Antoni Carné: Del voluntariat social a l’associacionisme cultural

Antoni Carné: Del voluntariat social a l’associacionisme cultural

“El país està en deute amb el moviment associatiu”

L’Antoni Carné i Parramón va desenvolupar des de molt jove la seva predisposició a treballar en el àmbits de l’associacionisme i el voluntariat social. Sant Vicenç de Castellet –on va néixer el 1954– i la Societat Cora l’Estrella foren el seu espai natural. Ha seguit la tradició d’una família d’industrials picapedrers. Recorda honorat que el seu avi preparà la pedra on s’esculpí el monument al Timbaler del Bruc. Estudià Arquitectura Tècnica, però la realitat l’obligà a dedicar-se a l’empresa, seguint la petjada del seu pare, de qui també ha heretat la predisposició per l’associacionisme; com ell, arribà a presidir sent molt jove la Societat Coral L’estrella. Abans es vinculà al voluntariat social, ni més ni menys que a la Creu Roja, on arribà a lluir els galons de capità. La Creu Roja el portà a viure tot un seguit de situacions en el límit de la supervivència: va ser present en el famós atracament del Banc Central de Barcelona intentant negociar la sortida d’hostatges; era a la Presó Model en algun d’aquells motins dels interns per millorar les seves condicions de vida… També va ser a la tragèdia dels Alfacs. Era a les mines de Sallent procurant atendre sanitàriament als miners que s’havien tancat a les galeries. Era a Montserrat quan Joan Pau II patí una lipotímia i fou ell qui el traslladà en braços fins als serveis mèdics…
“El meu pas per la Creu Roja m’atorgà caràcter i experiència, consolidant les meves actituds davant la vida”, diu en explicar que la deixà en veure que l’estaven polititzant. Arribà a la Federació de Cors de Clavé, que presideix, com a delegat del Bages i, ja integrat a la junta directiva, aportà la seva innata capacitat d’organitzador a la gestió de l’acte principal de l’Any Clavé, que omplí de gom a gom el Palau de Sant Jordi, celebrant els Cent Cinquanta Anys de Cant Coral. Des del 2011 presideix la Federació. Impulsà la renovació dels estatus buscant una major connexió amb la massa social (“vaig ser el primer president que presentà candidatura; abans les juntes es feien per consens”). S’ha esforçat en la recuperació dels “cors d’homes” organitzant un festival triennal que omplí en diverses sessions el Palau de la Música Catalana. L’èxit possibilità la creació a Barcelona d’un secretariat internacional. Ha rellançat “L’Aurora”, degana de les revistes culturals catalanes. Tot aquest impuls ha potenciat l’autoestima de les societats corals, que considera dipositàries d’un mandat històric per la convivència i el progrés social. El complau especialment haver connectat amb la Catalunya Nord per potencial el moviment cultural.
Antoni Carné presideix l’Ens de Comunicació Associativa, institució que aglutina a les és importants federacions d’entitats culturals amb l’objectiu de potenciar el teixit associatiu, tot procurant una millor comunicació amb el conjunt de la societat catalana i també amb les diferents administracions públiques, a fi de que valorin justament el potencial social de l’associacionisme cultural.

-Què es pretenia amb els Debats al Territori que són l’origen de l’Ens?

Es tractava d’una diagnosi de l’estat de l’associacionisme cultural català per estudiar-ne propostes de futur. La Federació de Cors de Clavé sortia amb optimisme de l’Any Clavé que, apart de recobrar la figura del mestre, havia estat un element de vitalització de les nostres corals, traient-les de la inèrcia del sobreviure que havia caracteritzat l’activitat social durant la dictadura. Ho varem proposar al Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004. De fet va esdevenir la primera activitat social associada al Fòrum. D’allà va sorgir la possibilitat d’una col·laboració mirant cap el futur amb la Federació d’Ateneus i els Clubs UNESCO, a la que s’afegí la Federació de Grups de Teatre Amateur.

-Deu debats a deu lloc diferents de Catalunya i un fòrum via Internet… Descentralització i, a més a més, utilització de les noves tecnologies?

És el que calia fer en aquells moments i, de fet, així ho van deixar ven clar les conclusions dels Debats al Territori. Potser és perquè la mitjana d’antiguitat de les nostres corals és quasi el centenari, als ateneus els hi passa un altra que tal, el teatre amateur és cosí germà de corals i ateneus… Només els Clubs UNESCO són moderns tant pel moment de la fundació com pel que representa com idea la seva cultura de la solidaritat. Cal mirar endavant, descentralitzar la gestió fent ús de l’eficàcia que aportaven les noves tecnologies i rejovenir les associacions.

-Som molt lluny d’aquelles corals que en Clavé creava a les tavernes?

I dels ateneus que construïa la gent aportant treball i els seus estalvis…

-Potser el teatre d’aficionats és mes a prop d’aquell Teatre Odeón, on els artesans feien d’actors els caps de setmana?

Era un altre temps i una altra realitat social. Tanmateix, segur que alguna relació ha de tenir aquell moment amb l’actual, amb més de set-cents grups de teatre d’aficionats que hi ha escampats arreu de Catalunya, amb un denominador comú de generar interès per l’art escènic, quan Barcelona és actualment una de les capitals europees de la produccions teatral.

-El teatre amateur va salvar els nostres clàssics quan a les cartelleres quasi no hi havia teatre català…

No podem oblidar el teatre independent. Aquells grups van fer una gran feina al final de la Dictadura i a principis de la Transició. Molts havien sorgit dels grups amateurs, també de l’Institut del Teatre i de l’Adrià Gual i ja eren a les portes del teatre professional.

-Coral i orfeons són la realitat més representativa de la cultura popular. Vuit centenars i mig!

Que Catalunya gaudeixi de cinc federacions de cant coral, totes elles amb el seu propi segell i caràcter i molt agermanades entorn del Moviment Coral Català, aclareix qualsevol dubte sobre la importància social.

-La xifra de més de quatre-cents ateneus només a Catalunya també és un fet excepcional…

Força d’aquests ateneus són antigues corals que van adoptar l’estructura social dels ateneus. Tots plegats pateixen un problema molt considerable: els equipaments que van crear tenen un enorme valor patrimonial però les despeses de manteniment els ofeguen, dificultant el rejoveniment de les societats. Malgrat que donen resposta a necessitats de la població, l’administració encara no admet la urgència d’un tractament acurat del problema.

-Heus aquí una de les raons per la que s’ha posat en marxa l’Ens.

No hi ha dubte que hem de dialogar amb les administracions fins fer entendre que cal una important dotació pressupuestària dedicada a aquestes institucions per posar-les al dia. En aquesta línia les federacions cada vegda més han d’assumir un paper d’interlocutor amb les administracions.

-La modernització es complica per la competència que, amb pressupostos públics, els ajuntaments fan a les associacions.

I això que els ajuntaments tenen problemes econòmics! Entenc que els ajuntament haurien de poder disposar de recursos provinents de la Generalitat, degudament controlats!, que afavorissin les activitats de les entitats locals, doncs els ajuntaments són els que millor saben de les associacions de cada municipi. Això alleugeria el problema. Però coneguda la situació de rivalitat, és lògica la crispació quan es planteja qualsevol debat entorn al model de gestió cultural.

-Sobretot cada vegada que s’inaugura un centre cívic o casal municipal a prop d’una entitat històrica…

Pel què fa a immobles, els ajuntaments segueixen creant centres cívics i teatres municipals, quan generalment els millors centres culturals són propietat de les associacions. En aquestes darreres dècades tots hem vist com es municipalitzava la gestió cultural en prejudici dels ateneus i les institucions supramunicipals donaven suport als grans pressupostos de la cultura elitista i, en contrast, almoines als de les associacions. Per si fos poc, alguns ajuntaments subvencionen les entitats tot sovint fent signar convenis amb els que imposen la seva política cultural, qua no forcen condicionats sobre la propietat que, passat un temps, esdevenen veritables expropiacions encobertes.

-Per plantejar aquesta situació s’ha unit una dotzena de federacions que representen un percentatge molt alt del teixit associatiu?

Volem partir del diàleg, sabent que les associacions han omplert els buit d’equipaments i oferta cultural durant més d’un segle. Hem de fer entendre que aquesta Catalunya nostra s’ha fet des de la societat civil, perquè les administracions no donaven al poble els serveis que han aportat les associacions. Dit això, certament, calculem que l’Ens representa un àmbit cultural que s’acosta al noranta per cent de les associacions que hi ha a Catalunya. Alguns milers. Ara cadascuna de les federacions ha d’assumir el seu paper d’intèrpret del sentir de les seves entitats associades. Tots plegats treballarem cara el futur de cada societat, coneixen la realitat procurant millorar-la. Els que hem seguit Clavé encara creiem vigent aquella sentència seva: instruir-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços.

-Els hi fan cas en saber que representen la gran majoria de les associacions?

Tenim un diàleg fluid i, per la bona relació establerta, estem convençuts que el seguirem tenint. S’ha entès la nostra voluntat de construir. Ens han rebut, han acceptat venir als actes que hem convocat, ens han donat suport i, sobretot, ens l’ha promès per la convocatòria del Primer Congrés de l’Associacionisme Cultural Català que és cap on avancem. La celebració es preveu en el que queda d’any i el proper. Tal vegada, el passat 29 de març, el conseller va insinuar la conveniència d’organitzar-lo conjuntament amb el Centre de Cultura Popular i Tradicional Catalana, però deixant a banda una imprescindible col·laboració, tots consideren que ara els hi toca a les associacions promoure el seu propi debat cara el futur.

–I què té de diferent aquest congrés respectes als convocats anteriorment?

Aquelles convocatòries van sorgir com se sap de la iniciativa institucional, mentre que el Congrés de les Associacions Culturals neix de les pròpies associacions.

–Què és vol debatre ara?

El paper que les associacions han de tenir en el futur i com encarar-lo la seva relació amb els diferents administracions i la presència mediàtica; i, sobretot, cla promoure un gran debat intergeneracional, fonamental per fer un relleu que enforteixi les associacions, en el que voldríem implicada a la Conselleria de Cultura.

-Els mitjans de comunicació seguiran parlant de la cultura professional i potser la societat ni arribi a conèixer a fons el debat que es planteja.

També les associacions miren cap a la cultura dita d’ofici, perquè no ens interessa gens deixar de gaudir de la qualitat que aporta i perquè, quan surt de Barcelona, quasi sempre utilitza per expressar-se els locals de la cultura popular. En quant als mitjans de comunicació, la primera iniciativa ha esta crear un oficina de comunicació que, des de fa uns quants mesos, està establint ponts amb la premsa, la ràdio i la televisió… Hem creat un portal a internet que ja recull els principals esdeveniments de la cultura popular, que anem potenciant com a vincle d’unió entre premsa i associacions.

-Malgrat tot ni així serà fàcil treure’ls del cau de l’elitisme.

Des del periodisme se’ns tracta erròniament con un fet minoritari que no és d’interès general. De moment ja hem aconseguit bons resultats en el nivell de la premsa, ràdio i televisions comarcals fent arribar la informació amb el tractament tècnic que pot garantir l’èxit de la comunicació.

-A l’Ens ja hi estan implicades dotze federacions.

A la web ensdecomunicacio.cat ara mateix hi tenim el logotip de les onze federacions que han participat a les juntes i assemblees que s’han celebrat. Que recordi, a part d’ateneus, corals i teatre, també hi són els sardanistes, els esbarts, els geganters, la coordinadora de La Roda d’Espectacles al Carrer, les bandes de música, l’agrupació de bestiari festiu… També s’han integrat els grups culturals del Gran Orient de Catalunya, obert com està l’Ens a tot el conjunt d’expressions culturals, tot que hi ha unes altres tres federacions disposades a entrar-hi. Cara el Congrés de l’Associacionisme Cultural estan convidats a tots els sectors culturals a que hi participin.

-Tot sembla a punt per celebrar un gran esdeveniment.

L’estem preparant il·lusionats, amb el rigor que correspon a una institució que integren els quadres directius de les principals federacions de Catalunya. Junts podem promoure un esdeveniment que marqui una fita història del moviment associatiu, que demostrà la seva importància quan aportà les noves institucions democràtiques la gran majoria dels quadres dirigents, que s’havien format a la única escola de la gestió pública que existia aleshores, la de les associacions.

-Podran aconseguir canviar la tendència d’instrumentalització de la gestió cultural?

És simptomàtic que membre estem elaborant projectes transfronterers, encara hi hagi intromissions polítiques. L’objectiu principal d’una bona política cultural ha de ser tenir cura de que les ofertes culturals tinguin un bon nivell de qualitat, és a dir, fomentar la creació i la seva divulgació. Facilitar que arribin al màxim de persones possible, a ser desitjable a un públic nou que, per tant, hem de captar. Aquesta política les associacions, l’hem de subscriure de principi a fin, però ens cal ser presents en plataformes com el Consell de Cultura de la Generalitat. Quan la Unió Europea es planteja la necessitat de rebaixar els aparells de totes les administracions públiques, cal recordar que Catalunya s’avança en l’aplicació d’aquest criteri. Fa més d’un segle que, des de les associacions, es van posar les bases d’una poderosa societat civil que ha arribat fins els nostres dies i ha estat el pilar essencial del nostre model de convivència.

Maig 2007