Artur Blasco i Giné: “Traieu de les golfes els vells acordions!”

Artur Blasco i Giné: “Traieu de les golfes els vells acordions!”

Al Pirineu hi ha els darrers hereus de la cultura tradicional

Vaig conèixer l’Artur Blasco el 1982. Inauguràvem el Primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional amb una gran festa al Palau dels Esports de Barcelona. La traca final varen ser els Acordionistes del Pirineu que, amb la seva autenticitat, ompliren de màgia aquella nit. Ja la seva aparició a l’escenari fou com un esclat. El seu líder indiscutible era l’Ar-tur: ell i la gent d’Arsèguel els havien baixat de les terres de l’Alt Urgell, la Vall d’Aran, l’Alta Ribagorça i el Ripollès. Eren pagesos, ramaders, traginers, algun ferrer, sastre i adober… Tots ells tenien en comú saber expressar-se amb un vell instrument: l’acordió diatònic, algú hi afegia el violí i tots conservaven la memòria de les velles cançons populars…
He de reconèixer que, per a mi, tot plegat tenia un significat molt particular: vaig veure en mans d’aquella gent el mateix instrument que també tocava el meu avi Marçal; aquelles cançons eren les que a les nits d’estiu cantava als veïns, assegut al pedrís de casa al carrer del Molí de Torre-lavit, vull pensar que entre la flaire dels raïms de les vinyes properes d’aquell indret del Penedès on jo vaig néixer… L’avi era originari de Gelida, algú li havia ensenyat allà a tocar aquell acordió. Mai més no l’havia sentit tocar a ningú fins que aquells altres avis –l’Estevet Sastre, el Sisco de Vilac, el Conrado, el Comara, el Ferrer de Tuixent, el Jaumetó, el Marquès, el Ponet, el Fiter, el Jepetó del Tresa, el Ferrer, el Peret Blanc…, intèrprets del primer disc de música tradicional promogut per l’Artur– van sortir a l’escenari del Palau d’Esports a dir-nos tocant que “havien conservat aquella música i aquelles cançons per a tots nosaltres”.
Com si fos una joia, conservo aquell disc amb Arsèguel nevat a la portada i recordo les paraules que m’havia dit l’Artur Blasco repetides a la presentació del disc i referides a “la proclamació de la primera República, el febrer del 1873, que es va celebrar amb balls a les places i als hostals, i, en ocasió d’aquelles celebracions, va ser quan per primera vegada l’acordió va fer una aparició generalitzada als Pirineus”.
L’Artur precisa que “l’acordió, en realitat, havia nascut a Viena l’any 1829 de mans d’un constructor de pianos. Cyrill Demian l’escampà arreu del món des de París quan, acabada la revolució de juliol, s’instaurà Luís Felipe de Orleans al tron de França. Als Piri-neus van portar l’acordió, un quart de segle després, alguns dels que havien emigrat a les ciutats buscant gaudir de l’impuls industrial causat pels diners que arribaven de les colònies americanes”.
Escoltant l’evolució del país en què l’acordió s’anava introduint, descobreixes com s’ha transformat el sentit de la festa des d’aquell senzill acordió.
–En els vells temps, quan arribava el diumenge, la gent de la muntanya cantava i ballava. L’acordió els portava la música de les masurques i els rigodons, les polques, els valsos i els pericons, els xotis saltats, les americanes… A l’estiu a la plaça, a l’hivern a l’hostal. Es cantaven corrandes al so del violí i de l’acordió.
El país patia la frustració pel fracàs de la Primera República, però successivament es llançava a la gran aventura de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888; vivia la crisi revolucionària de la Setmana Tràgica, la neutralitat a la Gran Guerra…
–Els millors moments de l’acordió van ser entre la Mancomunitat de Prat de la Riba i la Generalitat de Francesc Macià, amb Primo de Rivera al mig. Aleshores és quan l’acordió assoleix la màxima popularitat a casa nostra… L’aixecament militar de 1936 provoca el despoblament dels Pirineus. El 1940, la notícia de l’afusellament del president Companys fa que a molts pobles es desin a les golfes violins, acordions i gralles…
Triga a tornar el bon temps i, mentrestant, la indústria musical modernitza l’acordió cromàtic i el diatònic s’extingeix.
–Amb l’acordió cromàtic existia la sensació de més plenitud musical –explica l’Artur Blasco–. Malgrat que el dia-tònic no va desaparèixer a Europa, a Catalunya, quan a l’entorn del 1975 vam decidir recuperar-lo, només en Ricard Muntané el sabia tocar. Calia molta paciència per recobrar-lo, anar casa per casa, buscar els vells instruments als armaris i a les golfes. Restaurar-los i convèncer uns quants que tornessin a tocar-los.
El dia 2 d’agost de 1976, la primera Trobada d’Acordionistes a la plaça d’Arsèguel va ser el moment d’engegar una nova realitat. S’ha consolidat un dels festivals més importants d’Europa en el seu gènere, el més antic de Catalunya de mú-sica popular. Que es celebri a Arsèguel és producte del fet que l’Artur hi té casa. Hi va arribar al 1964 quan encara vivia a Estocolm. Amb el temps s’hi va vincular també professionalment, sobretot en ser traspassat del Ministeri d’Agricultura a la Generalitat. És llicenciat en biològiques i enginyer tècnic agrícola.
–Ep, primer que tot sóc músic! –t’engega tan aviat com pot, tot recordant que va aprendre música a Manresa i a Santpedor, on el seu pare va exercir de metge.
No s’ho devia creure el president Pujol, que li va oferir la direcció de l’antic Servei de Relacions Agràries, carismàtic en els temps de la República. Però ell va plantejar des del primer moment la necessitat d’un pla d’ordenació i millora de les pastures dels Pirineus i li van fer cas. I des d’aleshores es va moure entre muntanyes dirigint la construcció de refugis ramaders, abeuradors per als animals, tancaments de muntanya, passos canadencs, camins i pistes d’utilitat ramadera, triadors d’ovelles… La seva oficina tenia seu a Sort, però s’ocupava de tot els Pirineus entre la Franja de Ponent i el Cap de Creus…
Al bell mig de tanta feinada, una certa sensibilitat humanista sorgia a flor de pell, com recobrant una vella afecció per la cultura tradicional de quan vivia a Berga i, escoltant les cançons d’una padrina, s’adonà que calia transcriure-les, per fixar una memòria a conservar.
La vida de l’Artur Blasco es podria definir amb una paraula molt pròpia de la seva activitat professional: transhumància. Seguint les passes del seu pare va viure a Vandellòs, Monistrol de Calders, Manresa, Santpedor, Berga… Potser per això li va ser fàcil el 1953, quan només complia 20 anys i estudiava a la Universitat, arribar a la conclusió que el món era molt més que tot allò que tenia al seu entorn.
–Vaig marxar, com qui diu, amb vint duros a la butxaca i fent autostop.
Però el músic que portava a dins, potser l’esperit del Joan Amades que anava amb ell, descobria les sessions de ball obert que hi havia les tardes dels diumenges a l’Skansen, el parc principal de l’Estocolm que l’havia acollit, animades només per un acordió diatònic i un violí. Després va aparèixer a Islàndia, on, embarcat en un bacallaner, escoltava la ràdio dels esquimals i tot sovint un acordió interpretava la seva música tradicional…
–Ja retornat a casa amb la vida encarrilada, sent al mercat de la Seu d’Urgell, va arribar-me el so d’un acordió diatònic que tocava una polca, i vaig descobrir que al meu país aquell so i aquella música també eren vius. L’avi que el tocava, al començament del passeig de la Seu, em va dir que era el darrer sonador d’aquell instrument als pobles del Pirineu. Amb Gaspar Viladomat, el moliner d’Arsèguel, vam recórrer junts pobles i masies a la recerca dels avis que havien animat sessions de ball amb els seus acordions. Vam treure de les golfes tots aquells acordions i els vaig baixar a Barcelona per restaurar-los. Pas a pas, va ressorgir l’antiga afecció, fins que un dia els vaig citar a Arsèguel per fer junts un bon sopar per celebrar plegats tota aquella feinada. Vam tocar junts per primera vegada a la plaça.
Al principi només era un sopar d’amics a la plaça del poble.
–Però des del 1985 tot s’ha disparat. La difusió de l’instrument, els cursets… Tot plegat l’ha popularitzat. Ara estem al límit de les possibilitats de creixement. En alguns moments vam pensar que potser Arsèguel ja no donaria per a més. Però, amb en Jordi Fàbregues, l’Isidre Peláez, en Josep Farràs, l’Antoni Casanovas, en Josep Escuder i alguns més, hem aconseguit darrerament una nova dimensió del festival, especial-ment des que la Unió Europea ens ha integrat a la Ruta Europea de Festivals Tradicionals.
Són impagables les tasques de recerca i recuperació que s’estan desenvolupant a partir del voluntarisme. L’Artur creu que “cada cançó que es perd o cada cantaire mort, és com una llosa sobre la nostra cultura”. Tot plegat l’impulsa cap a una detallada investigació recollida en diverses obres i reconeguda amb la concessió del Premi Nacional de Cultura Popular, per la recuperació i divulgació del folklore pirinenc, especialment per mitjà del Pont d’Arcalís, el grup que dirigeix i que està integrat pels músics Marc Egea, Isidre Peláez, Quim Soler i Jordi Fàbregas, que és el responsable dels arranjaments de les cançons.
Hi ha un Artur Blasco que supera la dimensió del folklorista. Per molt que ell asseguri que bàsicament és un músic, la seva formació universitària, la condició d’home de món adquirida en aquell parèntesi de joventut en què decidí mirar més enllà d’on arriba la vista (en aquell temps haguéssim dit “més enllà dels Pirineus” precisament), el converteix en un observador privilegiat d’aquesta societat de muntanya, ara en crisi, a la qual s’ha lliurat i es rebel·la davant de les dades estadístiques:
–Les dues darreres dècades han plegat més del setanta per cent dels pagesos de muntanya i damunt dels que queden plana el perill d’haver d’abandonar l’ofici de pagès. Quan aquests es cansin d’a-guantar aquesta vida difícil i escassament compensada, també sabrem que ells són el darrer reducte de la cultura de muntanya. Des de la ciutat no s’és conscient que quan es tanca una casa a un poble de muntanya es tanca un tros de la nostra història. Recobrar-la és tan difícil com el fet que un pagès que plega mai no torna enrere.
Coneix i comparteix el desencís del camp envers de “la ciutat que governa el país amb mentalitat urbana, que fa del bosc una muntanya de bardisses o desertitza el camp, que al·lucina planejant que el camp es pot salvar promovent el turisme, sense adonar-se que en realitat hi porta l’estrès de la ciutat en alterar els sistemes de vida tradicional de la muntanya”.
Va néixer un dia de novembre del 1933 a Barcelona. Podria posar fi a una vida professional des de la qual ha servit a la modernització d’aquestes terres altes. L’expert agrícola s’ha aliat amb l’humanista que porta dins, precisament per modernitzar aquestes formes de vida, fixant al territori “un jovent que mira cap al pla i hi veu el seu futur, sabedor que el país difícilment pot exigir-li el sacrifici de quedar-se a la muntanya…”. L’Artur sap que no tot serà com a Arcalís, aquell poble del Pallars Sobirà –del qual han agafat el nom per al grup musical–, al marge esquerre de la Noguera Pallaresa, que es comunicava amb el món per mitjà d’un pont penjat de cables i taulons, que impedia el seu desenvolupament i el pas dels materials necessaris per a la reparació de les cases. Finalment la pressió popular va aconseguir que les autoritats construïssin el pont imprescindible com a mínim per salvar el futur.
Més d’un miler de cançons recopilades d’arreu del Pirineu, així com molts temes instrumentals, una acurada discografia feta en base a les pròpies veus dels testimonis vius, el Museu de l’Acordió des d’on promou cursos de música i dansa, el Premi Jaume I i el Premi Altaveu, la presència continuada arreu amb el grup El Pont d’Arcalís, que també va obtenir un premi pel darrer enregistrament discogràfic de “Balls i cançons del Pirineu”…, ens parlen d’algú que segueix empenyent i és capaç d’advertir a qui el vulgui escoltar que “al Pirineu hi ha els darrers hereus de la cultura tradicional”. L’Artur, malgrat tot, els segueix fomentant l’auto-estima, si convé, anant a peu pels camins del cançoner.