Carlo Sechi: “Veniu a l’Alguer!”

Carlo Sechi: “Veniu a l’Alguer!”

Tenim les idees clares sobre com s’han de produir les relacions imprescindibles amb les altres comunitats de parla catalana

La primera estrofa de l’himne del Centre Catalanista Alguerès “La Palmavera”, escrit per en Carmen Dore i musicat per Joan Pais i Melis, és expressió del sentiment alguerès per Catalunya.

Sem a’n aquí esperant la tua venguda,
o benehita mare catalana:
en aquest tros de terra tan viuda
horfans deixats en casa, ara italiana.

Carmen Dore, que fou el primer secretari del Centre, l’escriví –a la manera algueresa– quan es fundà l’any 1906, en ocasió de celebrar-se a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
–L’Alguer envià dos representants a Barcelona; i això, juntament amb la fundació de La Palmavera, impulsà el retrobament dels algueresos amb la catalanitat –m’explica Carlo Sechi, actual regidor i exsíndic de l’Alguer–. La pròpia premsa sarda descobrí aleshores la “Barceloneta de Sardenya”. De sempre, la catalanitat algueresa tenia més importància per als catalans que per als algueresos, com ho demostra que el gran impulsor fos el diplomàtic reusenc Eduard Toda i Güell, que el 1886 publicà “Un poble català d’Itàlia: l’Alguer”. Els propòsits d’aquella trobada foren ajornats a causa de dues guerres mundials i dels anys de feixisme a Itàlia i a Espanya. Va ser necessari el viatge de retrobament de 1960 per recomençar el camí emprès a principis de segle. L’actitud començà a ser diferent quan a finals dels 70 sorgí el moviment progressista i nacionalista “Sardenya i llibertat”, i quan als 80 es fundà l’Escola d’Alguerès Pasqual Scanu, l’Obra Cultural i Amics de l’Alguer, que foren una presa de consciència d’una certa avantguarda, que ja treballava per un projecte en pro de la defensa i promoció de les peculiaritats històriques, culturals i lingüístiques d’una comunitat que semblava inconscient de tenir-les.
Més de dues dècades després, però amb la mirada posada en la data cabdal del 1906, aquells inicis han esdevingut un projecte concret que ha potenciat la societat civil de l’enclavament català, ha recobrat la comunicació amb la resta de comunitats de parla catalana, compartint esforços i iniciatives i entrant de ple en la política municipal. Sechi ha estat regidor a l’oposició en una primera etapa, de Cultura el 1984 i síndic entre el 1994 i el 1998, la qual cosa “ha possibilitat consecucions tangibles com el primer intent d’ensenyar català a les escoles i promoure edicions de divulgació, i ha abandonat l’espai senzillament testimonial”. Actualment Sechi lidera l’oposició des dels bancs de la coalició “Alguer viva” de l’àmbit de L’Olivo, enfront el síndic de Força Itàlia, a qui, des de les diferències, reconeix una certa sensibilitat catalanista, encara que només sigui perquè el seu pare fou autor d’algunes cançons en alguerès. L’experiència li ha ensenyat a “no desaprofitar cap possibilitat que pugui ser útil a la bona causa de normalitzar la nostra realitat cultural”.
Em pregunto si Carlo Sechi ha estat sempre un possibilista o si més aviat la força de la realitat li ha imbuït aquest pragmatisme que el porta a Barcelona a fer “Amics per l’Alguer”, tot fent-nos entendre les dificultats d’una petita comunitat per conservar l’idioma i els vestigis de la cultura catalana. “Heu de venir a l’Alguer, nosaltres sols no podríem sobreviure”, clama aquest polític nacionalista que va néixer el 1946 –quan Itàlia deixava enrere el malson del feixisme–, a la plaça Cívica, tot just al costat mateix del teatre de la ciutat, una miniatura esplèndida del teatre de l’òpera, com predestinat als estudis musicals que cursà al Conservatori de Sàsser. L’ensenyament de la música ha estat la seva professió fins que es jubilà el 1994 per dedicar-se plenament a l’administració d’una ciutat que adora, però també féu la carrera de ciències polítiques, en la qual s’especialitzà en història internacional, buscant conquerir sobretot una base cultural sòlida, sense plantejar-se que un dia seria síndic de l’Alguer. No trigà a fer el camí de la política, al qual arribà des de l’esport: primer es féu popular com a jugador de waterpolo i després com a entrenador a la Societat Rarinantes l’Alguer.
A la segona meitat de la dècada dels 70, Carlo Sechi ja era entre els fundadors de “Sardenya i llibertat” en condició de primer secretari polític.
–Seguíem les passes d’Antoni Simon Mossa –precisa concretant els orígens– que havia teoritzat un projecte polític sobre l’especificitat catalana de l’Alguer. Era el moment de superar l’etapa romàntica. Una simple defensa del territori històric no tenia sentit. Intuíem la globalització des de l’impacte que produïa el turisme tant a l’Alguer com al conjunt de la Sardenya. També era el moment de superar les elits portant al poble les nostres inquietuds procatalanistes. Pensàvem que sols no faríem res, que calia buscar la complicitat de la resta de comunitats catalanes, especialment d’aquelles que s’havien dotat d’institucions amb una certa capacitat d’autogovern…
Els catalanistes algueresos no s’han aturat a l’etapa de conquerir poder municipal. Han entès que calia consolidar una societat civil potent creant institucions com l’Obra Cultural, l’Escola d’Alguerès i el periòdic “L’Alguer”, que apareix amb regularitat des del 1988. Ell és present, sia com a regidor o com a síndic, en aquestes iniciatives, però em cita tot un seguit d’inductors (Joan Ibba, Antoni Peane, Vito Loi, Antoni Nughes –director de l’Escola d’Alguerès–, Maria Antonieta Peane…) que em costa retenir i són l’evidència que es tracta d’un equip important al servei d’un gran projecte… “Tenim la voluntat de recobrar el temps perdut, però tots sabem que no serà gens fàcil…” reconeix mentre assumeix amb el gest l’amic Joan Sabaté, una mena de “cònsol honorari” i un dels puntals de l’entitat “Amics de l’Alguer” que presideix Montserrat Recasens, néta d’una de les figures prestigioses que el 1960 arribaren a bord de la nau “Virginia de Churruca” en el viatge de retrobament avui mitificat.
–L’arribada del creuer del Retrobament on venien els Francesc Recasens, Amadeu Bagués, Pere Català i Pic… (pare de Pere Català Roca, autor de “L’aventura catalanista de la Palmavera”, una peça bibliogràfica fonamental per entendre l’Alguer), produí una gran expectació, que desvetllà el sentiment catalanista.
Un any després d’aquell esdeveniment, que els portà una còpia de la Mare de Déu de Montserrat actualment venerada a la catedral de l’Alguer, la ciutat acollí els Jocs Florals de la Llengua Catalana que es celebraven a l’exili. El 1963 són els valencians de Lo Rat Penat els qui hi porten una còpia de la seva Mare de Déu dels Desemparats.
–Una altra fita important d’aquell període fou la celebració de la Missa del Desclavament del Divendres Sant, oficiada pel pare Miquel Batllori. La catedral s’omplí de gom a gom per escoltar la seva prèdica. L’Església està jugant un paper important en aquest procés. Encara recordo el “Petit compendi de la Doctrina Cristiana. Catechismo Alguerese” que es repartia a les escoles… Entorn del 1981 l’Església es planteja la necessitat d’oficiar misses en català. Algun bisbe ja havia fet publicacions. És el moment en què es produeix com un encontre de sinèrgies. Per exemple, el Rotary Club fa un homenatge a la ciutat i regala les plaques de ceràmica dels carrers escrites en català… És també el moment que els catalanistes aconseguim representació municipal.
Un cúmul d’idees i realitzacions li venen al pensament, mentre vaig anotant les seves expressions que necessàriament transcric en el meu català central. Som entorn una taula del restaurant de l’Hotel Alguer que regenta Joan Sabaté, que coneix en detall la vida algueresa i, de tant en tant, intervé aportant informació o matisant les expressions de Carlo Sechi, quan li semblen massa optimistes, potser oblidant la necessitat de crear il·lusió envers el projecte que comparteixen. En Carlo no només és un polític compromès amb la història de la seva ciutat, també té un projecte de futur en pro del qual cal crear il·lusió.
–És temps de superar la confusió del romanticisme. Als anys 70 vàrem perdre algunes de les personalitats més importants de la nostra causa: Simón, Catardi, Sari, Ascano… Però l’actual generació ha de concretar encara més els objectius polítics reivindicant la comunitat històrica; potser no tenim el carisma dels vells catalanistes, però tenim les idees més clares, posem per cas, sobre com s’han de produir les relacions imprescindibles amb les altres comunitats de parla catalana. Ens han caigut al damunt problemes com el de la massificació turística o el de la immigració, que hem de resoldre correctament, precisament ara que l’esperit catalanista forma part de la consciència col·lectiva de la ciutat.
–Sí, però l’ús del català encara retrocedeix –novament aporta realisme en Sabaté.
–Mentre que, en contrast, millora l’autoestima de ser alguerès, l’orgull de formar part d’una identitat peculiar. Fins i tot tenim un sector social que entén l’alguerès i, malgrat no parlar-lo, se sent vinculat a la identitat que reivindiquem. Estem en el camí de crear emocions. Coneixem el fenomen de la gent senzilla que adopta l’italià perquè dóna prestigi en ser la llengua del poder polític i del món empresarial… Ens manquen mitjans de comunicació per compensar aquesta tendència, tot superant la contradicció d’una llei que permet crear-los, mentre una altra ho impedeix en estar esgotades les llicències.
Quasi es fa inevitable la pregunta respecte a si es senten o no italians… Replica àgil: “Som sards de l’Alguer”. I afegeix que no tenen cap sentiment contra Itàlia. La Sardenya sempre ha estat un territori a part.
–Ho va ser durant el feixisme que ens veia lluny, quasi ens considerava una colònia on enviava els desterrats polítics. A l’Alguer tenim una important presència de ferraresos portats els anys trenta. Mussolini els treu del lloc més problemàtic i els hi dóna terres a La Nurra de l’Alguer, que varen sanejar creant el que ara coneixem com Fertília. Mai han reivindicat res, però han mantingut la seva identitat. Als feixistes els preocupava més italianitzar el nord de la península. No van fer qüestió dels idiomes autòctons i, fins i tot, en acabar la guerra mundial, aquí es va pactar la pau per separat. La constitució protegeix les minories, entre elles les minories lingüístiques. Només cal desenvolupar el reglament que faci efectiu aquest precepte. Mai ningú no s’hi ha posat en contra. L’estat italià certament no ens ha donat mai el seu suport, però també és cert que mai ens ha prohibit res. Fins i tot la Llei 482 del 1999 reconeix el bilingüisme. És una fita aconseguida que cal aplicar en el dret públic.
“Sardenya i llibertat” introduí l’ús del català a l’Assemblea Cívica aprofitant la primera ocasió que es posà al seu abast. Caria, Bau i el propi Sechi varen començar a fer les seves intervencions en alguerès, malgrat les dificultats del secretari de la Corporació que les sintetitzava resumint-les. Eren una força emergent. Ningú s’hi oposà i quan Carlo fou elegit síndic, posà una altra fita a la història sent el primer alcalde que exposà el seu programa de govern en la llengua dels algueresos.
–Ara és molt normal a l’Assemblea Cívica que fem les intervencions en la nostra llengua materna –es mostra satisfet–. Fins i tot altres regidors ens han contestat en sard solidaritzant-se amb les nostres propostes.
Mentre s’expressa amb entusiasme anoto alguns punts claus de la seva gestió. Al marge de les millores introduïdes a la ciutat modernitzant-la, ha tingut cura d’obrir-la al món, situant-la a l’espai de parla catalana.
–Ciutats com Barcelona, que amb el seu cosmopolitisme crea afinitat, València, Palma, Perpinyà…, poden ajudar-nos a fer entendre, als algueresos, que també el català és una llengua de prestigi que parlen més de deu milions de ciutadans europeus. És per això que hem potenciat la interconnexió d’aquesta zona. En aquest sentit hem aprofitat totes les plataformes que se’ns han ofert. Darrerament, l’Eurocongrés 2000 celebrà a l’Alguer el seu debat sobre el turisme. El Congrés d’Historiadors del 1985 va tenir una gran participació. Vam organitzar un homenatge a Salvador Espriu i la mostra “Catalans a Sardenya”. Es recorda de manera entranyable la presència de grans personatges com el president Pujol, Joan Rigol, Aïna Moll, Ramon Aramón, la filla de Pompeu Fabra… Les vingudes del FC Barcelona han estat d’una gran utilitat. Necessitem tot el que pugui arribar-nos en aquesta línia de qualitat.
El principal problema es centra en les comunicacions. No hi ha línies directes, cal constatar l’èxit dels vols xàrter que, quan es poden organitzar, sempre van plens. En contrast, hi ha dos vols diaris Londres-Alguer que van plens de turistes i emigrants. La Ryanair l’ha encertada i ara pensa fer l’enllaç amb Frankfurt La Ryanair fa un vol diari Alguer-Girona. Els algueresos es plantegen la possibilitat d’una línia de caire regional que enllaci els aeroports de l’àrea catalanoprovençal. L’Alguer necessita trencar l’aïllament.
–En les relacions amb el continent ha tingut prioritat Gènova, que també ha estat històricament la ciutat de referència. S’ha mirat molt poc cap a Roma o Milà i, més aviat, tenim una certa influència napolitana. Existeix una forta relació amb el Piamont pel domini dels Savoia sobre l’illa. És veritat que des de la Sardenya se sent lluny l’Estat italià.
Conservar la catalanitat en un indret isolat de l’imperi de l’antiga corona d’Aragó potser és una idea tan romàntica com les cançons que Marta Soggiu i Agustí Salis, acompanyats al piano per Ramon Doré, van interpretar en un acte d’Amics de l’Alguer i l’Obra Cultural a l’Ateneu Barcelonès, unint el sentiment i el treball per conservar una llengua amb una sensibilitat musical tan reconeguda als italians. Encara sento la melodia de “Lo pais meu sés tu, o Alguer mia…”
No puc evitar al record del meu primer viatge a l’Alguer a principis dels anys 80. En arribar a les portes de la ciutat vella, els explicava als meus dos fills què era l’Alguer respecte als catalans, mentre un avi ens escoltava atentament. “Sou aragonesos –ens va dir en sentir-nos parlar en català– aquesta és casa vostra”. I ens hi vam sentir efectivament i afectivament. Era un home del poble, solidari amb la minoria que treballa per refermar les seves arrels. En Carlo Sechi i els seus companys catalanistes ens necessiten per consolidar la cultura que compartim. Si no heu estat a l’Alguer, aneu-hi! Ens necessiten!