Albert Sans: Ballar en català

Albert Sans: Ballar en català

Les coreografies han de trobar un punt d’equilibri entre l’espectacle i la tradició

–Les meves escoles han estat el Palau de la Música, on gaudia de les ballades de l’Esbart Verdaguer que dirigia Manuel Cubeles, el Liceu, on desenvolupava la meva sensibilitat musical, i el Teatre Lliure que, de la mà de Fabià Puigserver, seguia les innovacions escèniques –manifesta d’entrada l’Albert Sans, que va ser durant mig segle a l’Esbart de Rubí i durant trenta-cinc anys el dirigí, creant seixanta memorables coreografies d’arreu dels Països Catalans. El prestigi de la seva obra contrasta amb una formació autodidacta i un mitjà de vida totalment al marge de la dansa. De fet ha regentat fins fa cinc anys el negoci de la família, amb una responsabilitat que mai ha limitat en benefici de l’activitat artística–. El negoci era sagrat a casa. Em deien: “Després de les deu de la nit, fes el que vulguis, però et llevaràs a les sis del matí”. Quantes vegades he anat cap al mercat sense dormir!
Hom es pregunta què hagués pogut fer l’Albert Sans si s’hagués dedicat plenament a la dansa. La crítica ha confirmat el criteri general que el seu nom haurà de figurar per sempre com una de les grans figures de la dansa tradicio-nal, tant per la qualitat com per l’abast de la seva obra, malgrat uns pares que no entenien que “a l’Albert li hagués donat per la dansa”, fins a l’extrem que quan el Ministeri de Cultura li atorgà el 1994 la Medalla de Belles Arts es va haver de sentir “Els de Madrid t’han donat una medalla! Millor que t’haguessin donat calés.” La Creu de Sant Jordi, però, va ser rebuda amb emoció, especialment perquè era una cosa d’aquí…
–El pare era seguidor del Barça, com una manera d’expressió de la catalanitat, i la mare va patir els cops de sabre a l’esquena anant a retre homenatge a l’estàtua de Rafel de Casanova, ja quan la dictadura del Primo de Rivera. A casa –afegeix amb una certa ironia– sempre hem estat d’esquerres i de la ceba. Malgrat que em confesso moderat.
La dansa, la música i la fidelitat al seu país han estat els eixos fonamentals de la vocació artística que l’Albert Sans ha desenvolupat dirigint el prestigiós Esbart de Rubí que el 1923 fundà el Dr. Guardiet. Un dels seus mestres, concretament Manuel Cubeles, en prologar la biografia que va escriure Joaquim Vila i Folch, esmenta tres valors que emmarquen l’obra de l’Albert Sans: dignitat, llibertat i esperit de servei, per acabar dient-nos, en definir la seva personal aventura de la creativitat coreogràfica, que “no copia, crea, recrea, s’apassiona i sofreix, conscient que en allò de digne i d’honest que pensa fer, i fa, hi haurà encerts i errors, però mai no desmentirà el seu estimar les arrels”. En recordar-li aquesta definició, l’Albert torna els elogis:
–Gràcies a la tasca de Manuel Cubeles la dansa catalana va fer un pas endavant. Ell va ser qui ens va despertar el “cuquet”. Jo era un dels molts que feien cua per aconseguir una entrada del galliner del Palau de la Música per veure ballar l’Esbart Verdaguer. L’expectació que despertava és avui impensable.
Es fa inevitable parlar del moment que viu la dansa tradicional catalana.
–Mira –em diu taxatiu–: hi va haver un temps que tothom deia que “ballava en català” i jo no sé què vol dir exactament això. Ara mateix, si parles amb qualsevol director d’esbart i li preguntes com ballen, et diu allò de “nosaltres vivim de la tradició”, quan el que veus ballar s’escapa de les arrels. Preferiria que em diguessin “Jo vull fer això i per a mi això és dansa catalana d’avui”. Vaig tenir la sort de conèixer algú tan innovador com era el Fabià Puigserver, que ens va fer el disseny d’algun espectacle. Sempre em deia que a les coreografies havíem de trobar el punt d’equilibri entre espectacle i tradició, sense allunyar-nos del fet folklòric. En estilitzar l’espectacle coreo-gràfic no s’ha de perdre el gest que ens caracteritza com a catalans.
L’Albert ha tingut com un sisè sentit en triar exemples a seguir, cosa que no sembla gens fàcil per a qui als catorze anys deixa l’escola per dedicar-se de cos i ànima al negoci familiar, amb l’inconvenient afegit d’una renúncia dels avis i de la pròpia mare per seguir una vocació teatral, que els venia dels temps en què eren els cafeters de la Cambra Agrícola (des que van entrar els nacionals, “Casino Español”), on havien muntat una companyia de teatre d’aficionats formada exclusivament per la família. Sovint es troba el fil conductor d’una vocació. No és gens estrany que el 1940 entrés a la secció infantil de l’Esbart de Rubí, on debutà ballant al “Galop de Cortesia”, una dansa reconstruïda per l’Aureli Capmany i el Joan Amades. Des d’aleshores, sempre ha estat vinculat a l’esbart. Als disset anys, per altra banda, ja era un assidu del cinquè pis del Gran Teatre del Liceu…
–A part de gaudir de l’òpera, hi vaig veure actuar companyies de dansa de gran renom: els Ballets del Marqués de Cuevas, Jeróme Robbins, Béjart i Paul Taylor, i també l’Antonio i José Greco, que em van produir un fort impacte artístic.
El 1955, quan Daniel Bas, exdansaire del Verdaguer, deixa l’Esbart de Rubí, li cedeix la direcció.
–Aquell va ser un pas molt difícil. La majoria dels balladors no em van acceptar d’entrada –recorda–. Només en van quedar sis, però, a poc a poc, amb molta paciència i un treball intens, em van anar acceptant i van acabar tornant quasi tots. Recordo que la primera coreografia que vam muntar aquell mateix any va ser les “Danses d’Artesa de Lleida” i ja no es va parar…
Cinquanta-sis coreografies van convertir el Rubí en un esbart d’indiscutible qualitat. Inimaginablement es van obrir fins i tot les portes del Liceu, on el 1968 hi muntaven el ballet de les òperes “Marina” i “Canigó”. La plaça de Rubí que ara porta el nom del Dr. Guar-diet, fundador de l’esbart, i altres escenaris de Catalunya, han acollit les coreografies de les “Gitanes del Vallès”, “El mortitxol”, “El Sarau”, “El comte Arnau”, “El Carnestoltes”, “Rapsòdia per a piano i cobla” i tantes altres… Tornarà al Palau de la Música a omplir el buit –encara que només sigui esporàdicament– deixat per l’Esbart Verdaguer, segurament amb l’emoció als ulls pel record d’aquell temps en què els veia ballar des del galliner.
L’Esbart de Rubí viatjarà per Europa i Amèrica com un acreditat ambaixador cultural, amb participacions tan prestigioses com la de la sèrie de la BBC “La Màgia de la Dansa” per invitació de Margot Fonteyn. També adaptarà les danses del còdex conegut amb el nom de “Llibre Vermell de Montserrat”, del segle XIV, i per a la glossa operística del mateix nom de Xavier Benguerel… Tot plegat farà que l’any 1985 se’ls atorgui el Premi Nacional de Dansa.
Vint anys abans, a Nyons, havien nomenat l’Albert Sans “Chevalier de l’Ouvier” en reconeixement a les seves aportacions a la dansa. Pels volts del 1986 col·labora amb la companyia d’un vell amic de Rubí, l’Enric Majó, en l’espectacle “Setmana Santa”, inspirat en textos de Salvador Espriu. La men-ció d’aquesta col·laboració porta la conversa cap al Rubí de la transició política que, en certa manera, va compartir amb l’actor.
–Coneixia l’Enric Majó, malgrat que ens portem una dècada, perquè a ell també li agradava la dansa i la pintura. Ens havíem conegut al Casal Parroquial. Vam estrenar-hi les “Gitanes” i l’Enric va fer de diable major. Més endavant participà de la moguda prede-mocràtica. Ens havia sorprès a tots perquè es va independitzar molt jove.
La transició va ser dura a Rubí. De poc servien els reconeixements generals per la qualitat que l’esbart havia conquerit, i amb els quals s’havia convertit en un punt de referència. També havien lluït –ballant el Caballista de les Gitanes– la primera senyera sense autorització governativa. Va ser una simple substitució en no trobar la de l’esbart, però l’esclat d’aplaudiments de la gent de Rubí li va donar significació política. Fins i tot va rebre amenaces. A casa no va pas estranyar.
–La mare no em deixava anar al col·legi el dia que els de la Falange ens feien desfilar. Aquell dia no ens aixecàvem del llit fins a les tantes, fent-nos el malalt.
No li ha mancat sentit de l’humor a l’Albert. Ell, que va veure frustrat l’enllaç amb la dona que estimava, perquè la que hagués estat la seva sogra ho va treure del cap a la seva filla, va escenificar la parodia d’un casament, pel Carnestoltes del 1985, en el qual ell mateix era el nuvi. Es va omplir de gom a gom la plaça de l’Ajuntament. Hi va arribar amb núvia i barret de copa i jaqué, i fins i tot hi anava un bisbe en el seguici. L’Isidre Rubio, president de l’esbart, anava disfressat de jutge amb mostatxo i tot, els va casar. Fins i tot hi va haver qui, creient que el rumor de les noces era cert, va acudir a comprar regals.
Va ser una interpretació notable, que no li va ser difícil.
–El ballar sempre ha estat un exercici de coqueteria entre el noi i la noia. Darrere de qualsevol dansa hi ha aquesta relació. És indiferent que sigui una rapsòdia valenciana, el bolero de Vallderrobles, qualsevol dansa tortosina, el Ball del Córrer de Perpinyà o les danses eivis-sen-ques que reflecteixen el contrast d’una certa rudesa de l’home amb la feminitat de la dona.
Ha fet la coreografia de danses d’arreu de les terres de parla catalana, llevat Andorra i l’Alguer, sempre procurant reflectir la riquesa d’una gran diversitat.
Es coneix el treball que ha concretat a les seves coreografies, però la tasca d’investigació desenvolupada ni se li suposa. Ha recorregut infinitat d’arxius i ajuntaments a la recerca de la documentació que avalés l’autenticitat de les danses en què s’inspirava, i així superar les informacions recollides per Amades i Francesc Pujol al “Diccionari de la Dansa”.
–El folklore fet espectacle requereix un gran rigor. S’ha de saber fer a partir d’unes fonts documentals que permetin conservar les essències sense desvirtuar-les–. Quan li preguntes pels motius d’inspiració, et diu que― tot el que és popular és important i suggerent, però no tot és vàlid per posar a l’escenari. Cal trobar una música adequada i que també ho sigui l’anècdota que explica la dansa.
La voluntat d’aportar categoria a l’expressió tradicional no li ha impedit tornar al poble una dansa tan popular com és el “Ball de Gitanes” de Rubí, que, des de fa anys, es balla a la vila.
–Una mica n’és culpable l’Enric Majó, que em suggerí el contrari, és a dir, portar-les a l’escenari –reconeix–. Però amb l’Isidre Rubio vam arribar a la conclusió que precisament era una de les danses que s’havien de portar al carrer, com una mena de resposta al folklore importat que, com qui diu, l’ha ocupat. El comú de la gent creu que les nostres danses són avorrides i és un gran error, que es pot observar al propi costumari. El folklore sempre havia estat molt lliure. La gent ha ballat sempre per divertir-se. La majoria de balls tenien una forta càrrega de gatzara i de sensualitat, fins i tot obscenitat. El temps no ha passat en va i han quedat desvirtuades moltes d’elles. Però el “Ball de Gitanes” conserva l’espontaneïtat popular. A Rubí, el Galop l’acaben ballant més d’un miler de persones, que constitueixen un espectacle amb la força de qualsevol altra manifestació del folklore importat pels nouvinguts que també gaudeixen d’aquesta festa.
Quan va deixar l’Esbart de Rubí ho va fer amb la frustració de no veure realitzada la seva il·lusió de crear una escola nacional de dansa de la qual sorgís una companyia professional, que podria compensar la inexistència d’un ballet nacional.
–Com sempre ha dit el mestre Manuel Cubeles –em diu–, qui li posa el cascavell al gat, si tothom en aquest país pensa que ell és el millor. S’hauria de fer amb una estructura molt sòlida, sense favoritismes, potser amb persones al marge del món de la dansa que imposessin el seu criteri. Jo més aviat sóc pessimista. Tothom vol seguir el seu propi camí i l’administració ni s’ho planteja.
Malgrat això, l’Albert Sans no sembla desil·lusionat. Cinquanta anys a l’Esbart de Rubí han omplert de contingut la seva vida. “Jo sempre seré de l’Esbart de Rubí”. Però ell, ara que té temps, segueix investigant per crear noves coreografies. Algunes d’elles han estat representades per l’Esbart de Mollet, concretament la que s’acaba d’estrenar sobre música de Monsalvatge. Segueix tenint la il·lusió d’aquell jove del cinquè pis del Liceu i del galliner del Palau de la Música Catalana i pensa que sempre “algú ha de seguir creant, si no encara ballaríem “L’hereu Riera” tal com el vam heretar”. Però el que no es pot fer es canviar-li l’ànima…