El passat divendres 16 de gener, el periodista Manuel Dobaño va presentar a la seva ciutat natal, Xinzo de Limia (Ourense), el seu llibre K11: Estación clandestina, editat per Rúbrica Editorial a l’octubre del 2014.

La Casa da Cultura es va omplir per rebre l’autor, que viu al Prat de Llobregat des de fa dècades i on ha desenvolupat tota la seva activitat professional. Va ser una oportunitat especial per recuperar les arrels personals de Dobaño, amb un especial record per a Carlos Casares Mouriño, amic personal de l’escriptor i un dels intel·lectuals gallecs més importants de la seva època.

El periodista ens rememora aquesta viatge i aquesta presentació en un article que ens ha fet arribar.

Amb tren, mig segle després

He deixat passar uns dies per recuperar-me serenament de les emocions contingudes que em va provocar el recent viatge a la meva terra gallega. Allí vaig estar, en Xinzo de Limia, després d’una massa llarga absència, per presentar el meu llibre K11: Estación clandestina (crónica de un periodista de a pie). El viatge de tornada, Ourense-Barcelona, el vaig fer amb tren, igual que el d’anys enrere, quan, en edat encara d’adolescència, les circumstàncies de la vida em van portar a Catalunya per acostar l’home en el negoci familiar. Llavors (1960), el comiat va resultar bastant traumàtic, perquè enrere deixava juvenils somnis, amistats entranyables i també enamoriscaments primers, aquells que, diuen, són difícils d’oblidar.

El viatge d’ara no s’assembla gens al que vaig fer fa més de mig segle en un comboi ferroviari en el qual viatjaven persones tristes proveïdes de maletes de fusta i amb la cara arrebossada de carbó. En aquest feliç retrobament amb les arrels, vaig tenir l’oportunitat de taral·lejar “o tren que me leva pola veira do Miño” d’Andrés Do Barro, i de rememorar enyorades vivències dels intensos anys que vaig passar a Galícia, però també dels foscos temps “da longa noite de pedra” que ens va tocar viure als de la generació de la incivil postguerra. Malgrat tot, crec que vam ser feliços, perquè érem innocents i el meu pare era el rei de la gasolina; o sigui, que la meva família va tenir el privilegi de no sofrir el racionament.

En l’acte de presentació del llibre, que va tenir lloc a la Casa da Cultura, em van acompanyar vells amics (Dalmiro Castro i companyia) i alguns parents que encara conservo a la capital de la Limia. Des d’aquestes línies, desitjo expressar el meu més profund agraïment a Carlos Gómez Salgado, conselleiro de cultura, i a Xabier Casares Mouriño, germà del desaparegut intel·lectual Carlos Casares, amb el qual vaig compartir amistat profunda. Al final, les càlides veus del cor Aimil em van dedicar belles i gairebé oblidades cançons da terriña. En la meva vila natal, el temps era gèlid, però les abraçades van ser calentes. Allà ja m’esperen per presentar el meu proper llibre (El Opinador), però això serà quan bufin millors vents per a la indústria editorial…

Manuel Dobaño (Periodista)

Article de l’acte publicat al diari Dende a Limia.