Ball de Gitanes i el de Cotonines de Vilafranca, editats per la Caixa del Penedès, de la que ara és vicepresident segon. També va col·laborar en el “Món Casteller” editat per Dalmau i dirigit per l’insigne Pere Català i Roca.
― El “Manifest casteller”, amb que s’inicia aquesta obra comuna, es dóna el cas que és el text que vaig redactar i que va ser llegit públicament el 1977 al Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà, en les sessions de cloenda de l’Àmbit d’Antropologia i Folklore del Congrés de Cultura Catalana.
També el Bestiari del Garraf, el Ball de Pastorets i el Ball de Turcs i Cavallets de Tarragona han merescut opuscles. Altres els ha dedicat a les sortides a Ginebra i Sardenya entre les moltes anades que han fet a l’estranger els Castellers de Vilafranca, entitat de la qual ha estat vicepresident. Cal dir que la seva ploma també ha estat útil a l’Enciclopèdia Catalana i al “Ca-talunya dia a dia” d’Edicions 62.
Per acabar d’arrodonir la polivalència, el trobarem entre els universitaris vilafranquins inquiets que, als anys 60, treballaven per la democràcia. No és estrany que en anar amb els castellers al País Valencià se li acudís la idea d’aixecar un pilar de cinc davant la casa de Xàtiva on va néixer Raimon, cosa que també van fer a Sueca amb Joan Fuster. Des d’un cert sentiment de “ciutadà dels Països Catalans”, no pot estranyar que els d’Algemesí el facin “Muixeranguer d’honor”. “Casteller de soca-rel” ja l’havien fet els seus companys de Vilafranca, per citar alguna de les distincions que li han atorgat pels seus escrits i per la realització de no poques inquietuds culturals, entre les quals no es poden oblidar els ponts traçats amb els catalans d’Itàlia per mitjà de la vice-presi-dència dels Amics de l’Alguer, on també va acudir amb els Castellers de Vilafranca l’any 1978 i hi ha tornat en vuit ocasions més.
― Hi he fet grans amics, a la Barceloneta de Sardenya ―explica recalcant una certa “vocació algueresa”―. Recomano a tothom anar a l’Alguer. T’hi sents com a casa i ells saben que la permanència de la cultura catalana allà serà possible si establim ponts de cooperació cultural.
D’on treu el temps? Perquè, a més a més del currículum descrit, ens el trobarem al Patronat del Museu de Vilafranca i a la delegació de l’Òmnium de l’Alt Penedès, que va organitzar una celebració important per a les lletres catalanes com és la Nit de Santa Llúcia. També ens hem de preguntar com un home de ciències es realitza en paral·lel a la professió i troba en la cultura popular la sortida vocacional… Potser la cosa es va iniciar en les lectures d’aquella “Geografia General de Catalunya” de Francesc Carreras i Candi, que de molt jovenet es va trobar entre els llibres del seu pare i que el va fer entrar en els detalls d’un País que a l’escola no li havien explicat.
― Formo part d’una generació a la qual els mestres, per imperatius de l’època, ens ensenyaven coses molt distants d’aquelles que podíem descobrir amb els propis ulls. Eren històries pretèrites, d’una utilitat sovint limitada a l’exercici memorístic: les serralades del continent asiàtic o l’inefable llista dels reis visigots que encara podria dir sense errors. Als meus fills els vam ensenyar molt aviat que al llindar del nostre Penedès hi havia unes muntanyes de quasi mil metres, que es deien el Mon-tagut, el Formigosa i el Castellar, i més enllà, al Pirineu, no només hi teníem l’Aneto, també hi ha la Pica d’Estats, que va coronar mossèn Cinto Verdaguer al tombant de segle. Lògicament també els hem parlat de Jaume I el Conqueridor i de Pere el Gran, més que de don Pelayo i Alfonso X el Sabio, i del romànic de la nostra capella de Sant Joan més que de les meravelles gòtiques de la catedral de Burgos…
Segurament, quan t’adones que la informació que han posat dins el teu cap al llarg de tota la teva vida escolar et situa dins d’un món que no és el teu món més immediat i “si al mateix temps, davant teu es produeix l’esclat de la cultura popular que és encara latent, malgrat que està reprimida, també has trobat un camí per complementar la teva formació humanística”, potser acompanyada de la sort de fer d’apotecari en un dels carrers més populars de Vilafranca, concretament a la confluència dels carrers de la Cort i de la Parellada, a quatre passes de la Plaça de la Vila, i no gaire més lluny de la basílica de Santa Maria, on va ser escolà i on es produeix l’espectacular “entrada de Sant Fèlix”, primer acte gran de “la Festa Major de les festes majors”, sembla lògic que sorgeixi una apassionada complicitat amb la teva ciutat.
―Si, a més a més, un dia et designen per formar part de la Junta d’Administradors de la Festa Major, quan la situació permet organitzar la festa amb llibertat… ―m’hi afegeix.
Aleshores el dinamitzador sociocultural gaudeix de la plenitud… s’entrega a una tradició que ha permès durant segles organitzar la festa des del propi poble, amb les aportacions dels vilatans i el compromís de fer-ho millor que l’any abans…
― Aquesta circumstància i la responsabilitat que sents ―emfatitza― acaben formant promocions de gestors de la vida pública, sobrepassant l’àmbit festiu i cultural. Els ajuntaments, seguint aquesta tradició, possibiliten l’existència d’una veritable escola de gestió de la cosa pública.
És un gran entusiasta del sistema d’administradors. Recorda que, quan el van designar, es va fer el primer programa de Festa Major en català des de la Guerra Civil. No va poder ser fins al 1978; dos anys abans encara s’havien vist obligats a fer bilingüe el de la Marxa de la Llibertat. Encara ho té com un punt de referència. Cada generació d’administradors ha introduït les seves innovacions.
― M’agradaria haver-ho estat quan es va crear el que s’ha dit “la Festa Major dels petits”, amb l’objectiu d’involucrar-los com a figurants en la riquesa i varietat de les comparses i dels balls populars que són un patrimoni inqüestionable de la Festa Major de Vilafranca.
Inevitablement tornem al fet casteller. Els de Vilafranca acabaven de pujar un quatre de nou amb agulla i l’Eloi se sentia al bell mig de la pinya, com “formant part d’un equip que ha posat un nou cim a la història dels castells, perquè jo crec que efectivament la colla és un tot inseparable. Cal dir-ho ara que hi ha tanta proliferació de colles, que es viuen moments d’eufòria, una època d’or com la del segle passat”. Té tota una teoria a l’entorn del final d’aquella eufòria: “Va acabar ―diu amb convicció― pels canvis de costums i la idiosincràsia de la gent, a causa del desenvolupament dels transports de masses, especialment el ferrocarril, i la proliferació dels esports. Aleshores, els castells eren una activitat típicament de lleure. En realitat només hi havia colles a Valls, Tarragona i, esporàdicament, a Montblanc, però els requerien setmanalment i sovint es veien obligats a dir que ja estaven llogats”.
L’eufòria d’ara, amb colles al Baix Llobregat, Vallès, Maresme… Salt, Figueres, La Jonquera, Lleida, Manresa, Plana de Vic…, sorgeix en parlar d’una nova època daurada…
― També hi ha colles al Riberal, a prop de Perpinyà, a Palma i a Manacor. A Algemesí, la Muixeranga fa torres molt considerables i enguany ha descarregat quatre vegades la que podríem dir “la més alta” de sis pisos, que gairebé arriba a l’alçada del 4 de 8. També cal no oblidar els castellers dels casals catalans de Mèxic i l’Argentina, malgrat que encara no tinguin gaire entitat. No hi ha crisi de colles quant a la quantitat d’actuacions i la qualitat va en augment, possiblement gràcies a la com-petitivitat que es produeix entre les colles grans i també entre les de segon nivell. Sorprèn veure que algunes de les que comencen aviat fan castells de set. La descoberta dels castells amb folre ho ha revolucionat, i ha aconseguit fites insos-pitades només fa trenta anys. I quan semblava que s’arribava a un cert estancament, s’inventen noves construccions com el 3 de 10. Cada vegada es busquen sostres més agosarats ―reflexiona quan sorgeix la com-petitivitat de l’esport implantada al món casteller― i es fa difícil preveure qualsevol cosa. L’experiència demostra que no hi ha res escrit. Potser s’imposarà el criteri de treure folres per damunt del d’afegir manilles als folres, a causa de la dificultat d’aplegar tanta gent a l’assaig, a fi de cordar edificacions tan mastodòntiques. La gent de sota acaba el gas.
Sorgeix sense que ens ho proposem el contrast entre l’eufòria castellera i un cert desencís del sardanisme…
― Malgrat l’entranyable simbologia de la sardana, la diferència sobretot es concreta en l’espectacularitat. La televisió ha estat l’instrument d’aquest miracle, que podria recordar, quant a l’impacte social, l’eufòria sardanista dels anys 20, quan la sardana començava a ser útil a un projecte de País. Curiosament la sardana es va estendre de nord a sud i en el cas dels castells s’està produint a la inversa. Ara també pot ser que els castells siguin útils al País d’una altra manera. Només cal precisar la procedència dels immigrants o acudir als locals socials que han estat un eficaç mecanisme de dinamització del món casteller, que han possibilitat una relació personal més enllà dels castells que no existia en el passat.
Es faria tan llarga la conversa com l’anecdotari recollit per uns ulls observadors d’una cultura popular que “és un camí d’afirmació d’identitat, però també d’integració social”.
Sopem al restaurant del local social dels Castellers de Vilafranca, regats amb un excel·lent blanc del Penedès –també podria ser un cava signat pel seu bon amic i consoci Oriol Rossell, fundador i primer cap de colla– i recorda quan “vivien rellogats” al local del coro a la Plaça de la Vila. Es fa evident que “ha estat important haver conquerit un local propi, cosa que ha aportat a la vida castellera el model social dels ateneus”, que per altra banda a Vilafranca són tan importants. A prop de nosaltres juga en “Schus-ter”, anxaneta de la colla, i em parla del tremp que necessita un nano com aquell. Fa memòria de quan els de Vilafranca –“que érem la plaça més castellera, però no teníem colla”– anaven amb els del Vendrell i Valls, fins que el 1948 es van decidir a fundar la seva pròpia colla. I em trasllada mentalment a una tertúlia de la Colla Rabassons, fundada per un grup d’amics enamorats dels castells arran d’una anada amb carros des de Valls a Vilafranca el 1972, rememorant com ho feien atàvicament els Xiquets de Valls. L’experiència l’han repetida cada deu anys i es reuneixen regularment fent àpats i tertúlies, fins i tot patrocinaven el premi periodístic i casteller “Força, equilibri, valor i seny”, com una síntesi d’una forma de fer castells… Potser Eloi Miralles també podria ser la premissa d’una forma de viure.